El cel serveix per veure la terra. Des del terrat de l’Anna baixem aquesta cremallera de núvols fins a peu de carrer. On passava tot. “La casa era al mig de la Rambla, al mig del carrer, i a la Rambla passava tot”, obre els ulls de la memòria l’Anna. I la casa apareix. A Barcelona, a la Rambla de les Flors, número 11. Entre el carrer de la Petxina i el carrer Hospital. Entre una botiga i una rebotiga. Entre cistelles i plats. Entre vendre i viure. Entre un negoci i una família. Entre l’eina i la mà. Entre la suor i la neurona. Entre la manualitat i l’intel·lecte. Entre moltes coses vivia l’Anna Capmany. Entre moltes coses va viure abans la seva tieta: Maria Aurèlia Capmany Farnés (a Mala memòria i Això era i no era, l’escriptora, nascuda el 1918 i morta el 1991, fa memòria del seu univers dual per on camina sempre). Ai, la tieta.

“No és una tieta convencional. Jo tinc una tieta que és diferent, que la gent coneix i en parla. Poc després de néixer jo, ella decideix que serà escriptora”

“No és una tieta convencional. Jo tinc una tieta que és diferent, que la gent coneix i en parla. Poc després de néixer jo (1956), ella decideix que serà escriptora, i al cap d’uns quants anys començo a tenir-ne consciència, quan ella publica, i veig que el diari parla de la meva tieta i m’impressiona molt”, recorda l’Anna. Com un llibre anem endavant i endarrere. Del passat al present. Del present al passat. I entremig sempre s’obria la porta de la casa de la Rambla per Nadal i la Mercè. La tieta no fallava mai aquells dos dies. Ella i al seva amiga Carme Serrallonga (1909-1997). La seva mestra, la pedagoga, la fundadora de l’escola Isabel de Villena (1939). La que en el present fosc continua el model del passat de llum de l’Institut-Escola de la Generalitat republicana (1932). On estudia la tieta i la Carme fa de professora. Torna a casa.

“Parlaven de coses que normalment a casa meva no es parlaven. De literatura, d’escriptors, de polítics. Del franquisme i de la repressió. De com vivia aquí tanta gent que jo llavors ni coneixia”

La tieta torna a la casa que la va veure gairebé néixer i que la veu marxar fins al cel de futur. Però sempre torna i aterra a les taules de saraus familiars: “Venien elles dues i no paraven de parlar. Parlaven de coses que normalment a casa meva no es parlaven. De literatura, d’escriptors, de polítics. Del franquisme i de la repressió. De com vivia aquí tanta gent que jo llavors ni coneixia. I així anava prenent consciència que ella era una persona implicada. Que vivia intensament la situació del país. Recordo molt també quan va anar a parar al calabós de Via Laietana. Que a mi em va fer una por terrible que la meva tia estigués en una presó (1966), amb aquells grisos que jo veia per la Rambla a les manifestacions”. L’Anna, i la seva germana Maria Mercè, entaulades, obren els ulls com unes taronges. Davant el guisat que dona menjar al món. 

D’aquí sortien els Capmany Farnés. Cistellers de Rubí. Lletraferits del Vallès. Mà i cap. Dir i fer

Les sobretaules s’allarguen com ombres dels anys. Del dia a la nit. Mentrestant, el pare, el Jordi Capmany, el germà petit de la tieta, ja s’haurà llegit el darrer llibre. I l’hi comentarà. I discutiran, debatran, argumentaran. I aquí i allí. I estira i arronsa. I gat i gos. Com els seus pares. Com l’avi Aureli (1868-1954) i l’àvia Maria (1890-1963). Ell, el drapaire de contes, rondalles, cançons. El fundador i primer director d’En Patufet (1904). Picador de pedra de cultura popular catalana en un país de secà. Ella, una donassa que sabia idiomes, professora de taquigrafia, militant d’Esquerra i verb de dard i diana. D’aquí sortien els Capmany Farnés. Cistellers de Rubí. Lletraferits del Vallès. Mà i cap. Dir i fer. Per això, per a la tieta, el Nadal són les paus d’un món que per un dia, per unes hores, es torna horitzontal. Tranquil. Assossegat. Plàcid. Un conte real, obert de bat a bat, equilibrat, harmoniós, funàmbul: “La Maria Aurèlia sempre explicava que li encantava venir a dinar per Nadal. Ens feia fer cagar el tió i tota la comèdia fins ben grans, quan es va aparellar amb en Jaume Vidal. Quan van començar a viure junts, nosaltres ja érem grans i tot això ja no colava. I va trucar a la meva mare i li va dir: «Mira, t’ho demano per favor, digueu a les nenes que és que em fa molta il·lusió que en Jaume vegi com se celebra el Nadal a Catalunya». I vam haver de fer el conte, que ja érem unes ganàpies, teníem catorze o quinze anys, i a fer cagar el tió i cantar cançons, i tot allò. I el primer Nadal (1968) que en Jaume va estar aquí vam haver de fer aquesta comèdia. I recordo com els dos reien com criatures!!!”.

