“Jo el que vaig fer és impartir-los classes de llengua catalana… Els explicava com funcionava en català la sintaxi; els demanava que redactessin coses que tindrien a veure amb el que haurien de fer, notícies...; les corregia, i després els feia llegir textos que gravàvem i els deia: «Mira, aquesta s no la fas bé, has de fer una s sonora i la fas sorda. Treballàvem qüestions de dicció i vocalització, perquè molts vocalitzaven malament. No havien de ser locutors, amb els locutors jo no hi vaig tenir res a veure; els locutors van arribar més tard. Havien de ser reporters, i aquests reporters havien de parlar, perquè posaven veu en off a les notícies que redactaven. Ho feien tot, enregistraven amb la càmera, muntaven el que havien gravat, redactaven les notícies i les gravaven. Amb dues persones feien tota la feina”, explica Ferran Toutain, escriptor, corrector i traductor. “Estic parlant de la plantilla de periodistes que estaven formant-se per ser ENG [electronic news gathering], que en aquells moments era una novetat absoluta aquí, que no existia fins aleshores.” 

“La feina més important que vaig fer va ser ensenyar-los a redactar en una llengua que fos el més estàndard possible i que les frases estiguessin ben construïdes, que no fossin complexes”

Dirigeix un grup d’aproximadament uns deu o quinze estudiants, futurs reporters ENG de TV3, que està en estat embrionari. “Una part significativa d’aquests joves eren noies; tampoc s’havia vist mai, això. S’havien vist locutores, moltes, però que anessin amunt i avall amb una càmera... Això era una novetat també en aquell moment. I tot això va cridar l’atenció de molta gent”, apunta Toutain. “La feina més important que vaig fer va ser ensenyar-los a redactar en una llengua que fos el més estàndard possible i que les frases estiguessin ben construïdes, que no fossin complexes. A mi, que m’agrada tant en literatura la frase complexa, les subordinades… Tot això, en periodisme, em semblava que no podia ser així. En periodisme audiovisual sobretot, que les frases havien de ser molt breus”, comenta. Al final del curs, els avalua amb un informe un per un. “Vaig deixar molt bé tothom perquè van treballar molt bé i amb molt bona voluntat, i hi havia molta il·lusió”, conclou. 

Abans de TV3, Toutain havia treballat uns quants anys com a corrector d’estil al diari Avui. En aquella etapa, tenia 25 anys i havia publicat diversos articles a la premsa, en què defensava “un model de llengua que fos estàndard, que en gran part vol dir neutre, una llengua catalana per als mitjans de comunicació que prioritzés l’ús de paraules i construccions que es diuen a tot arreu, que evités localismes i arcaismes”. 

Des de sempre ha admirat profundament, i així continua sent, “la revolució que van fer en el llenguatge literari la generació postnoucentista, gent que jo crec que es van posar d’acord sense parlar-ne per fer un pas endavant i donar al català literari una normalitat que el Noucentisme havia fet impossible”

Des de sempre ha admirat profundament, i així continua sent, “la revolució que van fer en el llenguatge literari la generació postnoucentista, que és la de Josep Pla, la de Joan Sales, Mercè Rodoreda, Joan Fuster, Blai Bonet...; gent que jo crec que es van posar d’acord sense parlar-ne per fer un pas endavant i donar al català literari una normalitat que el Noucentisme havia fet impossible. Si tu mires la prosa de Rodoreda, d’Espriu, de Joan Sales, de Josep Pla, de Gaziel..., el que t’hi trobes és un català transparent i normal. La generació posterior a això, la dels anys setanta, aquella que s’emmiralla en Pedrolo, fa una prosa que torna a recuperar arcaismes i dialectalismes, cosa que no trobaràs mai en Pla ni en Rodoreda ni en Espriu”. Remarca que “aquí hi havia hagut, probablement per culpa de la guerra, entre altres coses, un trencament amb una evolució de la llengua que durant molts anys va ser molt clara”. I la seva idea de llengua parteix d’aquests autors.

