“En el meu camp, el de l’enginyeria, es podria aplicar l’educació no formal molt més del que s’aplica. El primer any de grau em trobava amb assignatures com Matemàtiques 1, 2..., o Física 1, 2. I era un os duríssim! Crec que si s’apliquessin només unes pinzellades, aquestes assignatures i temàtiques es farien més passables. És la metodologia d’aprendre i fer aprendre”, explica en Pau Torrelles, cap de l’Agrupament Escolta Turribus de Torres de Segre, d’Escoltes Catalans. 

Enginyer alimentari i agrícola, treballa en una empresa que munta recs a Lleida. A casa sempre havien tingut terra, i és una cosa que ha mamat des de ben petit. En Pau també tenia una altra passió: la natació. Durant molts anys hi va dedicar hores i hores. A nedar i a competir. Això va fer que a vegades no pogués sortir amb els amics i que no estigués gaire connectat al poble. Però, llavors, va aparèixer el cau. 

En Pau no va aterrar al món del lleure fins que feia primer de batxillerat. Si hi hagués volgut entrar abans, tampoc hauria pogut, ja que el Turribus es va crear un any abans, el 2014. A Torres de Segre no hi ha institut, i els nois i noies del poble anaven al d’Alcarràs. Això feia que molts anessin a l’agrupament del poble veí, Lo Mòtit. Una mica animats pels caps d’Alcarràs, i amb les ganes sobrevolant els joves de Torres de Segre, es va fundar el Turribus.

“Em van encantar les dinàmiques, la cohesió que hi havia entre les persones que hi anaven, fer-me entre persones de diferents edats, compartir opinions”

“En aquells moments jo feia anglès els dissabtes al matí i competia, i no m’hi vaig apuntar, però el meu germà sí. Vaig anar al sopar d’aquell any de fi de curs i vaig veure que m’agradava molt el que feien, em vaig sentir molt còmode amb les activitats que van fer durant la tarda. Em van encantar les dinàmiques que s’hi feien, la cohesió que hi havia entre les persones que hi anaven, fer-me entre persones de diferents edats, compartir opinions... Això va ser el que més em va fer tirar endavant. L’any següent ja vaig fer el pas i m’hi vaig apuntar”, explica en Pau. 

“Teníem uns caps, l’Èric i l’Axel, que ens generaven molt debat i van intentar fomentar molt el nostre esperit crític. És el que recordo amb més afecte. Vaig aprendre moltes coses”

En aquells dos anys que va estar com a nen a l’agrupament, el va atrapar l’ambient. “Molts amics meus hi anaven i vaig veure que era un espai distès. S’hi aprenia, però sense adonar-te’n, sobre la marxa, deixant-te fer. Aquells dos anys els recordo amb molt afecte. Teníem uns caps, l’Èric i l’Axel, que ens generaven molt debat i van intentar fomentar molt el nostre esperit crític. És el que recordo amb més afecte. Vaig aprendre moltes coses. A ser més crític amb mi mateix, amb les notícies de la televisió... Ens ho van inculcar molt, així com el fet de saber-te posar a la pell d’altres persones. Fèiem molts jocs de rol, i viure en la teva pell algunes situacions et fa reflexionar molt. A més, hi havia un ambient de molta cohesió, amb moltes ganes de participar, ja no només al cau, sinó del poble envers el que feia el cau. I ens dèiem molt les coses a la cara i ens quedàvem tranquil·líssims! Sense ànim de ferir. A vegades parlàvem dos i tres hores, i no en trèiem conclusió”, comenta.

Però, a banda de debats, reflexions i jocs de rol, també sortien molt a la natura. “Fèiem campaments i sortides per Setmana Santa. En recordo una a Núria. Vam anar a una casa de colònies i vam pujar a Núria caminant. Aquella pujada la recordo molt. Va ser molt divertida, perquè era Setmana Santa i estava tot nevat; una experiència única. Una vegada també vam anar a Llesp i vam fer excursions a Aigüestortes. Era l’últim any com a infants i els caps ens van deixar organitzar una tarda dels campaments”, recorda.

