Em desplaço a un despatx de la part alta de Barcelona, allà on podria semblar que la gent hauria de tenir menys problemes psicològics, però com ja ens va advertir a LA MIRA el forense Narcís Bardalet, “la vida és molt complicada per a tothom... Per a tothom”. Em rep la psicòloga Imma Puig (Barcelona, 1953), que, entre altres feines, va ser la psicòloga del Barça de 2003 a 2014, i des de fa sis anys ho és d’El Celler de Can Roca, el restaurant català amb més renom mundial. La visito per mirar d’esbrinar què fa una dona com ella en un lloc com El Celler.

L’Imma Puig em sembla molt amable i al cap de pocs minuts em veuria més aviat amb ella fent un cafè al pati d’El Celler de Can Roca que no al seu despatx. Però ja m’ha avisat que quan el fotògraf li faci les fotos no vol que sigui a la cuina d’El Celler. Li pregunto per què i em diu: “La cuina no és el meu lloc, ja en vaig fer una a la cuina d’El Celler per al New York Times i no em vaig sentir còmoda, de la mateixa manera que mai me’n vaig fer cap a la gespa del Camp Nou”.

“Una cuina és un espai limitat, amb molta gent amb presses i exigències, calor i ganivets. I a la sala sempre has de fer bona cara, encara que et vingui un client amb un mal dia”

Recordo una vegada un sopar al Fòrum Gastronòmic de Girona, on va venir el xef Joan Roca a fer-hi una xerrada. Evidentment vaig quedar fascinat per les novetats de la carta de la temporada que anava desgranant, però el que recordo, i el que em va semblar que l’enorgullia més, era haver aconseguit un doble torn de matí i tarda independent per garantir als seus treballadors la conciliació laboral i familiar, tota una gesta en un restaurant, i encara més d’aquest nivell.

Fa sis anys, l’Imma va anar a sopar a El Celler amb uns amics. En acabar, els germans Roca varen acostar-se a la taula per comentar la jugada i ella els va preguntar: “Hi deuen passar moltes coses a la cuina, no? I a la sala també, no?”. Els Roca es varen estranyar i alhora varen tenir curiositat d’on naixia la inquietud de l’Imma. “Una cuina és un espai limitat, amb molta gent amb presses i exigències; hi fa calor i tots aneu amb ganivets. I a la sala sempre has de fer bona cara a la vista de tothom, encara que et vingui un client amb un mal dia”, els va dir. En definitiva, que els Roca, després d’assistir a una xerrada seva sobre la gestió de les emocions i el treball en equip, la varen contractar perquè mai ningú els havia format en aquesta altra mena de management. I així varen convertir-se en pioners al món a incorporar una psicòloga en un restaurant.

“Si vols que els teus treballadors rendeixin els has de cuidar com fas amb les plantes i els animals, perquè, si no, es deterioren. Cuidar vol dir reconèixer, posar límits i sobretot escoltar”

L’Imma aplica el mètode Balint, el mateix que va aplicar al Barça, que bàsicament “consisteix a trobar un temps, un interlocutor neutre i un espai per parlar de totes aquelles coses que normalment no troben mai ni temps, ni interlocutor neutre, ni espai. És com posar els cigrons en remull per poder-los coure com toca”. I cada dimarts al matí va a El Celler a “destil·lar les emocions i cuinar a baixa temperatura els sentiments per treure el millor de cadascú mantenint-ne la textura i les propietats.” I això ho fa conjuntament amb tot l’equip, fomentant la mare dels ous: el reconeixement. “Necessitem el reconeixement de ben petits com l’aire que respirem, i això vol dir cuidar. Si vols que els teus treballadors rendeixin els has de cuidar com fas amb les plantes i els animals, perquè, si no, es deterioren. Cuidar vol dir reconèixer, posar límits i sobretot escoltar. La natura és sàvia i ens ha donat dues orelles i una boca; per tant, cal escoltar el doble del que es parla.” M’ho aplico, pregunto poc i segueixo escoltant molt la psicòloga de cals Roca.

“Si només destaques d’algú allò que fa malament, aquesta persona es va replegant, limitant, bloquejant, paralitzant, i si a sobre et renyen i et criden davant de tothom, aleshores el bloqueig és total. I a més, reconèixer és gratis! Quan Hisenda descobreixi els beneficis que genera, ens el farà pagar, el reconeixement.” Quan “pico” aquesta entrevista, com se sol dir en argot periodístic, em plantejo de no col·laborar propagant això, a risc que algun responsable del fisc sigui lector de LA MIRA.

L’Imma em deixa anar una frase cèlebre del psiquiatre Carl Jung, que, quan topava una persona que li explicava els seus èxits, li responia: “Doncs espero que no t’hagi fet gaire mal”

L’Imma m’explica que el líder neix, no es fa, i em pregunto si en el cas dels germans Roca això no és un miracle o on rau el secret, perquè seria molta casualitat que tots tres fossin líders nats, i ara, a sobre, ja no poden retrocedir. Ja fa temps que són massa amunt per deixar de desenvolupar aquest rol amb tanta gent sota la seva responsabilitat que els veu com a tals. La psicòloga m’explica que els Roca es lleven el matí sempre disposats a canviar i han sabut crear seguidors precisament per aquesta voluntat de millora constant. En Joan a la cuina, en Josep amb la sala i els vins i en Jordi amb el dolç. “I tenen una gran virtut: cadascú manté un respecte escrupolós per les àrees dels altres dos, sabent que junts arribaran més enllà, més tard que anant sols, però molt més lluny. Quan hi ha més d’un líder hi ha el risc que un vulgui ser més que els altres, i això els Roca ho han sabut fer molt bé.”

“Al segle XXI l’«ordeno y mando», «la letra con sangre entra» i el «quien bien te quiere te hará sufrir» ja no s’aguanten per enlloc”, remata l’Imma

L’altra gran feina és gestionar l’èxit. “L’èxit fa molt mal”, m’avisa. L’Imma em deixa anar una frase cèlebre del psiquiatre Carl Jung, que, quan topava una persona que li explicava els seus èxits, li responia: “Doncs espero que no t’hagi fet gaire mal”. Ric. La cuidadora dels magins de Can Roca remarca que “l’èxit s’ha de gestionar i, a sobre, has de gestionar les enveges alienes perquè el teu èxit, quan semblava complicat d’aconseguir però l’assoleixes, és la prova fefaent que l’altre no n’ha estat capaç, i quan això passa genera enveja de tercers, a vegades disfressada de falses floretes, que acaba bloquejant qui té èxit”.

Li trec la qüestió de la baixa tolerància a la frustració que tenen les noves generacions i que ara ja comencen a córrer per El Celler de Can Roca fent pràctiques. I em trenca el prejudici. “Són fantàstics. Pensa que venen aquí i em diuen: «Això no ho hem vist a cap lloc del món; els Roca ens deixen la seva psicòloga!». Has de tenir en compte que, en alguns casos, han rebut, en més ocasions de les desitjables, alguna esbroncada desproporcionada i he escoltat experiències viscudes per ells que són autèntiques barbaritats. I molts ja no volen treballar en llocs així. Al segle XXI, l’«ordeno y mando», «la letra con sangre entra» i el «quien bien te quiere te hará sufrir» ja no s’aguanten per enlloc”, remata l’Imma.

Em ve al cap un conegut que em va explicar una anècdota de la seva filla, que estava de prova en una cuina i un dia li comunica que ha plegat. Ell li pregunta si és que no ha superat el període de prova, i ella respon: “Jo, sí. És el cap qui no l’ha superat”. Excels. Sembla que els Roca han superat la prova.