“La idea que teníem era que el català havia de ser neutre. Neutre com va fer Pompeu Fabra, amb una base forta del català central..., perquè era el que té més parlants i el que havia consolidat un estàndard”

Amb tot, cal diferenciar entre la llengua literària i la llengua dels mitjans de comunicació. “A l’hora de fer un model per als mitjans de comunicació vam intentar que aquest model fos el més neutre i senzill possible”, diu. Un model de llengua en què “tothom es pogués reconèixer perquè no s’hi reconegués ningú. Que no havia de ser barceloní, ni lleidatà, ni valencià, ni mallorquí...”. “La idea que teníem era que el català havia de ser neutre. Neutre com va fer Pompeu Fabra, amb una base forta del català central..., perquè era el que té més parlants i el que havia consolidat un estàndard”, sintetitza.

“Volíem un registre col·loquial sense ser tampoc extravagant, però un registre col·loquial a les pel·lícules, i un registre molt més formal a la informació. I això, després, quan es van fer llibres d’estil definitius, en bona part es va tenir en compte”

Com a assessor lingüístic i com a responsable de la llengua a TV3, el seu paper es desplega des dels orígens preparatoris fins a l’emissió del primer programa. Un cop completada la formació lingüística dels ENG, la primera direcció de TV3 li proposa emprendre la creació d’un projecte de llibre d’estil, un model lingüístic per a la televisió, així com supervisar la primera emissió de proves del canal el 10 de setembre de 1983. Toutain accepta i redacta les normes, que coincideixen amb les exposades en els seus articles. “Era una sistematització dels criteris que ja havíem adoptat a la pràctica. «Aquestes són les paraules que preferim per a tal cosa...» Una llista de paraules, de construccions, unes recomanacions sobre els diferents registres lingüístics. Volíem un registre col·loquial, sense ser tampoc extravagant, però un registre col·loquial a les pel·lícules, i un registre molt més formal a la informació. I això, després, quan es van fer llibres d’estil definitius, en bona part es va tenir en compte.” 

“Sue Ellen, ets un pendó”

“En això del «Sue Ellen, ets un pendó», no m’hi vaig pensar gaire”, sorgeix de manera espontània, “sense ni tan sols imaginar que amb el temps faria la volta al món”

La primera sèrie que s’emet per TV3 i que es dobla al català per al primer programa extraordinari és Dallas. El poeta i traductor Josep Maria Fulquet es fa càrrec de la traducció del primer episodi d’aquesta sèrie, en què el personatge de J. R. és a l’hospital després d’un atemptat, i el pare de J. R. renya la seva jove dient-li: “El teu marit s’està morint i tu mentrestant fent el pendó ves a saber per on!”. Fulquet decideix utilitzar una paraula que no sigui ofensiva i que havia sentit a dir a casa: “En això del «Sue Ellen, ets un pendó», no m’hi vaig pensar gaire”, sorgeix de manera espontània, “sense ni tan sols imaginar que amb el temps faria la volta al món”.

“Tot era gravat excepte dos moments de risc: el moment inicial de la presentació a l’estudi del carrer Numància, d’en Joan Pera i l’Àngels Moll, en directe, i després el moment de la connexió amb el camp del Barça. Dos moments crítics; tota la resta estava enllaunada, havíem vist i visionat i revisionat el programa abans”

A més del primer capítol de Dallas, s’ofereixen dues pel·lícules: Trànsit, de Jacques Tati, i Alba Zulú, de Douglas Hickox. A les nou del vespre, Josep Maria Casanovas narra el partit del Barça-Osasuna al Camp Nou, amb els assessoraments i comentaris tècnics de Carles Rexach. “Tot era gravat excepte dos moments de risc: el moment inicial de la presentació a l’estudi del carrer Numància, d’en Joan Pera i l’Àngels Moll, en directe, i després el moment de la connexió amb el camp del Barça. Dos moments crítics; tota la resta estava enllaunada, havíem vist i visionat i revisionat el programa abans”, subratlla Enric Canals, periodista i membre de l’equip inicial de TV3, que aleshores dirigia els programes no diaris.

Durant la fase de preparació d’aquest programa, el paper central de Toutain consisteix a “estar constantment al costat de totes les persones que han de parlar (locutors, redactors...), i ajudar-los a assolir el català que volíem”. En l’aplicació d’aquest model, compta amb la col·laboració de Fulquet.

