La budleia (buddleja davidii) és una planta que fa una flor lila, de forma punxeguda i allargada. Desprèn una olor que atrapa i encisa les papallones, i és per això que l’anomenen “arbust de les papallones”. A cinc kilòmetres de Matadepera, una buddeleia descansa davant de Can Pelacs, la masia que vetllen l’Alba Bertran (Barcelona, 1935) i l’Alba Escalona (Rubí, 1969), mare i filla, des de 1988. Al voltant, petits insectes de colors aletegen, incessants, buscant el nèctar promès que s’amaga entre pètals. En aquesta planta gairebé màgica hi viu el primer record de l’Alba Bertran. “A casa els avis hi havia una marialluïsa molt gran i una budleia. ‘Per què serveix aquesta planta?’, li preguntava a la meva àvia. ‘Perquè vinguin les papallones’. No serveix per a res, només per a fer sabó i olor, però sempre l’hem tingut a la família. Totes aquelles papallones a primera hora del matí... va ser la primera planta que vaig aprendre a reconèixer i va ser per les papallones”, explica la remeiera de mirada inquieta, dolça i desconfiada.

Les dues són masoveres d’una casa amb més de 1.000 anys de vida i hereves d’un coneixement de generacions

Igual que la budleia, la tradició d'identificar, recollir i utilitzar plantes de tota mena sempre ha estat a la família de les Albes. Mare i filla estan assegudes a la cuina de Can Pelacs, casa que fa 31 anys que cuiden, tot i que el primer document que porta el nom d’aquest domicili és del 23 d’abril de 1014. Les dues són masoveres d’una casa amb més de 1.000 anys de vida i hereves d’un coneixement de generacions. S’asseuen l’una al cantó de l’altre en una taula de fusta rectangular. Just a sobre d’una estanteria amb rams d’orenga als extrems, planta que utilitzen per a fumar els formatges que tastem mentre parlem.

“Ens explicaven contes i rodolins no només per les herbes, sinó per a tot: quan s’han de sembrar, plantar, collir”

Cap d’elles recorda el moment precís en el qual comencen a ser remeieres. Ho són d’ençà que neixen. “Anaves a passejar amb els avis de petits i et feien: ‘Mira, això és el panical, i l’arrel del panical serveix per això’. A més a més ens explicaven contes i rodolins no només per les herbes, sinó per a tot: quan s’han de sembrar, plantar, collir... “, recull Escalona. “Quan tornes a fer el mateix que fas l’any següent, tornes a caminar i tornes a veure aquelles herbes, recordes el que t’han dit. És una manera de tenir-ho viu”, puntualitza mentre posa les mans sobre la taula i mira a la seva mare, qui, tot i ser activa, té una paciència que només la dona la saviesa del temps.

“L’avi anava a collir, ho assecava i les que et resaven les oracions i et feien l’ungüent eren les dones”

“Viure a pagès et recupera el que has viscut de petita, perquè si estàs amb una població i vas a treballar unes hores a una empresa, sigui la que sigui, et vas desconnectant, te’n vas oblidant, i com a la meva filla li agrada molt tot això, encara ha fet més coses i en sap més que jo”, celebra l’Alba Bertran mentre mira la seva filla amb tendresa i orgull. L’herència del coneixement. Un coneixement que hereten només les dones? No. “L’avi anava a collir, ho assecava i les que et resaven les oracions i et feien l’ungüent eren les dones”, especifica l’Alba Escalona.

En aquest refugi, allunyat de bullicis, presses i cotxes, les Albes emmagatzemen les herbes que troben pel camí. Guarden desenes d’herbes diferents en caixes de fusta rectangulars, calaixos i bosses de tela en una habitació de sostre alt. En els coixinets de tela hi ha la data i el nom de les herbes recollides. “Hi ha herbes, com el saüc o la til·la, que només duren un any, per això posem la data”, especifiquen les Albes mentre remenen els tresors plens d’olors. Abans les venien, però l’esforç que els suposa no els surt a compte. “Trigava tres hores a treure la flor dels til·lers i li pagaven dos euros el quilogram”, protesta l’Alba mentre mira la seva filla. “Tothom em demana a mi les herbes”, assegura l’Alba Bertran, qui ara recull les plantes sense vendre-les. No fa intercanvis ni les ven, només les dona. Regala remeis i saviesa.