“A ningú més li portaven els Reis ous pintats.” Ella era així. Entre l’ou i la gallina. Entre les arrels a terra i la copa al cel

L’Anna va riure quan un dia, a l’exposició de la Virreina (2002) sobre la seva tieta, se li apropa un senyor i li diu: “Jo era molt amic de la teva tieta”. I comença el conte: “Era un pintor, un artista, no recordo el nom, i m’explica que una nit de Reis amb la tieta, a altes hores de la matinada, sortien de fer festa, i, de sobte ella li diu: «Corre! Que demà venen les meves nebodes a casa i no he comprat cap regal». I van baixar disparats fins a la Gran Via a buscar una joguina”. Perquè el dia 6 de gener era divertidament sagrat. Les nebodes sempre van a casa de la tieta a buscar els Reis: “Moltes vegades eren regals... Coses que ens portava de ves a saber on, dels seus viatges, d’aquí i allà. Regals que mai hauries demanat. Un cop, per Reis, ens va portar una capseta de metall. Dintre hi havia tres ous que havia portat de Txecoslovàquia, o Bulgària, d’aquells països que els ous pintats són tradició per Pasqua. Doncs això va portar un any per Reis. Era increïble que aparegués amb això, sorprenent, i et feia molta il·lusió perquè a ningú més li portaven els Reis ous pintats”. Ella era així. Entre l’ou i la gallina. Entre les arrels a terra i la copa al cel.

“Sí, quan tornava a casa era com tornar a les arrels, a allò que és perdurable, i no podia passar el Nadal sense el brou, el gall dindi i tota la comèdia típica de Catalunya i de Barcelona. Tot i que va voltar el que va voler i que li semblés que el món era molt més gran que Barcelona.” Quan torna a la casa familiar, l’antiga cistelleria de collita casolana, la vella casa de sentiments domèstics, on el seu germà Jordi fa anar les mans d’artesà, d’orfebre, de joier, i ella ara porta cistells de paraules d’escriptora, intel·lectual, continuen la tradició d’una família de dos cames: tan diferents, tan aparentment oposades, però tan necessàries per caminar i caminar juntes. “Ella no perdia mai detall de les tradicions. Per exemple, quan va néixer el meu fill Albert (1981), a casa mai havíem sigut de missa, més aviat tot el contrari. Doncs vaig dir a la meva tieta que no el batejaríem. Com es va posar! I ens vam trobar batejant el nen perquè la Maria Aurèlia considerava que això s’havia de fer, pel seu amor, impossible de frenar, de mantenir els costums i les tradicions. Ella tot això ho portava dins. Després, no t’ho perdis... El dia del bateig es va descuidar de venir.”

“El meu interès per ella augmenta molt més. Abans era la tieta que venia per Nadal i la Festa Major i ara la vaig a veure a casa seva”

Caminava cap aquí i cap allí. Tot alhora. Entre la tradició inoblidable, permanent, i la modernitat rutilant, incandescent. La llibertat per obrir, i també tancar, unes finestres esbatanades, unes portes sense pany ni forrellat que fan que l’Anna hi vagi entrant, quan es va fent gran. “Quan jo ja soc jo, als disset, divuit anys, i ja no soc la nena petita que s’està a casa dels pares, el meu interès per ella augmenta molt més. Abans era la tieta que venia per Nadal i la Festa Major, i ara la vaig a veure a casa seva.” La neboda entra i zigzagueja per les habitacions de la curiositat, la fascinació, l’enlluernament. És la tieta que riu com un sol que omple tota la sala. Que sempre està de bon humor, que explica coses interessants, que parla de gent desconeguda, misteriosa, atractiva. Que escriu llibres, que escriu als diaris, que fa obres de teatre, que parla a la ràdio, que fa conferències... Que sembla que faci de tot i a tot arreu. Que se l’escolten. Que es fa escoltar. “L’anava a trobar perquè, ostres, m’aportava. I ella es trobava bé amb nosaltres. Li feia il·lusió tenir unes nebodes. Cada cop ens anem apropant més.”

