Pujo a veure un home per fer-li una pregunta. Però aquí no es puja: es puia. Aquest és el passaport a un altre món fonètic, lèxic, espiritual, real. Som en un altre país. Puies, puies accelerant des de la Pobla de Segur. La recta. Senterada. La Pobleta de Bellveí. I a la dreta hi ha el misteri. Puia, puia. Zigzagueja. Carretera de serp nascuda prima. De serp que això és casa seva. I ella és així. El camí que muda la pell magra d’asfalt esgarrapat, descrostat, sagnat. Puia, puia fins a Montcortès, amb el seu estany mirall mitològic explicació d’un país, d’un paisatge, d’unes persones quan no hi ha explicació. Puia, puia. 1.064,6 metres. Fins al poble de cases gotim. De sarpat d’aulives. Tot cap en una mà. Mà sola. A l’extrem. Abans plena, ara buida. Bretui (Pallars Sobirà). Aquí només hi queda aquest home: “el Tat”. Ramon Grau (Bretui, 1924), de “casa Tat”. 96 anys. I una pregunta: com es viu veient marxar tothom del poble menys tu?

“Quan jo era petit, aquí, a Bretui, hi havia una setantena de persones”, contesta el Tat. Prim. Esprimatxat. Sec. A la cara les arrugues són els revolts d’aquest paisatge. A les mans, més terra que pell. I als ullets de llodriguera, unes gotes de pluja dels anys, que s’hi han quedat a viure. Bretui, dinou cases. Una mitjana de quatre-cinc persones per casa. Però cap als anys seixanta comencen a desaparèixer. Una casa, després l’altra. Un que aguanta, l’altre que acaba anant-se’n, els que van morint... Tots van marxant. La gent ja no puia, baixa. Cap a Barcelona. Tots buscant una altra vida. L’èxode. Emigrants. Entotsolats. Ho deixen tot. Tristos i alegres. Anant, diuen, cap a l’esperança, el futur.

—Vostè recorda quan marxava la gent del poble?

—Collons, i tant! Jo hasta plorava. On voleu anar, desgraciats? Saps què passa? Que jo em vaig treure el carnet molt aviat, i vaig comprar un tractoret, encara el tenim. Un Fiat.

—Un Fiat? Quants anys té el tractor?

—Deu tenir cinquanta i pico d’anys.

—Homeee, bé, no?

—Collons! I bé que va! Encara va de primera.

—I és el tractor que ha tingut tota la vida?

—Sí. N’hi ha tres de grossos, però aquest encara el fem treballar, encara el fem córrer cada dia.

—El porta?

—No, tinc carnet però ja no, fins als 95 anys el vaig dur. Però no m’hi veig, no. No soc ja per conduir. El vols veure?

S’aixeca com una molla feta a mida pels anys. I segueix-lo. La mangala s’assembla a ell: prima, decidida, va per feina. Zigzagueja amb les cames de misto que fan encendre els pantalons. Camisa arremangada que el fa volar. Espardenyes reixades que acceleren l’aire. I una gorra d’un esport que es juga en un camp d’herba. Bat amb la vista. I allà és tot. El Fiat sembla una vaca més. Una aquí, l’altra allà, aquella més enllà... Mira el tractor com les vaques. El prat és el mirall.

—Escolti, quan marxava la gent d’aquí l’afectava?

—Sí, m’afectava. I ara porto tot lo poble, tot lo poble, tot lo poble lo portem naltres. Hi deu haver 180 vaques. I abans munyívem, i vam plegar de munyir perquè es va baixar molt. Munyívem vuitanta o noranta vaques.

“No sabia ni posar-me les espardenyes llavors! Fèiem la llaçada i arrossegava... I mon pare: «Nen! Corda’t les espardenyes!». I jo: «Com se corden?»”

—A quina edat va començar amb les vaques? Quants anys tenia? Sis? Nou? Ja les pasturava aleshores?