“Tenia amics al poble, però el nivell de confiança que tenia amb els amics del cau era diferent. Jo havia estat més a l’òrbita, i el cau va ser un element cohesionador, en el meu cas. Es creen moments en què pots demostrar la teva essència, com ets”

De l’agrupament no només se’n va emportar experiències, reflexions i noves mirades. També se’n va emportar persones. “Tenia amics al poble, però el nivell de confiança que tenia amb els amics del cau era diferent. Jo havia estat més a l’òrbita, i el cau va ser un element cohesionador, en el meu cas. Es creen moments en què pots demostrar la teva essència, com ets. Suposo que les persones reflexionen i s’adonen que el fet de conèixer-se més bé ajuda a aquesta cohesió. També el fet de tenir un pensament més crític sense tirar-ho tot per terra i aprendre a posar-se a la pell de l’altre. Guanyes empatia”, comenta. 

I afegeix: “Al cau agafes una visió més global de tot. Tot el que fèiem estava pensat de manera col·lectiva i les mateixes dinàmiques requerien aquest fer col·lectiu; entre nosaltres i el mateix grup, ja que sovint fèiem activitats que involucraven tot l’agrupament, des dels més petits fins als més grans. Sense adonar-te’n, aprens a conviure amb persones d’edats diferents”.

“El cau tira endavant gràcies al compromís dels caps, que empenyen els joves que s’hi han apuntat. Tens unes obligacions que has de fer i mantenir. Hem de generar dinàmiques que permetin l’aprenentatge d’allò que volem treballar dins la unitat”

Dos anys passen molt ràpid, i en Pau havia de decidir si feia un pas més i continuava endavant. “Sempre havia tingut clar que seria cap. Tenia clar que quan em diguessin prou de ser infant, el pas següent seria ser cap. Ho vaig tenir claríssim. Primer, perquè no em veia deixant el cau, i segon, perquè volia veure què passava a l’altre costat. Tenia interès i m’agradava el que estava fent. No m’ho vaig pensar massa. Ho sentia força. El cau tira endavant gràcies al compromís dels caps, que empenyen els joves que s’hi han apuntat. Tens unes obligacions que has de fer i mantenir. Hem de generar dinàmiques que permetin l’aprenentatge d’allò que volem treballar dins la unitat”, explica. 

Comença l’aventura. L’experiència de ser cap és força diferent quan has estat a l’altra banda, i el primer any en Pau el recorda amb un somriure. “Vaig agafar Llops, nens de nou a onze anys. Ostres, el primer dia era un guirigall. El nostre cau té problemes amb el local, no som al lloc més idoni, i fèiem les activitats al hall del poliesportiu del poble, un lloc que ressona molt. Vint infants cridant per allà... Acabava rebentat! Recordo que el primer dia havia de presentar una activitat, i em vaig quedar en blanc. No sabia com fer-ho. Un estava jugant, l’altre no m’escoltava... Va ser una mica caòtic. Teníem dos caps més amb nosaltres, però ens van deixar provar. Feia dos mesos que era infant i de sobte vaig passar a cap. El principi va ser una mica complicat”, diu amb mitja rialla.

“Intento fomentar l’esperit crític perquè és una cosa que em va marcar molt quan jo vaig ser pioner. Generar debats i espais per al pensament crític. També la cohesió”

Però de tot se n’aprèn. El segon any de cap ja va anar tot més rodat. “Aprens cau a cau”, sintetitza. Després d’un any intens d’aprenentatges, tornava a tenir el mateix grup, i allà va ser quan realment es va capbussar en la vida de cap. També ha portat Pioners, amb uns quants anys més de bagatge a l’esquena. “Intento fomentar l’esperit crític perquè és una cosa que em va marcar molt quan jo vaig ser pioner. Generar debats i espais per al pensament crític. També la cohesió. Són dos elements molt importants. A banda, intentem transmetre el mètode escolta en allò que fem, perquè després ells siguin capaços de transmetre-ho. La cohesió és bona per al treball en grup, saber escoltar, ser empàtic..., aprendre a aguantar-nos els uns als altres. I el mètode escolta, perquè és una manera diferent d’aprendre i molt necessària. Que vegin que hi ha una alternativa i que pot funcionar”, explica. 

