Ens despertem. Ens aixequem del llit. Anem al bany. Ens posem els pantalons. Ens cordem les sabates. Ens preparem un cafè. Cada dia, sense reflexionar-hi, seguim una rutina. Són actes repetitius. Els fem gairebé inconscientment. De fet, potser mai ens hem parat a pensar-hi. Ens sembla que ho tenim tot controlat. Fins que un dia, algunes coses desapareixen, se’ns escapen. És quan deixem de dominar el que era nostre, aquells hàbits que ens semblaven inamovibles. La Margarita Garcia ho presencia cada dia. És terapeuta ocupacional de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Treballa perquè els seus pacients siguin autònoms, perquè puguin recuperar les seves activitats, malgrat les limitacions, malgrat les circumstàncies. “Quan una persona té un accident de trànsit i li han d’amputar un braç, ha de refer la seva vida. Ha d’aprendre a cordar-se les sabates, a cuinar, a agafar el seu fill amb una sola mà. La meva feina és que la persona torni a ser autònoma”, comenta. Ens trobem en una consulta de la zona de pediatria. Perquè tots, en qualsevol etapa de la vida, podem reaprendre rutines. Perquè quan ens semblava que ho teníem tot apamat, alguna cosa es pot descontrolar per situar-nos en un altre punt de la partida. La vida pot canviar sense advertir-nos-en.

“Jo normalment treballo amb pacients que han patit una lesió medul·lar, una paràlisi cerebral o que tenen unes seqüeles neurològiques per un ictus, un traumatisme cranial o un tumor cerebral. Per tant, tinc molt clar que la vida és la circumstància. Hem de gaudir-la”

Per això, l’objectiu de la Margarita és que una persona segueixi sent autònoma. “La teràpia ocupacional s’encarrega de mantenir les activitats d’una persona en la vida diària. Perquè pugui vestir-se, pentinar-se, anar a comprar o cuinar. Se centra també en la productivitat i el treball en els adults, l’estudi en els joves i el joc en els infants. Alhora, vetlla per l’oci, de vegades l’etern oblidat”, ens explica. I li ho agraeixo, perquè no tothom coneix la feina que desenvolupen els terapeutes ocupacionals. Se la veu una dona decidida i resolutiva. Molt popularment diríem que va per feina, no està de romanços.

“Jo normalment treballo amb pacients que han patit una lesió medul·lar, una paràlisi cerebral o que tenen unes seqüeles neurològiques per un ictus, un traumatisme cranial o un tumor cerebral. Per tant, tinc molt clar que la vida és la circumstància. Hem de gaudir-la”, comenta, i deixa entreveure un somriure, només amagat per la mascareta. “Tinc un pacient que té 82 anys. Era un senyor molt autònom que després d’una caiguda ha quedat paraplègic. Ara li ensenyo com s’ha de vestir, com s’ha d’agafar els peus per posar-se els mitjons o els pantalons. Quan això ja ho sàpiga fer, aleshores caldrà que aprengui a passar del llit a la cadira de rodes. I després, de la cadira al vàter”, diu la Margarita. Queda clar que mai ho tenim tot après; de vegades, tot ha de recomençar de nou. I no és una elecció, sinó l’única via transitable. Aquella que s’adapta a la realitat per mirar endavant.

“Som un equip format per metges, infermeres, auxiliars, fisioterapeutes, logopedes i zeladors. Parlem contínuament i sempre treballem conjuntament. Aquesta és la clau”, assegura, i el to de veu és convincent. Les paraules no són una mera cortesia. Mostra una actitud ferma que combina amb un tracte proper. Probablement la seva feina ha anat forjant i modulant el seu caràcter. “Alguns pacients pateixen un bloqueig emocional molt gran. Et diuen: «Jo anava tranquil amb la meva dona i la meva filla a comprar el pa i ara no puc moure les cames. M’han dit que no tornaré a caminar». Intento no compadir-los, el que cal és que aprofitin l’estona que jo soc amb ells perquè aprenguin noves habilitats. Per tant, els responc: «Després ja ploraràs, però ara escolta, espavila’t, has d’aprendre a vestir-te». I reaccionen molt bé. Ho faig sempre amb cura i respecte, mai en un to agressiu, però necessiten veure que poden recuperar l’autonomia, que poden avançar”, comenta, i es fa un silenci, només interromput pel clic de la càmera del fotògraf.

“Quan vaig començar, cada cas m’afectava. Al final, t’adones que la teva professionalitat implica allunyar-te’n una mica. Cal establir una distància per actuar amb bon criteri i ajudar la persona. A mi no em paguen per plorar”

Els arguments de la Margarita poden ser racionals, però no sempre són fàcils d’encaixar. Assumir la vida i adaptar-se a les circumstàncies sovint és un procés diabòlic. “Quan vaig començar en aquesta feina, cada cas m’afectava. Al final, t’adones que la teva professionalitat implica allunyar-te’n una mica. Cal establir una distància per actuar amb bon criteri i ajudar la persona. A mi no em paguen per plorar. Si m’hi implico molt, em deprimiré i no podré ensenyar res”, sentencia. Les seves afirmacions són lúcides. I continua: “A la vida pots parar mitja hora per plorar, però més estona ho trobo una pèrdua de temps i em sembla poc pràctic. També és cert que abans no veia la vida així. Recordo que el primer any de carrera vaig estar en un centre de nens amb paràlisi cerebral i ho vaig passar fatal. He necessitat temps per assumir diferents coses. Però és molt gratificant veure com els pacients van progressant”. És pragmàtica i realista, però també agraïda i vitalista. Potser la vida necessita aquest equilibri.

