En un pis de Santa Coloma de Gramenet, l’Ulises Prieto (1990, Esplugues de Llobregat) agafa de la mà a la seva mare, la Manoli. “Vine, mare vine!”, li diu mentre la porta davant la seva primera consola, la Megadrive. Els germans, la Natàlia (1977) i el Fran (1979), no són a casa. Són més grans i fan la seva vida. El pare, el Paco, mor quan l’Ulises té dos anys i mig. Mare i fill estan sols a casa. Per allunyar-se de la mort, el petit de vuit anys li dona un comandament i li ensenya a jugar al Columns, a la Manoli. Com els blocs de colors en el fons negre, el petit, inquiet i protector, l’ajuda a fer créixer de nou. En el joc hi retroben la vida. A partir d’aquesta primera jugada, la partida de l’Ulises comença.

L’edifici de Mediapro imposa: és alt, elegant i seriós. Allà esperem un dels narradors més importants de la Lliga de Videojocs Professional (LVP) d’àmbit estatal. Quan arriba, ho fa amb una actitud decidida però calmada. Ens somriu i ens porta fins l’ascensor. Baixem fins a la planta -2, i allà busquem un plató on començar la partida. Tot i que costa trobar-ne un, no perd els nervis en cap moment. Finalment ens quedem amb el més petit. Les llums blanques dels fluorescents fan que ens transportem lluny, ben lluny de la Diagonal. És en la ficció on l’Ulises hi veu més clar.

“A mi em deien que jugava, però en realitat no ho feia: jugaven contra la màquina i deixaven el meu comandament desconnectat”

La primera pantalla comença amb els seus germans i cosins jugant a la consola Megadrive. Gaudeix mirant com es diverteixen, tot i que no juga gaire. “A mi em deien que jugava, però en realitat no ho feia: jugaven contra la màquina i deixaven el meu comandament desconnectat” confessa entre riures. Encara que el germà li pren el pèl, és ell qui li regala la primera consola amb sis anys: una Sega Game Gear de segona mà amb dos o tres jocs. “Té, tete, perquè comencis a jugar, que sé que t'agrada”, diu en Fran. El primer joc? El Sonic. I, tot i que la seva germana Natàlia no juga gaire, també ajuda a inculcar-li aquesta passió pels videojocs i la tecnologia. “Es compra un ordinador i jo, amb només set o vuit anys, ja sabia les paraules suficients per obrir-lo i jugar al Mario Bros”, recorda. Princeses, bolets i lampistes inunden la imaginació de l’Ulises. Però els germans fan que continuï tocant de peus a terra. “Quan va morir el meu pare ells van haver de suplir en gran part la carència paterna. Sempre m’han ensenyat bé i m’han portat pel bon camí. Sé que sempre estan allà. Són més que germans”, reconeix.

Mentre es diverteix amb els videojocs al cantó de la família, l’Ulises també juga a futbol. Dels 10 als 16 anys prefereix sortir al carrer i anar amb els amics a quedar-se a casa. Però tot canvia quan es lesiona i ha de fer repòs. Canvia la gespa per la pantalla. I és que en aquell mateix temps, l’Ulises ja juga a la Play 1 i la Play 2. Fins i tot fabrica el seu propi PC. És amb aquest ordinador que comença a introduir-se al món dels eSports. I què són, els eSports? És un sistema de competicions realitzades a través de sistemes electrònics (videojocs). Es fan tornejos a temps real, com ara The International, el League of Legends World Championship, o la LVP, els quals tenen recompenses en metàl·lic. Actualment, tenen més de 30,5 milions de fans europeus, segons xifres de 2018. És quan entra als eSports quan l’Ulises deixa de jugar i comença a competir.

Comença a competir amb el Call of Duty i Battlefield. Són de tir. Apunta i dispara. Com quan marca un gol. “Per mi va ser fàcil, va ser visualitzar-lo i disparar”

L’esperit competitiu que ha conreat amb la pilota entre els peus té fruit davant de l’ordinador. “La mentalitat és la mateixa. Has d’estar concentrat en allò que has d’aconseguir”, apunta. El primer joc amb el qual s’endinsa en el món virtual és el Diablo II (2000), però amb els quals comença a competir són el Call of Duty (2006) i Battlefield (2002). Són de tir. Apunta i dispara. Com quan marca un gol. “Per mi va ser fàcil, va ser visualitzar-lo i disparar”, relata. I és allà on comença a deixar de ser un joc i convertir-se, a poc a poc, en una professió.

