El Chaltén, província de Santa Cruz, sud de l’Argentina. A mitjan dècada dels noranta. Una parella de catalans —el Pau, barceloní, i l’Imma, nascuda a Bot, a la Terra Alta, i acollida a Barcelona, tots dos a prop de la trentena— està fent un d’aquells viatges que es recorden tota la vida. Són en plena Patagònia, i aquells dies s’allotgen en un refugi on coneixen els amos, una parella d’uns cinquanta llargs que, havent viscut tota la vida a Buenos Aires, van renunciar a tot i es van construir el seu refugi. Hi viuen a part, però fan vida i es relacionen amb els viatgers que passen per casa seva. L’Imma Álvarez i el Pau Borbonet, enamorats de l’espai, la parella i la idea, ho graven al record i ho projecten al llarg horitzó vital que els espera.

“Algun dia ho hem de fer”, pensaven, conscients que allò tan sols era un desig gairebé quimèric condicionat per un munt de circumstàncies vitals. Els havia germinat una llavor, un estímul que encenia el foc que engegaria la metxa ràpida de la seva impulsivitat, un descobriment que donava un motiu al vol dels pardalets que rondaven pels seus caps. L’explicació del Pau denota que aquella anècdota va ser l’origen emocional del projecte vital que, anys després, ell i l’Imma materialitzarien ni més ni menys que a casa. La casa que mai va deixar de ser-ho per a ella i que el va acollir a ell: Bot.

Des del segle XIX fins a la Guerra Civil, l’edifici va acollir un molí d’oli, el molí de Guillem, que després es convertiria en una granja de porcs i pollastres que va quedar abandonada durant trenta anys

Després de dues dècades, de poc més d’un any de restauracions i construcció i d’uns mesos en stand by, l’agost del 2020 la parella va fer florir la llavor germinada que havia plantat. Van inaugurar l’allotjament rural Lo Molí de Bot, un alberg de parets de pedra amples cantoner entre els carrers Canvis i Unió, i que també està obert al Montserrat. Des del segle XIX fins a la Guerra Civil, va acollir un molí d’oli, el molí de Guillem, que després es convertiria en una granja de porcs i pollastres que va quedar abandonada durant trenta anys. 

El Pau m’hi rep, davant la porta de fusta fosca abrigada per un arc carpanell que dona entrada a l’edifici. Mentre esperem l’arribada de l’Imma, em convida a passar-hi i m’ensenya, orgullós, el vestíbul on hi ha restaurats els diversos instruments del molí tradicional. El molí de pedra, la premsa hidràulica, els cofins i els trulls soterrats, que, per a ell, representen l’orgull d’haver creat aquest nou nucli vital des del no-res.

El Pau i l’Imma són ara aquella parella argentina que, explorant una segona joventut, havia agafat el camí de la diàspora física i mental de la ciutat al camp. Ells, de Barcelona a Bot

Ho han fet. Sense tant exotisme ni distància, el Pau i l’Imma són ara aquella parella argentina que, explorant una segona joventut, havia agafat el camí de la diàspora física i mental de la ciutat al camp. Ells, de Barcelona a Bot. Marxen a poc a poc, per venir a viure, a poc a poc, a recer del massís dels Ports. Han tornat als orígens, on una va néixer, a la cantonada desconeguda, de la qual, un cop l’altre la va descobrir, no es va poder desempallegar. Ja ho diu, l’Imma, irònica, que el Pau potser es va enamorar més de la Terra Alta que d’ella.

Ens ha enxampat al pis superior veient les habitacions, cadascuna designada amb el nom d’una varietat d’oliva. Seiem tots tres en una taula al menjador, l’espai central de l’alberg, on hi ha una parella de ciclistes que descansa uns dies abans d’arribar a casa després de tombar durant un any. Els saludem, mentre preparen l’esmorzar silenciosament, i en Pau i l’Imma es posen a analitzar com està sent aquest èxode pautat i progressiu cap al poble i com hi arriba i es viu el turisme.

El vincle mantingut i creat de manera espontània els ha ofert un context necessari i afortunat per dotar el seu projecte vital de veritat i espai físic

L’Imma conserva un parlar i uns trets lingüístics que, alhora que confirmen que no és forastera, també denoten que no ha viscut sempre a Bot. Ella i el Pau, però, encara que són “els de Barcelona”, hi han fet vida durant els caps de setmana i les vacances i s’hi han integrat, tant ells com els seus fills. Cada cop més, amb la colla i l’activitat cultural que hi ha pel poble, que, diuen, és bastanta, considerant que no arriba als 600 habitants, molts menys que els que hi havia quan l’Imma va néixer-hi. Aquest vincle mantingut i creat de manera espontània els ha ofert un context necessari i afortunat per dotar el seu projecte vital de veritat i espai físic. Han preservat una realitat que els ha permès, precisament, fer realitat el seu somni.

