De l’Espluga de Francolí a Santa Coloma de Queralt hi ha aproximadament mitja hora en cotxe; menys, per als que se’n coneixen cada revolt. Aquesta és la distància que el Gerard Pons (1998) i l’Anuar Imlahi (1975), dos espluguins, recorren gairebé cada dia d’anada i tornada per fer cervesa artesana des de finals de 2022. Van començar-ne a elaborar, un cop superada la fase més intensa de la pandèmia de la covid, a casa del Gerard. I a l’obrador compartit de Santa Coloma, obert el 2020 per l’Ajuntament del poble i Concactiva, han pogut anar alimentant a base de malta i llúpol el seu projecte, La Renaixença, per fer-se un lloc en el mercat de la cervesa artesana, cada cop més popular a Catalunya.

“No en teníem ni idea, de cervesa, però ens venia de gust començar en aquest món”

La Renaixença és fruit d’aquella mena de rampells que es prenen amb seriositat i es tiren endavant amb convicció, motivació i petits passos ben pensats. Ni el Gerard ni l’Anuar, l’un nebot polític de l’altre, tenien experiència prèvia en l’elaboració de productes alcohòlics ni fermentats. El més jove, que acabava l’Erasmus, estudiava una carrera que no el satisfeia i compaginava els estudis amb feines com a monitor de lleure. El més experimentat, després de tancar el seu estudi fotogràfic, va començar a treballar per a una gran empresa de fotografia. I en un dinar familiar de Nadal, el 2019, tots dos van animar-se a fer cervesa artesana.

“No en teníem ni idea, de cervesa, però ens venia de gust començar en aquest món”, explica el Gerard. Es van llençar a la piscina i van començar a submergir-se en el món cerveser a còpia de vídeos i lectures mentre el món hibernava tancat a casa la primavera de 2020. Tan bon punt les restriccions del punt crític de la pandèmia es van relaxar, van engegar el projecte amb il·lusió i per on cal començar amb la cervesa: amb una petita producció d’uns 30 litres. 

Van comprar el material més bàsic i van fer la seva primera cervesa a partir de la recepta i la matèria primera que van comprar a un negoci associat al Barcelona Beer Festival. Una irish stout, una cervesa negra feta amb ordi cremat i poc llúpol, densa, amarga i amb aromes de cafè, a l’estil de la coneguda Guinness. “Vau començar forts, eh?”, els replico quan ho expliquen. “Sí, sí”, diu l’Anuar, “i d’aquí ve el nom de La Renaixença”. El nom del projecte i el de la cervesa, la Fènix, que aquest matí preparen en recipients amb una capacitat molt més gran que els 20 o 30 litres que podien produir en una sola elaboració.

Passar de produir 30 litres a 300 sembla una cosa més senzilla del que és. Canvia la maquinària, i tot allò que es tenia sota control s’ha de tornar a aprendre

A arribar a produir 300 litres en un sol dia, però, han tardat dos anys. “Des del principi”, recorda el Gerard, “vam dir que volíem la nostra fàbrica, que ens volíem professionalitzar, però el primer any vam estar elaborant a casa. Quan ja feia un any i mig que havíem començat, ens vam assabentar que hi havia això aquí des d’abans de la pandèmia, ens hi vam interessar molt i vam fer una mica de pressió per entrar. Durant un any”. Van fer un curs d’elaboració de cervesa artesana organitzat per Concactiva, que va ser “una mena de tret de sortida per a presentar sol·licituds per a obrir la fàbrica”, comenta el Gerard. I el setembre de 2022 hi van començar.

Passar de casa a un obrador professional, de 30 litres a 300, sembla una cosa més senzilla del que és. Canvia la maquinària, i tot allò que es tenia sota control en proporcions molt més petites s’ha de tornar a aprendre, i més en un tipus de producció que requereix rigor, control i precisió, tant en quantitats i proporcions com en temperatures.

El Sergi Torres, cerveser de la Segarreta, els va ajudar a adaptar-se a la nova realitat. Segons el Gerard, “era la Bíblia”

I arribats a l’obrador, reconeixen que van aprendre més que mai amb l’ajuda, facilitada per Concactiva, del Sergi Torres, cerveser fundador de la Segarreta, la cervesa de la Baixa Segarra, feta, també, a la seva capital. Ell els va ajudar a adaptar-se a la nova realitat i, segons diu el Gerard, “era la Bíblia”. Sense el seu suport a l’hora, per exemple, d’abocar el llevat al fermentador i oxigenar-lo perquè donés vida a la cervesa, recorda, potser haurien perdut les primeres elaboracions de 600 o 1.200 litres.

L’ajuda més significativa i determinant que han rebut, però, és precisament el fet de ser on ara els acompanyem, a la fàbrica, l’obrador compartit ubicat en una nau de l’Ajuntament de Santa Coloma de Queralt en la qual ara netegen el macerador de l’ordi cremat amb què han fet els 300 litres de most. Sense la iniciativa i la inversió municipal i de Concactiva —la marca de l’Organisme Autònom de Desenvolupament de la Conca de Barberà, creat pel seu Consell Comarcal— amb la intenció d’impulsar projectes emprenedors centrats en la cervesa com el del Gerard i l’Anuar, tots dos reconeixen que potser encara serien a casa.

