Alguns no l’anomenen ni pel seu nom. En diuen “Maria”, o “Joan de França”, o senzillament “la gavatxa”, o “Maria la gavatxa”. Altres l’anomenen “en Joan de Narbona”, “en Joanet dels Ventalls”, “en Peret de les Matinades”. Els romans en deien “cercivm”. Però rere aquests sobrenoms hi ha una gran coneguda, odiada i admirada alhora: la tramuntana.

La tramuntana és la metàfora de la contradicció humana. A uns els omple d’alegria, a d’altres els proporciona pena. Com allò del clàssic del comerç que diu que carrers molls, calaixos eixuts, passa si fa no fa amb la tramuntana, depenent del tinglado que tinguis muntat. Si bufa fort, enriqueix uns negocis i n’arruïna d’altres, i viceversa.

Neteja l’ambient, però amarga una estada a la platja. Mata i dona vida. La seva influència és tal que és present a tot arreu, més enllà de la informació del temps. És a la poesia, a l’art, a la viticultura, a la música, a la pesca, a la geologia, a la salut, a l’esport, a la cultura popular, a l’energia... Un corrent d’aire que pot superar els 200 km/h i que ho impregna absolutament tot.

La tramuntana ja no bufa com bufava, com aquell golejador que ja no marca hat-tricks cada dos per tres

Perquè bufa la tramuntana, escriu Josep Pla, o Ventura Gassol a la poesia “El Crist dels vents”, o Carles Fages de Climent, que li dedica “Oració al Crist de la tramuntana”. Perquè bufa la tramuntana granen els cereals. Perquè bufa la tramuntana els núvols prenen formes capricioses. Perquè bufa la tramuntana el cap de Creus és el cap de Creus, alterant-ne tota la geologia. Perquè bufa la tramuntana hi ha gent que l’aprofita com a marca per a tota mena de productes, com pa, vi, roba. Perquè bufa la tramuntana hi ha devots que en segueixen la processó que es fa al peu de l’Albera. Perquè bufa la tramuntana Sant Pere Pescador és una de les atraccions mundials per als windsurfistes. Perquè bufa la tramuntana, però, un partit de futbol pot convertir-se en un trist espectacle i perquè bufa la tramuntana els paracaigudistes d’Empuriabrava s’emprenyen. Perquè bufa la tramuntana és el moment de sortir a pescar determinades espècies de peix. Perquè bufa tramuntana hi ha les barraques de pescadors per esperar que el temporal amaini. Perquè bufa la tramuntana Dalí va idear l’Orgue de la Tramuntana, que preveia instal·lar al castell de Quermançó. Perquè bufa la tramuntana Dani Macaco canta “La república de la tramuntana”, i Lluís Llach la inclou a “Que feliç era, mare”, com no podia ser d’altra manera, havent-se criat a Verges. I perquè bufa la tramuntana és cert que, d’una banda, hi ha gent amb l’ànima més trinxada que altres per la caparrassa, segons els estudis del psiquiatre Antoni Bulbena, mentre que d’altres veuen com se’ls purifica.

Abans de sortir de casa he mirat l’aplicació del telèfon mòbil que m’informa de la previsió de vent. “A veure si ara el vent em xafarà el tema”, penso. Sortir amb el titular fet de casa sense acceptar que la realitat te’l canviï és molt lleig. Tan lleig com els jutges que ja duen la sentència feta de casa. Però en aquest cas cal demanar comprensió als lectors de LA MIRA, perquè m’entendran de seguida. Si avui bufés potser més valdria tornar cap a casa.

Aparco a tocar de la platja del Rec. Hi impera la calma, i la marinada lleugera de xaloc, que després sabré que no ha bufat a més de 15 km/h, fa la tarda agradable. M’espera el biòleg i climatòleg Sergi Corral Buela (Sant Andreu de Palomar, 1984), que, paradoxalment, tot i no ser nascut entre Blanes i Cadaqués, està ben tocat per la tramuntana. En Sergi m’ha citat als estudis de ràdio de l’Escala, on fa d’home del temps, tant per a la ràdio com per a la televisió local. Des de la redacció hi ha un finestral que dona a la badia de Roses.

“Ho tens fàcil, aquí, per observar el temps”, li comento. “Als companys els indico els senyals del temps, els tipus de núvols, i els faig classes de meteorologia fins que em diuen: «Ja tenim aquí el pesat del temps!»”, respon.

Un dia de tramuntana és aquell en què bufa de manera constant durant un mínim de tres hores venint de nord-nord-oest a nord-nord-est, amb una ratxa superior a 50 km/h a l’Escala i de 60 km/h a l’estació de roca Maura de l’Estartit

Aquest santandreuenc, tot i que ara ja és un empordanès de ple, viu a l’Escala per culpa dels avis, que hi varen començar a estiuejar a la dècada dels cinquanta del segle XX. I, si es va establir en un dels santuaris empordanesos de la tramuntana, va ser justament pel temps que hi fa... O, més ben dit, que hi feia, potser. Ara, de l’Escala assegura que no se l’emportarà, precisament, ni aquest vent identitari del nord, que segons Josep Pla “és una alliberació, un ambient propici a la impetuositat i a la vehemència. El garbí és malaltís; la tramuntana és fresca i sana. El garbí esborra les estrelles; la tramuntana crea cels rutilants d’una prodigiosa bellesa”.

En Sergi té un màster en climatologia i mitjans de comunicació, i va basar el seu treball acadèmic en el comportament de la tramuntana amb dades de sèries preses des de Portbou (1999), l’Escala (2003) i l’Estartit (1996). Les dades de l’Estartit les ha d’agrair al seu col·lega Josep Pascual, l’observador constant del mar, amb qui ja vaig poder conversar temps enrere per a LA MIRA. Des de l’època d’Eduard Fontserè, fundador del Servei Meteorològic de Catalunya durant la República, que va fer un estudi sobre la tramuntana a l’Empordà i el mestral al golf de Sant Jordi, al delta de l’Ebre, el 1950, que ningú s’havia dedicat amb tant de detall a l’observació de les tendències de la tramuntana.

