Aquesta és la història d’un grup de treballadors incansables per la llengua. La història dels filòlegs Joan Melcion, Marta Mas, Maria Helena Vergés i Rosa Rosanas, creadors del curs de català per a no catalanoparlants adults Digui, digui... La seva aventura compartida comença a l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) de Barcelona, a finals dels anys setanta. Tres d’ells, en Joan, la Rosa i la Maria Helena, ja es coneixen, perquè tots tres són d’Osona, mentre que la Marta és de Barcelona.  “En Joan i jo vam començar a Cornellà per a Òmnium Cultural, i allà érem professors d’Òmnium i treballàvem amb nanos. Bé, jo, primer, quan vaig acabar la llicenciatura, vaig estar tres anys a l’Escola de Mestres, que llavors en dèiem «la Normal», a Sants, fent classes de català, que llavors allà sí que ja eren adults”, explica Maria Helena Vergés. També a través d’Òmnium, Melcion va anar a parar a Sant Boi: “Allà hi vaig estar un any i mig. Després es va autoritzar fer les classes de català a Cornellà i vaig anar-hi. No teníem res, ens ho havíem d’imaginar i plantejar tot. Anàvem fent el que podíem. Ens havíem d’anar espavilant, i era molt creatiu. Va ser una experiència de trinxera pura i dura. Recordo que el meu primer invent va ser crear una mena d’històries de dos personatges que es deien Julivert i Perejil, i bé, anàvem improvisant. Anàvem creant i anàvem fent”, narra el filòleg.

“Jo vaig començar a fer classes de català a través d’Òmnium Cultural. Vaig anar a parar a Sant Boi. Va ser una experiència de trinxera pura i dura”, recorda Joan Melcion

Quan va acabar la carrera, Melcion va fer la mili, i a la tornada va fer algunes substitucions en centres fins que, al cap de poc temps, es va assabentar que hi havia una plaça a l’Escola Oficial d’Idiomes. “A l’EOI ja hi havia departament de català des de la seva creació, que va ser l’any setanta, i allà ja hi havia la Rosa Rosanas. M’hi vaig presentar i vaig començar a treballar a l’Escola. I això sí que ja va ser un canvi complet, perquè allà entràvem en contacte amb metodologies d’ensenyar segones o terceres llengües, amb una visió ja molt més europea. Aquell mateix curs, el 79, també hi va entrar la Marta, i un any més tard, la Maria Helena”, ens contextualitza.

“Nosaltres vam arribar a l’Escola que encara no hi havia cap material per a no catalanoparlants. Vam arribar que hi havia un llibre al departament que era el Manual de catalán práctico. Però era en castellà. I era l’únic llibre que hi havia”, exposa Marta Mas. “Allà vam començar a plantejar-nos si podíem fer mètodes semblants als que hi havia per ensenyar anglès o francès, i fer-ho en català, i ens hi vam posar. I vam començar a treballar en un mètode, que s’havia de dir Paral·lel”, afegeix Melcion.

“A l’EOI entràvem en contacte amb metodologies d’ensenyar segones o terceres llengües, amb una visió ja molt més europea”

“Hi havia el risc que hi hagués una fractura entre la gent que sabia català i la que no en sabia, i aleshores es va posar en marxa la campanya de la Norma”, relata Marí

El director de l’EOI, el professor mallorquí Miquel Llobera, estava en contacte amb la directora general de Política Lingüística de la Generalitat, la menorquina Aina Moll, i el seu cap del Servei d’Assessorament Lingüístic, l’eivissenc Isidor Marí. En conversa amb LA MIRA, Isidor Marí detalla que en aquella direcció ell tenia la responsabilitat d’organitzar l’aprenentatge del català i l’elaboració dels recursos lingüístics necessaris: terminologia i llenguatges d’especialitat. En aquell moment, “hi havia el risc que hi hagués també una fractura entre la gent que sabia català i la gent que no en sabia, i aleshores es va posar en marxa una campanya de sensibilització al voltant d’aquell personatge que es deia Norma, amb el lema «El català, cosa de tots», que precisament ja intentava situar en l’opinió pública aquesta idea que el català era un recurs i una responsabilitat que estava en mans de tothom. I, perquè això fos realitat, hi havia d’haver una oportunitat màxima d’aprendre català, o de millorar el català per als que el sabien parlar però que no l’havien arribat a aprendre. Aleshores aquí es va fer un esforç important en tota l’organització dels cursos de català per a adults, a part del sistema educatiu, que seguia el seu camí, naturalment. I respecte als cursos de català per a no catalanoparlants, ens vam trobar que no hi havia gaire tradició”.

