Sentir la seva melodia és com despertar d’un somni profund, amagat dins del subconscient. És un so que arriba del passat, que s’apropa i s’allunya, que no se sap d’on surt ni cap a on va, però que evoca la infància i un món que un dia va ser analògic. És la melodia universal de la flauta de Pan (un flabiol de forats), l’instrument de l’afilador, aquell home mig màgic i mig real que volta pels carrers buscant ganivets per esmolar.

Amb la finestra oberta, el conductor fa un parell de xiulets amb una petita flauta verda per anunciar la seva arribada. Ja és aquí l’afilador

Barcelona, dos quarts de deu del matí d’un divendres qualsevol. Un Fiat Seicento blanc aparca davant de les portes del Mercat del Guinardó. Amb la finestra oberta, el conductor fa un parell de xiulets amb una petita flauta verda per anunciar la seva arribada. Ja és aquí l’afilador. Per si en queden dubtes, a les dues portes davanteres del cotxe hi ha pintat un cartell ben gran on, simplement, s’anuncia “El afilador” i el seu número de telèfon. No cal més. El negoci és clar.

Es diu Roberto Mas i té 45 anys. Però podria ser qualsevol altre. La seva feina és universal. I com la majoria d’afiladors, pràcticament és autodidacte i s’ha construït la màquina d’esmolar ell mateix, que es troba al maleter del vehicle. L’artefacte consisteix en una base de ferro extreta d’una moto de Vespa amb dos rodets on posa un eix i una bomba d’aigua. “El vaig construir tot amb peces comprades”, m’anuncia orgullós en Roberto, que du una boina marró al cap i un davantal de cuir amb un gravat de dos ganivets encreuats. Els seus braços, forts i gruixuts, estan plens de tatuatges; des d’una gran teranyina al colze fins al nom del seu fill, Sergi, travessat per un gran ganivet d’estil medieval. Li encanten els ganivets, però tan sols fa deu anys que es dedica a l’ofici.

Ell en realitat era un home de mar. M’ho explica mentre va recollint ganivets a les parades del mercat amb una safata blanca. Era un patró portuari instal·lat a Palau-saverdera, a l’Alt Empordà, però només tenia feina a l’estiu i no li sortien els números. Un dia un amic seu li va presentar un afilador de ganivets perquè li ensenyés l’ofici. Li va agradar i durant uns anys va compaginar la seva feina de capità de vaixell amb la d’afilador, fins que la seva família es va traslladar a Barberà del Vallès. Des d’aleshores, en Roberto ha passat a ser el capità del seu Fiat Seicento, amb el qual cada setmana posa rumb a zones del Vallès, la Costa Brava i Barcelona per esmolar ganivets. I els divendres al matí, segons la seva atapeïda graella amb horaris i locals d’alimentació, toca anar al Mercat del Guinardó.

Amb rapidesa i determinació, ja té una llista de totes les parades per on ha de passar i l’intercanvi és ràpid i gairebé mecànic. Ell apropa la safata blanca a la carnisseria o a la peixateria, i amb una breu salutació els dependents ja saben el que han de fer: passar-li els ganivets que necessitin un retoc. Tothom va enfeinat, però la confiança agilitza el procés:

—Ya le he cogido el tranquillo a este cuchillo —somriu la carnissera mentre li passa dos ganivets.

—Es genial, ¿a que sí? Pero hay que tener arte, ¡eh! —riu en Roberto apropant-li la safata.

I així, sense més conversa, l’afilador acaba de recollir els ganivets i passa per les últimes parades abans d’arribar al cotxe. De camí, el criden des d’una formatgeria que no forma part de la seva clientela habitual. No ho tenien previst, però “ja que és aquí”, els agradaria afilar un parell de ganivets. Cada dia fa clients nous, encara que siguin esporàdics. La presència de l’afilador sempre és una bona oportunitat per revisar els calaixos.

A la safata se li acumulen ganivets de totes mides i de diferents parades que després haurà de saber tornar sense equivocacions. És part de l’ofici. “Jo als ganivets no els coneixia fins que em vaig fer afilador; el mateix que em va passar amb el mar, que no el coneixia fins que vaig pujar al primer vaixell”, em fa la comparació. I mentre obre el maleter del cotxe, on hi ha el seu senzill taller mòbil, m’explica que no és fàcil afilar: “S’ha de fer bé i amb «carinyo»”, o en altres paraules: “És com fer un entrecot, s’ha de fer ben fet”.

