Com una serp que s’enrosca entre el paisatge, la carretera entre Guàrdia de Noguera, municipi de Castell de Mur, al Pallars Jussà, i Pont de Montanyana, a la Ribagorça aragonesa, és una successió de revolts, sots, terra i esllavissades. Fites invisibles en el mapa, però reals per als pocs habitants que viuen en aquestes contrades, com Sant Esteve de la Sarga, Moror, Alzina o Beniure. Persones que veuen com cada any s’arregla un tros de carretera, però a la vegada se’n deteriora un altre. La pluja, la boira i el glaç són algunes de les companyes que segueixen els conductors que gosen desplaçar-se per aquesta terra que s’esmola entre muntanyes.

Des de dalt de tot del minúscul poble de Castellnou de Montsec, Joan Mauri (1935) es mira la carretera caragolada entre els camps. Ha viscut aquí tota la vida, els estius roents i els gèlids hiverns amb el Pirineu nevat a l’horitzó. El mateix poble on avui s’alça, ruïnós, l’antic castell-palau de Gaspar de Portolà, el primer governador de Califòrnia, també mira com s’esmicola la terra. 

“És llastimós que jo aquí hi he vist 22 cases habitades i ara només en quedem tres i amb poques expectatives de continuar. I abans de jo, havien estat quaranta cases. Ens dedicàvem a l’agricultura, pa, vi i oli i sempre tenívem quartos per a calçat i vestit”, recorda Mauri mentre passeja entre les runes del poble.

Com passa a molts altres municipis del Pirineu,  els ajuntaments són petits i no tenen prou recursos per fer un bon manteniment de les carreteres

Arribar fins aquí amb cotxe no és fàcil: te les has d’heure durant quaranta minuts amb una carretera estreta i tortuosa que mai s’acaba d’arreglar, sobretot en els trams que formen part de la carretera municipal, on ja no hi ha línies al terra. Una conducció complicada que pateixen el centenar d’habitants que viuen al municipi de Sant Esteve de la Sarga, esbarriats en deu nuclis de població. I és el seu ajuntament el que en té la titularitat i el que s’ha de fer càrrec dels 43 quilòmetres de carreteres que hi passen. Una situació que també es viu a molts altres municipis del Pirineu, on els ajuntaments són petits i no tenen prou recursos per fer un bon manteniment de les carreteres. I això que és un element prioritari per garantir la vida d’aquesta terra... I la seguretat.

En el cas del Pallars Jussà, els catorze municipis que el formen tenen a càrrec seu 144 pobles i fins a 410 quilòmetres de carreteres

En el cas del Pallars Jussà, els catorze municipis que el formen tenen a càrrec seu 144 pobles i fins a 410 quilòmetres de carreteres que hi accedeixen. En queden al marge els 65 quilòmetres d’accés a masies habitades o els més de 2.000 quilòmetres de camins agraris i pistes forestals. Això vol dir que els ens locals són titulars del doble de quilòmetres en carreteres que no pas els que són competència de la resta d’administracions supracomarcals. Són carreteres perdudes, carreteres que són de tots..., però que estan en mans dels veïns i que passen de generació a generació. 

Al final, a tot el Pirineu, són centenars de quilòmetres que han de ser gestionats per municipis amb escassos recursos econòmics, tècnics i humans. Tan sols en algunes ocasions han rebut aportacions dels consells comarcals, gràcies al Pla d’Actuacions sobre la Xarxa Veïnal i Rural de Camins, amb fons aportats per la Generalitat, que des de fa uns anys permet finançar accions de manteniment bàsic. Però mai n’hi ha prou, perquè les carreteres, com a tot arreu, necessiten sempre anar a algun lloc, sobretot aquí, on la geografia va contra direcció. 

Joan Mauri va ser un dels que van construir aquest tros de carretera. “Ho fèiem a pic i pala, a trenta pessetes lo jornal durant deu hores”

Ho sap molt bé Joan Mauri, perquè durant la seva joventut va ser un dels que van construir el tros de carretera que va des de Moror fins a Castellnou de Montsec. “Ho fèiem a pic i pala, a trenta pessetes lo jornal durant deu hores, amb un capatàs al davant que anava cridant «Vinga nois!»”, recorda. Això, a mitjans del segle passat... 

