Des de l’Alt Empordà, Natalia Matusevich (Sant Petersburg, 1976) escriu una novel·la sobre la Unió Soviètica. Més aviat sobre persones que van marxar de la Unió Soviètica. Un llibre que comença a la dècada del 1960, amb la història de la seva mare i una amiga, i acaba al segle XXI, amb tres persones que són a Dinamarca, als Estats Units i a Catalunya. Són els dos fills de l’amiga de la mare i ella mateixa, que és la que és a Catalunya. Hi va arribar el 1999. Explica que en la decisió d’iniciar una nova vida en un nou lloc hi ha tot el rerefons de la història familiar, unes condicions de vida que se li feien cada dia més feixugues, un desig de millora i també una història d’amor. I quan diu “vida” es refereix a la vida real, no pas a cap de ficcionada per a la novel·la.

“Molts cops m’he preguntat per què vaig fer el pas, i diria que la resposta és que senzillament necessitava un canvi. En el fons vaig marxar de casa i del país per viure diferent”, planteja la Natalia. Com molts joves de la seva generació, va créixer amb les cançons polítiques de grups de rock. El seu preferit era un grup de nois que sempre anaven vestits de negre i es deien Kino. “Les religions estaven prohibides, perquè només es podia creure en el comunisme, i aquelles cançons eren com un pla a seguir, alguna cosa en la qual creure”, explica. Un dels lemes que cantaven era “Volem canvis”.

“A la Unió Soviètica semblava que tothom estava bé, però arribava un canvi de destrucció i de cop hi va haver una classe molt alta i una de molt baixa. Es va polaritzar: uns ho tenien tot i els altres res”

Continua: “A la Unió Soviètica semblava que tothom estava bé, perquè teníem igualtat, educació gratuïta, les millors escoles de dansa i d’art, però arribava un canvi de destrucció i de cop hi va haver una classe molt alta i una de molt baixa. Es va polaritzar: uns ho tenien tot i els altres res”. La mare de la Natalia era directora d’una escola i professora d’història i literatura russes. El pare era enginyer, militar, agent del KGB amb un bon sou. Tenien cotxes i dos pisos. “De cop, amb el canvi, el meu pare no va ser capaç de seguir el camí del poder, perquè era un home amb valors, i va veure que allò per què havia treballat fins llavors, el que li havien ensenyat, perdia tota la importància. A casa, el canvi no va ser només de país, va ser familiar.” A ella la van haver de treure d’una prestigiosa escola francesa on estudiava. Recorda que tenia catorze anys i aprenia francès perquè preparaven un viatge a París. El somni de viatjar es va enfonsar. No el podien pagar.

Mentre el pare no superava aquesta crisi psicològica i començava a beure alcohol, la mare no entenia res i no el podia ajudar

Mentre el pare no superava aquesta crisi psicològica i començava a beure alcohol, la mare no entenia res i no el podia ajudar. La Natalia, amb divuit anys, tampoc: “Ell va decidir que no ens volia fer patir i es va llevar la vida”. Ho recorda com una època de força suïcidis, assassinats, venjances, perquè van aparèixer temes de drogues, prostitució, blanqueig de diners, armes... En aquest marc, la Natalia intentava fer vida de jove. Era gimnasta professional i una apassionada de l’art, la pintura i la música, i va fer pràctiques a l’Hermitage. Acabat el batxillerat artístic, va estudiar a la Universitat d’Educació Física i Esports, que és molt reconeguda i on es reprodueix una enorme disciplina. “Malgrat tots els esforços que vaig haver de fer, n’estic agraïda perquè és un bagatge que porto amb mi. És una motxilla que duc i que m’ha ajudat a poder menjar. Com diuen allà: pa, mantega i mortadel·la”, assegura.

La Natalia i la mare vivien en un pis de protecció oficial en un edifici de rajol vermell que havia estat una fàbrica. En algunes parets hi havia forats de trets i de metralla. Era un passadís molt llarg i cada família vivia en trenta metres quadrats. “Una habitació on ho teníem tot: estàtues de ballarines famoses, retrats de cantants de l’època de la mare... i una llibreria enorme amb tres files de llibres a cada lleixa i me’ls havia llegit tots”, recorda. “Tenia ganes de volar d’aquesta habitació. Tenia ganes de millorar: treballava molt per ajudar la mare i estudiava molt i pensava que per què havia d’anar amb tramvia i viure en aquella habitació.” Ho descriu tot amb intensitat. Les olors de menjars que es barrejaven en aquell passadís i persones que vivien al costat i ni saludaven. No n’ha oblidat cap detall, d’aquell temps, quan es va fer adulta. El títol provisional del llibre és “La finestra de rajol vermell”, “perquè és per allà per on veia passar la vida”.