L’Anna surt de la casa familiar de la Rambla i la busca per les diferents cases de Barcelona on viu. La tieta, les tietes, la tieta dual, triplicada, multiplicada, infinita. La que té capacitat immensa, gegant, colossal, d’abstreure’s del món, com si res existís, com si viatgés lluny, llunyíssim, a la galàxia de galàxies estant a prop i a l’instant té l’habilitat de retornar al planeta Terra. Aterrar amb la destresa de l’entomòleg microscòpic de la realitat de pam. De l’observador lil·liputenc a qui no se li escapa ni un gram, ni un bocí, ni una molla de res. “Un dia agafa el meu fill, que era un bebè. L’alça, i se’l queda mirant. A mi em fascinava veure de quina manera l’estava mirant, com si fos una cosa rara que no hagués vist mai. No deixava de mirar-lo. Li cridava l’atenció cada gest. I ella no el mirava com mira un nen una tieta, una àvia; ella l’estava estudiant, analitzant. I de sobte el nen deixar anar una glopada enorme de menjar. I ella allà, amb tot allò damunt seu, sense immutar-se, sense deixar de mirar-lo.”

“Li recomana anar a veure la Capmany. I hi va. Imagina’t! La lletra, evidentment, és d’en Llach, però ella li dona la volta i troba la paraula clau: «L’estaca»”

La tieta també es deixa anar. Ho deixa anar tot. Ho dona tot. Ho expressa tot. Ho diu tot. Pel boc gros i pel petit. Posa la banya i el dit a tot arreu: a la literatura, el teatre, el cabaret, els guions, la política, el feminisme... La música. “És que jo no sabia que la cançó de «L’estaca», d’en Lluís Llach (1968), la va refregir ella. Es veu que la cançó s’havia de dir «La columna». I en Llach va a veure en Josep Maria Espinàs, del grup fundador de cantants en català Els Setze Jutges, perquè l’ajudi amb la lletra de la cançó. I l’Espinàs li diu que no sap com entrar en aquella lletra i li recomana anar a veure la Capmany, que l’ajudarà. I hi va. Imagina’t! La lletra, evidentment, és d’en Llach, però ella li dona la volta i troba la paraula clau: «L’estaca». I es va convertir en «L’estaca». Va ser ella. Sempre va tenir aquesta manera de ser. De no rendir-se mai davant les coses, per petites o grans que fossin.”

Enèrgica, potent, ferma, intensa, vital, bevent, xuclant la vida sense pausa, sense rendició. Com aquells puros que fumava. Fins al final. Sense espai i sense temps. Planeta ella. Obries el seu món, entraves a la seva habitació, on treballava, escrivint sense demà. “Un dia, explicava la Carmen, que l’ajudava a la casa, que va entrar a la seva habitació i no la veia de la fumera que hi havia. Tancada. És que s’hi hauria pogut quedar! No hi havia oxigen i anar fumant i picant a la màquina d’escriure. I amb la Carmen es discutien per això o per allò. A la Maria Aurèlia el fet de discutir li donava energia. Era el seu fet. Discutir d’una manera sana, carregada d’arguments. Ho argumentava tot. I si un deia una cosa, ella ho tornava amb més arguments. Més i més...”

El seu pare havia estat un home de cultura de secà, autodidacte de llibres llegits als ulls i les orelles populars. I ella, la filla, una dona de cultura de regadiu, d’universitat, de llibres, de professors. Sense secà no hi ha regadiu

Viure és dir més. No callar. Parlar. Argumentar amb aquelles paraules de rovell d’ou universal: “La seva paraula era «beníssim», tot era «beníssim». També deia molt «beneit, beneita». Era molt d’ella. Amb aquella ironia que descol·locava. Perquè era capaç de dir qui sap què i no sabies si t’estava ensarronant d’alguna manera, o no”. Vestida sempre de paraules de casa. Les paraules pop. Les expressions orals, de carrer, de pam, de la cultura popular barcelonina, com una granota de treball i d’existència. El cistell de paraules que sempre la fan tornar. Roda el món i torna al Born. Torna a viure a la Rambla, a la plaça Reial.

“Va a comprar a la Boqueria amb un cistell caminant. Ella deia que li semblava important el projecte de revitalitzar el nucli antic, al centre de Barcelona, arran dels Jocs Olímpics de 1992, i s’hi va apuntar.” L’operació retorn al bressol ja s’olora quan l’alcalde Pasqual Maragall la va a buscar i li diu que la volen a l’Ajuntament. No s’ho pensa. Regidora de Cultura (1983-1991). Recupera la Virreina. Tindrà despatx a rambla Catalunya. I aspirarà i expirarà cultura als carrers i institucions. Al riu de Barcelona: la Rambla. Com li deia el seu pare, ell havia estat un home de cultura de secà, autodidacte de llibres llegits als ulls i les orelles populars. I ella, la filla, una dona de cultura de regadiu, d’universitat, de llibres, de professors. Sense secà no hi ha regadiu. Sense marró duresa no hi ha verd esperança. Sense una primera cultura no hi ha una segona cultura. Ella, el fruit, la cultura. 