“En aquells temps, la Diputació nos va posar el capatàs, nos va posar les eines i es va anar construint la carretera per etapes, passant per tots els pobles. Llavors no hi havia telèfon, ni maquinària, ni ràdio. A l’hivern era més dur perquè feia molt fred, i a l’estiu... És lo que diva: que hi ha nou mesos d’hivern i tres d’infern”, riu. “A l’estiu s’havia de recollir per tot l’any, perquè a totes les cases hi havia un ramadet d’auvelles, hi havia tossinos, gallines... Llavors es treballava molt”, continua recordant. “El camí estava molt concorregut, perquè al poble d’aquí baix tenien un verro i fecundaven les truges. Cap al congost de Mont-rebei hi havia dos molins, un d’oli i un de farina, i tots els pobles passaven per aquí”, continua.

Un dia, la carretera es va acabar de fer i la gent va començar a marxar. L’obertura fàcil al món els havia fet descobrir coses tan extraordinàries com que, si obries una aixeta, en sortia aigua, o si premies un botó, s’encenien els llums

Abans de construir la carretera, quan s’havia d’anar al mercat de Tremp, els habitants tardaven gairebé cinc hores a peu des de Castellnou de Montsec. Un dia, la carretera es va acabar de fer i la gent va començar a marxar. L’obertura fàcil al món els havia fet descobrir coses tan extraordinàries com que, si obries una aixeta, en sortia aigua, o si premies un botó, s’encenien els llums. També descobriren que, si treballaven en una fàbrica, sempre cobrarien a final de mes, que no calia arrossegar la llenya al foc, ni anar a buscar aigua a la font ni preocupar-se per si plourà.

Des d’aleshores, els pocs habitants que, com en Joan, decideixen quedar-se, han de lluitar per mantenir viva la carretera. No només per a ells, que la necessiten per al dia a dia, sinó per a tots aquells que, tot i haver marxat a viure fora, visiten sovint la seva terra d’origen. Com Josep Ardiaca, natural d’Alsamora, que el 1962, als catorze anys, marxa a viure a Mataró. No és fins a la seva jubilació que decideix passar més temps al poble natal.

“Al cap de pocs anys de marxar, el poble va quedar buit. Però ara, a poc a poc, s’està tornant a reactivar”, reconeix. Precisament el seu fill s’hi ha instal·lat a teletreballar arran de la pandèmia. “Ara ja no en vol marxar”, s’enorgulleix Ardiaca, que no creu que hi visqués més gent, a la zona, si la carretera estigués millor.

“Hi ha dies que anem a comprar a Tremp i, en comptes de tornar per Sant Esteve de la Sarga, anem cap a Pont de Montanyana, perquè si ha plogut ens fan por els despreniments de pedres que hi ha cap a la zona d’Alzina”, reconeix Ardiaca. Recorda que, a principis dels seixanta, quan ell era petit, la carretera havia de passar per baix, pel peu del Montsec, i aleshores s’havien de fer ramals que pugessin a cada poble. “Però per coses de política de l’època es va fer que passés la carretera per cada poble, quan era millor lo altre”, s’entristeix.

“El perill són els despreniments. Passa que la gent que no coneix la carretera potser ni se n’adona. Sobretot molts cotxes que van cap al congost de Mont-rebei, que també contribueixen al desgast de la carretera”

“El perill són els despreniments. Passa que la gent que no coneix la carretera potser ni se n’adona. Sobretot molts cotxes que van cap al congost de Mont-rebei, que també contribueixen al desgast de la carretera. S’han posat uns sensors per avisar si hi ha perill, però no deixa de fer una mica de por”, admet.

Qui també té por de les esllavissades és Miquel Castells (2004), natural de Moror. De petit anava cada dia a escola fins a Tremp i ara que estudia a la Universitat de Lleida només torna al poble els caps de setmana. Encara recorda aquell dia en què, quan feia tercer d’ESO, van morir dues persones en una esllavissada. Allò el va impactar.

