El perquè de trobar-me ara i aquí fent el repàs dels llibres d’honor de l’Hotel Duran de Figueres té un nom i cognom ben reconegut per tothom: Josep Pla. L’any 2016, durant el rodatge d’un documental sobre Alexandre Deulofeu —personatge empordanès a qui a LA MIRA ja hem dedicat tant un reportatge com una fotogaleria de la secció “Visions”—, vaig passar una de les jornades rodant al mateix establiment. Els propietaris de l’Hotel Duran, fundat el 1910 pel matrimoni format per Joan Duran i Teresa Camps a partir de la llavor de 1827, quan va néixer el Celler de Ca la Teta, em varen voler mostrar els llibres d’honor encetats a mitjan segle XX.

Vaig veure desenes i desenes d’autògrafs i dedicatòries, però una, la de Josep Pla, em va quedar gravada: “Mentre goberni [sic] el general Franco irem bé!”, deixava anar l’escriptor de Palafrugell el 1950. L’autor del Quadern gris, encantat amb l’Espanya grisa, estampava amb ànima grisa un testimoni negre. Queda escrit perquè qui tingui l’honor de repassar el llibre d’honor doni fe, a tall de notari, del seu franquisme, encara que molts el mitiguin amb tints d’un nacionalisme català que va anar perdent tot el color. Aquell rau-rau sobre l’invicte franquisme de Pla el duia clavat com una espina, i és interessant tornar a endinsar-se en aquestes peces de col·leccionista d’aquesta institució hotelera de Figueres. Hi han contribuït molts factors. El temps, que fa pòsit; la situació de la capital de l’Alt Empordà com a lloc de pas; el veïnatge de Salvador Dalí...

Lluís Duran va tenir la pensada d’obrir el llibre d’honor de l’hotel. Avui seria cobejat pels caçadors d’autògrafs, i pels amants de viatjar pel túnel del temps en aquesta radiografia d’un país que n’ha vist de tots colors

Lluís Duran, ja de la segona generació, va tenir la pensada d’obrir el llibre d’honor de l’hotel. Avui seria cobejat pels caçadors d’autògrafs, i pels amants de viatjar pel túnel del temps en aquesta radiografia d’un país que n’ha vist de tots colors. Les pàgines dels llibres d’honor de l’Hotel Duran desgranen aquelles dècades d’aquell país tan ben descrit per Joan Manuel Serrat en la cançó “Temps era temps”. El testimoniatge és tot un vitrall. Hi ha polítics, toreros, arquebisbes, periodistes, músics, actors, esportistes, pintors, escultors... És impossible esmentar-los tots.

El primer llibre es va encetar el 1949. L’inaugurava, com no podia ser d’altra manera, el pintor figuerenc Salvador Dalí, un client fidel del menjador de Ca la Teta, amb un dibuix amb dedicatòria que es conserva a banda, per evitar-ne el desgast

El primer llibre es va encetar el 1949. L’inaugurava, com no podia ser d’altra manera, el pintor figuerenc Salvador Dalí, un client fidel del menjador de Ca la Teta, amb un dibuix amb dedicatòria que es conserva a banda, per evitar-ne el desgast. De fet, el llibre d’honor de can Duran també és una exposició de dibuix i pintura, perquè els artistes que hi han deixat empremta no són pas pocs, precisament. En definitiva, llibres que són museus de paper.

Llapis, pinzells, bolígrafs, guixos i carbonets de l’arquitecte Josep Lluís Sert; del vigatà Jacint Conill, gran paisatgista rural; de Lluís Roura, que amb quatre traços dibuixa magníficament el golf de Roses; de l’escenògraf Manuel Muntañola (1955), plasmant l’esbós d’un dels vestits de l’obra de teatre de Calderón de la Barca La vida es sueño; l’escultor Frederic Marès, que agraeix l’aportació de la cuina dels Duran al prestigi europeu de la cuina empordanesa, o Modest Cuixart, que s’esplaia d’allò més fent una proclama a “la joie de vivre!” i a la tramuntana, regalant un parell de dibuixos a tot color. Un altre que hi apareix és el pintor valencià Joan Ripollès, Ripo, que estampa una dona surrealista amb aires de Botero ajaguda a la platja.