—Collons, i tant! El que no sabia és ni posar-me les espardenyes llavors! Fèiem la llaçada i arrossegava... I mon pare: “Nen! Corda’t les espardenyes!”. I jo: “Com se corden?”. Nos van enviar aviat a raure, a nosaltres. I ara no foten res.

—Qui li va ensenyar a pasturar?

—Lo pare. Hi anàvem tots, a totes les cases, la canallona, i quan era gran, doncs a treballar, de mosso en una casa o de pagès a una altra, i venga.

—Ha pasturat tota la vida?

—Treballava. Teníem terra i vaques. I sembràvem i segàvem.

—Què sembraven aquí?

—Blat. Es feia molt blat aquí. Aquí hi ha molt bon clima per sembrar. I pastàvem a casa, fèiem lo pa a casa.

—Vaja, que s’ho feien tot. Perquè ni botigueta devien tenir...

—Cap. Només l’estanc. A casa meua hem tingut l’estanc i fèiem de taverna.

—L’estanc?

—Sí. L’estanc ja la tenien plegada dels carlins. Lo repadrí. Quan la guerra dels carlins ja teníem l’estanc a casa nostra. Viniva tot lo poble i los de per aquí. Veus?

Puiat al tractor assenyala com qui tuteja la immensitat. El Fiat taronja és un intermitent de la memòria. Bretui davant com un manat. Casa Tat estanc com una xemeneia. El fum dels caliquenyos, els gots de vi, els ous ferrats. Esmorzars d’esgarrapada. Taverna d’estones mortes, moribundes, o vives. Tabac de supervivència. Casa Tat tot el dia oberta. Com un 24 hores. Els veïns. Els viatjants. Els de Montcortès. Els de Gerri. Els de la Pobleta. Els de la Torre de Capdella... Tota la infinitud. Tota la proximitat. Lo pare a pasturar. La mare a l’estanc. I ell, el gran de quatre germans (tres xics i una xica). I ell, del prat a l’estanc, a servir. De la vaca al caliquenyo. Entremig, anar a col·legi a Montcortès: gairebé dos quilòmetres d’anar i dos més de tornar. Aprendre la lliçó de la vida: entre l’esmunyedís verd i les fronteres de taules i cadires d’ombres de casa. La vida baldufa de fusta de pi. No s’atura mai.

—Tot això era dur...

—Bueno... Llavors la gent passen amb menos. No sé... A casa meva hi havia quatre o cinc vaques, un parell d’eugues, l’estanc, i érem els pares, els germans, els padrins... La gent érem més conformats, no sé.

—I feliços? Com recorda Bretui quan era petit?

—Mira, a la nit, a casa meua fèiem de taverna, i a la nit venien a jugar a cartes i el jovent quan sortien cantaven pels carrers. Cantaven i hi havia nou o deu xicotes aquí.

—Se’n recorda, del que cantaven?

—Oh, i tant! Collons, i tant!

—A veure, canti.

—Cantaven, per exemple, a la nit, quan sortien de casa, a moltes mosses es cantaven jotes: “Debajo de tu balcón, está la ronda parada, que no deja pasar la hermosura de tu cara...”. I d’altres cantaven a alguna que fos una mica així, li deien: “Se paseaba de noche contra las violas de fuera, al cabo de diez meses, ya me dirás lo que quieras...”. Llavors aquella mossa deia: “Au, venga, animal!”.

—Vostè també cantava?

—Oi, jo sí! Tenia la iniciativa.

El xiquet “rebregat”, el de les travesures, el belluguet. El cul inquiet. Baixa del Fiat de color cor d’ou ferrat. I les vaques, al fons, volant a l’espai. Esteses amb pinces invisibles a l’infinit llençol verd. Expressionisme i impressionisme. Empetitits de sobte, anem caminant pel prat que no acaba. Només parla la mangala. Que fa remugar l’herba. Com una dalla que assenyala la direcció del futur.

