Hi ha una festa a Catalunya que uneix mons: amor i feina. La fan a Ripoll: la Festa Nacional de la Llana i Casament a Pagès. Sempre tot neix de la mateixa manera. De primer, l’hereu i la pubilla es miren i... txas! Es demana la mà. Es vesteixen. I es casen al monestir de Santa Maria de Ripoll. I, au, a voltar pel poble. Cap al tiberi, cap al ball, cap al demà. És el passat portat al present: com era, com es feia. Però després de la festa cal treballar. 

Arriben els pastors. Aparquen el ramat d’ovelles. I a esquilar-les amb l’art de la tisora. Llana per als matalassers i les filadores. Llana per tenir altres coses, per dur plats a taula, per poder tirar endavant el matrimoni, la família. Boda i pastors: necessaris per fecundar-ho tot. De fet, ara som davant d’una festa, d’una recreació, d’un homenatge al passat que va donar el futur; per això, el grup de folkloristes de Ripoll fa un segle van començar a desar-ho tot: objectes, cançons, costums, danses... I uns altres ho continuen. I així, també, es reprodueix tot: un poble, unes persones, un país i sobretot la vida. Perquè el casament de Ripoll és real: es casen Pierina Roig i Jordi Serrano. I la llana també és real i la necessitem més que mai. Potser el passat té molt futur. Potser tot és i serà molt real, més necessàriament real que mai.