“El Govern va posar tot el que calia en aquell moment per desplegar un projecte de volada. Es va fer la primera gran enquesta sobre la situació sociolingüística, per conèixer la situació del català i el castellà”

Marí incideix en el fet que “el Govern de la Generalitat va posar tot el que calia en aquell moment per desplegar un projecte de volada”. En aquest sentit, destaca que es va fer una enquesta, “la primera gran enquesta sobre la situació sociolingüística, per conèixer amb detall quina era la situació del català i el castellà, i les expectatives que tenien els possibles aprenents de les necessitats d’aprenentatge del català”. L’enquesta, que analitzava les expectatives d’ús, les actituds i les necessitats lingüístiques entre la població adulta de l’aglomeració urbana barcelonina, va posar de manifest “que hi havia una quantitat important de població que no havia pogut aprendre català, però que, en canvi, hi havia una predisposició bastant favorable. I, evidentment, és a aquesta necessitat, que calia donar resposta”.

Llavors, des del Consell d’Europa, s’estava promovent el projecte de llengües modernes. “Ells ja havien fet una experiència de traslladar això a una metodologia concreta, d’abast públic, que era el curs d’ensenyament d’anglès Follow me, utilitzant els mitjans de comunicació i un sistema multimèdia. I els van plantejar la possibilitat de fer una operació semblant amb una llengua minoritzada com era el català. En aquells moments, el Consell d’Europa estava sensibilitzat en això i va considerar que era una bona idea”, argumenta Melcion.

El Consell d’Europa, aleshores sensibilitzat en el tema, els va assessorar a l’hora de traslladar la metodologia del curs d’anglès ‘Follow me’ a una llengua minoritzada com era el català

En aquest context, el professor Miquel Llobera coneixia aquests cursos i “ens va parlar del Follow me. I ens va semblar que el fet que fos un curs multimèdia, que disposava de diferents mitjans per posar l’anglès, en aquell cas, a l’abast de tothom, amb televisió, però també amb altres recursos, amb vídeo, llibres d’aprenentatge…, era molt interessant. Immediatament, ens vam posar en contacte amb el Consell d’Europa i vam trobar-hi també una resposta magnífica”, recorda Marí. Tant és així que els van assessorar els principals responsables del projecte de llengües modernes del Consell d’Europa: John Trim, aleshores director del projecte, i Tony Fitzpatrick, que havia participat en la posada en marxa del Follow me. El curs, promogut des de les Volkshochschulen, centres de formació d’adults d’Alemanya, Àustria i Suïssa, va ser produït en la versió televisiva per la BBC, en col·laboració amb altres cadenes europees, com la bavaresa Bayerischer Rundfunk i l’alemanya Norddeutscher Rundfunk. 

Aviat, la Generalitat va convocar un concurs públic per fer un projecte com el del Follow me per al català. “Ens vam presentar al concurs i vam guanyar amb el nostre projecte. Ja teníem molt material fet del Paral·lel, que vam publicar com a suport auditiu amb cassets. Aquests diàlegs eren similars als del Digui, digui..., però eren per treballar qüestions de pronunciació i interaccions.” El Paral·lel va ser una mena d’assaig. A l’EOI, hi tenien molts mitjans, com ara un laboratori: “Teníem un estudi on podíem fer enregistraments, i els actors érem nosaltres mateixos, ens fèiem les veus. Aquesta experiència ens va ser molt útil després”, explica Melcion. “El senyor Trim, que més tard vam conèixer, ens va dir que li havia agradat la nostra frescor i joventut”, complementa Maria Helena Vergés.

Quan els van concedir el projecte, Joan Melcion va viatjar amb Miquel Llobera, Isidor Marí i qui en un principi havia de ser el director dels vídeos, el realitzador Antoni Ribas, per parlar amb els qui havien treballat en el Follow me. “Abans de fer el curs, vam anar a conèixer in situ la BBC i altres llocs. Recordo que vam anar també a Alemanya, a veure com s’havia elaborat el curs i com se n’organitzava després la utilització. Vam fer unes quantes voltes”, descriu Marí.

