Mirada fixa, analítica, vigilant. Dits que es converteixen en urpes, primes i allargassades. Meitat home, meitat ocell, no té ales, però el seu vol rasant recorre els paisatges catalans per protegir les àguiles cuabarrades. Ell és Falet Bosch (Rubí, 1962), un dels pocs experts que es dedica a observar aquestes aus i a vetllar per la seva supervivència en els nostres mapes delimitats. Uns confins aeris on tan sols queden setanta parelles d’exemplars a Catalunya i un miler a la resta d’Europa. Però casa nostra és, amb diferència, el lloc on abunden més aquests reis de les altures.

Quedo amb ell en una terrassa del seu Rubí natal, protegits a l’ombra. La resta de taules estan buides i ja només queda el so de la brisa del migdia. Però aquesta solitud aviat és desmentida per Bosch, que en pocs segons m’assenyala el terra que envolta les taules. Aleshores em descobreix tot un món amagat: “Veus aquest pardal? Li està donant menjar al pollet”, m’indica tres taules més enllà. Ràpidament dirigeix el dit cap a una altra direcció: “Veus aquells altres dos d’allà? Un li dona menjar i l’altre mou les ales. I el pardal aquest d’aquí davant té una taca negra al pit, és mascle i està collint menjar per donar-lo al pollet”. Torna a mirar cap a l’altre extrem de la terrassa: “En canvi, aquell d’allà baix sembla que ja sap menjar sol”. Somriu. En pocs segons, la terrassa ha cobrat vida. Una vida de petites dimensions, etèria i volàtil. Però vida.

Veu ocells per tot arreu. Ja té la vista entrenada per observar-los. Fins i tot pot seguir el vol llunyà d’una àguila i saber si és un mascle o una femella

En Falet veu ocells per tot arreu. Ja té la vista entrenada per observar-los. Fins i tot pot seguir el vol llunyà d’una àguila cuabarrada i saber si és un mascle o una femella. Són anys d’experiència i de vocació. Ja de petit li encantava sortir amb el seu pare, que era jardiner i caçador, pels voltants de Rubí a observar la fauna i la natura amb els binocles. Eren excursions naturalistes amb les quals es va forjar el seu esperit observador, analític. Un nen amb ulls de científic.

Apassionat del medi ambient, per raons econòmiques no va poder estudiar Ciències Ambientals fins als trenta anys. Després va fer diversos màsters i especialitzacions en fauna i zoologia. Sobretot volia estudiar els ocells. I per aquelles coses de la vida, atzaroses, en acabar la carrera li va sortir l’oportunitat de treballar amb l’espècie d’àguila cuabarrada, també coneguda com a perdiguera. És una de les espècies d’ocells més protegides actualment a Catalunya i es localitza sobretot en serres de l’àmbit mediterrani del litoral i prelitoral. Una espècie emblemàtica que, segons Bosch, s’ha fet servir des de fa anys per determinar quines són les àrees més importants a protegir al nostre país.

I per poder fer aquests estudis es necessita l’experiència d’aquest apassionat de l’ornitologia. Posem per cas que una empresa vol posar un parc eòlic o una línia elèctrica en una zona habitada per àguiles cuabarrades. Són infraestructures de risc per a aquestes aus, que poden col·lidir-hi; per tant, cal fer un estudi per determinar si és possible fer la construcció. Aquí és on apareix Falet Bosch, amb els binocles a la mà i la llibreta a punt. Fa informes que solen encarregar-li empreses privades; l’Administració pública també disposa dels seus propis experts. I quan no observa les cuabarrades, Bosch també és president de l’entitat Rubí d’Arrel i organitza sortides de conscienciació mediambiental per a escoles i grups. “Una feina maca i agraïda.”

L’àguila té el poder de ser la reina del cel. Una reina, però, que en el cas de la cuabarrada està en perill d’extinció

Però parlem d’àguiles. Per què són tan especials? Ho són realment? Durant milers d’anys, els xamans de nombroses tribus indígenes han fet servir aquest animal i les seves plomes com a tòtem, el seu símbol sagrat. En moltes cultures se’ls ha representat com l’esperit del sol, la noblesa, i han estat el símbol heràldic de molts imperis i nacions. Fins i tot són moltes les muntanyes que duen el seu nom, com puig Aguilar o puig de l’Àliga. Què passa amb les àguiles?