“Un dia torno de la universitat i la mare em diu que ha trucat un noi que parlava estrany, mig francès i paraules en rus, i que havia dit «Jo t’estimo» en rus”

A final de curs va ser un dels set millors alumnes i va poder viatjar a Barcelona per conèixer l’INEFC (Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya). Segurament amb la ment encara en el viatge frustrat d’adolescència a París. Podia ser una oportunitat de canvi. I sí, allà va començar el canvi desitjat. En el pla de viatge hi havia conèixer Dalí, Figueres, Cadaqués i també l’Escala. “A l’Escala, en una discoteca, vaig conèixer el que seria el meu marit. Un gallec que es deia David i treballava a l’hotel Voramar. Em va cridar l’atenció: moreno, caràcter ben diferent dels russos, tan alegre!, parlava francès, ballava molt bé... Va ser un amor a primera vista. Sabia que la meva mare em retrauria que no tenia cap carrera universitària, però no m’importava.” En el moment d’acomiadar-se, en David li va regalar un mòbil de color rosa i li va dir que el recarregaria perquè li truqués.

En realitat ella tenia tants dubtes sobre aquella relació..., perquè el que volia era seguir estudiant. Un cop a casa, el mòbil es va quedar a la maleta. “Un dia torno de la universitat i la mare em diu que ha trucat un noi que parlava estrany, mig francès i paraules en rus, i que havia dit «Jo t’estimo» en rus. Vaig pensar: «Déu meu, és en David!». Trec el mòbil de la maleta, el poso a carregar i hi havia desenes de missatges. Així va començar la nostra història.” No es trucaven, perquè era molt car, però s’escrivien. I cada dia congeniaven més. Va intentar tramitar un visat turístic, sense sort, i finalment el va aconseguir pagant a la màfia. En David li va enviar el que havia guanyat a l’estiu perquè el pogués pagar.

“Vaig marxar d’amagat de la mare. Li vaig trucar des del taxi i li vaig dir que no l’havia avisada que me n’anava perquè sabia que m’hauria dit que no ho fes”

“Vaig marxar d’amagat de la mare. Li vaig trucar des del taxi i li vaig dir que no l’havia avisada que me n’anava perquè sabia que m’hauria dit que no ho fes. Una història d’amor em va convèncer de marxar”, relata. Va tornar a l’Escala a viure amb aquell noi moreno, alegre, que ballava tan bé i que amb la insistència dels missatges al mòbil l’havia conquistada. Tenien menys de tres mesos, la durada del visat, per decidir què feien. Podia tornar a casa. No hi va tornar i es van casar. Mai de la vida s’havia imaginat que es casaria així: “Em vaig posar alguna cosa blanca i ell, el vestit de cambrer. Vam firmar i ell va marxar a treballar. Em vaig quedar jo amb els testimonis, que gairebé ni coneixia, i vam anar a un restaurant xinès sense el nuvi. Tenia molta por i no va demanar ni el dia lliure”.

La Natalia ho recorda amb felicitat. Van anar a Galícia a conèixer la família i van tenir la Tamara, la primera filla, però no tenien feina i van tornar a l’Empordà, a Empuriabrava, on en David va entrar a treballar en un restaurant. Ella, mentrestant, va homologar els estudis, va estudiar català i castellà i va treballar en gimnasos, supermercats i una bugaderia. Al començament no va ser fàcil, però les coses es van anar posant al seu lloc. Va estudiar Fisioteràpia i Osteopatia, va obrir un gimnàs i té en projecte un centre on la formació física sigui paral·lela a qüestions vinculades amb la psicologia.

“Tot era rigidesa, rutines, horari, dieta, i ens entrenàvem en pavellons molt freds. Dúiem peces de llana per protegir les lumbars, i les dutxes també eren fredes”

Tenen dues filles i un fill: la Tamara, de dinou anys; en Romeo, de vuit, i l’Anastasia, de quatre. La Tamara és molt bona en gimnàstica —com la mare— i en ballet. Ha estudiat a Madrid i a Alemanya i ara és a Itàlia fent Diplomàcia a la Universitat de Bolonya. Per com en parla, se sent una mica reflectida en ella. Des de molt jove, la Natalia va competir en gimnàstica esportiva, que a Catalunya és l’artística. Va viatjar per tota la Unió Soviètica, Bulgària i Ucraïna. En recorda la duresa i la forta exigència, però també l’aprenentatge de valors: “Tot era rigidesa, rutines, horari, dieta i ens entrenàvem en pavellons molt freds. Dúiem peces de llana per protegir les lumbars, i les dutxes també eren fredes. Hi havia, però, molt d’entusiasme. Ens entrenaven d’una manera que ens ensenyaven valors. Pots pensar que se n’aprofitaven, perquè érem la cara del país i jo et diria que ens van formar com a persones disciplinades, amb compromís, amb exigència cap a una mateixa i cap als altres. Saber treballar en equip, aixecar-se d’hora, no tenir por de res ni de ningú, ni de la fred! Ara és el que intento transmetre als meus fills i costa, costa molt”.

