“Quan va néixer en Xavi ens van dir que tenia la síndrome de Down. Ens va caure a sobre una galleda d’aigua freda. Teníem 27 anys i vam decidir marxar a un lloc on el nen pogués tenir un futur millor.” En José Osmín Hernández Guzmán s’explica així per començar el relat del projecte migratori de la família. Vivien a San Francisco Angulo (Tecoluca), a El Salvador, i ara són a Centelles (Osona). Fins a arribar a Centelles hi va haver tant de patiment com de sort d’anar-se trobant bones persones pel camí, passos endavant i passos enrere, topar amb les dificultats burocràtiques i que una persona que acabaven de conèixer els acollís a casa seva... Fer el vermut un assolellat migdia d’hivern a la plaça del poble amb en José i la Nora, la seva dona, i en Xavi —l’Axel, l’altre fill, de dotze anys, és a l’escola— és un termòmetre per comprovar la popularitat de la família. Tothom els coneix, tothom els saluda. En José és el veí que mobilitza desenes de nanos els diumenges a la tarda per jugar a futbol amb un objectiu solidari: que nens i nenes d’El Salvador puguin anar ben calçats. El veí que no es conforma, que intenta canviar les injustícies i que sap que l’esforç té recompensa.

Ell va venir primer tot sol. “Va ser molt dur. Increïblement dur. No tens el permís per treballar i hi ha gent que se n’aprofita amb sous de misèria i jornades interminables”, recorda

En Xavi va néixer el 2 de febrer del 2006. Mare i fill van estar set dies a l’hospital i quan van tornar a casa en José va convèncer la Nora que havien de marxar. Holanda, Itàlia i l’Estat espanyol eren possibles destins on, segons els experts que havien consultat, en Xavi rebria una atenció adequada a les seves necessitats. “Vam triar Espanya per la llengua i hem acabat a Centelles parlant català”, explica divertit el pare. Ell va venir primer tot sol. “Va ser molt dur. Increïblement dur. No tens el permís per treballar i hi ha gent que se n’aprofita amb sous de misèria i jornades interminables”, recorda. Va fer colla amb altres salvadorenys en la mateixa situació per intentar ajudar-se. Quan anaven de Madrid cap a Múrcia, on els havien dit que podrien trobar feina, els van robar. I no només això, sinó que un cop allà van viure episodis de racisme. Quan van arribar la Nora i en Xavi, en José treballava a Sallent (Bages), però d’un dia a l’altre aquella oportunitat es va acabar. Es van traslladar a Barcelona i dormien a casa de coneguts. De casa en casa sentint-se un destorb. Sobrevivien com podien. Algú els va parlar que potser la Creu Roja els podria ajudar. Hi van anar i els van oferir un menjador social i una pensió uns dies per a la mare i el fill. “Durant el dia estàvem tots tres a carrer. Com a mínim ells dos eren sota sostre per dormir. Jo ja em buscava la vida”, diu. Algunes nits va dormir al caixer.

“Ens feia por dir-li que la Nora tornava a estar embarassada, i fins i tot en això, en lloc de jutjar-nos, ens va felicitar”

El patiment i l’angoixa augmentaven, perquè no se’n sortien. Però els dies bons també arriben i quan van anar a una fundació per buscar la manera d’empadronar-se els va rebre una treballadora social que els va dir que de cap manera podien viure d’aquella manera amb una criatura. Allà mateix els van posar en contacte amb la Fundació Catalana Síndrome de Down i amb en Francesc Mateu, que també té un fill amb síndrome de Down i que en aquell moment dirigia Oxfam Intermón a Catalunya. “Un àngel que es va creuar en el nostre camí”, el defineix en José. Van quedar que es veurien aquell mateix dissabte a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. “Estàvem en una situació tan estressant que teníem por de conèixer una persona. Esperes que sigui per a una solució, però has tingut tants desenganys que tampoc vols esperar-ne res de bo”, apunta la Nora, que recorda que el primer cop que el va veure amb la barba, en Francesc li va semblar en Che Guevara. Aquella mateixa nit aquell Che els va acollir a casa seva, a Centelles. Van sopar bé, van descansar tots tres en una casa de confiança i van poder explicar la situació a algú que els escoltava i s’interessava per trobar-hi solucions... “Ens feia por dir-li que la Nora tornava a estar embarassada, i fins i tot en això, en lloc de jutjar-nos, ens va felicitar.” Semblava que la vida els començava a anar bé. O, si més no, que els podia començar a anar bé.