“Què és el més difícil de la teva feina?”, li pregunto, perquè intueixo que també té les seves debilitats. “Soc mare i, de vegades, em costen alguns treballs amb nens. Sobretot si tenen la mateixa edat que els meus. Hi ha bebès que neixen amb una patologia que afecta el seu procés de desenvolupament”, assegura. Sempre hi ha elements que ens fan trontollar. Els fills poden generar sentiments incontrolables, potser perquè l’amor cap a ells no té límits.

En canvi, la Margarita reconeix que hi ha coses que li aporten seguretat, estabilitat. “Els objectius mai són del metge, del fisioterapeuta o del terapeuta; són sempre del pacient. El nostre propòsit és poder-li donar l’alta i que estigui tan bé com sigui possible. Que es vesteixi sol, que se sàpiga fer algunes cures. I és el pacient qui ho aconsegueix, no nosaltres. Però, al mateix temps, cal saber on som per determinar on volem anar. I això ho fem tot l’equip juntament amb el pacient”, afirma. Sense una cooperació entre especialistes i pacients qualsevol esforç és improductiu. “Acabes coneixent molt les persones que acompanyes. Jo no demano mai res, però elles mateixes t’expliquen la seva vida”, reconeix. Perquè la seva feina té diferents capes i totes són importants per entendre’n el conjunt.

“És molt important anar tirant. Si comences a capficar-te molt per algun aspecte que no pots canviar, acabes en una espiral de desesperació. No cal rumiar tant, no s’aconsegueix res així, només et fas mala sang i deixes de fer coses que et seran més útils, que et faran gaudir, que seran més productives”

Després de més de dues dècades treballant com a terapeuta, fa unes reflexions transparents i profundes sobre la vida: “És molt important anar tirant. Si comences a capficar-te molt per algun aspecte que no pots canviar, acabes en una espiral de desesperació. No cal rumiar tant, no s’aconsegueix res així, només et fas mala sang i deixes de fer coses que et seran més útils, que et faran gaudir, que seran més productives”. Diu que no cal preocupar-se innecessàriament, que és més important ocupar-se. I potser té raó. Però per aconseguir-ho, de vegades, cal ensopegar, caure i tornar-se a aixecar. Diuen que la vida t’obliga a no rendir-te. Pots guanyar o perdre, però cal seguir jugant mentre dura el partit.

“Tothom té molt clar el ‘carpe diem’. L’aquí i l’ara d’aquesta manera, perquè en qualsevol moment pot ser d’una altra. Bé, crec que aquest és un pensament que compartim tota la gent que treballem en l’àmbit sanitari. En general, la gent es pensa que té la realitat controlada, però és mentida”

“La gent amb qui treballo és molt conscient que som afortunats per moltes coses. Per haver nascut on hem nascut, per l’entorn on hem crescut, per la família que tenim. Tothom té molt clar el carpe diem. L’aquí i l’ara d’aquesta manera, perquè en qualsevol moment pot ser d’una altra. Bé, crec que aquest és un pensament que compartim tota la gent que treballem en l’àmbit sanitari. En general, la gent es pensa que té la realitat controlada, però és mentida.” Sento un pessic, les paraules m’han ressonat internament. És evident que no controlem la realitat, però, de vegades, potser com a mecanisme d’autodefensa, d’autoprotecció, volem creure que tot depèn de nosaltres. Ja ho diuen, que la veritat fa mal. Per això, ens incomoden determinades certeses, perquè ens mostren les nostres imperfeccions.

“Cada pacient és diferent i les etapes de negació, que sempre hi són, cadascú les assumeix al seu ritme. De vegades, el pacient entén molt bé el que li ha passat, però la família no. O a l’inrevés. Però nosaltres sempre expliquem la realitat de manera clara. Si una persona, després d’un accident, ha quedat paraplègica i no mou ni mourà les cames, ho ha de saber. No podem crear falses expectatives. Cal saber com són les coses per poder-hi posar remei. Alhora, és important perquè aquella persona vegi que hi ha vida malgrat tot, que podrà ser feliç malgrat anar amb cadira de rodes”, assegura. Perquè les circumstàncies han canviat, però n’existeixen unes de noves. I cal entomar-les. 

“La vida és una successió de coses i totes s’han d’anar assumint i consolidant. En rehabilitació no es pot anar de pressa, millor assegurar cada pas. Doncs la vida és així, a poc a poc, paciència i endavant”

La Margarita ho sap i ho presencia diàriament. Potser per això és capaç de veure la vida amb una altra perspectiva. Aquella que intenta sobreposar-se a cada context, aquella que no s’obsessiona per banalitats. “El temps ho posa tot al seu lloc”, diu. És una frase feta que, aparentment, pot semblar tòpica, però si ella la pronuncia segur que té una raó de pes. “La vida és una successió de coses i totes s’han d’anar assumint i consolidant. En rehabilitació no es pot anar de pressa, millor assegurar cada pas. Doncs la vida és així, a poc a poc, paciència i endavant”, afegeix.

Una frase explícita i concloent. Podria convertir-se, gairebé, en una consigna. Anem posant punt final a la conversa i en aixecar-me de la cadira prenc consciència d’aquesta acció. Potser perquè, com diu la Margarita, cal que aprenguem a valorar l’aquí i l’ara. I que entenguem que controlar la realitat no és a les nostres mans. Tot és circumstancial. Com la vida.