“Vam posar un èmfasi especial a demanar als locutors i als que donaven la cara en pantalla que no hi impostessin la llengua, que parlessin normal. Això que sembla tan fàcil no ho era gens. La llengua parlada havia de ser això, llengua parlada, sense impostacions cultes de cap mena”

“La nostra primera experiència amb els mitjans va ser a la premsa escrita, a l’Avui. Però, és clar, la premsa escrita no té res a veure amb els audiovisuals, i allà vam haver de treballar de zero. Vam posar un èmfasi especial a demanar als locutors i als que donaven la cara en pantalla que no hi impostessin la llengua, que parlessin normal. Això que sembla tan fàcil no ho era gens. La llengua parlada havia de ser això, llengua parlada, sense impostacions cultes de cap mena. Sense medievalismes absurds, sense arcaismes d’estar per casa. El problema no era ni és tant de tipus lèxic; el problema és quan no fas servir pronoms febles, quan la fraseologia comença a trontollar, quan la construcció de la frase no és la que hauria de ser…”, exposa Fulquet. “Sempre procuràvem que empressin un llenguatge normal, amb paraules corrents i amb poca grandiloqüència, que s’entengués i que fos clar. I quan teníem ocasió de fer correccions, les fèiem en aquest sentit”, coincideix Toutain. 

L’emissió del programa extraordinari del 10 de setembre va ser “un gran encert”, i des del punt de vista lingüístic també, “perquè vam poder-ho controlar bé. Hi havia moltes ganes de fer les coses bé”

En la primera emissió en proves, es demana a una sèrie de personalitats de la cultura catalana, de l’espanyola i a alguns estrangers que facin una salutació amb bons desitjos per a la televisió que comença. “Hi havia de tot: empresaris, economistes, escriptors... Salvador Espriu, Mercè Rodoreda van aparèixer, i molta gent més. I els ENG, la seva primera feina va ser anar a gravar aquesta gent, i jo podia controlar bastant bé el que deien perquè això es gravava”, assegura Toutain. Els locutors que havien de parlar el dia de l’emissió inaugural també assagen. “«Tu, què hauràs de dir?» «Hauré de dir això.» «Digues-ho com ho diries...» «Ho fas molt bé, però no facis servir aquesta paraula, sinó aquesta altra si pots.»” Els textos escrits que han de dir els locutors són revisats per Fulquet i Toutain. Però també hi ha qui ha d’improvisar per presentar varietats, amb actuacions d’artistes com Carmen Sevilla.

Toutain considera que l’emissió del programa extraordinari del 10 de setembre va ser “un gran encert”, i des del punt de vista lingüístic també, “perquè vam poder-ho controlar bé. Hi havia moltes ganes de fer les coses bé”. Fulquet en destaca “l’entusiasme que vam posar-hi tots els primers anys. Jo em sento modestament un privilegiat per haver-hi pogut ser, per haver-hi pogut treballar. Vam fer el que podíem”. 

“Corregíem pel·lícules i, per tant, teníem una influència important en com sortien finalment  en el doblatge”

Després del primer programa extraordinari, Fulquet passa a formar part de l’equip de correctors de Producció Aliena de TV3, juntament amb Toutain, i, més tard, de Sonoblok. “Corregíem pel·lícules i, per tant, teníem una influència important en com sortien finalment en el doblatge. Els traductors traduïen i nosaltres corregíem”, afirma Toutain. 

“Recordo aquella sèrie, ‘Els joves’, en què hi havia un hippy, un punk… És clar, havies de fer mans i mànigues per adaptar-ho, en la mesura que allò fos possible, al llenguatge del carrer que parlaven en aquell moment els nois”

Les pel·lícules i les sèries plantejaven problemes de registre. “Recordo aquella sèrie, Els joves, en què hi havia un hippy, un punk… És clar, havies de fer mans i mànigues per adaptar-ho, en la mesura que això fos possible, al llenguatge del carrer que parlaven en aquell moment els nois”, explica Fulquet. O Heimat, “que era una llengua col·loquial, però més elaborada... No era com Dallas, o com Els joves. Era una sèrie que parlava de l’Alemanya dels començaments del nazisme fins al 45, tota l’evolució, una sèrie dramàtica però amb un nivell”. I en el cas del Sí, ministre, “et trobaves amb totes les situacions de l’humor britànic, que era pràcticament impossible de traslladar a un context com el nostre. Les sèries d’humor, i sobretot aquesta, eren d’una ironia… Tot eren sobreentesos, tot eren referències a la tradició parlamentària britànica”.  