Les circumstàncies familiars i l’atzar van acabar d’adobar-ho perquè fessin això que consideren “un cop de cap”, un gest no excessivament pensat, perquè “si no, et quedes travat i et perds moltes coses”, diu el Pau. Fills que es fan grans, en edat d’anar guanyant independència, i la venda de la casa familiar. Amb els diners obtinguts, l’estalvi, un crèdit i una subvenció van comprar l’edifici rònec que havia estat l’antic molí i hi van fer l’alberg.

Fer un canvi vital com aquest no és senzill. Canviar d’ubicació cap a un espai poc i mal comunicat, canviar de rutines i assumir renúncies

Amb alguns deutes. El suport i l’ajut de familiars i amics i la subvenció han ofert l’empenta i la seguretat necessàries per fer la inversió, ja que els diners amb què partien, destaquen, eren molt pocs. Però fer un canvi vital com aquest no és senzill. Canviar d’ubicació cap a un espai poc i mal comunicat, canviar de rutines i assumir renúncies, renúncies necessàries a la feina en la qual són assalariats, que els alimenta i que els ha permès invertir en l’alberg…

Tots dos estan fent un lent camí per deixar les feines, amb l’objectiu d’estar, en un termini màxim de cinc anys, vivint a temps complet a Bot i dedicant tota l’atenció a l’alberg

L’Imma és administrativa a TV3 i pot teletreballar un dia a la setmana, i el Pau, geògraf, és educador ambiental en una cooperativa, on treballa només tres dies a la setmana. La resta, els passa a Bot. Amunt i avall amb la furgoneta. Tots dos estan fent un lent camí per deixar les feines, amb l’objectiu d’estar, en un termini màxim de cinc anys, vivint a temps complet a Bot i dedicant tota l’atenció a l’alberg. Però, alhora, la necessitat econòmica els lliga als llocs de treball, i la família, els fills, a Barcelona. La desconnexió, tal com assumeixen, ha de ser lenta i gradual. 

“El més fàcil”, assumeix l’Imma, “hauria estat viure, no fer res i viatjar, però ens hem complicat la vida”. Tot i això, convençuts de la seva idea, ella i el Pau defensen que a Bot no viuen aïllats del món, i creuen que viure en un poble és una bona aposta de futur, perquè té els avantatges propis de viure en un entorn rural i, a prop, els de viure en una ciutat, però no pas els negatius. Tenen tot allò que necessiten, no es plantegen què hi perden, què no tenen. L’alberg, les excursions de cada setmana i la vida social. Els clients i els veïns. Orelles i ulls oberts. Amics i companys.

“La gràcia d’aquest model petit és que estàs en contacte amb els clients i hi pots crear vincles”

Molts clients són alguna cosa més que clients i converteixen l’alberg en alguna cosa més que un alberg. Per al Pau, “la gràcia d’aquest model petit és que estàs en contacte amb els clients i hi pots crear vincles”. Han fet amigues que han vingut diverses vegades a l’alberg, han acollit al poble la veïna que els va comprar la casa, i a l’alberg, també hi fan vida, perquè és casa seva. Hi estan construint tres habitacions més i estan fent una cuina alternativa per poder-hi organitzar els cursos i les activitats de cuina, i també per especialitzar-se en l’oleoturisme. 

Però, sobretot, aquests vincles que han creat, els han creat al poble i amb persones de la zona, escoltant, mirant i aprenent. Coneixent gent espontàniament, de manera tan senzilla com descobrint, a través de veïns que els ho venen a explicar, coses que havien passat al molí, anècdotes i històries amb les quals aprenen de la vida al poble, perquè explicar com es feia l’oli és aprendre i fer conèixer com era la vida aquí temps enrere.