“No sé dir-te quantes hores diàries entrenava, però en algunes èpoques el nivell d’implicació era una barbaritat”, confessa. Fins a vuit hores diàries. Constància i dedicació gairebé totals. Com un esportista d’elit. L’època de competicions de Prieto, que s’inicia quan té 14 anys, coincideix parcialment amb l’etapa dels estudis obligatoris i amb tota la formació com a informàtic. Tot i això, deixa clar que els videojocs no interfereixen en la seva formació.

La constància i la competitivitat, però, no són l’única cosa que aprèn a l’escola. En una entrevista, l’Ulises afirma que ara és “el pallasso que sempre havia estat però en el lloc adequat”. Els seus llavis gruixuts s’obren i donen pas a una gran riallada. Es defineix a si mateix com a l’entremaliat de la classe, aquell que sempre li han de cridar l’atenció però que finalment els professors l’acaben perdonant perquè és simpàtic. “Recordo una trapelleria en concret... A Carnavals, a l’institut, quan tenia uns 14 o 15 anys, amb tres companys vam comprar bombes fètides i les vam llançar davant de la sala dels professors quan encara eren dins”, recorda amb un somriure juganer.

I com s’endinsa en el món de la competició sent tan pallasso? Com sempre, amb els amics. Una tarda, juga al ciber a un videojoc anomenat Lineage II. En el mateix establiment, un noi competeix al Counterstrike. Dues modalitats de jocs diferents: un és més de fantasia i l’altre és de disparar. El noi amb qui es troba és un dels millors del Counterstrike de l’època: va a tornejos, els guanya i forma part de la selecció espanyola. El seu nom? David Sanz. El nick? SNKR. En David, quan sent a dir que l’Ulises presumeix de ser molt bon jugador, el repta a una partida. I el guanya. Bé, l’apallissa. Però després de la derrota li explica que competeix i li ensenya els trucs que necessita per millorar. Com Sanz és expert en Call of Duty I, l’Ulises canvia de tipologia de joc i s’especialitza en shooting.

Els amics l’avisen per anar a la vora del riu, però ell, que comença a competir amb Call of Duty, respon: "No puc, tinc partit... no puc, tinc entrenament"

Tot i que continua connectat a la realitat els entrenaments cada cop són més severs. Els amics l’avisen per anar a la vora del riu i estar des de les 10 fins a la mitjanit xerrant, però ell, que comença a competir amb Call of Duty, respon: “No puc, tinc partit... no puc, tinc entrenament”. Al final, ja no el truquen. Però ell no se’n penedeix. “Tu pots quedar amb els teus amics i anar a jugar una patxanga de futbol, però això no et convertirà ni en Cristiano Ronaldo ni en Messi ni en cap jugador professional. Tothom pot jugar però no tothom pot competir”, argumenta.

De fet, per a l’Ulises, la diferència entre el futbol i els eSports és que hi ha un intermediari. Mentre que en el cas del futbol el joc depèn del teu propi cos i de la pilota, en els eSports depens d’un ordinador que et pot fallar en qualsevol moment. Ara bé, els entrenaments i la pràctica són essencials per arribar a l’excel·lència. El sacrifici és dur. Però no ho fa sol. Internet es converteix en casa, i comença a fer una xarxa d’amistats que es consolida fins a dia d’avui.

