Una vegada em vaig deixar en un avió una novel·la de Henning Mankell, un d’aquests thrillers nòrdics al qual estava molt enganxat. Em va saber greu. Pocs dies després, circulant amb la meva Scoopy de nit per un carreró de Barcelona, m’aturo en un semàfor en vermell. Davant meu, a terra sobre el pas de vianants, hi havia un llibre nou de trinca. Poso el cavallet, baixo i l’agafo: El testament, de John Grisham. Vaig somriure i vaig pensar: “Mira, el destí t’ha compensat pel llibre d’en Mankell que et vares deixar a l’avió”. Em ve al cap aquesta coincidència, tant pel tema de l’herència que aborda la novel·la de John Grisham com, sobretot, per l’inesperat.

M’arribo fins a la seu de Coutot-Roehrig a Barcelona, una firma internacional francesa, líder mundial en genealogia. M’atén el seu director, Marco Lamberti (Gènova, 1969). Aquest economista italià va rebre l’encàrrec l’any 2012 d’obrir la primera oficina de Coutot-Roehrig a la península Ibèrica. Ell va triar Barcelona. “Jo soc de Gènova. Barcelona s’hi assembla pel mar, la qualitat de vida, el clima, i per caràcter un català s’assembla més a un genovès.”

Només d’entrar al seu despatx, mentre el meu company fotoperiodista Jordi Borràs li comença a fer fotos, veig estampada a la paret una frase del mític astrofísic i astrònom Carl Sagan: “En algun indret, quelcom increïble espera ser descobert”. A la sala del costat, on treballa part de l’equip, n’hi veig una altra del filòsof grec Heràclit d’Efes (s. VI-V aC): “Si no esperes l’inesperat, no ho reconeixeràs quan arribi”. Reconec que quan vaig trobar El testament sobre el pas de vianants, no me l’esperava i tampoc diré que va ser una lectura increïble, però sí molt distreta, i Grisham hauria pogut incorporar, sense cap mena de dubte, l’equip de Coutot-Roehrig a la trama. I d’això va la feina d’aquests genealogistes, de sorpreses inesperades. Tant les que provoquen ells quan truquen a la porta com les que s’emporten quan investiguen.

“Imagina que arriba algú a casa teva, truca a la porta, no el coneixes de res i et parla d’una suposada herència a la qual tens dret. El més típic és que et miri a la cara com si fossis un pirata”

La firma adopta la flor del card per les seves fortes arrels. Tot molt metafòric. De fet, les arrels de Coutot-Roehrig neixen el 1894. Hi ha pòsit, molt pòsit, però sobretot molt coneixement o això que ara en diuen know-how, seguint la hipertròfia anglòfila que pateixen totes les llengües. Globalment, Coutot-Roehrig remena dades amb més de 1.200 milions de referències i anualment aconsegueix distribuir uns 500 milions d’euros entre 30.000 beneficiaris.

En Marco m’ofereix un cafè. No és un gest banal. A la feina que fan a Coutot-Roehrig, que t’ofereixin un cafè és determinant. Ho descobriré d’aquí a una estona. Li faig la reflexió que, en el fons, entenc que la seva deu ser una feina que, sobretot, esdevé una lliçó de vida.

“Realment sí. El tracte humà en el nostre ofici és un dels pilars. Una part molt sensible i delicada és contactar amb l’hereu. Imagina que arriba algú a casa teva, truca a la porta, no el coneixes de res i et parla d’una suposada herència a la qual tens dret, i normalment desconeixes tant l’existència de l’herència com la identitat del causant. El més típic és que et miri a la cara com si fossis un pirata”, reconeix.

Ho entenc. No és el mateix que truqui a la porta un carter uniformat i et digui “Tinc una carta per a vostè”, que que t’arribi una persona elegant i et digui “Tinc una herència per a vostè”.