“L’àguila cuabarrada és una espècie de les que són a dalt de tot de la cadena tròfica. Ella depreda totes les espècies que hi ha per sota i per sobre seu”

En Falet em respon amb la seva mirada analítica, racional, concreta. “L’àguila cuabarrada és una espècie de les que són a dalt de tot de la cadena tròfica. Ella depreda totes les espècies que hi ha per sota i per sobre seu, i quan és adulta pràcticament no té predadors.” Vet aquí la resposta. Clara i senzilla. L’àguila té el poder de ser la reina del cel. Una reina, però, que en el cas de la cuabarrada està en perill d’extinció, sobretot a causa de l’impacte humà en el paisatge. Una espècie que havia estat molt poc estudiada fins al 2002, quan Bosch va iniciar la seva especialització. Des d’aleshores ja han sortit molts estudis i publicacions científics, la qual cosa suposa un pas més en el coneixement d’aquesta espècie tan nostrada. I en aquest cas, contràriament al que popularment se sol pensar de les àguiles, la cuabarrada sobrevola muntanyes més aviat baixes, sobretot la serralada prelitoral, que va des del nord de Catalunya fins a les Terres de l’Ebre. Un cas molt diferent seria el de l’àguila daurada, una espècie més grossa que sí que es troba a l’alta muntanya.

L’àguila és una au molt fidel, que té la mateixa parella durant tota la vida. És clar que si aquesta es mor, el dol no dura més d’una setmana i de seguida ja en troba una altra

Queda clar que l’àguila és la reina de les altures, però alguna altra virtut deu tenir per haver estat tan important al llarg de la història i la mitologia. Què més té d’especial? Quin és el seu caràcter? Bosch m’abaixa les expectatives místiques en admetre que l’àguila cuabarrada no té un caràcter afable. Al cap i a la fi, és un superpredador que fins i tot menja altres predadors, com guineus joves o fagines. Potser per compensar, és una au molt fidel, que té la mateixa parella durant tota la vida. És clar que si aquesta es mor, el dol no dura més d’una setmana i de seguida ja en troba una altra. Són relacions que poden arribar a durar més de vint anys, però també són relacions d’amor-odi. “Cacen junts però no poden menjar mai junts perquè lluiten pel menjar”, m’explica Bosch. Una típica estampa d’una parella d’àguiles cuabarrades seria la següent: la femella es troba en una roca reposant i covant els ous mentre el mascle, inquiet i vigilant, busca la seva presa. Quan ho veu clar, alça el vol i surt a fer l’acte mortal. Un cop enxampada la presa, el mascle la començarà a devorar, però en guardarà una part per a la parella. Però aquí ve el punt més delicat de tots: li haurà de deixar la caça amb la màxima rapidesa possible i després se n’haurà d’allunyar, perquè, si no, la parella el podria atacar. “Són molt agressius entre ells”, resumeix l’expert.

També poden formar un bon equip, com quan cacen junts. Normalment una de les àguiles vola més baix i l’altra més amunt, arran de les cingleres i els matollars, on se solen trobar les preses. Si, per exemple, volen caçar una perdiu roja, l’estratègia serà que l’àguila que és més avall l’espanti perquè alci el vol, i la que és més amunt aprofitarà per caçar-la en la seva fugida. De fet, l’àguila cuabarrada és una de les poques espècies d’àguiles que caça volant, perquè és molt àgil i ràpida. Això sí, un cop feta la caça, tornaran les tensions a la parella i hauran de menjar per torns, separadament. Cap relació és perfecta.