Entre els calaixos hi ha fonoll (Foeniculum vulgare), marialluïsa (Aloysia citrodora), hipèric (Hypericum), blauet (Centaurea cyanus L), flor de llorer (Laurus nobilis), til·la (Tilia cordata), salva de muntanya, flor de saüc (Sambucus), farigola (Thymus vulgaris), i arrel de panical (Eryngium). Tots tenen propietats medicinals, tot i que també hi ha farcellets de llorer, farigola i romaní que l’Alba Escalona prepara per als rostits. La flor del lledoner també l’utilitzen per a menjar. Mentre l’Alba Escalona explica les propietats de cada herba asseguda al cantó de la finestra, l’Alba Bertran ens porta una beguda d’hipèric i una altra de marialluïsa . La d’hipèric té un color vermell que crida als ulls. Només veure’l, t’animes. Precisament, aquesta planta té propietats antidepressives. El beuratge de marialluïsa, en canvi, és una aigua amb gas que prendrem en el transcurs de l’entrevista i que ha fet l’Alba Bertran. També en fa de flor de saüc, però té més concentració d’alcohol i prefereix la de marialluïsa.

El cap d’ase és un remei natural per a les dones que tenen ovaris poliquístics

La majoria de plantes que recullen tenen propietats medicinals, i l’Alba Escalona les enumera tan de pressa que no tens temps ni de tancar els ulls. El cap d’ase (Lavandula stoechas) és un remei natural per a les dones que tenen ovaris poliquístics. Es pot prendre amb el menjar o amb mel, però en quantitats molt petites perquè provoca fortes contraccions uterines amb la finalitat que l’úter es buidi més ràpidament i la menstruació no duri tants dies. Altres tipus de lavanda serveixen per a fer herbes perfumades, sabons, i n’hi ha algunes, com l’espígol (Lavandula angustifolia), que van bé per fer gàrgares quan tens mal de coll.

Pel mal de cap aconsellen menjar maduixes (que són analgèsiques i alliberen endorfines) i infusió d’escorça de salze (que tractaria el dolor i la inflamació)

L'arrel de panical serveix pel mal d’estómac. L’hipèric, a més a més d’antidepressiu, s’utilitza per a massatges, taques a les cames o curar llagues. D’altra banda, el blauet es pot fer servir per a aprimar-se. Pel mal de cap aconsellen menjar maduixes (que són analgèsiques i alliberen endorfines) i infusió d’escorça de salze (que conté àcid acetilsalicílic, que tractaria el dolor i la inflamació). “La bulls, la deixes infusionar fins que l’aigua es refreda del tot i te’l prens. Unes quantes gotes, una cullerada amb el cafè... i no mengis ni ametlles ni fruits secs”, adverteix l’Alba Bertran. La rosa canina porta molta vitamina C i les Albes fan un xarop per a l’hivern per combatre l’escorbut i els refredats,. De la flor en fan infusions perquè és digestiva. Cada part té una funció.

A més a més de tenir emmagatzemades aquelles plantes que poden utilitzar, tenen localitzades les verinoses que volten per la zona. Les principals són l’estramoni (Datura stramonium)i la cicuta (Conium maculatum). Durant una temporada, hi havia molta cicuta al voltant de Can Pelacs. És una planta molt perillosa, sobretot perquè es pot arribar a confondre amb el julivert o el fonoll. Les Albes la diferencien per l’olor i la fulla, però no tothom té l’ull i l’olfacte de les masoveres. “L’altre dia, un home va passar i va dir ‘fixa’t’, quant de julivert!’ i jo vaig sentir-ho i vaig sortir a dir-li: ‘No és julivert, és cicuta!’”, recorda l’Alba Bertran amb els ulls oberts.