I aquesta vida de cap el va atrapar. En Pau va mantenir en paral·lel la natació i el cau fins a tercer d’enginyeria. En aquell moment, però, va decidir deixar l’aigua i centrar-se en l’educació en el lleure. Pau, per què creus que és important transmetre tots aquests valors? “És una molt bona oportunitat de millorar el nostre poble. Penso que si formem aquestes persones de la manera que ho fem, en un futur, el nostre poble pot millorar molt. Les decisions que poden prendre les persones que hi viuen, poden ajudar el poble a millorar i progressar”, respon.

“Al teu poble, barri, ciutat..., el que intentem és que tot el que transmetem als infants, ells ho sàpiguen transmetre al poble. Si pots millorar el teu entorn més proper, no cal anar al món”

“Per exemple, ser conscients que plantar arbres i tenir espais enjardinats fa baixar la temperatura. És una cosa que els infants del cau saben i que se’ls queda. O ser crítics amb les decisions que es prenen des de qualsevol entitat, revisar-les, donar-hi dos o tres voltes abans d’aplicar qualsevol cosa. No crec que faci falta anar a buscar coses al món, perquè penso que els agrupaments escolta ja tenen mecanisme d’acció al poble. Al teu poble, barri, ciutat..., el que intentem és que tot el que transmetem als infants, ells ho sàpiguen transmetre al poble. Si pots millorar el teu entorn més proper, no fa falta anar al món”, comenta. 

“Els infants són molt sincers. Miren les coses d’una manera tan simple i fàcil que a vegades sembla mentida que no se’ls escolti. La seva visió del món és molt interessant”

I continua: “Crec que l’escoltisme aporta una visió crítica que altres moviments no poden aportar. Aprendre mitjançant l’educació no formal i tenir aquesta visió. Als infants els aporta aprenentatge. No en són conscients, però estan aprenent coses molt interessants. Aprenen a conviure. En depèn de quines edats, potser no acaben de comprendre per què ho fan, però el missatge que volem transmetre el cacen a la primera”, comenta. Suposo que d’ells també en traieu aprenentatges, els caps. “Sí, són molt sincers. Miren les coses d’una manera tan simple i fàcil que a vegades sembla mentida que no se’ls escolti. La seva visió del món és molt interessant”, explica.

“Això ha de ser una cadena. Has d’intentar transmetre el mètode escolta i les generacions següents han de ser capaces de substituir-te. Quan ja no ho pots donar tot de tu mateix, és necessari que hi hagi una persona més motivada al darrere que et substitueixi”

Visions del món n’hi ha tantes com persones hi ha a la Terra. Fins quan t’hi veus, a l’agrupament, Pau? “M’hi segueixo veient, però com més anys fa que hi ets, arriba un moment que has de deixar pas a les generacions següents. Això ha de ser una cadena. Has d’intentar transmetre el mètode escolta i aquestes han de ser capaces de substituir-te. Les noves generacions poden tenir punts de vista diferents del teu. Jo puc veure les coses d’una manera que potser no és la més encertada en aquell context, i potser persones més joves ho saben veure millor que tu. Quan ja no ho pots donar tot de tu mateix, és necessari que hi hagi una persona més motivada al darrere que et substitueixi”, conclou. 

Deixar anar perquè els altres puguin continuar. En Pau té clar que és una baula d’una cadena llarga que es passa el relleu. El cau el va fer aterrar i arrelar un altre cop al seu poble, Torres de Segre, i li va oferir unes ulleres noves per veure-hi el món a través. Des de llavors no se les ha tret. Ni a la feina, ni amb les amistats ni amb la vida. Aquest enginyer que dedica el seu temps lliure a l’Agrupament Escolta Torribus sap que el cau contribueix a fer del seu poble, del seu món, un lloc millor.