La raó de ser de TV3 rau en la seva funció com “un mitjà de comunicació nou, amb rigor, àgil, innovador, diferent, de qualitat, i amb productes d’àmplia acceptació. Tot això, amb el rerefons d’una necessitat, que era que fos una eina efectiva, útil, per a l’ús social del català, que tampoc estava estès”

En el moment del seu naixement, amb una premsa en castellà excepte l’Avui, la raó de ser de TV3 rau en la seva funció com “un mitjà de comunicació nou, amb rigor, àgil, innovador, diferent, de qualitat, i amb productes d’àmplia acceptació. Tot això, amb el rerefons d’una necessitat, que era que fos una eina efectiva, útil, per a l’ús social del català, que tampoc estava estès”, contextualitza Enric Canals, nomenat director de TV3 el juny de 1984.

“No s’havia vist un western en català, no s’havia vist una sèrie de televisió de les d’àmplia audiència en català. La novetat i la innovació en aquell moment era això: voler fer una televisió que fos com les altres… I aquí hem de fer una excepció, ja que només hi havia una televisió: és a dir, quan surt TV3 neix el zàping”

Per a la població en general, era difícil de concebre que una pel·lícula dels gèneres comercials predominants de Hollywood no fos doblada al castellà: “No s’havia vist un western en català, no s’havia vist una sèrie de televisió de les d’àmplia audiència en català. La novetat i la innovació en aquell moment era això: voler fer una televisió que fos com les altres… I aquí hem de fer una excepció, ja que només hi havia una televisió: és a dir, quan surt TV3 neix el zàping”.

TVE compta amb un circuit en català, amb la seu a Sant Cugat, que ofereix programació en català, però, com diu Canals, “la feia en hores que no eren de màxima audiència. Per tant, la seva incidència era més fruit del voluntarisme d’alguns dels espectadors que volien consumir televisió en català”. 

Calia que fos un llenguatge “efectiu, real, gens allunyat del català que es parlava al carrer, però al mateix temps no podia ser ni vulgar ni anquilosat en allò que podria considerar-se massa culte o excessivament literari, el català antic o el català excessivament acadèmic”

El desafiament de TV3 és familiaritzar els ciutadans amb pel·lícules, retransmissions i programes en català. “Per això sempre he dit que la gent ens miraria a pesar que fos en català, ja que l’hàbit de consumir televisió en català no estava àmpliament establert”, argumenta Canals. I, doncs, com havia de ser la llengua? La llengua havia de prendre una forma que pogués ser “útil i fer-se seva l’espectador”. Calia que fos un llenguatge “efectiu, real, gens allunyat del català que es parlava al carrer, però al mateix temps no podia ser ni vulgar ni anquilosat en allò que podria considerar-se massa culte o excessivament literari, el català antic o el català excessivament acadèmic”.

La incorporació de personal creix a partir de la primera emissió, “perquè va ser quan molts professionals es van sentir atrets de veritat pel projecte, quan van veure que funcionava, és a dir, que s’havia fet una emissió el 10 de setembre de més de dotze hores, i que aquesta emissió havia tingut un impacte que jo ara qualificaria de brutal”

La primera feina d’Enric Canals com a membre del projecte que dirigeix la creació de la televisió és “anar a buscar pressupostos per comprar dotze màquines de fotografia, que són les que ens servirien per formar en el camp audiovisual i de la imatge els primers dotze redactors, que havien de desenvolupar els seus reportatges amb les càmeres Betacam, que nosaltres desitjàvem adquirir per ser molt més àgils”. Hi ha una etapa prèvia al sorgiment de TV3, que es correspon amb el projecte, en què es configura el grup que impulsa la televisió. “Perquè no és que un dia comencés la televisió. És que primer va haver-hi una primera emissió, totalment provisional, el 10 de setembre; després n’hi va haver més, de simbòliques, o de proves, al novembre, i al desembre.” La incorporació de personal creix a partir de la primera emissió, “perquè va ser quan molts professionals es van sentir atrets de veritat pel projecte, quan van veure que funcionava, és a dir, que s’havia fet una emissió el 10 de setembre de més de dotze hores, i que aquesta emissió havia tingut un impacte que jo ara qualificaria de brutal”. 