“El pitjor és quan neva, perquè si mon pare no treu la neu, ma mare no pot anar a treballar, ni jo podia anar a l’escola”

“El pitjor és quan neva, perquè si mon pare no treu la neu, ma mare no pot anar a treballar, ni jo podia anar a l’escola”, relata el jove, que creu que la carretera és molt difícil d’arreglar. “La solució seria construir una carretera més avall, perquè hi ha moltes zones amb perill d’esllavissades”, reflexiona. 

“Necessitem que arribin els camions pel bestiar, pel pinso i les terres, i segons qui ve, després diu que no tornarà mai més”

Ho sap de primera mà Jordi Navarra, alcalde de Sant Esteve de la Sarga. Els seus pares van morir sepultats, el 2018, per una esllavissada a la carretera. Tornaven del mercat de Tremp, com cada dilluns. I abans d’arribar a casa, a Sant Esteve de la Sarga... La carretera es va acabar de cop. Ell mateix avisava aquell dia. Ell, com tots els veïns, sempre avisava. No ho han deixat de fer mai. A més, ell, com a alcalde, sent els avisos multiplicats. Cada dia hi ha algú del municipi que l’hi recorda. També gent de fora, com els que condueixen camions grans que es troben amb revolts impossibles. “Necessitem que arribin els camions pel bestiar, pel pinso i les terres, i segons qui ve, després diu que no tornarà mai més”, lamenta. Tampoc hi ajuda el fet que en molts trams hi hagi problemes si coincideixen vehicles en sentit contrari. Ell ho sap millor que ningú...

“Si féssim tota la carretera de nou, quan l’acabéssim d’arreglar ja hauríem de tornar a començar”

“El problema és que anem aconseguint arreglar trossos de la carretera, però després de l’hivern i en poc temps torna a estar malmesa. És la història interminable: si féssim tota la carretera de nou, quan l’acabéssim d’arreglar ja hauríem de tornar a començar”, riu sarcàstic. L’única solució que hi veuen els habitants és que la carretera passi a ser gestionada per una administració amb més recursos. Saben que per posar al dia aquest municipi es necessiten milions d’euros.

“Veig que el paviment que posen ara és més gruixut, perquè el d’abans només feia un dit i de seguida saltava”

Els avis de Marc Moliner (1988) van marxar de Beniure a Barcelona durant l’èxode rural dels seixanta. Anys més tard, en Marc, nascut a ciutat i enginyer de camins a la UPC, ha redescobert el poble dels seus avantpassats i ha obert l’establiment de turisme rural Casa Moliner. “Veig que el paviment que posen ara és més gruixut, perquè el d’abans només feia un dit i de seguida saltava. És normal que estigués com estava. Ara a veure quant dura”, reflexiona Moliner, que de vegades es troba clients que es queixen de l’estat de la carretera.

“Hi ha gent que la vol més ampla, però per mi la prioritat és la seguretat i la bona visibilitat. També penso que fer una carretera doble seria contraproduent en un municipi tan petit com el nostre. Tot depèn de la planificació que es vulgui per a la zona”

“Hi ha gent que la vol més ampla, però per mi la prioritat és la seguretat i la bona visibilitat. També penso que fer una carretera doble, una artèria per on passés tothom, seria contraproduent en un municipi tan petit com el nostre. Tot depèn de la planificació que es vulgui per a la zona”, rumia.

Mentrestant, com una serp que s’enrosca entre el paisatge, la carretera que va entre Guàrdia de Noguera i Pont de Montanyana continua pendent dels esforços dels pocs habitants del municipi. Una lluita diària, de mans i suor, en totes les carreteres teranyina del Pallars Jussà, i del Pirineu, que s’esfilagarsen, es desfan i acaben no anant enlloc.  Una lluita de solitud a la carretera. Una lluita entre els trossos de quitrà i els trossos de vida. Una lluita contra el despoblament i les forces de la natura. Una batalla que vol evitar una de les coses més temudes: que arribi un dia en què ja no calgui pensar en la carretera. Serà el dia en què ja no hi quedi ningú.