“El públic destinatari era gent que ja era aquí, la majoria castellanoparlants, i que tenia unes necessitats comunicatives potser una mica més profundes de les que podia tenir una persona que simplement vol moure’s”

El projecte que van haver de presentar no es limitava a elaborar materials didàctics; abans hi havia una fase prèvia, que era establir el que es coneixia com el “nivell llindar” de la llengua catalana: el nivell mínim i general de competència d’una llengua. Això comportava una dificultat afegida, ja que “el públic destinatari no eren precisament treballadors noruecs que volguessin venir aquí, sinó més aviat gent que ja era aquí, la majoria castellanoparlants, i que tenien unes necessitats comunicatives potser una mica més profundes de les que podia tenir una persona que simplement el que vol és moure’s. Per tant, el nostre nivell llindar va ser una mica més gruixut del que hauria estat qualsevol altre. Per posar-ne un exemple: si parlaves de qüestions de feina, segurament si buscaves el nivell llindar, en anglès no entraven a dir com es deia tornavís o martell... Nosaltres no és que volguéssim que tota la gent que tingués aquest nivell llindar sabés com es deia tornavís o com es deia martell, però sí que si algú estava en un entorn laboral on havia d’utilitzar un tornavís…, que sabés que allò era una paraula que havia de conèixer”, apunta Melcion.

“Vam empaperar el despatx amb totes les funcions lingüístiques, amb totes les situacions, perquè d’aquesta manera anàvem creant unitats didàctiques”

El grup, coordinat per Joan Melcion, va llogar un despatx petit al Portal de l’Àngel, sobre la torroneria Planelles Donat. “Quan vam fer el nivell llindar, treballàvem en un despatx i el vam empaperar tot amb tot el que hi havia al nivell llindar”, afirma Marta Mas. “Llavors no teníem ordinadors, no existien. El que vam fer va ser comprar una màquina elèctrica, una IBM, que tenia tecla correctora. I vam empaperar tot el despatx amb totes les funcions lingüístiques, amb totes les situacions, perquè d’aquesta manera anàvem creant unitats didàctiques”, confirma Melcion.

Joan Melcion tenia 28 anys, com Maria Helena Vergés; Rosa Rosanas en tenia 27, i Marta Mas, que era la més gran, 38. “Vam fer-ho tot en un any i mig. Els primers tres mesos ens vam dedicar a fer el nivell llindar. Quan ja vam tenir les unitats i sabíem en cada unitat què hi havia d’anar, quins serien els punts bàsics de cada unitat, vam començar a fer els guions. De fet, l’adjudicació a la productora va ser quan nosaltres ja havíem començat a fer guions”, explica Melcion. Perquè, com recorda, “quan vam començar nosaltres, Televisió de Catalunya (TV3) no existia. Sí que es parlava que hi hauria una televisió catalana, però no sabíem ni quan apareixeria… I la idea també era que, si sortia per televisió, pogués ser útil per al canal català de Televisió Espanyola (TVE), que, de fet, es va fer. Els programes s’emetien tant per TVE com per TV3”.

Sovint, el primer contacte que una persona no catalanoparlant té amb el català és quan truca, i algú despenja i diu: “Digui, digui…”. Per això, van optar per aquesta expressió com una manera d’encoratjar en l’ús del català

El nom fa la cosa, però, en el cas del Digui, digui..., “mentre treballàvem, això no tenia un nom. Fins que no es va començar a parlar d’emetre per televisió, el denominàvem «curs multimèdia»”. Es va convocar una sessió de pluja d’idees per decidir el nom, i en van sorgir diversos. “Sé que l’Antoni Ribas va ser qui va proposar l’expressió Digui. Digui ens va semblar curt, però no recordo com es va convertir de Digui a Digui, digui...”, rememora Melcion. Sovint, el primer contacte que una persona no catalanoparlant té amb el català és quan truca, i algú despenja i diu: “Digui, digui…”. Per això, van optar per aquesta expressió com una invitació a parlar, una manera d’encoratjar en l’ús del català.

El 75,9% dels enquestats coneixien el curs i un 92,6% sabien que constava d’espais de televisió, amb un 80% que havia conegut el curs a través d’aquest mitjà. A més, 100.000 persones l’havien seguit setmanalment