“El que hi havia d’haver era una adequació al model de català que nosaltres volíem a la televisió. Per tant, molts periodistes vam haver d’emmotllar-nos a fer la nostra feina en català”

Els professionals que exerceixen el periodisme els anys 83 i 84 provenen fonamentalment de la premsa escrita en castellà. “I, per tant, el que hi havia d’haver era una adequació al model de català que nosaltres volíem a la televisió. Per tant, molts periodistes vam haver d’emmotllar-nos a fer la nostra feina en català.” Tot això requereix en aquell temps un període de formació dels redactors, la qual cosa també implica la formació de periodistes televisius, per a “una televisió que volíem innovadora, nova, altament tecnològica”. Així, recorda que, en la primera generació de periodistes ENG que formen, seleccionen persones amb aptituds audiovisuals, amb una comprensió de la imatge que es pogués desenvolupar amb l’ajuda de diferents formadors contractats principalment de França i els Estats Units. 

Els primers anys són decisius per a la consolidació de TV3. Com destaca Canals, “del 1984 al 1989, essent director de TV3, vaig tenir la sort de comptar amb un equip que va treballar molt cohesionat. Hi havia grans professionals, com en Josep Sanz dirigint els informatius; en Josep Maria Ràfols, director del primer Telenotícies, en Lluís Maria Güell; en Jaume Santacana; en Joan Bas… En Jaume Ferrús a la direcció tècnica… I, per descomptat, en Joan Granados, que, com a director general de la Corporació [CCRTV], va ser decisiu perquè els professionals que fèiem la televisió poguéssim treballar amb un alt grau de llibertat”.

“Hi havia qui creia que aquella televisió que preparàvem seria una televisió de «porró i barretina», una televisió nostrada... Però l’encàrrec que teníem era el de fer una televisió nacional, generalista, homologable a les grans televisions nacionals com RTVE, la francesa, la belga…”

“Hi havia qui creia que aquella televisió que preparàvem seria una televisió de «porró i barretina», una televisió nostrada... Però l’encàrrec que teníem era el de fer una televisió nacional, generalista, homologable a les grans televisions nacionals com RTVE, la francesa, la belga…”, afegeix. Canals emfatitza: “Nosaltres anàvem a una televisió majoritària, de penetració ràpida. Havíem d’arribar als grans nuclis castellanoparlants, o únicament castellanoparlants, dels llocs on hi havia més concentració de població, com ara l’àrea industrial de Barcelona”. 

“Teníem molt clar, i ho dèiem i ho repetíem, que la televisió no supliria l’escola catalana. I que, en tot cas, en referència a la llengua, seria només un instrument difusor de normes i hàbits d’ús, que fixaríem a través de criteris lingüístics i de llenguatge”

En relació amb la qüestió lingüística, “teníem molt clar, i ho dèiem i ho repetíem, que la televisió no supliria l’escola catalana. I que, en tot cas, en referència a la llengua, seria només un instrument difusor de normes i hàbits d’ús, que fixaríem a través de criteris lingüístics i de llenguatge”. En aquest context, dues figures que contribueixen a definir el model lingüístic de TV3 són el sociolingüista Francesc Vallverdú i Enric Vives. 

Vallverdú exerceix com a assessor en temes lingüístics per a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), que engloba TV3 i Catalunya Ràdio. Maria Alba Agulló ocupa el càrrec de cap del Servei Lingüístic de TV3. D’altra banda, Enric Vives, anteriorment redactor en cap de la revista Treball durant els anys setanta i cap de correcció del setmanari El Món a principis dels vuitanta, assumeix el paper de primer coordinador general de la Comissió de Normalització Lingüística de la CCRTV el 1985. 