En Marco m’explica els seus inicis, quan estava sol com un mussol. “Vaig picar a moltes portes, menjar molta pols, trepitjar molt de carrer i rebre molts cops de porta als morros.” M’imagino que deu haver vist molta gent riure i plorar. En parlem. 

“Sí. Es veu de tot. I això que dius, riure i plorar, són les dues reaccions per les quals passa la persona. Comença rient-se de nosaltres i acaba plorant perquè finalment posa una peça d’un trencaclosques que a vegades li faltava. La majoria d’hereus, quan tanquem el procés, ens demanen l’arbre genealògic que hem desenvolupat. Recentment un dels nostres genealogistes va contactar amb una senyora que no sabia que tenia un germà i va plorar dues vegades: una, quan ho va saber, i dues, per haver-ho sabut quan ja l’havia perdut, ja que era el causant de l’herència.”

Emocions, sí, però va de calés

Deixem les emocions a banda i parlem de calés perquè, al final, això va de pistrincs.

“De fet, d’entrada, l’enfocament de la nostra relació amb els hereus és econòmic. Ells no pensen quant rebran, sinó que els volem estafar. Però quan entenen que no han d’avançar absolutament res, que tot el risc l’assumeix Coutot-Roehrig, i que només hauran d’abonar-nos els honoraris quan cobrin l’herència, aleshores sí que pensen en quant rebran. Quan els comuniquem la identitat del causant o, en el cas de no conèixer-lo, quin és el vincle que hi tenen, a partir d’aquell moment és quan se’ls obre el cor i un món emocional de records, de trencaments... que agafa tot el protagonisme.”

“No estem acostumats a les herències fàcils. Estem acostumats a herències per a fills il·legítims sobretot derivats del segle XIX. Tenir un fill il·legítim amb la minyona era molt comú”

Normalment l’equip de Coutot-Roehrig no es mou per sota d’herències que de cabal —és a dir, diners purs i durs— sumin menys de 100.000 euros. La més alta que han gestionat des de Barcelona ha fregat els nou milions d’euros. És una qüestió de viabilitat de l’expedient, ja que la durada de la tramitació es pot allargar fins a un parell d’anys, i s’avancen absolutament totes les despeses, sense provisió de fons per part del beneficiari potencial, sempre confiant a cobrar els honoraris si la història acaba bé.

I és que no és el mateix un expedient amb un sol hereu i pocs deutes que un de tres o quatre, com sol passar a Catalunya. Per no parlar d’altres indrets, com Galícia, amb molta immigració arreu del món, en què es pot arribar a quinze o vint hereus. Si per tramitar un expedient cal viatjar arreu del món, el cost es dispara, i això compromet la viabilitat econòmica de la investigació. Els honoraris són d’un 30% sobre el net de l’herència, ja que a vegades una bona part correspon a passiu. “Potser una massa hereditària és de 500.000 euros, però pels deutes queda en un net de 200.000 euros, i ja no és el mateix”, m’apunta en Marco.

Sortosament aquesta multinacional francesa disposa d’una xarxa de gairebé cinquanta oficines en vint països d’arreu del món, encara que la gran majoria són a França. Tot i així, com dèiem, sempre cal una anàlisi prèvia de viabilitat. Dels expedients que es tramiten, el percentatge d’èxit arriba al 95%.

Què passa amb el 5% restant? En nou de cada deu casos no hi ha hereus fins al quart grau de parentiu; potser sí en un cinquè, però segons la legislació espanyola ja no té dret a heretar. I també —la minoria—, casos de beneficiaris que no volen acabar signant l’acceptació de l’herència perquè no volen saber absolutament res ni d’aquell parent llunyà, ni dels seus diners.

En Marco m’explica que aquesta és una feina de camp, i que la investigació no es fa mirant xarxes socials, i menys quan l’edat mitjana dels hereus és de setanta anys. “Per a nosaltres, un hereu de seixanta anys és un jove”, m’explica. “No estem acostumats a les herències fàcils. Estem acostumats a herències per a fills il·legítims, sobretot derivats del segle XIX. Tenir un fill il·legítim amb la minyona era molt comú”, em recorda en Marco.