Isidor Marí remarca, al seu torn, la circumstància insòlita en què va néixer el projecte, en un moment en el qual encara no hi havia televisió: “Ara fa una mica de gràcia de pensar-hi, però tot això es va fer sense tenir televisió! És a dir, que aquí van suposar que el projecte que havia de crear la Televisió de Catalunya arribaria a port i que no ens trobaríem després amb els vídeos a la mà sense poder-los difondre. I va anar molt bé, perquè, efectivament, sí que va coincidir gairebé el final de l’elaboració del curs amb la posada en marxa de TV3, i, per tant, vam tenir la sort que la televisió va ser el suport principal del coneixement del curs”. Així ho demostren els resultats de l’enquesta de seguiment del curs Digui, digui... del 1984 al 1985. Segons aquesta enquesta, el 75,9% dels enquestats coneixien el curs i un 92,6% sabien que constava d’espais de televisió, amb un 80% que havia conegut el curs a través d’aquest mitjà. Un total de 194.000 persones (6% del total i 7,9% dels que el coneixien) havien seguit el curs, de les quals 19.000 afirmaven haver-lo seguit totalment. A més, 100.000 persones l’havien seguit setmanalment per televisió.

“Després es va donar l’oportunitat, també, de fer programes de ràdio i, fins i tot, pàgines de premsa resumint les lliçons”, desenvolupa Marí. El seguiment setmanal del curs a través de la premsa i la ràdio era molt menor, amb 33.000 persones en el primer cas, i entre 7.000 i 8.000 en el segon. “Aquí hi va haver una sorpresa important, perquè en principi pensàvem que no serien gaires, els mitjans que volguessin difondre el curs i, en canvi, hi va haver protestes perquè hi havia ràdios i diaris que volien publicar-lo i que ens deien que com era que no els l’havíem enviat”, revela Marí. Explica que encara conserva un full de quan tot allò estava començant, amb llistes de diverses emissores com —a part de Ràdio Associació i les emissores de la Generalitat— Radio Nacional, Ràdio Barcelona i, també, ràdios locals com Ràdio Nova, l’emissora municipal del Vallès, entre d’altres. “S’hi va anar sumant molta gent, i els diaris també, ja que en sortia una pàgina sencera en tots els diaris d’aquell moment”, il·lustra.

“Hi havia una gran expectativa perquè tot això funcionés i una voluntat d’implicar-se des de tots els sectors perquè el català recuperés una posició normal”, segons Marí

Segons Marí, això reflecteix un aspecte cabdal del compromís social i col·lectiu existent: “Hi havia, crec, una gran expectativa col·lectiva perquè tot això funcionés i una voluntat d’implicar-se des de tots els sectors perquè el català recuperés una posició normal. Encara, segurament, hi havia l’embranzida de l’esperit unitari de l’Assemblea de Catalunya, i tot això va fer que tothom s’hi posés molt. Es va produir una confluència d’interessos magnífica. Jo en tinc un record excel·lent”, subratlla. 

Els continguts didàctics que van elaborar consistien en el llibre de text, un llibre d’exercicis, la guia per al professor i el llibre de l’autoaprenent amb una sèrie d’indicacions per poder fer un aprenentatge autònom, que va acabar editant Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Els llibres incloïen un còmic, “que era una altra de les idees que vam voler introduir. En aquell moment, nosaltres ens vam posar en contacte amb el que era la gent del còmic més underground o progre d’aquells moments, que era l’Equip Butifarra, o amb el Javier A. Fernández-Aceytuno, que havia sigut dissenyador de revistes com Quimera, que estaven en auge. Per això, pensàvem que hi havia d’haver un còmic, que a més tingués aquest gest de còmic modern. Clar, fixa’t que els personatges que surten al còmic no s’assemblen en absolut als que surten després al programa de televisió. Per què? Perquè primer es va fer el còmic i l’adjudicació va ser posterior”, desvela Melcion.

“Quan vam acabar, vam calcular tot el paper que havíem utilitzat: si el posàvem un sobre l’altre era d’una alçària de metre i mig. I això ho vam fer posant-hi moltes hores, ni caps de setmana ni vacances durant un any”

Van dur a terme una tasca titànica, treballant amb dedicació i un alt nivell de compromís. Com recorda Melcion, el contracte especificava que havien de lliurar el primer curs el 30 d’agost del 1984. “Quan vam acabar, vam calcular tot el paper que havíem utilitzat: si el posàvem un sobre l’altre era d’una alçària de metre i mig, o una cosa així. I això ho vam fer posant-hi moltes hores, ni caps de setmana ni vacances durant un any. Vam quedar bastant esgotats. Érem joves i no venia d’aquí, però pensa que, a més a més, la Maria Helena, la Marta i la Rosa continuaven fent classes, i venien al despatx”, destaca. “Les tres treballàvem a l’Escola… Però bé, és això, érem joves i ens feia molta il·lusió”, ratifica Vergés.