“Tenien clar que el model de llengua havia de ser un model estàndard, proper al que parlava la majoria de la població que la parlava; això vol dir que no fos aliè. Que fos àgil, directe, que no fos rebuscat, que no tingués un to antic, que estigués allunyat de cultismes que podien semblar més propis de moltes dècades enrere”

Vallverdú i Vives organitzen un equip de lingüistes que posteriorment es distribueix entre les diferents àrees, programes i serveis, a mesura que la programació televisiva augmenta: “Tenien clar que el model de llengua havia de ser un model estàndard, proper al que parlava la majoria de la població que la parlava; això vol dir que no fos aliè. Que fos àgil, directe, que no fos rebuscat, que no tingués un to antic, que estigués allunyat de cultismes que podien semblar més propis de moltes dècades enrere; un català actual en aquella època”, referencia Canals. 

“L’estil de la televisió havia de ser directe. Per tant, la llengua anava molt unida a això”

També un català que incideixi en l’estil. És a dir, “l’estil de la televisió que utilitzaven els nostres presentadors havia de ser directe. Per tant, la llengua anava molt unida a això… A més a més, fent servir, i me’n recordo que això eren paraules també d’en Francesc Vallverdú, el sentit comú i la manera més directa d’arribar al públic”. 

“El tractament seria actual i al mateix temps de respecte i distant cap a l’espectador o els entrevistats. Si podíem dir ‘bona tarda’, dèiem ‘bona tarda’; no feia falta que diguéssim ‘bon dia’ tot el dia, com molts cops era normatiu quan es parlava del català”

Canals exemplifica: “Si era possible expressar una idea amb tres paraules, no ho dèiem amb cinc. Si podíem fer servir la paraula alcalde, no diríem batlle. Si podíem fer servir carbassa, no diríem carabassa. Si podíem dir cargol, no diríem caragol. El tractament seria actual i al mateix temps de respecte cap a l’espectador o els entrevistats. Si podíem dir bona tarda, dèiem bona tarda; no feia falta que diguéssim bon dia tot el dia, com molts cops era normatiu quan es parlava del català”.

“Primer van entrar moltes mestres d’escola, però els que venien del món editorial tenien més ofici que no els que venien de l’ensenyament”

En definitiva, segons el poeta i corrector Carles Camps, la intenció és que la llengua catalana, que serveix per a la literatura i la ciència, sigui útil per tenir uns mitjans de comunicació que puguin ser accessibles per a qualsevol mena de parlant. Procedent de l’editorial Salvat, Camps entra com a corrector a TV3 el març de 1984, després de passar unes proves, les primeres que es van fer. “Primer van entrar moltes mestres d’escola: professores de llengua, però que donaven classes en escoles”, descriu, però “els que venien del món editorial tenien més ofici que no els que venien de l’ensenyament”. Camps treballa en el torn de tarda, per al Telenotícies vespre. Al cap de poc temps, “vam introduir una mica de rigor de correcció, però no perquè en sabéssim més o menys, sinó perquè fins i tot els ensenyàvem els símbols de correcció. Però això no era culpa seva, era que no ho havien fet mai, no els ho havien ensenyat”. 

Una idea que es debat llavors, i que Camps comparteix personalment, és que els professionals que comencen a TV3, que són catalanoparlants, el que han de fer és “escriure com ho explicarien”

Camps apunta que el model de llengua de TV3 havia de ser “de la màxima accessibilitat possible”. Una idea que es debat llavors, i que Camps comparteix personalment, és que els professionals que comencen a TV3, que són catalanoparlants, el que han de fer és “escriure com ho explicarien”. “Que si feien algun castellanisme lèxic, que no es preocupessin, perquè treure una paraula i posar-ne una altra és molt fàcil. El que no és fàcil és reparar la sintaxi”, detalla. La secció d’informatius opera amb un model molt consolidat: “En aquest model, som un grup de quatre o cinc persones que sentim la necessitat de desempallegar-nos d’una mena de català que no correspon a la realitat del llenguatge de la gent. Això ho articulen molt bé unes normes que fa en Ferran Toutain. La base era no substituir mai cap paraula ni expressió pròpia si eren genuïnament catalanes”.