“En ballet, per exemple, algunes posaven vidres a les sabatilles de les altres abans de sortir. És cruel, però com que hi has nascut, t’hi adaptes. El caràcter rus és que t’adaptes a tot”

Malgrat l’esforç i la dedicació, la Natalia mai va pujar als podis de les competicions i per això va optar per la formació universitària. “És cert que hi havia molta competitivitat i, a vegades, crueltat. En ballet, per exemple, algunes posaven vidres a les sabatilles de les altres abans de sortir. És cruel, però com que hi has nascut, t’hi adaptes. El caràcter rus és que t’adaptes a tot”, es lamenta. “A més, els humans oblidem els pitjors moments. Treballo amb esportistes i els veig patir i penso si val la pena entrenar-se tant, sacrificar el teu temps, no veure les amistats... He arribat a la conclusió que ha de ser el punt just, sense fanatisme, ni molt ni poc, el que sigui necessari per formar una persona correcta.” I això sí que ho ha transmès a la filla, perquè sàpiga posar límits: “L’etapa a Alemanya eren cinc hores d’entrenament de dilluns a dissabte, i el cap de setmana, assajar o viatjar per ballar. Un ritme bestial. I les pesaven, els revisaven armaris per si hi tenien xocolata... Era duríssim i no ho va aguantar. Va acabar el curs i va dir: «Ja soc ballarina, prou». Tenia claríssim que volia anar a la universitat. Va ser valenta de prendre una decisió i intel·ligent”.

“Aquell caràcter rus tan rígid, a vegades agre, de respostes seques i directes, s’ha quedat enrere, gràcies a haver conegut altres cultures i altres persones”

De moment, diu que a l’Empordà és feliç i que s’ha tornat més tolerant. “Aquell caràcter rus tan rígid, a vegades agre, de respostes seques i directes, s’ha quedat enrere, gràcies a haver conegut altres cultures i altres persones”, diu. I es torna a referir a la filla gran: “Sempre li he dit que marxi, que se’n vagi al nord, on potser l’educació és millor, i la seva resposta és que ha estat en dotze països i sap que és d’aquí, que és mediterrània, necessita sol i menjar-se un bistec i l’oli d’oliva”. I riu amb un senyal d’aprovació. Ella va créixer al Sant Petersburg de museus i cultura, “on es canta, es pinta i es llegeix molt”, i admet que això ho troba a faltar una mica. En canvi, és feliç que els seus fills creixin en una societat que és més barreja de cultures i tinguin més qualitat de vida.

“Cada dos anys hi anava de viatge i un cop allà m’adonava que no hi podria viure. Em trobo entre dos mons, no soc ni aquí ni allà”

Tot i no plantejar-se tornar a Rússia, hi ha hagut moments, sobretot al principi, que sentia nostàlgia, estava enfadada i tenia dubtes. “Cada dos anys hi anava de viatge i un cop allà m’adonava que no hi podria viure. Em trobo entre dos mons, no soc ni aquí ni allà. I això no vol dir que no tingui arrels, clar que en tinc! La sensació ara és que potser soc més d’aquí. Suposo que pel que he viscut, pel que he vist, pel que he analitzat de la vida em costa més entendre la gent d’allà”, reflexiona. Es planteja que potser ha obert una nova etapa personal: “Vaig estar molts anys corrent endavant, perquè no volia mirar enrere. Tot just ara començo a mirar-hi. I el que hi ha allà al darrere també és vida. Estic recuperant el contacte amb amistats, companyes d’escola i de la universitat i penso: «Déu meu, si m’hagués quedat allà seria així!». I no ho vull! Ens passem vídeos i queden impressionats del mar, del bon temps que fa aquí. Estem bé”.

Està satisfeta d’haver fet el pas de deixar enrere els viatges en aquell tramvia i aquell llarg passadís amb veïns que mai saludaven. “Per educació érem molt creatius, però gens oberts. El meu cantant preferit deia: «Tothom em diu que he d’arribar a ser algú i jo l’únic que vull és ser jo». Aquest era el meu objectiu: ser jo, ser lliure, seguir els meus criteris... És tot plegat una mica espiritual, ho sé, però és així.” Treu temps d’on pot per avançar en el llibre. Per construir les històries de “La finestra de rajol vermell”, la finestra per on mirava i s’imaginava un futur que, tot i que no és ben bé el seu ara empordanès, “ja s’hi acostava”.