El 1974 dos amics “esbraven” un Simca 1000 pel Cantàbric en direcció a Santander. Bruuummm. Bruuumm. Bruumm... Zigzaguejant per les carreteres que juguen a esquitxar el mar. De sobte un estop: una palmera. Un dels nois, de divuit anys i aficionat a la fotografia, surt del cotxe. Treu la càmera i fa un clic-clic. Per què? “Jo no m’esperava trobar una palmera a Santander. M’atrau, com un element no habitual, exòtic. La palmera l’associava al Sàhara, als oasis, al desert, a aquest orient que nosaltres podíem conèixer a través del poc que en aquella època llegíem, o veiem en imatges. Perquè nosaltres vam estudiar amb enciclopèdies amb dibuixets, aquell llibre que hi havia, Todos los saberes, i al final la meitat eren «los Principios del Movimiento Nacional». I el que veies allí eren palmeres. Va ser una sorpresa, una reacció davant d’una cosa estranya.” A Toni Prim el moment palmera extraterrestre, per terrestre, li canvia la vida.

Des del baptisme palmera de 1974, Toni Prim ha dut una doble vida per descobrir què fan aquests éssers estranys en llocs on no haurien de ser

46 anys després el fotògraf ha fotografiat de tot (premsa, estudi, artístic, exposicions, llibres, professor...) però també des del baptisme palmera de 1974, Toni Prim ha dut una doble vida per descobrir què fan aquests éssers estranys en llocs on no haurien de ser. Com és que n’hi ha tantes? Per què hi són i sembla que no hi siguin? Què ens volen dir? Fa anys que les interroga amb els ulls: fotografiant palmeres reals, pintades, construïdes, estampades, insinuades, simbòliques, espirituals... per tot el món.

—Tens fotos de palmeres de tot arreu...

—De l’Amèrica del Nord, d’Amèrica Central, d’Amèrica del Sud, del nord d’Àfrica, d’Europa de la part mediterrània; n’hi ha de Grècia; n’hi ha de Turquia... Després, una miqueta del Pròxim Orient: del Líban, de Tunísia, del Marroc, una mica l’Arc Mediterrani...

—Quantes fotografies has fet de palmeres?

—Milers! Milers, milers... Incomptables!

—És com si portessis una vida palmera...

—Sí, jo me n’adono el dia que la nostra filla gran, la Diana, aconsegueix una beca per estudiar a Arizona, fa més de vint anys. Allà ens trobem amb un altre món, amb un altre paisatge. Viatgem molt als Estats Units, viatgem a Califòrnia, i la palmera és una borratxera, és a dir, és a tot arreu, te la trobes a Los Angeles, a San Francisco, a Phoenix... Apareix com un element gràfic. De fet, hi ha una fotografia d’un senyor en un centre comercial a Arizona...

“És allò de «M’encanta la camisa de palmeres que porta vostè. Que li puc fer una foto?»”

—Què, què...?

—Clar, allò em va fer pensar. Perquè als Estats Units, que és un lloc que si pares una persona pel carrer i li dius que li vols fer una foto, penses: “Potser treu una pistola i et fot un tret”...; per tant, l’hi has d’explicar molt bé. I aquest paio fotia dos metres i mig d’alt per metre i mig d’ample; clar, fer-li entendre això... Al final li he d’enviar un missatge molt senzill i molt fàcil, que no el faci pensar gaire i que digui “Ah, d’acord!”. És allò de “M’encanta la camisa de palmeres que porta vostè. Que li puc fer una foto?”. “Of course!”, i em diu: “Com me poso?”. I ja està, ja el tinc a la butxaca...

—És a dir, que ja tens dins com una obsessió palmera...

—De manera natural, normal. La nostra filla es casa i té fills, i d’Arizona se’n van a Florida. I allà se’n van a viure a una ciutat que es diu Palm City. I clar, jo dic: “Això és el destí!”.

“Fins a quin punt aquí ens agrada l’exòtic, que en un territori d’oliveres, de cop i volta, es decideix plantar-hi una palmera?”