El Digui, digui… es va adaptar a diferents llenguatges gràcies a una divisió del treball. Segons Melcion, van dissenyar l’estructura de tot el programa, establint els components lingüístics de cada unitat, i definint-ne la programació i els continguts. “El llibre el vam fer nosaltres, els guions de televisió també, però de la part de ràdio i de premsa se’n van encarregar uns altres equips”, resumeix Melcion. El de ràdio el va liderar Eduard Delgado. Eren les històries d’una parella jove, amb una de les veus interpretades per Miquel Calçada, i una parella gran. De l’adaptació per a la premsa se’n van encarregar John McDowell, Conxita Macià i Daniel Cassany. La ràdio sí que s’havia fet amb el Follow me, “però a la premsa no s’havia fet mai res, i això sí que va ser una innovació que no havia fet cap altre mètode”, continua. A més, es va encarregar a experts en altres llengües que en fessin adaptacions per als seus respectius públics. Alan Yates i Toni Ibarz van treballar per al públic anglès, i després se’n van desenvolupar versions per als parlants de francès, italià i alemany.

Una hora en blanc per l’avinguda del Desastre

“A la televisió, la nostra idea de fer això era que fos una cosa divertida, que la gent ho volgués veure no només per aprendre el català, sinó perquè s’hi passava una bona estona”

Melcion explica que, en el cas dels programes de televisió, “vam voler fer una cosa que no té el Follow me, que és la sèrie del Josep Maria Benet i Jornet”. La primera sèrie dramàtica es deia Una hora en blanc, de trenta capítols de cinc minuts. Presentava una trama policíaca en què un home pateix un atac d’amnèsia després de rebre una empenta i ha d’anar recuperant una hora en blanc, un període de temps del qual no recorda res. La segona sèrie era L’avinguda del Desastre, amb trenta capítols de vuit minuts, ambientada en un pis compartit, “una mena de precedent de Plats bruts”, precisa Melcion, on tres nois —un mallorquí, un taxista andalús i un tercer protagonista, interpretat per Pep Munné, fill d’emigrants de Veneçuela— conviuen. “A la televisió, la nostra idea de fer això era que fos una cosa divertida, que la gent ho volgués veure no només per aprendre el català, sinó perquè s’hi passava una bona estona”, argumenta Melcion.

També volien que el programa televisiu tingués deu minuts del que serien esquetxos, que ajudessin a situar la temàtica de cada unitat, però volien, segons Melcion, “que hi hagués una història que continués, que enganxés la gent, com una mena de serial, i ho vam dir a en Benet i Jornet, i ell de seguida s’hi va prestar. També em van recomanar que parlés amb un senyor que es deia Joan Potau, que era un guionista que es dedicava sobretot a temes de publicitat, i vaig pensar que seria un bon component”.

Així és com treballaven amb Benet i Jornet i Potau, a qui cada setmana donaven els components lingüístics amb què havien de treballar: “Heu de fer una cosa que surtin aquestes expressions, amb aquestes paraules, amb aquestes situacions”, els deien. “Llavors, el pobre Benet i Jornet ens deia: «És que només puc utilitzar aquests verbs en present…». «Doncs sí, ho has de fer així».” “Clar, nosaltres li donàvem les funcions lingüístiques que havíem de fer, la gramàtica determinada i un lèxic determinat”, explana Marta Mas. “Ell el que feia era una sèrie, que va ser una per al primer curs i una per al segon. Però, clar, era una sèrie molt acotada”, matisa Maria Helena Vergés. “Els dèiem: «De futurs no n’hi pot haver, perquè encara no n’hem fet. De passats encara no n’hi pot haver, i el perfet encara no l’hem fet. Només present». I dèiem: «Papitu, com t’ho fas?»”, recorda Mas.

“En Potau venia els dijous i ens portava en paperets un munt d’idees boges que se li acudien d’esquetxos, i nosaltres en seleccionàvem alguns que ens semblava que anaven bé”

Aquelles eren jornades de creativitat en plena potència, moments de gaudi i enginy, amb l’exigència que imposava la necessitat de ser eficients per completar l’encàrrec. “En Potau venia..., em sembla que eren els dijous, i ens portava en paperets un munt d’idees boges que se li acudien d’esquetxos, d’animalades, i nosaltres en seleccionàvem alguns que ens semblava que anaven bé. Algunes les havíem de retocar i, després, les incorporàvem als guions. Els nostres guions consistien a pensar en situacions per a cada unitat i una sèrie de diàlegs, de petites situacions, que aquestes sí que fèiem nosaltres, i després les farcíem amb aquests gags i amb la història que feia en Benet i Jornet. Va ser tota una operació, una aventura”, evoca Mas. “Quan venia en Potau era una festa, i en Benet i Jornet era molt simpàtic i molt divertit, i s’hi posaven molt de cara”, afegeix Vergés.