Sense ser pintors originalment, però havent triomfat en altres disciplines, molts dels personatges cèlebres que han deixat presència als llibres de l’Hotel Duran destaquen, per afició o perícia, fent dedicatòries en forma de dibuix. Parlem del perruquer Lluís Llongueras, molt vinculat a Salvador Dalí, amb un esbós d’una dona nua.

I perquè els llibres no canten, ni sonen, que si no... Hi apareixen un surrealista multitrompetista nord-americà, Vic Hyde; Maurice Chevalier; Charles Trenet..., l’occità que ens deixà, entre moltes altres cançons mítiques, “La mer”; el mite català Emili Vendrell, la veu per antonomàsia de “Pel teu amor (Rosó)”, que tot i deixar empremta a les pàgines de can Duran el 1953, no s’està de transmetre en català “un afectuós record”...

Georges Brassens, el rossellonès Pascal Comelade, Joey Ramone dels Ramones, Barón Rojo, Kiko Veneno —fill de Figueres, tot i que ningú ho diria—, Lluís Llach, Pau Riba, Paco de Lucía, Raimon... La veu de Sopa de Cabra, Gerard Quintana, tira d’ironia i no es pot estar de recordar que “és molt més bonic l’Empordà”, parafrasejant la lletra del clàssic del grup gironí. O Manolo García, que, absort per la seva altra gran passió, la pintura, il·lustra el seu testimoni els anys 1995 i 2018 amb dos dibuixos que desprenen talent i que mai el deixarien “el último de la fila” en un concurs.

Els mitòmans més veterans del Barça potser no podrien deturar una llàgrima blaugrana si veiessin que hi ha una foto del primer equip de la temporada 1952-1953

I de la branca clàssica, un despistadíssim Xavier Montsalvatge que escriu una dedicatòria amb un fragment de la partitura de l’obertura de l’òpera Babel 46 al revés de l’orientació del llibre i, en adonar-se’n, per esmenar-ho, n’escriu una altra, ara sí en la bona direcció. Hi diu la seva Eduard Toldrà, també. I qui el 2001 no es pot estar d’escriure un solemne “Bravo!” a l’hospitalitat de can Duran és el violoncel·lista de violoncel·listes de la seva generació i lluitador incansable per la recuperació de les llibertats perdudes amb l’adveniment de l’URSS, Mstislav Rostropóvitx.

Dels qui varen mamar molta tele a cavall dels setanta i vuitanta del segle passat hi ha dos testimonis clau i amb propina, és a dir, amb dibuix. Parlem de Kiko Ledgard, presentador del mític Un, dos, tres... de Televisió Espanyola, i de Torrebruno, que, entre “Tigres y leones”, va trobar una estona per passar per can Duran. Gent de tele i gent de cinema. De fet, hi ha una signatura amb un dibuix d’uns llumins de l’escultor francès César de 1971, el mateix que dona nom als premis César de cinema a França. Del cel·luloide a les pàgines de l’Hotel Duran.

Si l’Hotel Duran és una institució a Figueres, tampoc pot faltar-hi el pas de dues de les institucions més representatives del país: la Generalitat de Catalunya i el Barça. Presidents de la Generalitat com Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Pasqual Maragall o Artur Mas. Els temps canvien. Pesos pesants del franquisme o fans del règim, com el mateix Josep Pla, ja fa temps que han deixat de signar i ara toca als líders que el poble ha triat.

I parlant de política, la mítica icona del pacifisme i la llibertat de Catalunya, Lluís Maria Xirinacs, també hi té a dir. En Xiri destaca el 1984 el saber fer culinari de l’Hotel Duran com “una ventafocs de les arts que han sabut convertir en una meravellosa princesa”. Sabia ben bé de què parlava, ell que estava avesat a les vagues de fam.

El Premi Nobel de Literatura Camilo José Cela, amant de la bona taula, agraeix a la cuina de l’Hotel Duran que li cuidin l’estómac pels 110 anys que diu que viurà 

I parlàvem del Barça. I tant. Els mitòmans més veterans de l’entitat culer potser no podrien deturar una llàgrima blaugrana si veiessin que hi ha una foto del primer equip de la temporada 1952-1953. I sí, en efecte, hi ha Segarra, César... i Kubala, que no se sap si la signatura “la para amb el cap, l’abaixa amb el pit, l’adorm amb l’esquerra”, com també cantava el cantautor del Poble-sec. Aquella temporada el Barça guanyava la Lliga i la Copa del Generalísimo. Ves a saber si els àpats de l’Hotel Duran també hi varen contribuir.