“Et surt com un instint caçador de dins, encara que només sigui per capturar”

Amb els humans tampoc és que la relació sigui fàcil. De fet, les àguiles no són agressives quan es troben un Homo sapiens, més aviat els fan por i s’intenten defensar. Per això, quan Bosch en captura alguna li ha de posar esparadrap a les urpes per evitar que l’esgarrapi. Són moments de tensió però molt emocionants per a l’expert. És el que ell anomena “caçar per a la ciència”. Sovint s’ha de passar setmanes fent el seguiment d’una àguila cuabarrada per poder-la capturar i posar-li un emissor. Són captures feixugues, perquè se solen fer en territoris d’un centenar de quilòmetres quadrats. Com es pot fer? “Acostuma a costar un mes aconseguir-ho, perquè necessites estar segur que en el moment que la vulguis capturar sigui un èxit”, explica. Una pressió afegida, quan normalment les empreses tenen un pressupost limitat, i a més, avui dia, si un fet no s’explica o no es veu, és com si no existís. En altres paraules, normalment el dia de la captura es presenten moltes persones per veure “l’espectacle”: el tècnic de la Generalitat, el propietari de les finques, algun mitjà de comunicació i fins i tot l’alcalde del poble més proper. “Al final és necessari tenir èxit aquell dia, que tot sigui com una obra de teatre, i per això hem d’estar segurs que l’àguila vindrà i se la podrà capturar.” És clar que quan es treballa amb animals silvestres no hi ha res assegurat i es poden tenir moltes incerteses, com que just en aquell moment vinguin altres rapinyaires o mamífers que espatllin la trampa amb què es vol fer la captura. Tot pot passar i res està garantit.

Ara bé, si s’aconsegueix enxampar l’àguila, la cosa canvia. “Et surt com un instint caçador de dins, encara que només sigui per capturar. És l’emoció de veure si l’agafes o no l’agafes, i com que pot ser que no, quan ho aconsegueixes et comporta tota aquesta emoció. És caçar, capturar per a la ciència”, li brillen els ulls. I quan Bosch té per fi l’àguila a les mans, ràpidament li posa una caputxa al cap. “Les àguiles són oculocerebrals: si no hi veuen no pensen i no poden atacar”, resumeix. Un cop l’àguila es queda tranquil·la, se li posa un emissor i l’anella per poder-la identificar i fer-li un seguiment.

“Els ocells són molt vistosos i la majoria són diürns; per tant, et permeten anar-los a observar de dia”

Capturar per uns instants un ocell, la seva llibertat i el seu vol àgil és tot un esdeveniment. Pregunto a Bosch per què a tantes persones les fascina el món dels ocells. Potser veuen en el seu vol un bri de llibertat, de cercar horitzons infinits en el cel? L’expert em torna a fer baixar a terra i considera que hi ha una part més tècnica, amagada darrere de l’afició a l’ornitologia. “Els ocells són molt vistosos i la majoria són diürns; per tant, et permeten anar-los a observar de dia.” A més, segons Bosch, tenen molts colors, són grossos i és fàcil poder distingir les espècies. “Per què no hi ha gent que vagi a observar mamífers? Perquè són nocturns i és molt difícil veure’ls.” Així de senzill.

La passió per les àguiles també es veu en el món de la falconeria, l’art d’ensinistrar aus rapaces per caçar animals. Segons Bosch, cada vegada hi ha més afició a Catalunya, tot i que està prohibit utilitzar espècies com la cuabarrada. “Normalment fan servir espècies que no siguin autòctones i utilitzen una tècnica d’ensinistrament en què es dosifica el menjar per deixar-los tips o no, segons si han de sortir a caçar”, em resumeix. Tot un món que ell es mira de lluny.

Ell és científic, caçador de ciència i apassionat de l’àguila cuabarrada. Tot i això, no considera que sigui el seu animal preferit. “La cuabarrada és molt instintiva, dedicada a caçar i agressiva amb la seva parella”, reflexiona. En canvi, Bosch se sent més fascinat per tota la família dels còrvids: “Són ocells molt intel·ligents i no juguen amb l’avantatge de tenir bones urpes i molta força, sinó que juguen amb la seva intel·ligència”. Tot això m’ho diu amb la seva mirada fixa, analítica i vigilant. Meitat home, meitat ocell, ell és un protector. Ell és el tòtem de les seves àguiles.