—Com? Viu a la “Ciutat Palmera”?

—Sí, sí, això sempre ho dic: “Palm City és l’Aplec del Caragol de les palmeres. Si tu vols trobar caragols, on aniràs? A l’Aplec del Caragol de Lleida. Si tu vols trobar palmeres, on aniràs? A Palm City. Allà és la planta autòctona. Això és una mica el que a mi em sorprèn aquí... Per exemple, fent un llibre a les Borges Blanques, em sorprèn trobar-me una plaça dura del poble amb una palmera. Fins a quin punt aquí ens agrada l’exòtic, que en un territori d’oliveres, de cop i volta, es decideix plantar-hi una palmera?

—Això, com és que hi ha palmeres on menys t’ho esperes?

—Mira, una palmera t’evoca vacances. Un estiu vam anar amb la meva dona al Carib. Passeges per la platja, amb el martini... i les palmeres. Però és que hi ha palmeres a la Diagonal de Barcelona, als cartells comercials, en tot tipus d’objectes; la gent es fa tatuatges de palmeres...

“La palmera és com un toc d’optimisme. I el fet que s’estigui reproduint per tot arreu vol dir que hi ha molta gent a qui la imatge de la palmera evoca aquesta felicitat”

—Per tant...

—És com un toc d’optimisme. A mi m’evoca tot això i penso que aquest fet, que la palmera sigui aquest element icònic, i que s’està reproduint per tot arreu, vol dir que hi ha molta gent a qui la imatge de la palmera evoca aquesta felicitat.

—I això que és una planta de mira’m i no em toquis, eh?

—Sí, la palmera ens agrada molt però curiosament no es deixa abraçar, punxa. Quan tu intentes agafar-t’hi té una sèrie de punxes. Jo recordo de petit, que el meu pare tenia un hort i ens hi portava sempre i ens deia: “Això és una figuera, això és un presseguer...”. I a la figuera hi pujàvem i ens abraçàvem al tronc, i el tronc de l’ametller rascava però també el tocàvem. Però la palmera és un tronc que sembla que et digui que no l’agafis, “que em miris només, mira’m i no em toquis”.

—Això ja és tota una filosofia existencial: un ésser per ser vist...

—Sí. Pots afrontar fotografiar una palmera de moltes maneres. La textura de la seva pell, però també l’ombra que crea, a les tombes d’un cementiri, sobre una senyora que pren el sol a la platja... I normalment no és una ombra espessa, però hi ha molta gent que s’hi posa, a l’ombra d’una palmera, perquè té la sensació que la palmera li aporta una ombra amable, quan no és així: la palmera té unes fulles molt obertes i hi passa molt el sol. I després, aquest fer de l’element sorprenent, de trobar-te-la en contextos poc habituals, allò de “què hi fa, aquí?”.

—On t’has trobat una palmera que hagis dit: “Què hi fots, aquí?”?

—La més especial de totes és la palma de cera. És la planta oficial de Colòmbia. Aquesta és la palmera més alta del món, que arriba als seixanta metres. És impressionant. Perquè et fas creus de com un tronc així, sense ser més ample de baix ni de dalt, manté sempre la mateixa alçària, seixanta metres. I en una zona de gairebé 3.000 metres d’altitud, amb vents, pluges... És espectacular.

“A Arizona hi ha un cementiri obert amb les palmeres allà al mig i les creus a terra. I hi ha gent que fa el pícnic allà a la vora del difunt”

—Com si fos impossible que visquin allà, com si fossin immortals...

—Clar, és que també n’hi ha als cementiris! Al de Deltebre. Curiosament sent un cementiri mediterrani no té xiprers, té palmeres. Un dia passo per la carretera, veig el cementiri i hi veig una palmera. Paro i hi entro, perquè a mi em crida la palmera. Però què em crida? Em crida el context. La palmera és quasi secundària, la imatge potent és aquí: aquests morts que descansen a l’ombra d’una palmera. Ho trobo tan poètic... Hi veig una poesia, un anar més enllà del concepte que tenim al Mediterrani de la mort, igual que als Estats Units, que és diferent. A Arizona hi ha un cementiri obert amb les palmeres allà al mig i les creus a terra. Tu vas amb el cotxe, t’hi pares i hi ha gent que fa el pícnic allà a la vora del difunt.