—Recorda quan va començar la guerra?

—Segàvem en un tros d’aquests. Hi havia correu, portaven una carta a mon pare, que era jutge.

—El seu pare era jutge?

—Sí, d’aquí del poble. El jutge de pau. I li van portar un avís: “Avui ha estallat la guerra!”. I era dia 18 o dia 19 de juliol. I a Barcelona ja feien la revolució.

—I aquí què van notar?

—Van matar el capellà de Montcortès.

“Jo era un ‘xavalín’ i em ve el capellà, mossèn Armengol, i em diu: «Ramon, jo la missa no la vull dir més». I dic: «Per què?». I em diu: «Perquè em mataran!»”

—Qui?

—De Sort van venir mataderos, matons. I jo feia d’escolà, vaig fer molts anys d’escolà i havia de dir la missa. I el dia de Sant Jaume era allà, pasturant els corders en un prat, i em va venir la majordona a buscar, i em diu: “Has de venir a ajudar a la missa”. Jo era un xavalín i em ve el capellà, mossèn Armengol, i em diu: “Ramon, jo la missa no la vull dir més”. I dic: “Per què?”. I em diu: “Perquè em mataran! Passen pels pobles...”. Era el dia de Sant Jaume, el 25 de juliol. I un temps després el van matar.

—I què va fer?

—Oh! El van matar, van tancar les esglésies i van cremar els sants.

—Se’n recorda, d’això?

—Collons, i tant que me’n recordo! Encara em vaig amagar i tot a casa.

—El van venir a buscar?

—Quan cremaven els sants de les esglésies, la canalla van dir que calia amagar els sants. Vaig amagar un sant, sant Esteve, el patró. Vaig agafar i el vaig portar a casa. I al cap de pocs dies salta un del Comitè i va dir: “Escolteu! Tots los sants que s’hagin amagat torneu-los ara perquè vindran inspeccions i afusellaran la gent”. I vam dir: “Aquest sant l’hem de portar a una cabana amagat”. I cap allà.

—Quan temps va estar sant Esteve a la cabana?

—Fins que va venir el Franco, el 39.

—El va anar a buscar, després, el sant?

—Quan es va amainar la cosa ja el vam portar cap aquí.

Aquí és l’església de Sant Esteve. Humil, modesta, desapercebuda, confusa, podria jugar a ser una casa més. Si no fos per la torre campanar barret de conte: és l’únic que alça el dit a Bretui. Llarga, prima, decidida, esvelta, esgarrapada: una pinzellada mitològica, de faula d’altres temps. Irreal quan tot és tan real. La realitat és el que és. Mana tot això. El verd no desapareix. El gris, tampoc. Res marxa. Aquí, la natura pinta molt. Ho pinta tot.

—Quan acaba la guerra, vostè continua amb les vaques?

—Sí, no m’he mogut de casa.

—Però devia haver-hi gent que va marxar...

—Sí. També la vida es va canviar i ja hi va haver aigua a casa. Antes si es volien afaitar, no hi havia enxufe, i si volies aigua, a la font.

—Quan hi va haver llum aquí?

—Mira... Quan va ser la guerra, o abans. Encara hi havia llums de carburo a casa i només hi havia una estona a la nit de llum. I algunes èpoques de l’any. A l’hivern sí que n’hi havia, però hi havia una línia mal ficada i a qualsevol hora marxava la llum.

—I no pensava de marxar?

—No, jo em vaig anar guanyant la vida, teníem l’estanc, m’ha agradat treballar, tenia quatre vaques, i em va agradar la casa, em va agradar estar aquí.

—Ja, però devia costar molt tirar endavant...

—Hòstia! Ja quan es va acabar la guerra anàvem a portar llana a Andorra.

—Llana?

—Sí, de contraban, però no era contraban...

—A veure, m’ho explica...