L’Ulises puja de nivell a poc a poc, viatja arreu del món per participar en diverses competicions, tot i que n’hi ha una que li canvia la vida. Abans d’assistir-hi, però, va al primer esdeveniment de la Lliga de Videojocs Professional. Allà, a més a més de jugadors, hi ha narradors. Com en un camp de futbol, però davant de l’ordinador. Allà escolta a l’Àngel Quintana. Amb ulleres de pasta i mirada entremaliada, Quintana aconsegueix captar l’atenció de l’Ulises. Allà, l’interès per la narració comença a créixer, però encara no arrela. Al cap d’un temps assisteix a una competició europea, la Copa de Primavera de Call of Duty Black Opps, on li demanen retransmetre la partida des de l’ordinador. Ho fa. Al començament no diu res, però les persones que estan connectades i veuen la partida des de casa li demanen, a través del xat, que narri. “Va, no tinguis vergonya”. I ell, que no n’ha tingut mai, ho fa. “Vaig començar amb la broma, com si fos un partit de futbol, i a la gent li va agradar”, recorda orgullós. La narració no s’entén sense una mínima habilitat per a la interpretació, i d’això l’Ulises en sap des de ben petit: sempre era el protagonista a les obres de teatre de l’escola. Apel·lant tot el que havia après, comença a ser el pallasso que sempre havia estat, però aquest cop en el lloc adequat.

40 minuts d’espera. 40 minuts en els quals l’Ulises es queda sense fer res? Això no és possible. Així que es posa a narrar una altra partida

L’interès creix a través d’un col·lega youtuber, en Chincheto, qui l’endinsa una mica més en l’aventura de la narració. SrChincheto77, qui sobretot narra partides de Minecraft per a nens, també juga en streaming algunes nits. Una d’aquestes ho fa amb League of Legends (LoL), amb la companyia de l’Ulises i un altre amic youtuber, en GiorgioCarttoni. És de nit, i el SrChincheto77 arriba tard. Està jugant una partida amb els seus subscriptors. Mentrestant, 400 persones estan a l’espera de veure al SrChincheto77 jugar al LoL. 40 minuts d’espera. 40 minuts en els quals l’Ulises es queda sense fer res? Això no és possible. Així que es posa a narrar una altra partida. I a partir d’aquí el comencen a trucar perquè comenti en diferents competicions, entre elles la LVP. Cada cop n’hi demanen més, i finalment la balança es decanta cap a la narració. Surt el primer brot. Canvia de pantalla. Comença un nou joc.

Aquest nou món, tot i que no li és desconegut, sí que li és una mica estrany. L’Ulises no ha estudiat periodisme. No té formació com a narrador. Però sí que té molta pràctica com a jugador, i aquesta és una arma essencial per sobreviure en aquest combat, on la competència és cada vegada més aguda. “Tenir l’experiència de la competició, la mentalitat, saber què significa, què implica, com funciona, haver estat en el paper del jugador... això sempre ajuda molt”, defensa.

Per a l’Ulises, un narrador pot no haver competit, però és gairebé obligatori que hagi jugat. I aquí ho compara altre cop amb el futbol. El futbol, però, està instaurat a la societat, i la gent es creu amb el dret de comentar i opinar sobre cada jugada. Amb els videojocs la cosa canvia. “Tot i que després has d’entendre totes les dificultats tècniques del partit, el tio que està al bar que està veient un partit, encara que no entengui res de res, ell creurà que en sap més que el mateix jugador. Però un tio que no hi entengui de videojocs i estigui veient una partida del LoL i està veient al millor jugador de l’equip jugar contra un rival molt fort no dirà ‘escolta, hauries d’haver matat a aquest bitxo’”, explica. Tot i això, afegeix, també hi ha persones que no en tenen ni idea i donen la seva opinió suposadament experta, com al futbol.

“Sóc com un Formula 1: començo a accelerar, tiro amunt, aguanto, i quan comença a caure l’emoció, començo a baixar”

I què sent, quan narra, l’Ulises? Mira cap amunt, dona un cop d’ull als auriculars i al micròfon que té davant, i somriu. “A veure com ho defineixo... quan tens moltes ganes de fer alguna cosa, que ho necessites ja... Mira, el cas més explícit. T’estàs una temporada sense sexe, i saps que aquesta nit en tindràs. És això!”, confessa entre riallades. Amb aquesta definició, la passió queda retratada. I com narra, l’Ulises? “Sóc com un Formula 1: començo a accelerar, tiro amunt, aguanto, i quan comença a caure l’emoció, començo a baixar”, relata. D’altra banda, té un humor més aviat negre. De fet, ell va patir una embòlia pulmonar ara fa un any i mig i en fa mil bromes. Aquest humor, però, no agrada a tots els seus oients.