“No et treus mai la por del cos. En cap moment et pots relaxar.” La por a la policia, al centre d’internament d’estrangers (CIE) i a l’expulsió

Instal·lats a casa d’en Francesc i la Susanna, a en José li va sortir una feina a Barcelona i unes hores per netejar quadres de cavalls a Manlleu. Sortia a quarts de sis del matí en tren cap a la Ciutat Comtal, a la tarda anava també en tren fins a Vic i feia sis quilòmetres en bici fins a les quadres. Al vespre, retorn a Centelles. La feina no l’espantava i no podia deixar escapar cap oportunitat. La Nora, però, patia que hagués d’anar amunt i avall sense tenir la documentació per si el parava la policia, tot i que ella també era conscient que necessitaven els diners. Ell reconeix que els quatre anys que van viure en situació irregular administrativa són els pitjors de la seva vida, perquè se sentien sempre, a totes hores i a tot arreu, completament indefensos: “No et treus mai la por del cos. En cap moment et pots relaxar”. La por a la policia, al centre d’internament d’estrangers (CIE) i a l’expulsió. Van aconseguir una habitació per viure-hi —va ser el seu primer hivern a Europa amb una fred que tampoc oblidaran mai— i després, en Francesc, un altre cop en Francesc, els va trobar un pis de lloguer. “Estàvem superfeliços”, riuen tots dos. “Semblava que havíem trobat un castell.”

Els primers temps a Centelles tampoc no van ser fàcils. Eren forasters. Se sentien observats i en algun moment es van haver de sentir dir que vivien de les ajudes. Ara saben, però, que arribar al poble és el millor que els podia passar, encara que els costés d’aconseguir trencar el gel i les barreres dels prejudicis amb la gent: “Tinc la impressió que si ens haguéssim quedat a Barcelona ens hauríem mort d’ansietat i de depressió. En un poble la gent és més pròxima. Sabien que estàvem fotuts i ens oferien feinetes que ens anaven molt bé i ens en vam sortir”. “Treballava tant que gairebé no tenia vida, però havíem de sobreviure. Ho vaig tenir sempre clar, que si sobrevivíem, vindrien temps millors”, planteja en José. Tot allò no s’oblida, però queda enrere. Va trobar feina en una empresa càrnia i ara porta el rentacotxes del poble. Han aconseguit una certa estabilitat.

“Quan acabàvem d’arribar, sense un duro, sense papers, sense res, ve una dona i em diu: «Tu rai, que vius de la pensió del teu fill!». Vaig comptar fins a deu i me la vaig quedar mirant: «No en té cap, de pensió, el meu fill»”

“Recordo quan l’advocat de la Creu Roja, en Gerard Català, una altra persona meravellosa que ens hem trobat pel camí, ens feia la tramitació dels documents i em deia: «Quan tinguis els papers t’hauràs de comprar dos cotxes». I jo pensava: «Sí, home. D’on vols que tregui els diners?». I ara, dos cotxes. Per necessitat, no pas per luxe, perquè per atendre en Xavi, si no puc jo, s’ha de poder moure la mare. No podem dependre del tren.” En José va desgranant moments, anècdotes i històries, bons i dolents. És un bon narrador i té gràcia explicant-se. De mica en mica s’han integrat al poble. La gent els ha anat coneixent i s’han esvaït els dubtes. D’episodis desagradables també n’han viscut. “Hi ha l’estigma que l’immigrant sempre és dolent, que és una despesa per a l’Estat, que pren la feina a les persones autòctones... Quan acabàvem d’arribar, sense un duro, sense papers, sense res, ve una dona i em diu: «Tu rai, que vius de la pensió del teu fill!». Vaig comptar fins a deu i me la vaig quedar mirant: «No en té cap, de pensió, el meu fill», li vaig contestar. «Els immigrants viviu millor que nosaltres», insistia. «Ja m’agradaria que ens canviéssim les sabates», li vaig respondre.” Ho explica entristit. “Al final decideixes viure, gaudir de la família, intentar fer el bé cap als altres i no preocupar-te per situacions que no et mereixes”, conclou.

Amb els anys, i amb l’esforç, s’ha girat la truita. “He passat de ser l’immigrant, un pes per a la societat i per al poble, d’haver d’anar a Càritas a buscar menjar per als nens, a tenir una feina, un sostre, una casa, els nens, un gos, i a muntar, amb un grup de pares també mig bojos, un torneig de «futbol barri» per ajudar els infants d’aquí i els del nostre país”, explica en José. Amb la idea que els infants de Centelles no es passessin el diumenge a casa enganxats a les pantalles, sinó que sortissin, juguessin i passessin una bona estona a la pista, es van inventar això del “futbol barri” i els diners que recullen amb les inscripcions els envien a El Salvador, perquè les criatures es puguin comprar sabates. “He passat de ser un immigrant dolent a ser un immigrant regular”, insisteix sorneguer.