—Per la Guerra Civil els alemanys van ajudar molt Franco, i quan van fer la guerra allà, a Europa, Franco els va ajudar a ells. Van muntar la División Azul. Diu que eren voluntaris, però també n’hi havia de forçats i allà hi havia molta gent i portàvem llana de contraban, però no era ben vigilat, perquè si t’agafaven només et podien prendre el paquet si no tenies cap causa.

“Passàvem llana cap a Andorra. Que compraven andorrans i francesos, tots contrabandistes. Després la venien i la duien a Alemanya per fer roba als soldats que passaven fred al front”

—D’acord. Però anem a pams: com ho feien, això?

—Passàvem llana cap a Andorra. Que compraven andorrans i francesos, tots contrabandistes. Després la venien i la duien a Alemanya per fer roba, mantes, o el que sigo, als soldats que passaven fred al front.

—I d’on la treien, aquesta llana?

—Pobre de tu! Mira! Aquí! Aquí, en aquest poble hi havia 1.000 ovelles! Aquí hi havia molts ramats. Cada casa tenia entre 100 i 300 ovelles. I això a totes les cases de tots els pobles de per aquí. Hi havia molta misèria i s’havia de fer el que és podiva.

—I com la duien cap a Andorra?

—Amb un sac al coll i venga!

—I quant pesava?

—Jo portava trenta quilos.

—Caminant des de Bretui?

—Sí. No n’hi havia cap, de carretera.

—Quant tardaven?

—Dos nits i un dia d’anar.

—Això cada quant ho feien?

—Això, anant bé, cada mes un viatge o cada dos mesos.

—Quant temps va fer-ho, això?

—A veure, la guerra es va acabar el 39. Doncs això es va començar l’any 41... fins al 45.

—Però quants hi anaven?

—Pocs. Vuit o nou de colla. Molts hi anaven un camí i no hi tornaven. Se pegava a les costelles això, eh? No tenien resistència per fer això!

—I quan arribaven a Andorra?

—Veniven uns compradors que la compraven.

“Si portaves 30 quilos de llana podien ser unes 600 pessetes el viatge. Brutes, eh! Un pastor guanyava un duro cada dia, eh!”

—Com anava això?

—Natres compràvem la llana a casa a 10 o 11 pessetes el quilo i després els hi venívem per 31, 32, 33... Si portaves 30 quilos de llana podien ser unes 600 pessetes el viatge. Brutes, eh! Un pastor guanyava un duro cada dia, eh!

—Però Déu-n’hi-do! Perquè són molts quilòmetres fins a Andorra!

—Passàvem d’aquí cap a Baro, i a Baro entràvem pel cap del poble i si la casa del pont donava la llum a dalt, nosaltres ja no creuàvem, perquè voliva dir que hi havia la Guàrdia Civil. I nos paràvem allà i ja quan marxaven, tancaven la llum i llavors passàvem lo pont de Baro, cap a Llagunes, cap a les muntanyes, anar puiant... fins a Andorra.

—I es va trobar amb la Guàrdia Civil algun cop?

—No, nosaltres molt poc.

—Però algun cop devia passar...

—Coi, i tant! Com que va anar a passar un cas que els mateixos contrabandistes, com que n’hi havia molts que veniven de fora, d’Andalusia, i quan els deien: “¡Alto! ¡La Guardia Civil”, la gent llançava lo paquet i sortien corrent.

—I vostè va perdre algun cop la mercaderia?

—Jo, no, mai.

—Diu dos nits de camí. Dormien?

—I tant! Al bosc! Ben tapadets amb la llana i a mirar d’aguantar.

—I arribar a Andorra...

—Llavors no hi havia res. Hi havia molta misèria, a Andorra, i quan anava a un hotel de Sant Julià, a dinar, hauria pogut comptar a la sopa que et portaven els grans que hi havia. No hi havia menjar. A Andorra, menos que aquí. Hi havia una gana de Déu!

—I després? Quan tornaven, què?

—Si la fèiem buits veníem més de pressa, però si la fèiem carregats, no.