Tot i que cada vegada es deixa anar una mica més i deixa anar més bromes de les seves, el tret que més destaca de la seva forma de narrar és l’experiència i la preparació. “Potser no et faré la broma més graciosa, però sí que puc contestar qualsevol pregunta que em facin sobre videojocs en qualsevol moment, perquè m’he preparat suficientment com per poder donar aquesta informació”, valora. Ara bé, també aporta tensió. “Alguns companys del sector que treballen en diferents clubs a vegades em diuen: 'Tio, quan estàs narrant un partit hi ha vegades que he de treure el so perquè em poses tens. Estic vivint el partit de tal manera que sembla que el cor em surti perquè està perdent el meu equip’”, comenta.

“ El que feia el futbol abans, ara ho fa en els nens el Fornite” 

Gràcies a apassionats com l’Ulises, el món dels eSport és cada cop més gran. Segons l’estudi de PayPal Superdata sobre Esports, l’audiència ha pujat d’1.003.044 espectadors únics el 2015 a 1.506.731 el 2018. Pel que fa a ingressos, el 2015 la xifra era de 15.680.813 i el 2017 ha pujat a 17.323.513. Per al gamer nascut a Santa Coloma de Gramenet, un dels factors que fa que hi hagi més aficionats a escoltar i a jugar partides de videojocs és el sentiment de comunitat que es crea. A més a més, ajuda a fer que persones que a la vida real tenen problemes per a fer amics, en facin a internet. “Potser el joc ajuda, d’alguna manera, a canviar. Al final, la persona que has creat a internet s’apodera de la persona real i arregla el problema que tenia per socialitzar-se, convertint-se en una persona totalment diferent. El que feia el futbol abans, ara ho fa en els nens el Fornite”, subratlla. De fet, segons el mateix informe, la indústria de videojocs en línia està principalment dirigida als millenials: els grups d’entre 18 i 24, i els que tenen entre 25 i 34, conformen el 62% de l’audiència.

Però els videojocs també tenen parts fosques, com a tots els mons reals i virtuals. Una d’elles és el masclisme. Segons el document de Paypal, el percentatge de dones jugadores a Espanya és del 13%, mentre que a Suècia, França i Regne Unit tenen percentatges superiors (24, 22 i 22% respectivament). Per a l’Ulises, els videojocs han estat més pensants per a un públic masculí que no pas femení, però assegura que cada vegada es trenquen més escletxes que també s’obren en el món real. “Busques monòlegs que es feien a televisió fa 10 anys, ho veig ara i em cau la cara de vergonya. Jo en aquell moment riuria, perquè no era capaç de veure el que hi ha més enllà, per ho veus ara i penses: ‘Però si tu ets un masclista!’. Abans no n’eres conscient perquè la societat no t’havia ensenyat que allò era masclista”, reflexiona.

“Se les insulta perquè es pressuposa que, pel fet de ser noies, jugaran malament als videojocs”

Tot i això, reconeix que, com a bon reflex de la societat, al món virtual també hi ha masclisme. “És una puta merda”, etziba. De fet, explica que l’altre dia estava ensenyant com jugar al Counterstrike a la seva parella. El primer que ella li demana és desactivar el xat de veu. “Per què?”, pregunta l’Ulises. “Home, perquè quan sapiguen que sóc una noia m’insultaran i es ficaran amb mi”, respon. “I a mi, que la meva parella em digui això... se les insulta perquè es pressuposa que, pel fet de ser noies, jugaran malament als videojocs”, denuncia. Per combatre aquestes actituds des de la LVP, on l’equip de comentaristes només està format per nois, sempre denuncien i rebutgen qualsevol actitud masclista per part dels espectadors.

Desconnectem la pantalla i apaguen els micròfons. Tornem al món de l’asfalt, la contaminació i les presses. L’Ulises, com quan està davant de la pantalla, camina tranquil i confiat. Tot i que sempre es decanta per la ficció, l’últim llibre que ha llegit és Las leyes de la frontera de Javier Cercas, ens comenta quan estem a l’ascensor que ens retorna a la Diagonal. La curiositat del narrador no entén de límits. Abandonem l’edifici imponent, però marxem sabent que l’Ulises continuarà treballant per connectar el món real i el virtual a cada partida.