Aviat, comencen a fer unes “Observacions lingüístiques” per a informatius: “Observacions, comentaris de coses que ens havien anat sortint i recomanacions... Ho fèiem amb fotocòpies i imprimint-ho, i ho passàvem als redactors”

Aviat, comencen a fer unes “Observacions lingüístiques” per a informatius: “Observacions, comentaris de coses que ens havien anat sortint i recomanacions... Ho fèiem amb fotocòpies i imprimint-ho, i ho passàvem als redactors”. Després d’un temps, entra en joc l’Ésadir, que es fa extensiu a tota la Corporació. Com especifica Fulquet, aquest recurs recull “les incidències, o els punts de vista de la direcció, és a dir, d’en Vallverdú i en Vives, sobre aspectes de llengua”. Aquest butlletí periòdic, que es publica cada dos o tres mesos, amb un màxim de dos o tres fulls per edició, evoluciona fins a cristal·litzar en un volum, “que era el llibre d’estil de TV3”.

El primer Telenotícies

“Avui comencem aquesta televisió i, fixeu-vos-hi bé, no està previst que es tanqui mai”

TV3 inicia les seves emissions regulars un 16 de gener de 1984. “Aquell dia el recordo perfectament, perquè el que vaig pensar, i avui em fa una especial il·lusió o satisfacció recordar-ho, és el que vaig dir als meus companys en aquell moment: «Avui comencem aquesta televisió i, fixeu-vos-hi bé, no està previst que es tanqui mai»”, rememora Enric Canals.

Durant aquella nit, Maria Gorgues i Enric Calpena es posen al capdavant del primer Telenotícies vespre. Els acompanyen Eduard Berraondo, encarregat de la secció esportiva, i Antoni Castejón, que s’ocupa del pronòstic meteorològic, en què es comença a utilitzar el croma. 

“El 10 de setembre va ser la primera emissió en proves, la segona va ser el Barça-Saragossa, i em va tocar presentar-lo... Bé, presentar... No vaig presentar el futbol com a tal, sinó un butlletí de notícies. Jo sortia allà amb les últimes actualitats i donava pas al partit”

Maria Gorgues té experiència prèvia en la realització de programes en català a Ràdio 4 i Enric Calpena prové del diari El País. “Jo m’hi vaig integrar quan la roda ja havia començat. La cosa que em va tocar fer primer va ser presentar un partit de futbol al novembre. El 10 de setembre va ser la primera emissió en proves, la segona va ser el Barça-Saragossa, i em va tocar presentar-lo... Bé, presentar... No vaig presentar el futbol com a tal, sinó un butlletí de notícies. Jo sortia allà amb les últimes actualitats i donava pas al partit. Va ser un butlletí curt”, evoca Gorgues. El 10 de setembre, Calpena mira la primera emissió des de casa seva, sense saber que en un futur immediat, com Gorgues, es convertirà en part de l’equip de TV3, a partir de la segona emissió. Maria Gorgues també presenta, al costat d’Àngels Casas i Sílvia Munt, el primer programa especial de Cap d’Any emès per TV3 el 31 de desembre de 1983. 

“La gran innovació de TV3 va ser ser innovadora. Érem considerats un símbol de la Catalunya que estava en procés de transformació, un exemple clar de modernitat. En aquell moment, realment representàvem tot el que Catalunya havia de ser. I que estava mostrant que podia ser”

Abans del primer Telenotícies, els “números 0” són freqüents: “Vaig passar més nervis en els «números 0» que després en el directe. Tenia unes ganes que fos de veritat!”, exclama Gorgues. En aquell moment, el format del Telenotícies resulta innovador, amb la incorporació de dos presentadors, un home i una dona (anchorman i anchorwoman). A més, aquests dos presentadors no segueixen una jerarquia. Per Calpena, “la gran innovació de TV3 va ser ser innovadora. Érem considerats un símbol de la Catalunya que estava en procés de transformació, un exemple clar de modernitat. En aquell moment, realment representàvem tot el que Catalunya havia de ser. I que estava mostrant que podia ser”. 

“Dels que érem allà, pràcticament ningú no havia estudiat en català. Jo havia fet una hora de català a la setmana”

“Dels que érem allà, pràcticament ningú no havia estudiat en català. Jo havia fet una hora de català a la setmana. Jo, perquè era molt autodidacte, a la universitat tots els meus apunts els feia en català encara que la classe fos en castellà. Vull dir que practicava, mirava, però cometia errors. I els correctors t’ajudaven en aquest sentit”, observa Calpena.