L’afilador treballa amb molta concentració, cada ganivet té la seva tècnica especial. No és el mateix un ganivet de peix que un ganivet per pelar cebes

I sense més preàmbuls, comença la seva feina. Primer de tot, neteja els ganivets amb una mica d’aigua amb lleixiu, perquè els hi solen donar bruts. Això sí, quan els torna sempre avisa que els han de rentar: “Els deixo bruts a propòsit perquè si els deixés nets es confiarien i no els netejarien. Que l’afilador és un guarro? Sí, per netejar-los”, riu. Un cop ha netejat i eixugat el ganivet, el comença a afilar a la roda amb molta suavitat. Una tècnica que dura uns cinc minuts i que podria deixar-te hipnotitzat, si no fos pel soroll ensordidor que se’n desprèn. L’afilador treballa amb molta concentració, sap que cada ganivet té la seva tècnica especial. No és el mateix un ganivet de peix, que du més feina i rep cops per una banda concreta de l’acer, que un ganivet per pelar cebes. D’aquesta manera, em va ensenyant diferents tipus de ganivets i me n’assenyala les parts que se solen gastar més segons l’aliment amb què es treballa. “Veus que aquí sobra una mica de material?”, m’ensenya un ganivet que té uns filaments platejats en un extrem. “Això és que s’ha afilat massa, i si continues així, al cap d’un any et quedes sense ganivet. Se’n diu «menjar-se el ganivet». A mi em diuen: «Afila-me’l però no te’l mengis», i això és com fer-te un entrepà de pernil però sense tocar el pernil. Oi que no es pot? Hauràs de tallar, encara que sigui molt fi.”

Queda clar que saber esmolar és tot un art, un ofici que, segons en Roberto, t’ha d’agradar per poder-lo exercir. A ell li encanta. “Jo em porto bé amb els ganivets, i hi ha ganivets que es porten bé amb mi i altres que no. És com si tingués una relació amb ells, com si tinguessin vida.” Els ganivets que més li agrada afilar són els antics de ferro amb mànec de fusta, perquè quan els afila salten espurnes. I amb això em recorda la vella dita que diu: “Pasas más hambre que el perro del afilador, que se come las chispas para llevarse algo caliente a la boca”. En tot cas, creu que avui dia els ganivets ja no són com els d’abans; no són com els d’acer antic, que et podien durar tota la vida. Ara s’han de canviar gairebé cada any i a causa d’aquesta mala qualitat s’està començant a perdre l’ofici de l’afilador.

Mentre m’explica tot això, en Roberto comprova si els ganivets ja estan ben esmolats, i ho fa fent talls en un drap blanc que té penjat en un dels extrems del maleter. Si el drap es talla de seguida, és que ja està ben afilat. Si costa, cal continuar una mica més. L’ideal és que el ganivet duri afilat dues setmanes; si no, és que no s’ha fet bé. En canvi, els ganivets del peix s’han d’esmolar cada setmana, perquè s’utilitzen molt. Un cop s’ha acabat tot el procés, l’expert poleix els ganivets amb una pedra rectangular feta amb un material semblant a la pissarra. Ja estan llestos per ser tornats als seus propietaris, que hauran de pagar gairebé tres euros per peça.

“És una feina de tota la vida: anar pel carrer tocant el xiulet i afilant. Portem cent anys afilant al carrer a disposició de la gent, de les persones que baixen de les seves cases, de les tisores de les modistes”

És hora d’agafar el cotxe i circular pels voltants del mercat, on té diversos clients, sobretot del món de la restauració. Fins no fa tants anys, la majoria d’afiladors anaven en moto o bicicleta, però per a ell el cotxe és la millor opció, sobretot a l’hivern. Àgil al volant, es nota que fa molts quilòmetres cada dia. Al quadre de comandament, un gat xinès de la sort mou el braç i just a sobre, penjat del retrovisor, un rosari blanc protegeix el conductor, que escolta el grup de flamenc El Sebas de la Calle. “És un rumbero conegut meu”, em comenta mentre fa baixar el cotxe per un carrer costerut. És un home alegre i parla sense embuts. Sap que hi ha molta competència entre els afiladors i que és important conservar els clients, però lamenta que, després de tants anys, encara no tinguin cap permís estatal ni de l’ajuntament per poder afilar al carrer. Considera que el gremi no té una infraestructura prou gran per recollir els ganivets dels clients i dur-los a un local, que és el que la legislació voldria. Creu que això només ho poden fer les grans empreses, però que els petits afiladors com ell no s’ho poden permetre. “És una feina de tota la vida: anar pel carrer tocant el xiulet i afilant. Portem cent anys afilant al carrer a disposició de la gent, de les persones que baixen de les seves cases, de les tisores de les modistes...”, reivindica. Sap que si el veiés la policia, el podria multar, però s’arrisca dia a dia en un ofici en què se solen fer els ulls grossos.