—Baixaven tabac?

—Sí, el venívem al pont de la Pobleta. D’allí anava cap a Aragó, el País Basc, cap allà. No valiva res, però tot es fumava. I mira la cosa, jo que tant n’he portat a l’esquena mai he fumat.

—No en duien a Barcelona?

—Tabac, allà, no, perquè portaves un paquet a Barcelona i et trobaves un home que et deia: “¿Qué lleva usted aquí?”. I tu deies: “¿Qué le importa a usted?”. I es quedava així... I era policia secreta. Hi havia molta policia i vigilància i segons què portaves t’ho fotien.

—I no baixaven res més d’Andorra?

—Quan tornàvem portàvem algunes coses. Tenia un oncle que treballava al bar de Los Caracoles, a Barcelona. Ja era gran, i m’indicava quan havia de baixar algunes coses d’Andorra.

—Algunes coses?

—Coses per a dones que ens va ensenyar, ens va portar un francès, i ens va indicar, i van anar molt bé. Ho portaven de França. Els compradors que compraven la llana portaven això.

—Preservatius?

—No, preservatius no. Llavors no valiven res, es trencaven de seguida.

“Però ho portava allà i ho posava el metge, allò. Resulta que allò es veu que el 95% era segur per no quedar-se embarassada”

—Què portava?

—Portava una cosa que era una lligadera, anava en una capsa, que era com una capsa de mistos, però una mica més gran. Una lligadera de dona. I hi havia una gometa i allà tenia una espongeta. I allò ho portaves a les cases de prostitutes. Llavors una dona prostituta havia de tenir carnet de cada dia per poder actuar. Cada dia hi anava el metge i aconseguia el carnet i t’ensenyava el carnet i si no el teniva no podia treballar. Però ho portava allà i ho posava el metge, allò. Resulta que allò es veu que el 95% era segur per no quedar-se embarassada.

—Això ho duia al bar Los Caracoles?

—Llavors el del bar em va indicar, em va dir que per vendre-ho ho havia de portar a una farmàcia, i hi vaig anar. Em va dir: “Allí hi ha gent molt important i te’n compraran”. I en compren.

—Anava a les farmàcies a vendre i a algun lloc més?

—El meu oncle em va dir: “Ves a les cases de barrets”.

—I hi va?

—Sí.

—A moltes?

—A totes!

—Va anar a picar a la porta de totes?

—Oh! Cony! Anava allí i au! De tot s’aprèn!

—Quantes cases de barrets hi havia aleshores?

—Moltes.

—I l’hi compraven?

—Sí, compraven i em pagaven i au.

—No és fàcil, no? Vostè era tot un comercial!

—Sí.

—Què els deia per vendre?

—A la jefa. Llavors allò els ho posava el metge. És que a la casa que era com Déu mana hi anava cada dia el metge.

—I ja ho coneixien, això?

—No ho coneixien, era desconegut això.

—Per tant, el primer cop que va a Barcelona és per dur-hi tot això?

—Sí, quan anava de contrabando a Andorra.

“I llavors estava molt bé, amb poc ‘bulto’ portaves molta cosa. Eren com capses de mistos i la gavardina per dalt, i igual en portaves quaranta o cinquanta”

—Com hi anava, a Barcelona?

—Amb cotxe de línia. I llavors estava molt bé, amb poc bulto portaves molta cosa. Eren com capses de mistos i la gavardina per dalt, i igual en portaves quaranta o cinquanta.

—S’hi estava molts dies?

—Un parell de nits i tornava cap aquí.

—I ni aleshores volia marxar de Bretui?

—No, jo m’he trobat bé aquí.

—No s’ha sentit sol? No troba a faltar gent?

—Home, a jo m’agrada molt la xarrera, però soc molt conformat. Em conformo amb tot. Si he de plorar ploro i si he de riure ric. I una dona de 24 anys malalta amb càncer.