“«Axel —vaig dir al meu fill—, veus aquell nen? No té unes sabates com Déu mana. Tu en tens tres parells. N’hi donem unes?»”

El desembre del 2017 van anar a El Salvador a passar Nadal amb la família. Allà, la gent els veia com uns forasters que viatjaven, que venien de lluny, amb possibles. “Si sabessin el que hem passat!”, devien pensar en José i la Nora. La nit del 24 van convidar el veïnat a fer un soparet i van comprar molts petards, perquè és una tradició de la nit de Nadal. “Vam sopar i els petards van ser un èxit total. Un moment em vaig fixar en un dels nens que anava molt net i polit, però amb unes sabates trencades. «Axel — vaig dir al meu fill—, veus aquell nen? No té unes sabates com Déu mana. Tu en tens tres parells. N’hi donem unes?» El meu fill em va mirar i em va respondre contundent: «Són les meves sabates». Li vaig explicar que si les meves li anessin bé les hi donaria, però que no ho feia perquè li anirien grans. «És Nadal, potser el Pare Noel n’hi porta unes, o els Reis», va intentar despistar l’Axel. «No. Aquí no n’hi ha, de Pare Noel, i als Reis d’Orient això els queda molt lluny.» Finalment, va accedir a donar-n’hi un parell de les seves i el nen va ser el més feliç del món”, explica en José. Però això no és tot, la història continua. L’endemà, dia de Nadal, van tornar a coincidir amb les criatures banyant-se al riu i després van jugar a futbol. Un altre cop una història amb el calçat: “Era un camp amb sorra i mentre en Xavi, l’Axel i jo ens posàvem bé les sabates per no fer-nos mal als peus, tots els altres nens es van descalçar i les van deixar en un racó, ben guardades per no fer-les malbé”.

En José va tornar a Centelles amb això de les sabates al cap. Ja havien parlat de fer un torneig de “futbol barri” els diumenges a la tarda, i als pares disposats a involucrar-s’hi els va explicar el que s’havien trobat a El Salvador. Va costar poc de convèncer-los: el torneig seria solidari i els diners recollits es destinarien al calçat dels infants de Las Cuchillas, a Ilobasco. “I jo m’he fet una mica famoset”, diu rient. “És bonic perquè hem aconseguit implicar-hi molta gent. I les botigues del poble, per exemple, ens ajuden amb el berenar. El primer any vam començar amb 50 nens, després 200 i vam passar a 400. Venen fins i tot nens de fora que són amics dels de Centelles. Estaria bé que altres pobles ens copiessin la idea”, proposa. Amb els diners que els han pogut enviar —allà tenen persones de confiança que se n’encarreguen— no només han comprat calçat, sinó que també han pogut instal·lar una cuina en una escola de Jucuarán.

“No hi hem nascut, però som molt d’aquí. Segurament perquè ens hi hem trobat bona gent. I aquesta gent es mereix que jo els doni el millor de mi”

La Nora i en José confien que el futur els segueixi portant coses bones i pensen que les viuran a Osona, sense oblidar les arrels a El Salvador. “L’imagino meravellós, el futur. Miro enrere i veig tot el que hem passat... No tenir on dormir és molt dur, veure el teu fill amunt i avall és duríssim, no trobar solucions et fa perdre l’esperança... Ufff... Per tant, el que vingui serà millor”, raona ell. I hi afegeix: “El Salvador em va amputar la vida des de ben petit i Centelles me l’ha retornada. Tinc una família meravellosa i estem prou bé. El que el meu país em va prendre m’ho ha tornat una terra que no era la meva”. Portem estona i estona de conversa i en José no havia parlat de la seva terrible infància. Ara s’explica.

La mare, el pare i dos germans van morir afusellats per l’exèrcit en una massacre al seu poble el 1981. Només va sobreviure ell, perquè, segons li han dit, es va amagar a sota el llit. Tenia només tres anys. La inseguretat i la violència encara formen part del dia a dia d’El Salvador, es lamenten. “Aquí els nens van sols a l’escola, a comprar, i estic tranquil·la. A El Salvador no els podria deixar anar sols i estaria sempre patint”, reconeix la Nora. No es plantegen el retorn. “No hi hem nascut, però som molt d’aquí. Segurament perquè ens hi hem trobat bona gent. I aquesta gent es mereix que jo els doni el millor de mi”, resumeix en José.