L’ungüent de bruixa no fa volar a ningú, però els contes infantils deien que les bruixes s’untaven l’ungüent pel cos, agafaven l’escombra i sortien volant per la xemeneia

La cicuta, precisament, és una les herbes que s’utilitzen per a l’ungüent de bruixa. “És una barreja d’herbes que és depilatòria, però et posa la pell de color fosc. És com un bronzejador. Hi ha històries que diuen que les bruixes es feien ungüents i sortien volant. No fa volar a ningú, però els contes infantils deien que les bruixes s’untaven l’ungüent pel cos, agafaven l’escombra i sortien volant per la xemeneia”, assegura l’Alba Escalona amb un somriure sota el nas. L’ungüent de bruixa està format pel fruit de l’heura (Hedera helix), fruit del solanum nigrum, l’estramoni i el matabou (Bupleurum fruticosum), entre altres.

“Si un any tenim molta ínula, pensem: ‘Tindrem molts mals d’esquena’. Llavors collim més ínula perquè pensem que possiblement ens farà mal”

Encara que no tinguin uns horaris o dies clars per a buscar les plantes, tenen dues màximes: només cullen les que pensen que podran fer servir, excepte en el cas que hi hagi molta quantitat d’una herba en concret. “Nosaltres tenim la creença que si tens la malaltia, tens el remei, i al revés. Si hi ha el remei, vol dir que pot ser que et vingui la malaltia. Si un any tenim molta ínula, pensem: ‘Tindrem molts mals d’esquena’. Llavors collim més ínula de la que normalment colliríem perquè pensem que possiblement ens farà mal”, desenvolupa l’Alba Escalona, qui a més a més de remeiera és ramadera des del 2011. “Funciona?”, pregunto. “A vegades sí, a vegades no”, afirmen amb un somriure tendre.

Tot i que elles no es consideren bruixes ni supersticioses, hi ha tradicions que encara mantenen, com ara trencar el cop d’aire. El ritual consisteix a agafar un plat, posar-hi aigua, i tirar una gota d’oli, que es pot desfer o no, i resar internament aquesta oració: “Si és al de matí, Déu et guardi Sant Martí. Si és al Migdia, Déu et guardi la Verge Maria. I si és al vespre, Déu et guardi Sant Silvestre”, recita l’Alba Bertran. “Has de dir noms i cognoms de la persona. La persona a la qual se li fa pot dir un Pare Nostre”, apunta la seva filla. Fa anys que l’Alba Bertran fa aquest procediment. Han utilitzat el mateix plat (blanc, fons i sense relleu) diverses generacions de la família. “Jo no sóc molt creient, però hi ha coses que dius ‘per què passen?’. Per què una gota es desfà en la mateixa aigua, en el mateix oli i en el mateix plat? Una es desfà i l’altra, no. Per què passen aquestes coses?”, es qüestiona la dona de cabells blancs mentre acarona un dels tres gossos que viuen amb elles.

“Una bruixa la relacionen amb algú que és bona persona, i jo sempre penso que una bruixa era una dona molt sàvia”

No és la única creença que tenen. “Si veiem un núvol i penses que pedregarà, diem una oració: ‘Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no em deixeu, i llavors diem l’oració de trencar la boira perquè no caigui la pedra’”, relata l’Alba Bertran amb la veu tremolosa i ferma a la vegada. Davant d’aquesta afirmació li pregunto a la dona de pell viscuda per què creu que es barreja la bruixeria amb les remeieres. “No ho sé. Un dia m’ho va dir un del poble. Una bruixa la relacionen amb algú que és bona persona, i jo sempre penso que una bruixa era una dona molt sàvia. Però no li diuen a una dona sàvia, bruixa, sinó que ho diuen despectivament”, protesta l’Alba. I té raó.

Durant la Inquisició, que s’instaura el 1482 a la Corona de Catalunya i Aragó fins a 1834, la butlla papal autoritza els Reis Catòlics a perseguir, torturar, jutjar i executar qualsevol heretge que es desviï del catolicisme o que practiqui qualsevol mena de dissidència política o moral. El conjunt d’aquestes dones aplega majoritàriament les remeieres; és a dir, les dones sàvies que atresoren el coneixement ancestral no només de les plantes i el seu valor curatiu, sinó que juguen un paper dins la medicina popular i la ginecologia, exercint de llevadores. Però això l’Església no ho permetia, i les dones que albergaven tota aquesta saviesa són cremades a la foguera i marginades de la societat.