—Caçador d’instants, caçador de palmeres...

—Clar! I ara tothom... Fins i tot el Joan Fontcuberta, que és un gran mestre i una persona que admiro i estimo moltíssim, és un dels fotògrafs més reconeguts internacionalment, em va enviar unes fotos de palmeres. I dic: “Home, Joan, tu també!”. És una passada...

“Si veiessis el meu mòbil. Tots els meus amics m’envien fotos de palmeres. Dic: «Deixeu-me tranquil!»”

—T’envien fotos de palmeres?

—Bé, ara tinc un problema: si veiessis el meu mòbil. Tots els meus amics m’envien fotos de palmeres. Dic: “Deixeu-me tranquil!”.

—Ja, però també tu deus veure palmeres a tot arreu...

—Sí, i no deixa de sorprendre’m. Sobretot les que no són reals, gairebé sempre em sorprenen totes. Un dia ve una noia a l’estudi, que feia de model per a nosaltres, i portava un tatuatge d’una palmera. Què es tatua la gent? Normalment es tatuen coses que tenen relació amb les seves idees, els seus sentiments, les persones que estimen, conceptes... I li pregunto: “Me la deixaràs fotografiar?”. I em diu que sí. I li torno a preguntar: “Com és que t’has tatuat una palmera?”. I em diu: “Bé, volia un tatuatge petitet, que no es veiés gaire, però que hi fos, i la palmera vaig trobar que era una cosa molt bonica”. Per una raó estètica, sense cap més plantejament, però una palmera, no una altra planta, o arbre. I això t’ho trobes repetidament.

—Hosti, ja et deuen olorar, les palmeres... Venen a tu...

—Sí, m’han de trobar, sí. No vaig a buscar-les, perquè és una cosa que te les trobes. És un dels aspectes que més m’agrada: quan la palmera està ubicada en aquell lloc absurd. Senzillament, un típic motel de carretera americà, que són despersonalitzats. Pares el cotxe, i en una punta hi ha plantada una palmera. I dius: “Com és que algú ha plantat la palmera allà? Per què? Per què no n’ha plantat deu o trenta, només una i allí a la punta?”.

—Ja, però, te’n deus trobar que no deuen ser fàcils de fotografiar...

—Una de complicada va ser una que vaig fer en un avió. En un viatge, dins de l’avió, hi havia un passatger amb una preciosa camisa de palmeres que es passejava amunt i avall amb el coixí aquest al coll per no torçar-lo. I jo, quan el vaig veure passar una vegada, ja vaig treure la càmera. Clar, anava amb la família, i ells quan em veuen amb la càmera ja estan cagats perquè deien: “A veure si la liarem aquí...”.

—I es va liar?

—Bé, llavors, agafo el diari, la càmera per sota del diari, amb intuïció, sense enfocar ni res, la poso. Ell s’asseu al seient, a la vora, i el tinc així repenjat al seient nostre i el paio amb les seves palmeres. I la tinc. I crees una situació que aquell senyor es podia enfadar, o cridar l’hostessa... No ho sé. A veure, hem tingut sort perquè, a vegades, hi ha hagut gent que se m’ha encarat... Treballo moltes vegades d’aquesta manera, sense enfocar, sense mirar, per intuïció. Amb una càmera petita amb un gran angular, i de molt a prop, que és el secret, treballar de prop. Si treballes de lluny... perd la gràcia. Es tracta de caçar, sobretot quan sorgeixen. I la gent és potser la part més complicada, perquè no saps mai quina reacció hi haurà, si ho entendran o no...

—Alguna altra d’aquestes fotos incomprensibles...