Estic per demanar crispetes més que no pas un cafè.

“Recordo el cas d’una dona que no és que sortís a comprar tabac i no tornés, però gairebé. D’un dia a l’altre va deixar d’haver-hi rastre d’aquesta persona arreu de l’Estat espanyol. Ho vàrem rastrejar tot. Només sabíem que havia agafat un vaixell al port de Barcelona. Sort de l’olfacte del nostre equip de genealogistes.” 

“Un detectiu és un investigador del present i un genealogista és un investigador del passat”

I aquí en Marco em fa un apunt interessant: “A França els genealogistes solen ser advocats, i jo vaig apostar per historiadors”. 

Tornem a la història de la dona que no se sap si va sortir a comprar tabac, però sí que se sap que no va tornar. “Els historiadors poden arribar a detectar moviments en funció de l’any i la procedència de les persones. Per què vàrem anar a buscar aquesta dona al Brasil? Perquè una persona del meu equip em va dir que als anys quaranta hi va haver un flux molt important de gent que sortia en vaixell de Barcelona cap a Nova York i d’allà cap al Brasil. I després de molt de temps la vàrem trobar al Brasil, que és enorme! Vàrem descobrir que havia marxat fins i tot sense maleta, i al Brasil s’havia muntat una altra família amb marit i fills. Nosaltres som com gossos que seguim el rastre.”

Em parla d’advocats, d’historiadors..., però no de detectius. “Un detectiu és un investigador del present i un genealogista és un investigador del passat.”

Amics i enemics

Arribo a la conclusió que Coutot-Roehrig deu ser l’amargura de les administracions. Cal tenir present que quan hi ha tantes herències sense hereu identificat —herències intestades, com se les anomena tècnicament—, les administracions, com ara la Generalitat de Catalunya en el nostre cas, en són les beneficiàries finals, un cop transcorregut el període legalment establert, que en el cas de Catalunya és de deu anys, si abans ningú l’ha reclamat.

En Marco Lamberti està acostumat que li facin aquesta pregunta. “No som el pitjor enemic de les administracions, sinó el millor amic dels hereus.” Touché. “Dit això, entenc que no ens tinguin gaire estima.”

“Una persona de cinquanta anys veu fer testament com una cosa llunyana i de malastruc, i ho vol deixar per a quan toqui. I el que passa és que després ve la vida i decideix per tu, quan «toca»”

Em ve al cap el cas de l’herència intestada dels germans Anlló de Sant Feliu de Guíxols, que pujava a dotze milions d’euros i que va acabar a les arques del Govern.

Aquest cercador d’hereus m’explica que quan va arribar l’any 2012 a Barcelona es va posar en contacte amb la Generalitat de Catalunya per oferir-se, sense èxit. Té la impressió que el Govern, més que buscar hereus, en descarta. “Només hi havia una persona encarregada, i pel que vaig entendre no es movia del despatx. A França nosaltres som l’organisme certificador de l’administració pública.”

Em sorprèn l’elevat percentatge de persones que moren aquí sense fer testament. Un 40% a l’Estat espanyol. En Marco té una teoria. “Sí. Tinc una teoria. Això també passa en països llatins com Grècia, Itàlia, Portugal... És una qüestió cultural. Una persona de cinquanta anys veu fer testament com una cosa llunyana i de malastruc, i ho vol deixar per a quan toqui. I el que passa és que després ve la vida i decideix per tu, quan «toca». Com més al nord d’Europa vas, menys expedients hi ha.”

Ara sí... crispetes

Demano per més casos singulars. En Marco crida el director de genealogia, Pascal Neveux, a qui considera el seu professor en la matèria. Riuen tots dos en recordar quan voltaven junts. “Semblàvem els Men in Black!” En Pascal és un pou d’històries. Ara sí que estic a punt de demanar doble o triple de crispetes. Aquest expert francès m’explica dues històries relacionades amb la Guerra Civil. Som-hi.