“Per què he d’anar a buscar una planta de Xina si en tenim aquí?”

Aquesta idea encara no ha marxat de l’imaginari col·lectiu, però sembla que, a poc a poc, la paraula bruixa agafa un to positiu i la gent comença a interessar-se de nou pel món de les remeieres. Ara bé, l’interès té alguns peròs. “La majoria de la gent ens explica coses de plantes que no són d’aquí. Que si el ginseng, que si la cúrcuma, que si el no sé què. Es consumeixen molts productes sans o medicinals, però moltes herbes venen de fora i aquí potser també en tenim l’equivalent”, denuncia l’Alba Escalona. En aquest sentit, un dia un noi li va aconsellar a l’Alba Bertran que, perquè continués així de vital, prengués plantes medicinals d’altres parts del món. “Tot això que m’estàs parlant ve de Xina, que està molt bé, però per què he d’anar a buscar una planta de Xina si en tenim aquí?”, li va contestar.

A més a més, les Albes remarquen que una planta pot ser remeiera però també pot ser un indicador. “Per exemple, si nosaltres anem a passejar per aquesta època i veiéssim el solanum nigrum (el tomàquet de bruixa) fruitat i madur, diríem: ‘Venen les pluges de setembre. Ja podem començar a preparar-ho tot perquè ja venen les pluges’. Això és el que nosaltres diem, després cal encertar-ho”, diu l’Alba mentre la seva mare assenteix amb el cap. “Les plantes diuen la veritat?”, els hi pregunto. “Les plantes, els ocells, els arbres, si la terra té saó o no té saó... totes aquestes coses t’indiquen. I no és que cada any ho tinguis apuntat ni res, senzillament com cada any de petit t’ho van repetint, quan tu ho veus i quan et trobes amb les mateixes circumstàncies, te’n recordes”, repeteix l’Anna Escalona.

“Els coneixements orals s’han de transmetre de manera oral”

La repetició com a aprenentatge. La rutina com a llibre. Perquè elles, tot i que han fet alguna classe a Matadepera i van participar en un recull de les famílies de remeieres més conegudes, es neguen a fer un llibre o cursos de forma constant. “Els coneixements orals s’han de transmetre de manera oral”, assevera l’Alba Escalona. Per a la filla, la gràcia és viure-ho tota la vida, anar parlant i explicant. “Quan una persona també té coneixements d’herbes és bonic, perquè una explica una cosa, l’altra n’explica una altra i vas augmentant aquests coneixements, i això s’ha de fer de manera oral”, defensa mentre es recull els cabells darrere l’orella.

És a partir de la transmissió oral que les dues Albes preserven el coneixement que tenen. A vegades, però, aquest tipus de vivències les fa ballar entre la realitat i la ficció. A vegades trencant el cop d’aire treuen mals de coll, i a voltes els contes i rodolins que creien que eren ficció es converteixen en realitat. “L’altre dia em va néixer un presseguer a l’hort”, recorda l’Alba Escalona. El seu avi li recitava un rodolí sobre un presseguer de l’hort. “Pagès, planta’m a l’hort, perquè quan et faci mal ja seré mort”. L’Alba sempre havia pensat que aquell presseguer només existia en el conte del seu avi. Però no. “En néixer aquell presseguer, li vaig comentar el rodolí que em deia l’avi i em va dir: ‘No, si el presseguer és de debò!’”, relata l’Alba amb els ulls oberts, com si acabés de veure un encanteri.

El camí cada cop és més estret i la casa més llunyana, però les remeieres de Can Pelacs continuen guardant les històries, reals o fictícies, que les han fet coneixedores dels secrets amagats sota les tiges. Com les papallones que rodegen la budleia, elles continuen investigant pels voltants de Matadepera, atretes per l’aroma inconfusible del fonoll, el til·ler i advertint a desconeguts de les cicutes traïdores. I és que elles són les plantes, i les plantes són elles. Com el remei i la malaltia. No poden ser si no hi és l’altra.