—Ui, sí! Hi ha aquella del bar de Torres de Segre. A Torres de Segre hi ha un bar que es diu Las Palmeras. És un bar fabulós, que sembla que entres al Far West, o a la pel·li Obert fins a la matinada. Hi vaig anar expressament un diumenge al matí...

—Què va passar?

—La gent a dins, els propietaris, tots a dins mirant-me des dels vidres i jo fent fotos. Devien dir: “Què fot aquest paio?”. Clar, generes un interrogant molt gran i la gent deu pensar: “Per què fotografies?”. Quan vaig pujar al cotxe i vam arrancar, anava a poc a poc i mirava pel retrovisor, i van sortir al carrer i van mirar, volent dir: “Què ha fotografiat aquest paio?”. És a dir, no ho entenien. No es van atrevir a sortir a preguntar-m’ho. Però la gent això de la foto no ho entén. Entenen la foto quan allò és evident que és fotografiable. Però les coses quotidianes, la gent no entén per què també les fotografiem.

“Al final l’ésser humà és absolutament imprevisible. I pren decisions i fa coses que a vegades no tenen cap sentit. Això de vendre gandules i posar «Bazar Las Palmeras» a Solsona?”

—I són les coses que més expliquen, i realment ens expliquen...

—Sí, perquè mira, un dia... Una botiga de coses de platja a Solsona! I es diu Bazar Las Palmeras, a Solsona! I a fora, doncs flotadors, cadires, neveres, tots aquests estris del tema... En el fons, quan m’ho miro, una lectura que també faig és que al final l’ésser humà és absolutament imprevisible, no? I pren decisions i fa coses que a vegades no tenen cap sentit. Això de vendre aquestes gandules i posar “Bazar Las Palmeras” a Solsona?

—Això t’ho preguntes perquè t’ha anat canviant la concepció de les palmeres? Des de la primera que vas fotografiar, sorprès, a Santander?

—Jo crec que ara les entenc.

—Com? Què vol dir que les entens?

—Vull dir que sé el missatge que m’envien i entenc com les he de fotografiar. No les fotografio perquè sí, ni de la primera manera que les veig. És a dir, sé cada palmera quina imatge em pot donar i què és el millor que puc aprofitar-ne. Hi ha palmeres que quan les veig ja sé que aquella foto no m’agrada, que no la vull fer. I n’hi ha d’altres que quan les veig ja sé que el que m’interessa és l’ombra. És a dir, hi ha com un petit diàleg que ara em resulta molt fàcil. Aquesta, sí; aquesta, no; aquesta em diu, aquesta no em diu res...

—La vida... La vida pot ser així, o aixà...

—Sí. Exacte. Hi ha altres mons, hi ha altres realitats, hi ha llocs on et pots escapar, on pots ser feliç, on pots trobar aquesta felicitat, aquesta utopia...

La palmera, per a moltes cultures, és la planta de la vida. Ha unit el somni americà, que és també global, el científic Charles Darwin i Jesucrist

Aquesta sorpresa. Aquest somni real. Per això acabem com comencem: amb palmeres. Les que envolten, irrealment, l’estàtua de Gaspar de Portolà, a Balaguer. Ciutat tropical però per altres motius espirituals i corporis. Portolà, noguerenc, ilerget. Va ser el descobridor (s. XVIII) de San Diego i Monterrey. De tot un món. El primer governador de Califòrnia. L’estat daurat. L’estat dels somnis de futur: Hollywood, Silicon Valley... I sempre palmeres. Com una porta oberta a tot. La palmera, per a moltes cultures, és la planta de la vida. Ha unit el somni americà, que és també global; el científic Charles Darwin, definint-la com un dels símbols de la unitat de l’existència, i Jesucrist, ja que la fulla de palmera és símbol de la victòria, per això es fa servir per rebre Jesús el Diumenge de Rams: la palma i el palmó. La palmera, com la vida, és una sorpresa, una instantània, un moment; és la victòria plantada a la terra.