La vida de l’afilador també és solitària, i no perquè no tracti amb desenes de persones cada dia, sinó perquè no té cap sindicat. Fins i tot entre ells hi ha enveges, sobretot entre els afiladors gallecs, els quals, segons les documentacions trobades, van iniciar l’ofici al segle XVII. “Representa que ells són els «bons», els «originals», i tenen por que arribis tu i els prenguis el client o els ho cobris més barat”, resumeix. En canvi, en Roberto diu que no té enveja dels altres afiladors: “Sé que hi ha feina per a tots, i que si un client està content amb mi, no donarà la feina a un altre”. I no li va pas malament, perquè segons els seus càlculs, té una quinzena de clients al dia, més els espontanis que li surten pel carrer en el moment en què senten el seu terrabastall.

Un dia es trobava en un barri dels afores de Barcelona quan va baixar un home amb una catana. Volia que l’hi afilés

Per a ell, aquest contacte diari amb la gent dels barris és el que el fa més content i feliç. “Són tantes, les històries que he viscut...”, es posa una mà al cap. Un dia es trobava en un barri dels afores de Barcelona quan va baixar un home amb una catana. Volia que l’hi afilés. Ell s’hi va negar: “Nosaltres no afilem armes”. No és la primera vegada que li porten navalles o fins i tot espases. Però quan es troba en aquestes situacions sempre es posa seriós, sap que són coses que no necessiten ser afilades.

És molt important que els seus clients confiïn en ell i sàpiguen que cada quinze dies passarà pel seu local

Després de donar unes voltes, en Roberto planta el cotxe en una cantonada a prop del mercat. Són carrers gairebé de vianants, per on els veïns se li apropen, encuriosits. Sense preocupar-se per possibles robatoris, obre el maleter, el seu taller, i es dirigeix cap a una xarcuteria, on recull mitja dotzena de ganivets. “Ahir va baixar una senyora amb cinc estisores”, m’explica mentre comença a esmolar. Són petits clients que agraeix, però que sovint el fan anar tard als compromisos amb els seus clients fixos. “Sobretot cal anar amb compte amb els restaurants, que després de la una del migdia ja no et volen veure. Ells volen que hi vagis al més aviat possible al matí.” Sap que és molt important que els seus clients confiïn en ell i sàpiguen que cada quinze dies passarà pel seu local. Un dia li poden donar dos ganivets i un altre deu, però l’important és que sigui constant i hi passi la data prevista; si no, un altre afilador es podria quedar amb la seva feina.

Mentre va afilant els ganivets de la xarcuteria, apareix un veí demanant que passi per casa seva. Però en Roberto avui ja no podrà, va malament de temps. Queden que es trucaran. No para. I encara que ell només treballa als matins, considera que ja en té prou per viure bé. “És una feina estressant i et trenca l’espatlla, per això cap a la una ja vaig acabant. Ja m’he guanyat els meus diners i tampoc cal ser avariciós. Vull viure tranquil.”

“Els ganivets ho noten, quan els tractes malament”, em diu mentre n’acaricia un com si fos un petit animaló

A banda de possibles clients, també li apareixen veïns de tota mena per ficar-hi cullerada. Com un jubilat que havia estat cuiner d’un restaurant i que considera que en Roberto hauria de canviar el rodet amb què esmola els ganivets. “Fa anys hi havia un afilador en aquella cantonada que afilava molt bé, però no li van renovar l’espai”, lamenta el veí. En Roberto riu, sap que al carrer estàs exposat a rebre tota mena de comentaris i que cal prendre-s’ho tot amb filosofia. Amb paciència. Per això al final creu que l’important és que li agradi la seva feina i tenir un tracte especial amb cada ganivet. Ell els tracta com si fossin éssers vius, sensibles, als quals s’ha de tractar bé. “Els ganivets ho noten, quan els tractes malament”, em diu mentre n’acaricia un com si fos un petit animaló.

El que li fa més il·lusió de tot és l’afecte que tenen les persones cap a la figura de l’afilador, la nostàlgia que desprèn el seu ofici

En Roberto se sent satisfet de la seva feina i, sobretot, satisfet quan els altres li reconeixen la feina. Però probablement el que li fa més il·lusió de tot és l’afecte que tenen les persones cap a la figura de l’afilador, la nostàlgia que desprèn el seu ofici. Ara ja gairebé mai toca la melodia que identifica el seu pas pel carrer, però quan ho fa assegura que la gent s’emociona. “De vegades, quan estic afilant i s’atura un pare amb el seu fill, li dic: «Mira, quan el teu pare era petit com tu sabia que hi érem, els afiladors, perquè tocàvem aquest xiulet». I aleshores començo a tocar la melodia màgica i el pare es desfà.” És en aquell moment que al pare li comencen a venir records, com quan la seva mare baixava al carrer amb les tisores o quan veia les espurnes il·luminant el carrer. Petits records que afiladors com en Roberto fan que es mantinguin més vius i afilats que mai.