Com diu Melcion, anaven construint per blocs: “Després d’haver fet ja l’esquema bàsic, cada una (la Rosa, la Marta i la Maria Helena) tenia assignades unes unitats. El primer que feien era, a partir d’allò, crear uns diàlegs, unes situacions de comunicació, i uns exercicis adscrits. Agafaven les situacions i els diàlegs, m’ho portaven a mi, jo me’ls mirava i els corregíem. I després, a partir d’aquí, anàvem fent els exercicis i jo feia com de supervisió. Amb el que havien creat en Potau i, després, en Benet, jo agafava totes les peces i les ajuntava per fer-ne el guió definitiu”. “En Joan ho revisava tot. Cada setmana, cada una de nosaltres feia una unitat, i aleshores el dissabte ens reuníem per revisar-les totes”, comenta Marta Mas. “Sí, ell ja s’ho havia mirat més a fons, però tots quatre érem a la revisió. Això estava bé, perquè quatre ulls hi veuen més que dos, no?”, observa Vergés.

“Més que un coordinador, era un cosidor. Hi quedaven sempre forats, havies de donar continuïtat d’una cosa a l’altra, i dins de cada capítol havia d’haver-hi una certa lògica i coherència”, explica Melcion

Melcion s’assegurava que els guions quedessin ben articulats i compactes: “Com que moltes vegades calia afegir-hi alguna cosa, doncs ho feia. Més que un coordinador, era un cosidor. Clar, hi quedaven sempre forats, havies de donar continuïtat d’una cosa a l’altra, i dins de cada capítol havia d’haver-hi una certa lògica i coherència. A més, calia posar-hi la manera de remarcar les expressions: quines eren les que s’havien de fer amb el piiip”. I és que l’estructura del Digui, digui… consistia en “tres o quatre diàlegs centrals, els de presentació, i alguns esquetxos del curs, que eren els més estripats i divertits, fets per en Potau. Després, es tractava de remarcar quines eren les expressions, les paraules o els elements lingüístics que s’havien de ressaltar. Quan acabava, jo era la veu d’en Velat, per entendre’ns, era el que donava continuïtat a tot, la veu narrativa. Després, el guió de la sèrie d’en Benet i Jornet anava sol”, descriu.

“Amb en Pepe Rubianes m’hi vaig fer molt amic. Era molt divertit, i a més teníem una cosa en comú: jo havia treballat i estudiat l’obra d’en Pere Calders, i ell era molt amic seu”

“Després, quan ja gravaven els de la tele, també hi anava un de nosaltres per supervisar què deien”, afegeix Vergés. “Sí, per veure si la pronunciació era bona o no”, matisa Mas. “Si era bona, que diguessin el que havien de dir… Perquè, clar, era un model de llengua. Era molt important”, adverteix Vergés. “Eren actors i la majoria parlaven un català molt bé, menys en Rubianes, a qui ja vam fer fer un personatge”, introdueix Mas, “que ja podia parlar com en Rubianes”, acaba la frase Vergés. Rubianes era un dels personatges de la sèrie d’intriga de Benet i Jornet, “una mena de pillastre que, a més a més, ens interessava que fos una persona que tingués un accent que fos castellanoparlant”, afegeix Melcion. Ell el recorda amb molta estima: “Amb en Pepe Rubianes m’hi vaig fer molt amic. Era molt divertit, i a més teníem una cosa en comú, que era que jo havia treballat i estudiat l’obra d’en Pere Calders, i el coneixia molt. Ell era molt amic seu”. 

“En una escena de baralla entre dos personatges, un, el dolent, interpretat per Pepe Rubianes, va caure i es va trencar el braç de veritat. Benet i Jornet i jo vam haver de refer els guions i trobar una manera de justificar que Rubianes estigués ferit”

“Jo havia fet teatre des de feia molts anys a l’Escola de Sants. I vaig treballar en un grup de teatre universitari. Després, quan aquest grup de teatre va desaparèixer, en Joan Ollé, en Quico Romeu, en Lluís Vidal i jo vam fundar el Dagoll Dagom. Jo coneixia molts actors i estava avesada al món del teatre”, exposa Mas. Remarca que els actors del Digui, digui… eren “de primera línia: en Rubianes, en Juanjo Puigcorbé, en Velat, la Margarida Minguillón, la Lizaran… Vam tenir els millors actors. Jo, com que havia fet teatre, els coneixia i vaig fer la llista dels que volia”.

