Rossend Torras Mir (Barcelona, 1907-1996) va ser un fotògraf anònim, d’aquells prohoms de qui no sabem el nom fins anys després del seu últim sospir. La seva obra va ser totalment desconeguda fins ben entrat el segle XXI, quan, el 2009, tretze anys després de morir, les seves fotografies van sortir a la llum arran de l’exposició “Fem memòria” del MNAC, una mostra col·lectiva que va recollir centenars d’imatges inèdites dels anys de la Guerra Civil espanyola. L’exposició va fer emergir el llegat d’un fotògraf que, malgrat no dedicar-s’hi, tenia un talent innat per al fotoperiodisme i un gran domini de la tècnica fotogràfica.

Una mostra del MNAC a principis del segle XXI va fer emergir el llegat d’un fotògraf que, tot i no dedicar-s’hi, tenia un talent innat per al fotoperiodisme

Torras era, però, per sobre de tot, botiguer, com els seus pares. D’adolescent ja va començar a treballar a la rellotgeria familiar del carrer Goya del barri de Gràcia de Barcelona, on el pare reparava rellotges i la mare venia ulleres. Les casualitats van voler que el 1925 Miquel Huertas, propietari de diversos establiments de venda de productes fotogràfics a la ciutat, traspassés una botiga ubicada al carrer Salmeron, l’antic Gran de Gràcia, al pare de Torras. És així com va néixer la Casa Torras, un comerç dedicat a la venda d’articles d’òptica i de fotografia. Avesat als afers comercials, no és estrany que en Rossend aviat agafés el timó de tot el negoci familiar fins que va tancar l’any 1981.

Rossend Torras es va casar l’any 1936 amb Antònia Rabassa, amb qui va tenir tres fills. Enmig dels estralls de la guerra, Rabassa i la família van mantenir la botiga oberta mentre ell prestava serveis a la caserna Espartaco, als antics Docks del Poblenou. Un cop vidu, l’any 1955, es va tornar a casar amb Carmen Arnal, amb qui va tenir un quart fill.

Malgrat que no es va dedicar mai professionalment a la fotografia, la va tenir molt a prop, a les mans, i a poc a poc s’hi va anar fent un lloc. L’any 1926 va entrar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya proposat pels germans Francesc i Enric Rius, amb qui compartia excursions al Club Excursionista de Gràcia. A l’Agrupació es va trobar amb els fotògrafs pictoralistes, que, encapçalats per Joaquim Pla Janini, dominaven l’entitat. Torras, però, va preferir abraçar la fotografia de paisatge. A l’entitat, també va coincidir amb Antoni Campañà i Agustí Centelles, fotògrafs de la seva generació.

A l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, Torras va coincidir amb Antoni Campañà i Agustí Centelles, fotògrafs de la seva generació

Amb les tècniques de l’estereoscòpia i l’autocromia, pròpies dels aficionats de l’època, fins i tot va guanyar diversos premis. Aconseguir fer-les servir no era un procés fàcil. Per a l’estereoscòpia, el fotògraf, inquiet de mena, captava dues imatges separades entre si horitzontalment uns seixanta mil·límetres amb una càmera de dos objectius i sobre una sola placa fotogràfica; en revelava el negatiu i el passava a positiu, i, amb l’ajuda d’un visor especial, l’espectador podia veure la imatge en relleu. A més, tot i ser una tècnica més complexa i a l’abast de poques butxaques, l’autocromia també va ser una de les seves aficions.

L’arxiu de Torras és un fons de gran valor fotogràfic i documental, format per plaques de vidre estereoscòpiques, autocroms i negatius de vidre i de plàstic

El seu gust per la fotografia casava a la perfecció amb la seva altra gran passió: l’excursionisme. Gràcies a aquest binomi, a l’arxiu de Torras, un fons de gran valor fotogràfic i documental, format per plaques de vidre estereoscòpiques, autocroms i negatius de vidre i de plàstic, hi trobem moltes imatges del món rural. Tant és així que l’any 1931 es va fer soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), on va desenvolupar activitats dins les seccions de fotografia i cinema. El llegat fotogràfic d’aquest botiguer també és ple de retrats, d’imatges familiars i de curses automobilístiques, una altra de les seves passions, que el va dur a ser propietari de diversos cotxes i motos, propis de la burgesia moderna de l’època, i a formar part del RACC i de la Penya Rhin, promotors de les primeres curses automobilístiques del país. La família de Torras, de fet, recorda que aquest amor pel motor va fer que el fotògraf arribés a recórrer amb moto tota la costa catalana per etapes amb uns amics.

No hi manca tampoc la seva Barcelona natal, a l’arxiu. De fet, entre les seves fotografies hi ha documentats actes religiosos i enterraments multitudinaris, festes com Sant Jordi i Sant Antoni, i festivitats pròpies de Gràcia, com Sant Medir i Sant Isidre, així com moments històrics com l’Exposició Internacional de 1929 —de la qual es conserven unes 200 plaques estereoscòpiques—, la proclamació de la Segona República Espanyola, la crema d’esglésies i la rereguarda de la Guerra Civil a la ciutat, la desfilada de la victòria de l’exèrcit franquista i la Barcelona de la postguerra.

Mai gaire significat en política, Torras no va publicar els seus reportatges, la qual cosa el va mantenir al marge de la repressió franquista. A més, sempre es va espavilar per disposar de material fotogràfic i de les novetats del sector: viatjava a França i allà on fos per aconseguir productes d’importació. Després de la Guerra Civil, va canviar de vida. Va deixar de banda l’afició pel reportatge fotogràfic i va començar a freqüentar Ràdio Barcelona, el teatre d’aficionats i els clubs i sales de festa de Barcelona per fer fotografies, que va vendre al llarg dels anys quaranta i cinquanta. Només d’aquesta època es conserven uns 12.000 negatius de plàstic en 35 mm que es corresponen amb gairebé unes 200 obres diferents de teatre amateur.

Rossend Torras no va publicar els seus reportatges, la qual cosa el va mantenir al marge de la repressió franquista

Avui el llegat d’aquest fotògraf català torna a poder-se conèixer tal com mereix al Palau Robert, amb l’exposició i el llibre Vides entre dictadures. Les fotografies de Rossend Torras, amb imatges inèdites. Un nou esforç per recuperar el testimoni d’aquest botiguer amb esperit de fotògraf, d’aquells que sempre són presents on es cou la vida. Així, fotografia rere fotografia, el seu arxiu conté unes 25.000 imatges fetes entre els anys vint i els cinquanta del segle passat que avui guarden els seus fills.