La tramuntana ja no bufa com bufava, com aquell golejador que ja no marca hat-tricks cada dos per tres. S’entén ara allò de mirar que no fos precisament avui que es posés a bufar i em desmentís? Enguany la tramuntana —som tot just a principis de febrer— només ha estat un regal de Reis. L’únic episodi va resultar el de la nit de Reis, que va durar fins al 8 de gener. Però la tramuntana no està gaire catòlica des de 2015.

Ara bé, què és un episodi de tramuntana? Un dia de tramuntana, segons la comunitat científica, és un dia en el qual el vent bufa de manera constant durant un mínim de tres hores venint de nord-nord-oest a nord-nord-est, amb una ratxa superior a 50 km/h a l’Escala i de 60 km/h a l’Estartit, concretament a l’estació de roca Maura.

El comportament sinòptic ha canviat completament de 2015 ençà i la zona activa de ciclogènesis, de formació de depressions, del golf de Lleó ha desaparegut. És a dir, el ventilador ha quedat travat

Que la tramuntana estigui en baixa forma es deu, per una banda, a un bloqueig anticiclònic en forma de cinturó que va del sud de la costa mediterrània andalusa fins al golf de Lleó i, en segon lloc, en altura, a una emergència del que s’anomena “la dorsal”, un anticicló des de la zona subtropical, des de les Canàries fins al nord d’Àfrica cap al nord. D’aquí que sembli que el fred i la pluja hagin passat a millor vida. En Sergi m’apunta que és la primera vegada que això passa entre els segles XX i XXI, observant els resultats de les reanàlisis, amb dades que van de 1940 fins al primer quart del segle XXI.

Tot i així, em matisa que si segles enrere això ja havia passat no es pot saber. Les reanàlisis de les sèries de dades que es fan gràcies als centres meteorològics europeus permeten calcular anomalies, com ara les de pressió atmosfèrica en altura i superfície, i de vent en superfície, i observar el comportament sinòptic, és a dir, de les posicions dels anticiclons i les depressions. Si hi sumem que l’anomenat jet polar, situat a 8.000-9.000 metres d’altitud —un flux de vents en altura que separa les masses més fredes del pol de les més càlides del sud—,  s’ha afeblit i ha pujat de latitud, la minva d’episodis de tramuntana ha passat d’extraordinària a quotidiana. I és que si fa deu anys la tramuntana bufava per sobre dels cent dies l’any, ara ho fa per sota dels cinquanta.

“Crec que la comunitat científica s’ha quedat molt al laboratori, però no ha tret gaire el cap per la finestra, i fa projeccions sense preguntar-se què hi ha al darrere”

Aquest comportament sinòptic ha canviat completament de 2015 ençà i la zona activa de ciclogènesis, de formació de depressions, del golf de Lleó ha desaparegut. És a dir, el ventilador ha quedat travat. Cal dir, però, que de tota la sèrie de dades que ha anat recollint en Sergi, en destaca, paradoxalment, un episodi exagerat registrat el 2012 de 40 dies seguits de tramuntana entre finals de gener i finals de febrer a Portbou i de 21 dies a l’Escala. “Per tornar-se absolutament boig”, penso. El tramuntanòleg em deixa anar un comentari a tall de protecció: “No soc l’únic bitxo estrany que observa la tramuntana”, em diu. Resulta que una companya del servei meteorològic francès també s’ha dedicat a recollir dades de Perpinyà i Narbona, i les mitjanes són similars.

“És una opinió personal, però jo crec que la comunitat científica s’ha quedat molt al laboratori i no ha tret gaire el cap per la finestra, i fa projeccions sense preguntar-se què hi ha al darrere d’aquesta anàlisi sinòptica de la qual et parlava. S’havia deixat de banda i ara tot just es comença a analitzar què passa amb el jet polar, els anticiclons i els centres d’acció”, conclou.

Si fem bona aquella expressió de “qui perd els orígens perd identitat”, si l’Empordà perd la tramuntana perd identitat?

Deixem de banda la vivència acadèmica i tornem a la més personal. Li pregunto quina relació té amb la tramuntana. “A mi m’agrada”, respon.

“Doncs et deus avorrir molt. És un moment d’amargura professional”, li deixo anar, “tot i que t’ha tocat una zona climàticament divertida”.

“Divertida i molt puta. Divertida, perquè en un sol dia a l’Escala pots tenir cinc canvis de vent, però professionalment és una putada. Aquí pot fer un garbí sec i a Roses, que és aquí davant, humit. A l’Escala, amb el garbí sec podem arribar a 34-38 graus de temperatura, i a Palamós, que els ve de mar, no passar de 23.”

En la diversitat hi ha la riquesa, diuen. Quan acabo la conversa el gran ventilador continua travat. Si fem bona aquella expressió de “qui perd els orígens perd identitat”, hauríem de dir que si l’Empordà perd la tramuntana perd identitat? No cal patir. “La tramuntana no desapareixerà”, m’assegura en Sergi. “El més probable és que baixi unes quantes revolucions més o es mantingui a la banda baixa.” Parafrasejant l’“Oració al Crist de la tramuntana” de Carles Fages de Climent —que Dalí pintaria a l’amic i poeta de Castelló d’Empúries—, tant de bo el Senyor empari la closa i el sembrat, doni el verd exacte al nostre prat i mesuri la tramuntana justa que eixugui l’herba i no espolsi el blat. Certament, la tramuntana justeja més que mai.