“Els genealogistes acaben sabent la història d’una família millor que la mateixa família”

La primera. Un garrotxí s’exilia a França després de combatre a la Guerra Civil. Mor solter i deixa una herència intestada. Els de Coutot-Roehrig s’arromanguen i inicien la cerca de possibles hereus. Els troben en dues ramificacions familiars que els porten a la Garrotxa i a l’Alt Aragó. Els familiars asseguren que és impossible, perquè aquest causant creuen que havia mort durant la Guerra Civil. Coutot-Roehrig els ho desmenteix i n’acredita la defunció. El procés continua. Es fa l’inventari de l’herència i se signa la declaració d’hereus. Els genealogistes i els beneficiaris entren al domicili del finat i quan en troben fotos s’adonen que no és ell. Què havia passat? Doncs que abans de travessar la frontera amb un íntim amic que mor, decideix quedar-se’n la documentació i llençar la seva, de manera que havia viscut la resta de la seva vida havent usurpat la identitat d’un mort de la guerra que, en efecte, era el vertader parent dels beneficiaris fallits.

I la segona. Un espanyol s’exilia a França, previ pas pel camp de concentració occità de Bram. N’escapa i s’incorpora a la Resistència francesa. El tornen a agafar, el porten al camp alemany de Mauthausen i se’n torna a escapar. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, s’instal·la a la Costa Blava, prop de Niça. S’hi casa i té tres fills. Quan està a punt de morir, té la necessitat de confessar un secret a la seva dona. No vol deixar aquest món sense treure’s un gran pes de sobre. Li diu que a Espanya ja havia estat casat i que hi havia tingut dos fills.

La ja vídua, desfeta, visita el notari per explicar els fets ocults del seu marit. Som davant, per tant, d’un cas de bigàmia, expressament prohibit per la llei, tant per l’Estat francès com per l’espanyol. El notari francès demana la col·laboració d’en Pascal i de la gent de Coutot-Roehrig per descobrir si tot el sidral és cert o un deliri al llit de mort. I sí, localitzen la família espanyola. Tant la dona com els dos fills. Ells diuen que és impossible, que la mare els ha criat sempre explicant que el seu pare havia mort a la Guerra Civil. De fet, no n’havien tingut mai més notícies.

I aquí salta en Marco i em diu: “Un genealogista, per a moltes famílies, és com un despertador. Solem creure que coneixem la història de les nostres famílies, però al final tot sol ser una transmissió oral i com a tal s’explica el que es vol. Una cosa és el que s’explica i l’altra el que va passar. Al final sovint els genealogistes acaben sabent la història d’una família millor que la mateixa família, i sempre arribem a un nus que desfem i, de retruc, observem com es desfà el nus de la persona només observant-ne el llenguatge no verbal. Hi ha una frase que ens obre la porta: «Et ve de gust un cafè?»”. I, ja que m’ho descriu un italià, penso: “Ecco!”. Ara entenc la rellevància que té que un genealogista t’ofereixi un cafè, perquè entén el valor que porta implícit. “Aquesta és la frase, «Et ve de gust un cafè?», que en realitat significa: «Et crec, parlem».”

Faig veure a en Marco que el seu equip és com una bomba que explota dins d’una família. “És correcte, però provoquem una explosió programada per no provocar una deflagració que ho destrueixi tot, perquè sabem que els pilars emocionals d’una persona no podrien suportar una ona expansiva tan forta.”

Tornem a la bigàmia. El jutge va acabar resolent a favor de tothom i beneficiant amb l’herència ambdues branques familiars; va descartar, així, que uns fills fossin legítims i els altres no. Al final, que el causant es casés dues vegades no era responsabilitat ni de les dones ni dels fills d’ambdós matrimonis.

Tot plegat, apassionat. M’acomiado dels “Men in Black” i penso en Carl Sagan i Heràclit d’Efes. Quanta raó que tenen!