Han protegit de la humitat els peus de diverses generacions de catalans que vivien a pagès. Ara amb prou feines decoren alguna paret. Els esclops, una peça que va marcar una època i que, de fet, era una indústria artesanal molt arrelada a aquestes zones, van caure en l’oblit en arribar les botes d’aigua a mitjans del segle XX. Les katiusques van substituir els esclops, i la goma, la fusta. Molts esclopers van deixar l’ofici per anar a treballar d’obrers, de paletes. O de mecànic, com el taradellenc Josep Pratdesaba, que s’hi ha dedicat durant gairebé quatre dècades. En Josep, però, també és escloper. En el seu temps lliure, manté l’ofici al garatge de casa seva. Entrem al taller on elabora amb destresa aquest tradicional calçat de fusta d’una sola peça. Hi ha destrals d’escalabornar, aixols, tribes d’ala de mosca, culleres, rases, botavants i contells. Eines d’artesà.

En Josep va aprendre l’ofici al voltant del foc. A casa seva no eren esclopers, però vivien a pagès i als vespres es reunien a la cuina, a prop de la llar de foc, on tothom feia les seves coses. També esclops. Ha fet perviure la tradició, però no n’ha viscut. La nevera, avui dia, no s’omple venent esclops. És com una ONG, diu. A les fires, l’escloper de Taradell explica històries. Parla amb il·lusió de com se l’escolten quan relata anècdotes sobre aquest calçat a les persones que s’aturen a la seva parada. Gràcies a les fires, la gent gran n’hi explica més. Les generacions més joves, però, ni coneixen l’ofici. La canalla es diverteix en emprovar-se un parell d’esclops petits que en Josep deixa ben a la vista. Amb incredulitat, no entenen com podia caminar la gent amb aquestes sabates. “Però aquest calçat no era dels Països Baixos?”, pregunten les famílies. En Josep lamenta que allà els van protegir davant l’allau de katiusques, mentre que aquí es van fer pantans.

De tant en tant, quan les restriccions per risc d’incendi ho permeten, sobretot a l’hivern, l’artesà torna a reunir-se davant del foc, però aquest cop amb un grapat d’esclops acabats d’elaborar. No els pinta ni els envernissa. Explica amb ganes de compartir que, en comptes d’això, fuma els esclops amb els escalaborns que han sobrat de la fusta de pi amb què els ha fet. “L’esclop l’has de gaudir”, segons l’artesà, que insisteix en la bellesa d’aquest moment en què el fum impregna la fusta i la protegeix de les arnes. Com es feia antigament amb les bigues.

Al poble, la saviesa popular li diu “el nou escloper”, en referència a l’antic escloper, el també taradellenc Jordi Coll, de qui parla amb respecte. Un mestre artesà en aquest art de fer sabates de fusta i que va morir l’any 2009 i, amb ell, un tros més d’aquest ofici ja gairebé desaparegut. En Josep, però, persisteix. Per compromís, per resistència, per memòria.