—Es va morir la seva dona?

—Sí, l’any 2002.

El Ramon abaixa el cap com el plat d’una balança al qual, de sobte, li cau un pes i s’enfonsa. La mangala mou, remena, escombra les quatre pedretes ridícules però que fan massa soroll. No alça la vista. I parla cap a terra. Cimentada. La plaça de Bretui sembrada de formigó. Les esquerdes com un acordió. La vida és una dilatació. I si ens coléssim per les escletxes baixaríem, baixaríem fins al fons. Fins a la veritat. Fins a l’origen. Fins a una plaça de terra i pedretes. Fins a un xiquet i una xiqueta empaitant el futur.

—Com es deia la seva dona?

—Consuelo Agulló.

—Era de Bretui?

—Sí, de casa Andreva.

—Ja s’agradaven de petits?

—Sí, de jovenots sempre havíem estat amics. Ella sortia al balcó, jo a sota, parlàvem. I sa mare sortia per la finestra: “Nena! Sempre esteu aquí xarrant!”.

—Ais, sa mare! Tanta xarrera!

—Sí, sa mare. Quan em vaig casar, que la vaig anar a demanar, i la mare em diu: “Bueno, mira, és qüestió de treballar i venga!”. I ara jo li dic: “Bueno, ara vull parlar amb tu!”.

—Amb la seva futura dona?

—Sí, sí. Li dic: “Escolta, la meva mare no és mare pròpia, mon pare es va casar dues vegades”. A la meva mare no la vaig conèixer jo ja. El meu pare va llogar una criada que era molt bona, molt bona, era gran. I es van casar i ella nos va estimar molt.

—Què li diu?

—Sí, li dic: “Ara vull parlar amb tu, i vull que et quedi gravat això. A la meva mare, arribada a casa, vull que respectes més que a mare pròpia, perquè no vull que digui la gent que ara quan arriba la dona a casa, ja l’han arraconat. Mentre ella ho sàpiga portar, com que ho porta bé, vull que respectes”.

—Perquè la vostra mare no la vau conèixer?

—No la vaig conèixer, tinc una mica de sombra, però no.

—Va morir...

—Va agafar una pulmonia i llavors, com que no hi havia metges... S’hi va quedar. I, aleshores, al dir tot allò, la meva sogra va quedar acollonida. “Mai m’hauria cregut”, li deia, a la meva segona mare, que eren amigues, “no m’hauria cregut mai que el Ramonet tingués aquesta idea, que li ha dit a la meva filla que et respecte, això no ho fa tothom”.

—I així va conquistar la sogra...

—Llavors ja em vaig quedar un home bo amb la meva dona.

—Amb quants anys es casen?

—Devívem tenir 26 o 27 anys.

—Aquí van viure, no?

—Sí.

Hi ha una vaqueta dibuixada a la paret i a la panxeta de colors hi posa “Casa Tat”. La porta d’entrada petita de conte. Finestres, balconets, de la mateixa història. Tots de color de bosc. Com arbres plantats a la façana. Fesomia arrebossada de terra, de tros, de crema. Com una finca quadrada, de patac. De cop. La casa sempre és sembrar, la casa és sempre una collita. No se senten els fills: tres xics i una xica. Estudiar fora. Treballar fora. Viure fora. Però el Josep es va voler quedar. Porta les vaques, les terres. Puia i baixa de Pobla. Treballa a casa. Hi és i no hi és. “Mana ell però mano jo, encara. Manem! Tenim caràcter!”, diu el Tat. S’estimen a crits solitaris que entren i surten de la casa. Les paraules s’enfilen per les escales i els graons mosseguen. La barana de fusta llarga com una vida fa crec.

—El genoll?

—Sí, no tinc el calibre. Caic de seguida.

—Encara treballa?

—Ara me n’adono, que no puc treballar perquè no tinc aguante.

“Què vol dir «jubilar»? Jo he treballat sempre que he pogut”

—Es va jubilar?