La tria d’actors la feia la productora privada Vídeo Spot, al capdavant de la qual hi havia Pepo Sol sota la producció executiva de Dolors Manté. “Però, com que hi havia una bona relació i la Marta en coneixia alguns perquè hi havia treballat, ells ens passaven una llista d’actors. Per exemple, la decisió que en Velat fos la veu…, això sí que va ser la Marta de seguida, i va ser un encert”, comenta Melcion. “Però ens van passar coses”, recorda amb simpatia, com quan, “en una escena de baralla entre dos personatges, un, el dolent, interpretat per Pepe Rubianes, va caure i es va trencar el braç de veritat. Però la producció havia de continuar, i Benet i Jornet i jo ens vam haver de reunir ràpidament una nit per refer els guions i trobar una manera de justificar que el personatge de Rubianes estigués ferit”.

“Ens ajudàvem molt entre nosaltres. A vegades t’encallaves: estaves fent una cosa i anaves veient que no sortia, i t’hi passaves hores i hores”

A Vergés també li agradava el teatre, i creu que d’alguna manera això devia influir en els diàlegs que creaven com a part de l’equip. “Al meu pare li encantava el teatre i, com a espectadora, per l’època, jo n’havia vist bastant. No sé si això va tenir-hi una influència, perquè el meu pare m’hi portava des de molt joveneta, però no n’era conscient. Sí que érem gent que veia moltes pel·lis, com molts joves de la nostra edat. Llegíem... Recordo que vèiem junts Twin Peaks...”, diu ella. “Sí, i un cicle de pel·lícules de terror”, somriu Mas. “Com que encara no estàvem prou junts, doncs mira, miràvem junts les sèries”, rebla Vergés. “I també ens ajudàvem molt entre nosaltres. Quan un estava encallat en alguna cosa, ens ho passàvem. A vegades t’encallaves, t’encallaves molt. I estaves fent una cosa i anaves veient que no sortia, i t’hi passaves hores i hores i, deies: «No les puc perdre, tantes hores»”, reflexiona Mas. 

La bonhomia regnava entre ells, en un ambient de treball agradable, productiu i intensament dinàmic. “Hi havia molt bon ambient, la veritat és aquesta. I, a més, podríem haver acabat com el rosari de l’aurora, perquè era tot molt intens, però hi va haver una actitud molt generosa per part de tothom. També hi havia crítica, eh… Però això està bé, perquè si hi hagués hagut massa bonisme, el producte hauria estat pitjor”, medita Vergés.

“En Joan Solà no acabava d’entendre això del llenguatge comunicatiu, però sí que ens ajudava molt a solucionar problemes lingüístics que sovint trobàvem”

Marta Mas ressalta que també van rebre molta ajuda del lingüista Joan Solà. A més del seu suport com a assessor lingüístic, també comptaven amb l’assessorament metodològic de Miquel Llobera, director de l’EOI, i amb l’assessorament sociolingüístic de Francesc Vallverdú. “En Joan Solà no acabava d’entendre això del llenguatge comunicatiu, però sí que ens ajudava molt a solucionar problemes lingüístics que sovint trobàvem. Venia un cop a la setmana i anàvem a dinar al Rioja. Allà discutíem molts temes, perquè hi ha moltes coses que en cap llengua no estan definides. També ens va ajudar molt a modernitzar certs aspectes, especialment amb els pronoms febles”, comenta Mas. 

Una contribució vital del curs va ser “introduir la normalitat en l’aprenentatge. Un català correcte però viu, gens enfarfegós”, segons Vergés

Una feina important que es va fer, indica Vergés, va ser “trobar el punt entre que fos correcte, però que sonés més o menys normal. Monzó ja feia coses d’aquestes quan escrivia, però ell era un escriptor, i està molt bé que ho fes, però això era com institucionalitzar-ho, perquè hi havia la Generalitat al darrere”. Vergés destaca que aquesta tasca era crucial: “I aquí sí que en Solà va ajudar molt, perquè era obert en aquest sentit. Jo crec que també es va fer per l’enfocament, perquè si volies que fos comunicatiu i reflectís una realitat… Això penso que també va ser una contribució del Digui, digui… Però tot això t’ho dic ara. Si en aquell moment m’ho haguessis preguntat, només t’hauria dit: «He de fer una unitat per a dissabte i no sé ni què faig»”, se sincera. Per a Vergés, una contribució vital del curs va ser “introduir la normalitat en l’aprenentatge. Un català correcte, però viu, gens enfarfegós. I no només en l’aprenentatge, perquè crec que hi havia gent que mirava el Digui, digui… sense seguir cap curs, com qui mira esquetxos d’altra cosa”.