El que és segur que va contribuir a la felicitat d’un altre esportista, el copilot campió del món de ral·lis Luis Moya, àlies “Vamos, Carlos, trata de arrancarlo”, va ser el plat de bacallà amb aires empordanesos que va endrapar el 1993 només baixar del cotxe. Gairebé sembla un bacallà de Premi Nobel. I és que entre el reguitzell de celebritats, a l’Hotel Duran, de Premis Nobel no han fet pas curt. Ans al contrari. I què hi pinten, tants Premis Nobel, a l’Hotel Duran? Doncs hi va haver una època que Salvador Dalí convocava grans científics al seu museu, perquè el pintor, de sempre, havia estat un gran devorador de ciència.

Hom diria que els llibres d’honor de l’establiment són gairebé llibres de pel·lícula, si fem cas també de la nòmina d’actors i actrius de la gran pantalla

Un altre Premi Nobel, el de Literatura de 1989, Camilo José Cela, amant de la bona taula, deixa dit, entre altres coses, el 1961: “Uno agradece que se le cuide el estómago porque, para ciento diez años que uno va a vivir, no conviene andarse con bromas”. En va viure 86, però ningú discutirà mai que fossin mal menjats. Qui tampoc estava per bromes amb el menjar era l’escriptora espanyola Ana María Matute, que n’enalteix les mandonguilles amb sèpia. Hi coincideix l’actriu catalana Sílvia Munt, que, incomprensiblement en castellà, es queda amb les “sepietas de Rosas”.

A banda de Cela o Matute, els representants de les lletres són diversos i de tant pes com Cela. Hi veiem signatures i dedicatòries de Baltasar Porcel, Antonio Gala o Terenci Moix, que celebra enormement poder escriure unes línies al segon llibre de can Duran, que encapçala una dedicatòria de Josep Maria de Sagarra de 1954 en la qual diu haver pensat si “el bo i millor de la Rambla de Barcelona (no la d’ara sinó la d’abans) s’havia trasplantat a l’Empordà”, després de sopar a l’Hotel Duran un estiu tot tornant de Cadaqués.

Hom diria que els llibres d’honor de l’establiment són gairebé llibres de pel·lícula, si fem cas també de la nòmina d’actors i actrius de la gran pantalla: Charo López, Maribel Verdú, Antonio Resines, James Mason, Alfredo Landa o l’inoblidable Joan Borràs, l’any 1983, de gira amb la companyia que representa El cafè de la Marina.

Eugenio, el Màgic Andreu, el Tricicle, Andreu Buenafuente, l’estranya parella Paco Morán i Joan Pera, Guillermo Summers i Barragán, que en la seva línia grava a la memòria del lector: “Vale, majo, y que te la pique un escarabajo”

Del ram de l’humor i l’entreteniment també n’hi ha a dojo. Que si la mítica Mary Santpere, que hi vol recordar una estada tan agradable com accidentada (?); Cassen i “els vienesos” Herta Frankel i Franz Johan, aquests ja de l’època del baby-boom. Que si Eugenio, el Màgic Andreu o el Tricicle, signant amb un estil propi de vinyeta humorística, opció també d’obrers de l’humor com els humoristes Guillermo Summers o Andreu Buenafuente, l’estranya parella Paco Morán i Joan Pera (2003), i Barragán, que en la seva línia grava a la memòria del lector: “Vale, majo, y que te la pique un escarabajo”.

I per postres, mai més ben dit, un gran calaix de sastre on apareixen l’arquitecte Ricardo Bofill, enaltit pel pujolisme, que escriu en castellà al més estil Upper Diagonal; els filòsofs Fernando Arrabal i Jose Luis López Aranguren; els locutors Júlia Otero, Luis del Olmo i Antoni Bassas, o l’aristòcrata, playboy i vividor Jaime de Mora y Aragón, germà de la reina Fabiola de Bèlgica, la vella, lletja i espanyola, com recordava el poeta Pere Quart. Si a Hollywood tenen el Passeig de la Fama, a Figueres tenen els llibres de l’Hotel Duran.