L’Imma i el Pau comparteixen inquietuds i idees i col·laboren per dur-les a terme amb la intenció que repercuteixin en un benefici final per al poble i per als visitants. Fent xarxa, fan comarca

La gestualitat i la postura més seriosa i lleugerament tensada amb què ho expliquen demostren que l’Imma i el Pau comparteixen inquietuds i idees i que col·laboren per dur-les a terme amb la intenció que repercuteixin en un benefici per al poble i per als visitants. Fent xarxa, fan comarca. Per exemple, els plafons explicatius que hi ha al vestíbul per aprofundir en la producció tradicional d’oli, els ha fet l’arqueòleg local Pere Rams amb l’assessorament de Toni Cortés, gran coneixedor de la història del poble. I arran d’aquesta feina conjunta, organitzen rutes de senderisme. Un cas semblant és el d’una empresa de lloguer de bicicletes, amb la qual promouen el ja potent turisme de la via verda que ressegueix l’antic recorregut del ferrocarril del Val de Zafán. I, potser, el més especial és el treball conjunt amb el projecte “Marcats pel 38”, una activitat enobel·licoturística que promou un turisme pausat, interessat i conscient, per explicar la batalla de l’Ebre amb el maridatge de les garnatxes de la Terra Alta.

“La Terra Alta és una comarca amb un gran potencial, extraordinària, però és una mica desconeguda per la gent de la gran ciutat”

Aquestes activitats, de fet, són si fa no fa el pack complet del turisme a la Terra Alta. Ciclisme; senderisme a uns Ports molt desconeguts, però plens de racons que, segons el Pau, “no t’acabes”; activitats aquàtiques als gorgs alimentats tot l’any per l’aigua que s’escola pel massís; enoturisme, i memòria històrica. Senzill, però original, genuí i suficient per a qui ho busca. Aquest és el catàleg del que es podria explicar a qui no conegui la comarca. I, en aquest sentit, el Pau ofereix el seu punt de vista: “La Terra Alta és una comarca amb un gran potencial, extraordinària, però, fins ara, és una mica desconeguda per la gent de la gran ciutat”. Potser, intueix, perquè “la Catalunya metropolitana sempre ha mirat cap a la Vella, cap al nord, i cap al sud, excepte el Delta, no pas”.

Però tots dos, com si verbalitzessin amb una certa sorpresa una cosa que potser encara no s’han dit, apunten que “la gent d’aquí s’ho comença a creure una mica”. Reprodueixen els missatges que recorden de temps passats, aquells com “per què veniu? Si no hi ha res a fer, aquí” que devien dir alguns veïns, i els contraposen al valor que la mateixa població local ha après a donar-se a si mateixa, a la seva identitat i a aquells costums i productes que es converteixen en atractius turístics. El vi, el paisatge, la cultura, la memòria, la calma. I així, com passa amb molts altres aspectes, “quan tothom diu «que xulo!», tu també t’ho acabes creient”.

 Gairebé hi ha tants llits com habitants i bars on trobar-se. Hi ha dos supermercats, carnisseria i farmàcia. Però, hi falten restaurants i activitats turístiques complementàries

Bot beu del mateix turisme majoritàriament local que absorbeixen Horta de Sant Joan i Arnes, al mateix vessant oest dels Ports, que amaguen els pobles de la resta del Principat i els enfilen cap a la confluència fronterera amb Terol i Castelló. El càmping del poble té gairebé 400 places, hi ha més de deu cases de turisme rural, un parell d’hotels i més allotjaments com l’alberg. Per la dimensió del poble, hi ha molt allotjament. Gairebé tants llits com habitants i bars on trobar-se. Hi ha dos supermercats, carnisseria, farmàcia i el forn ha tornat a obrir. Però hi falten restaurants i activitats turístiques complementàries.

Es podria fer més coses, segons l’Imma i el Pau, perquè hi ha futur, i amb l’allotjament no n’hi ha prou. Promocionar més l’excursionisme als Ports i obrir als visitants encara més tot allò que es fa i es produeix a la comarca. Potenciar allò que és propi i cridaner. Esprémer-ho. Generar punts de trobada entre els sectors per propiciar el contacte, el coneixement i un acolliment més proper per als turistes. Però amb control. El turisme és una fera ferotge que s’escapa i cal controlar-la abans que doni cap indici que ho pot fer. És un horitzó encara llunyà, però el Pau i l’Imma asseguren que no els agradaria que la Terra Alta es convertís en una Cerdanya, transformada i condicionada pel turisme estacional i l’abundància de segones residències.