Melcion recorda que en aquells moments, al Paral·lel, “hi havia un espectacle de Sara Montiel en què ella parlava una mica en català i portava una samarreta amb el logotip del ‘Digui, digui…’. S’havia convertit en una mena de referent”

Melcion assegura que tothom s’hi va implicar amb una determinació que avui seria difícil de trobar en un projecte d’aquestes característiques: “Crec que l’entusiasme i les ganes de fer-ho van suplir la falta de coneixements, d’experiència. I sembla que va sortir bé perquè, és veritat, va enganxar molt la gent”. El filòleg relata una anècdota que demostra fins a quin punt el curs es va popularitzar: “En aquells moments, al Paral·lel, hi havia un espectacle de Sara Montiel en què ella parlava una mica en català i portava una samarreta molt ajustada amb el logotip del Digui, digui… S’havia convertit en una mena de referent”. És en aquesta mesura que el curs va contribuir a “crear aquesta mena d’imatge icònica del que és aprendre llengua d’una manera assequible, divertida i desvinculada d’una idea de patriotisme de pedra picada, sinó de cosa normal, natural, de les situacions que et trobaràs tu, anant de festa, comprant, a la feina, discutint amb gent, trobant-te en un viatge… Aquestes situacions que qualsevol persona es podia trobar i que perfectament es podien fer en català. Tot es podia fer en català”, reivindica.

“L’Aina Moll era una dona amb una visió molt moderna del que havia de ser l’ensenyament de la llengua. El català havia de ser assequible a tothom, atractiu i interessant”

“L’Aina Moll, amb l’ajut de l’Isidor Marí, va ser determinant. Per a mi, va ser la gran directora general de Política Lingüística. Tenia molt clar que l’enfocament per a la normalització lingüística havia de ser això: normalitat. Era una dona amb una visió molt moderna del que havia de ser l’ensenyament de la llengua. El català havia de ser assequible a tothom, atractiu i interessant. L’altra persona clau va ser l’Isidor Marí, que va ser el braç executor de tot això, i que, com a sociolingüista, té una visió molt avançada i oberta”, afirma Melcion. Tot això, subratlla, es produïa en un moment àlgid per a la recuperació del català: “Quan fèiem el Digui, digui…, el català era percebut per molta gent com una llengua útil, necessària i, si vols, guai. Quan vaig començar a fer classes de català als anys setanta, vaig anar a parar a una escola a Ciutat Cooperativa de Sant Boi, un barri d’immigrants. Van ser els pares dels nens els qui es van plantar a la porta de l’escola i van dir que no deixarien entrar els nens si no es feien classes de català”. Però no només això, “sinó que, a més, era la llengua dels grups musicals, del teatre”.

“Que anéssim a parar a l’Escola d’Idiomes, que hi hagués en Llobera i que estigués relacionat amb el Consell d’Europa, que hi hagués a la Generalitat l’Aina Moll… Tot va ser una circumstància molt determinada. Perquè, per un badall de grill, ja no s’hauria fet”

Amb la mirada posada en el retrovisor, Maria Helena Vergés considera que “hi hauria d’haver apostes per arribar a un públic molt més ampli d’aquell al qual s’està arribant en aquests moments, i algú que s’hi posés, que hi pensés, buscant una fórmula. Crec que en aquell moment va ser el Digui, digui… gràcies a un seguit de circumstàncies. En un lloc precís, en el moment precís”. “Va ser una casualitat. És l’atzar, ben bé”, apunta Mas. L’atzar va muntar la trama per al desenllaç perfecte. “Perquè, que anéssim a parar a l’Escola d’Idiomes, que hi hagués en Miquel Llobera i que estigués relacionat amb el Consell d’Europa, que hi hagués a la Generalitat l’Aina Moll… Clar, és que tot va ser una circumstància molt determinada. Perquè, per un badall de grill, ja no s’hauria fet.”