—Què vol dir “jubilar”? Jo he treballat sempre que he pogut.

—I què fa cada dia? A quina hora s’aixeca?

—Jo, antes, a casa meva, tota la meva vida, a punta de dia, quan trencava el dia. Lo rellotge... Portem rellotges, però aquí nos llevàvem amb lo dia. A punt de quan trencava el dia, de peus a terra.

—Cap a les sis del matí?

—Quan trencava el dia! Sigui l’hivern sigui l’estiu, ja treballava. I a la nit mentre s’hi veia bé.

—Continua fent això?

—Ara quan arriba, esplaia el dematí, ja no dormo.

—I què fa? Fa alguna coseta?

—No gaire, perquè no convé. Fins ara fa un any, sí. És que jo era molt baix de pressió i em va passar a casa, i va arribar un moment que no m’aguantava, i em van portar al metge i em van posar l’aparato de la pressió i no marcava. Em van posar tres aparatos i marcava molt poc. No tenia pressió.

—I estava ben viu...

—Sí.

—El metge no devia entendre res...

—Em van baixar amb ambulància, i jo: “Què collons voleu fer a l’ambulància?”. I em van portar allí i em van tenir tres o quatre dies. I, bueno, jo vaig començar que em marejava i no m’aguantava, no tenia pressió, i es veu que la sang no em bombava el cor, es quedava a zero. Com un cotxe que no li arriba la gasolina al motor.

—Però està bé, no?

—Estic bé però prenc medicaments. Jo no n’havia pres mai.

—Poc malalt ha degut estar a la vida...

—Poc, poc, molt poc.

—Ara tothom està malalt sempre...

—Però de vegades... És que de vegades lo mal se’l fa un mateix. Ja comences: “Ai, ara me fa mal lo genoll, me cago en l’hòstia me fa mal el genoll!”. Si et convences que et fa mal el genoll, et fa mal el genoll, que collons. Però hi ha molt malet que no... Ara prenc medicament i feia més de quaranta anys que no havia pres cap, cap pastilla.

—I no té por?

—Mira, cada persona és un món. Hi ha gent que tenen por. Jo no n’he tingut mai, de por; mai a la meva vida hem estat sols d’una manera o una altra.

Els ulls, mastegant el temps, fugen cap al porc senglar, que demana, reclama, exigeix, companyia visual a la sala. Els ullals. El morro. El posat de combat. La vida dissecada però que sembla vida. Sempre a punt de saltar, de moure fitxa, de fer alguna cosa... Fins i tot quan l’assenyales amb el dit pareix que estigui a punt de parlar, de córrer, de llençar-se, de mossegar... La gana de viure.

—Sempre té aquest que li fa companyia a casa, no?

—Oh! Jo en sé molt, de cuinar. Lo que vulgueu: verdures, sopa, escudella, carn amb suc amb aquest... No costa res. Jo era molt caçador, i allà cacem encara, i ara no, perquè ja no en volen, de jabalí, però havia guisat jabalí i em deien els andorrans que baixaven a caçar: “Però com ho fa, això?”.

—Els guisava, els jabalíns, vostè?

—Aquí a casa, i els ho portava allà a on estaven caçant i em felicitaven perquè sortia bé.

“Jo soc un collons de persona, que en aquest poble tenim lo nom de ‘sabents’, i jo soc sabent, m’agrada ‘sapiguer’. Sempre m’agrada preguntar”

—Com n’ha après, de cuinar tan bé?

—Cony! Perquè a casa jo soc un collons de persona que en aquest poble tenim lo nom de sabents, i jo soc sabent, m’agrada sapiguer. Sempre m’agrada preguntar. Si parlo amb un home i li diré, i sé d’on ve, on va, i em dirà el meu fill: “Què collons preguntes?”. Però sé.

—Sap també perquè els animals li han ensenyat coses? Què n’ha après, de les vaques?