L’Imma i el Pau no volen que el turisme es mengi el poble i la vida de sempre, la senzilla i dels que hi viuen, la dels iaios que seuen als bancs de pedra de la plaça, la del cinema obert els diumenges

Deixant de banda judicis i comparacions, plantegen que el turisme no ha de desnaturalitzar l’espai que l’absorbeix. No volen que el turisme es mengi el poble i la vida de sempre, l’hospitalària, la senzilla i dels que hi viuen, la dels iaios que seuen als bancs de pedra de la plaça, la del cinema obert els diumenges. Volen equilibri, un turisme que en lloc de deixar una empremta al territori, hi aporti algun benefici; un turisme desestacionalitzat: que no arribi tota la gent els mateixos dies, per Setmana Santa i a l’agost. En temporades com aquestes, la via verda és una rambla, els bars un formiguer i, a l’antiga estació, s’hi han arribat a comptar gairebé cinquanta caravanes. Però la nostra atenció se centra en les Olles d’Horta, un espai fluvial de bany privilegiat entre el poble veí i Bot.

Les Olles són una mostra molt clara del que l’Imma i el Pau consideren l’exportació del model de platja massificada als rius

Alhora, les Olles són un exemple de la degradació a marxes forçades dels espais naturals, una mostra molt clara del que l’Imma i el Pau consideren l’exportació del model de platja massificada als rius, ecosistemes molt fràgils. Són parada obligatòria si es visita la comarca, però espai hostil per als locals. L’afluència, la brutícia i els problemes d’accessos en època d’estiu, i el risc constant i elevat d’incendi enmig d’una massa forestal immensa, fan necessari posar-hi algun tipus de regulació que ja s’està desenvolupant.

I de quina manera és possible evitar situacions com aquesta, reduir l’empremta del turisme en l’ecologia i fer que sigui beneficiós? Per a tots dos, aquesta realitat preocupant és llunyana i veuen el turisme equilibrat a la comarca, però són conscients que es pot apropar, perquè la massificació de les Olles durant l’estiu és un tast d’aquesta realitat. I per això, creuen que, tant des de les iniciatives privades com des dels ajuntaments, i també amb acords comarcals, cal promoure un turisme sensible que deixi una determinada empremta al territori.

Un model turístic que sigui respectuós, accessible amb transport públic, en què la sensibilitat mogui els turistes, que aprengui dels exemples d’altres comarques i que fugi de la concepció de l’èxit en funció del nombre de turistes arribats. Això últim, ho consideren “totalment erroni”, perquè “voler acollir cada any més turistes” —línia que segueix la indústria turística de massa en un país que en depèn i no sap aprofitar-lo— és, segons ells, “absurd, una carrera cap a la destrucció”.

Són un petit píxel de tota la imatge que és el turisme a la Terra Alta, però l’expliquen

L’Imma i el Pau seran per a molts l’exemple d’allò que no es vol: embolicar-se amb l’hostaleria passats els cinquanta. Però també ensenyen que aquests dos mons diferents que de vegades es marquen, l’urbà i el “rural”, no són tan diferents, que la distància és mental i que no és una qüestió d’ignorància, sinó d’indiferència. Són un petit píxel de tota la imatge que és el turisme a la Terra Alta, però l’expliquen. Una aposta ferma, humil, conscient i estimulant per a un territori que brega amb l’envelliment i amb la manca de serveis i d’oportunitats.

De perspectiva, no els en falta gens ni mica, però n’agafaran més i de diferent amb el pas dels anys. Alguna parella, alguna persona, absorbirà les seves ganes i la seva energia i s’hi inspirarà. I així, sense saber-ho, continuarà aquesta roda començada a l’altre costat de l’Atlàntic. Qui sap si a la Terra Alta o en un altre indret. El Pau i l’Imma, amb el temps, podran veure l’aportació que ells, com molts altres terraltencs, fan per definir ells mateixos com volen que sigui l’activitat que els dona les condicions materials per viure. Assossegada i pausada, com la conversa que anem tancant mentre m’acompanyen a la porta.

Garnatxa blanca 100%. Sec, però captivador. Terra Alta 100%. A cada terra el seu ús, i a cada casa el seu costum

Si baixeu a Bot, és molt probable que us els trobeu, i també que us animeu a comprar una mica de vi de la Cooperativa o de Cal Menescal. Abans d’anar a buscar el cotxe, davant l’atenta mirada dels hòmens que seuen als bancs de pedra de la plaça, hi farem una aturada. Garnatxa blanca 100%. Sec, però captivador. DO Terra Alta. Com el que fan, com el que són. A cada terra el seu ús, i a cada casa el seu costum.