Els seus records l’endinsen a les classes de català que durant la joventut feia a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, ubicat davant de la catedral de Lleida, en un espai sota escala. “Per què era al sotaescala? Doncs perquè no era oficial”

A Gorgues li deien: “Pràcticament no cal tocar res…”, potser degut al fet que sempre ha escrit frases curtes i construccions senzilles. “Jo sempre volia passar per correcció perquè per a mi era molt important”, afirma. Gorgues és de Juneda (les Garrigues), on va viure fins al curs preuniversitari. Els seus records l’endinsen en les classes de català que durant la joventut feia a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, ubicat davant de la catedral de Lleida, en un espai sota escala. “Per què era al sotaescala? Doncs perquè no era oficial”, revela. El seu professor de català a l’Institut d’Estudis Ilerdencs és l’historiador Josep Lladonosa Pujol. “Tinc el Signe, conservo el llibre encara... I aquest record d’entrar a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a l’esquerra, i una porteta de fusta fosca, i allà hi fèiem català.” 

“No dèiem ‘menystenir’... Per què has de dir ‘menystenir’ si pots dir ‘no considerar’? «Dimecres ‘restarà tancat’»: si pot ‘estar tancat’, per què ha de ‘restar tancat’?”

Però tornem als inicis de TV3, quan el català dona la cara. Es practica l’ús del català estàndard: “No dèiem menystenir... Per què has de dir menystenir si pots dir no considerar? «Dimecres restarà tancat»: si pot estar tancat, per què ha de restar tancat?”, il·lustra Gorgues. Calpena precisa que “es volia fugir de models molt allunyats del català que la gent coneixia”. La correcció periodística demanava aspectes “no només de vocabulari, que solia ser l’obsessió més gran, sinó també d’estructura, d’agilitat, de sinònims”.

“El nostre accent era el «tevetresí», que era un estàndard. O sigui, si tu em sents parlar a mi o a la Maria Gorgues i dius «d’on ets», has de ser molt bon filòleg... Jo encara el continuo parlant, el «tevetresí»: vull dir que és difícil saber d’on soc”

“Una cosa que es comentava és quin accent teníem”, afegeix Calpena. “Es veu que el nostre accent era el «tevetresí», que era un estàndard. O sigui, si tu em sents parlar a mi o a la Maria Gorgues i dius «d’on ets», has de ser molt bon filòleg... La meva mare és de Barcelona, la meva àvia i el meu avi eren de Lleida, també, de les Garrigues. Jo encara el continuo parlant, el «tevetresí»: vull dir que és difícil saber d’on soc. Que el model ha canviat, ara es busquen més trets dialectals. Però jo entenc que l’any 83, 84, 85..., era més convenient un model estàndard de llengua.” 

“El famós «Sue Ellen, ets un pendó» és important. Perquè realment t’explicava que el català tenia una gamma, com qualsevol altra llengua, de matisos, de vulgaritats i d’intel·lectualitats, que et permetien un joc de sinònims molt gran. El català tenia sinònims, i això era una cosa que no s’havia vist”

I així, com diu Calpena, “el famós «Sue Ellen, ets un pendó» és important. Perquè realment t’explicava que el català tenia una gamma, com qualsevol altra llengua, de matisos, de vulgaritats i d’intel·lectualitats, que et permetien un joc de sinònims molt gran. El català tenia sinònims, i això era una cosa que no s’havia vist”. En aquest sentit, la feina de TV3, especialment durant els seus primers deu anys, és clau no només per la seva tasca de normalització social del català, “sinó també per la normalitat que va aconseguir establir”. Una normalitat que abans no existia. Que dona a conèixer la llengua a través de la pantalla. Que mostra la llengua.

Aquell 1983 de les emissions en proves i el 1984, de l’inici de les emissions regulars, són un símbol de vitalitat, de represa cultural i lingüística d’un país soscavat per la foscor del franquisme. La generació que va engegar la televisió ho va fer amb molta empenta i decisió. Amb una il·lusió pel que estaven construint mentre ho feien que, quatre dècades després, continua bategant entre els seus protagonistes en les converses mantingudes per a aquest reportatge. Tenien una direcció molt clara; tot estava per fer, però el seu compromís i les ganes de fer, de ser, van fer possible el projecte.