—Ara, quan vaig a veure les vaques, que hi vaig amb el meu fill, dic: “Tal vaca no està gaire bé”. He après el seu funcionament.

—I quin és el seu funcionament?

—Doncs que si estan bé o malament, que estígon alegres, que estígon bé. Si hi ha un animal que està una mica moix és que no està bé, algo té, té empatx o té algo.

—Ha après més de les vaques que de les persones?

—Sí, home. De persones no en sé.

“És que l’experiència... Val molt les lletres, però l’experiència ensenya molt bé”

—Li han ensenyat més les vaques, segons quines coses, que les persones?

—Sí. És que l’experiència... Val molt les lletres, però l’experiència ensenya molt bé.

—A vostè què li ha ensenyat la vida?

—Cony! Jo que n’he hagut d’aprendre! Oh, collons! És que és molt bonic això, has de passar per allí, pel tub, llavors; si no, no saps com se fa.

—Però és feliç? Ha estat feliç?

—Sí. Estic feliç perquè jo no tinc odi a ningú. No em sé barallar amb la gent, jo.

—I miri que la gent es baralla, eh!

—Doncs jo no em sé barallar.

—Per què no se sap barallar?

—Perquè si vostè vol tenir raó... Bueno, adeu, i marxo.

—Sempre hi ha el moment que la gent s’escalfa, s’escalfa...

—Un ferro calent crema. No t’emboliques perquè sortiràs perdent, encara que siguin llestos, se’ls escapa el cap. El cap calent... No s’ha de tindre el cap calent.

—Així li ha canviat molt la vida, des de petit?

—Sí, ha canviat molt. Avui la gent som rics, home. Nosaltres érem pobres i misèria llavors, és que no hi havia quartos.

—Creu que anem cap a pitjor o cap a millor?

—Home, la vida ha canviat a bé. El que passa que antes hi havia respecte, ara ja no. No hi ha respecte avui, en tot sentit, la gent no respecta les coses. Antes hi havia respecte. Antes arribaven a un cotxe gent gran, t’aixecaves tu, i que s’assentés la gent gran, i avui no s’aixeca ningú. Avui no hi ha por de ningú.

Agarrat a la mangala com si fos un arbre que l’arrela. Fa força i dona el seu fruit. Ens aixequem. Accelera el pas. Les escales il·luminen el camí. La barana a l’esquerra, la mangala a la dreta. Els graons són replans on es rumia la vida per decidir el següent pas. La llum del carrer. Els colors que algú acaba de pintar. Com si no hi fossin, abans. S’atura i ho mira tot. Com una nova oració. Com si veiés el miracle per primer cop.

“Ara mateix aquí hi ha aquestes vaques. Jo me’n vaig allà, a veure les vaques, i m’estimo més veure això que no pas veure Barcelona, o un partit de futbol”

—Així no ha tingut mai ganes de sortir de Bretui?

—No, jo m’he trobat bé aquí. Ara mateix aquí hi ha aquestes vaques. Jo me’n vaig allà, a veure les vaques, i m’estimo més veure això que no pas veure Barcelona, o un partit de futbol. A veure, que també m’agrada veure un partit de futbol, però...

—I què té Bretui de diferent d’altres pobles?

—Jo estimo això perquè ho he parit. És que jo estimo això, m’estimo aquest poble. No em portis enlloc més. I aquí estàs molt bé, eh!

—Però hi faltaria gent, no?

—A l’estiu i el cap de setmana hi ha gent.

—I li agradaria que el poble continués viu?

—Cony, i tant que m’agradaria! Jo quan veig aquesta gent que ve al poble em dona una alegria de Déu.

—Li recorda el Bretui d’abans?

—Sí, i tant!

—Es vol quedar a Bretui fins al final?

—Sí, home, si no estigués bé no m’hi estaria. Però em trobo bé. Si em trobés malament no m’hi estaria.

—Vol ser enterrat aquí?

—Sí.