“El dolor, el dolor no la deixava estar centrada. El cervell, ella és cervell, se’n ressentia. No podia fer res. Venia molt sovint en Pasqual Maragall. Estava molt pendent d’ella”

Rialla de filferro doblegat d’actriu star de comèdia divertida. Pletòrica. Forta. Feliç... Pam! La primera bufetada de la vida que truca sense avisar és el 1985. Una galta, però el 1991 el mastegot és a les dos galtes. “La primera vegada que l’ataca el càncer apareixem en tromba la meva germana i jo.” Retorn a casa sense ser a casa. Tieta i nebodes cada cop s’apropen més. Van caminant juntes. “Ella compta cada cop més amb nosaltres. Jo recordo que, el primer cop, anava a portar el meu fill a la guarderia i després ja me n’anava a l’hospital. Li portava i llegíem tots els diaris, però després, quan es va morir en Jaume Vidal, el 1991, tot es va incrementar més. Quan va tornar la segona vegada a l’hospital realment estava molt fotuda. El dolor, el dolor no la deixava estar centrada. El cervell, ella és cervell, se’n ressentia. No podia fer res. Venia molt sovint en Pasqual Maragall. Estava molt pendent d’ella. I un dia érem allà, al matí, i va entrar. I es va asseure al seu costat. Si haguessis vist el canvi que va fer la Maria Aurèlia en aquell moment... És que ho tinc gravat a la memòria perquè, de cop i volta, aquells ulls que tenia se li van ampliar. Ella, que estava cada dia atordida... Li va marxar tot. Perquè en Pasqual Maragall hi anava i li deia: «Escolta, et necessito. Hem de fer un article sobre tal tema, o què en penses, d’això, d’allò». I ella, quan sentia «et necessito», s’il·luminava.”

Llum, llumet, encès fins al darrer moment. “Recordo una matinada que van venir les auxiliars per fer-li el llit. I se les estava mirant com es mirava aquell dia el meu fill que l’alça i el mira i el nen l’hi tira tot damunt seu. La fascina l’habilitat d’aquelles noies per fer el llit. Potser és una ruqueria però en aquell moment a ella li sembla molt important allò de saber fer un llit. Aquella capacitat d’observació, al detall, de retenir-ho tot. Ella, que potser no s’havia preocupat mai de fer el llit, ara s’hi fixa, té valor. I veies aquella carona. I t’agafava la mà i deia a tothom que entrava a l’habitació: «És la meva neboda, és la meva neboda». Era com un dir: «Aquí tinc la meva família. Estic malalta, però tinc la meva família».”

L’Anna hi és fins al darrer segon. El final és l’inici. De les taules de Nadal i de la Mercè. Tornar. Retornar. La nena que s’ha fet gran. La tieta que es fa petita. Aquesta és la lluita estirant l’acordió de la vida. “Jo veig la Maria Aurèlia com una dona que va viure en una època que no era la seva època. Sí que era la seva època, però li va tocar fer coses que no li tocaven, a la seva generació. Per tant, sempre va anar a contracorrent i va ser una persona que no en va tenir mai prou, amb el que tenia.” La guerra l’esquartera pel mig. La guerra parteix una generació, talla un país. Els trosseja, ho sega tot. Tot el que hauria estat possible esdevé impossible. La seva vida, escriure, parlar, sentir, és una manera de guanyar una derrota: és la victòria.

“S’hi hauria pogut resignar. De fet, en algun moment, a la postguerra, sembla que es planteja que potser sí, que agafi un nòvio i que s’oblidi de tot i que faci el que fan la majoria de dones. Però de cop i volta s’adona que no. Li surt de dintre que ella no pot ser d’una altra manera. I fuig de tot.” És una manera de tornar a qui és realment, veritablement, naturalment. De tornar a casa, als orígens, a l’inici: al futur. És un gest, un instant que ho canviarà tot. És la decisió que recorda la nena petita de tirabuixons modernistes rebels. La nena que s’escapa i torna. 

És aquella nena que ja és gran. L’escriptora popular. La intel·lectual respectada. Que torna a la casa familiar de la Rambla. A la botiga que ja no és una cistelleria. On hi ha una petita botiga dels primers souvenirs de la Rambla que posen els pares de l’Anna. I que porta amics acolorits de tot el món. Li feia il·lusió portar estrangers a casa. Perquè s’emportessin un record de Barcelona, de la Rambla. Perquè veiessin aquest petit país. I l’Anna, i la seva germana, miraven aquells amics de la tieta, anglesos, francesos, italians... Mentre la tieta els ensenyava paraules, frases en català. I aquells estrangers anaven repetint com podien, a empentes de boca i rodolons de llengua: “Cago’n Déu”, o “La mare que et va parir”. I l’Anna reia. I tots reien. I tothom havia tornat a casa. A peu de carrer, a la Rambla, on passa tot. A terra, on la vida no s’atura mai.