La incertesa, no només inicial, deguda al petit espai de mercat que tenen la majoria de productes artesans i la necessitat de fer grans inversions de diners per llogar, comprar o construir un local adequat per a la producció tant de cervesa com de qualsevol altre producte o aliment aturen la possibilitat de molts negocis de consolidar-se. O, d’entrada, de projectar-se cap al futur amb escletxes visibles i prou amples per poder travessar-les o llençar-se a fer-ho.

“L’avantatge de l’obrador és que la nostra inversió ha sigut mínima, hi hem hagut d’invertir poc”

“Una fàbrica així té un valor d’entre 50.000 i 80.000 euros”, comenta l’Anuar, per fer visible que lluny que estan d’una xifra tan desorbitada. “Què dius? Més!”, li respon el Gerard. Uns 200.000 euros per comprar el material i construir la infraestructura, diu, que ells ja s’han trobat i han pogut utilitzar sense posar en risc tants diners, que poden dedicar a produir cervesa. “L’avantatge de l’obrador”, destaca el Gerard, “és que la nostra inversió ha sigut mínima, hi hem hagut d’invertir poc”.

L’Anuar treballa en una empresa del seu sector; el Gerard també, en el lleure, i s’ho van combinant. “Si veiem que no hi ha sortida o ens en cansem”, destaca el Gerard, que està més al capdavant de la feina, “podem tancar i no haurem tingut gaires pèrdues”. I, en canvi, “si això tira, ens podrem fer el nostre espai al mercat i quan vegem que tenim el nostre lloc podrem, potser, començar a fer elaboracions més grans i anar pel nostre compte en el nostre espai”.

Aquest és el seu somni: viure de la cervesa i fer-ho a la seva pròpia fàbrica. I, si pot ser, a l’Espluga. De moment, però, estan recuperant la inversió, que van reinvertint en més producció de cervesa, que sobretot es ven en ampolles i barrils durant l’estiu. Actualment, fan entre 4.000 i 5.000 litres anuals d’irish stout, de l’estil suau i refrescant saison, de la clàssica i maltosa märzen i d’una imperial white indian pale ale, de la classe de la famosa IPA, en què el llúpol, en part afegit durant la fermentació de la cervesa, seguint el canònic mètode de llupolització en sec (dry hopping), és més protagonista per les seves aromes i amargor.

El seu camí encara continua lligat a l’obrador compartit de Santa Coloma, però tenen clar que els camins se separaran quan puguin tenir la seva fàbrica

Avui, que és el torn de l’irish stout, han bullit el most afegint-hi poc llúpol. En el cas de l’IPA, hi afegirien progressivament el llúpol perquè passi de donar més amargor a més tocs aromàtics. I, bullida, la cervesa està llesta per fermentar durant poc més d’una setmana a una temperatura concreta que, en cas de baixar o augmentar significativament, suposaria un fet crític per a la cervesa. Ja ho diuen, els cervesers, recorda el Gerard, que qui fa la cervesa és el llevat.

I fet i agraït aquest servei, la cervesa es passarà set dies més a l’ampolla enllestint el procés. Tot un temps en què de feina n’hi ha poca, però n’hi ha. Petites feines i comprovacions que també hi són abans dels dies de producció, i que sovint, diuen, els fan estar més estona al cotxe que a la fàbrica. Tot i això, recorden, “no la tenim a dues hores en cotxe i no ens va malament”.

La intenció de tots dos, a més, és ampliar la seva producció i poder comprar més matèria primera a l’engròs per tal d’optimitzar costos. Aquesta perspectiva, però, la condiciona el poc espai de què disposen a l’obrador, que ja se’ls feia petit quan hi eren sols. A més, també produeixen kombutxa, una beguda fermentada a base de te que també ha agafat molta fama. Tanmateix, no la poden produir a l’obrador, encara que el material necessari és el mateix, perquè l’espai està pensat i promocionat estrictament com un obrador per a l’elaboració cervesera.

El dia que el fènix aixequi el vol, haurà estat gràcies a l’abric que els ha covat a Santa Coloma, que, llavors, servirà perquè hi niïn altres negocis

Així doncs, satisfets de l’empenta i les possibilitats que els ha facilitat treballar a l’obrador BaseActiva de Santa Coloma, cap dels dos no amaga la consciència que aquest és un espai transitori, tot i que no per això, ni de bon tros, menys determinant. Ans al contrari. El seu camí encara continua lligat a l’obrador compartit de Santa Coloma, perquè l’horitzó de construir-se la seva pròpia fàbrica encara és llunyà, però tenen clar que, per una mescla de desig i un matís idealista, però prudent i de practicitat, els camins se separaran quan puguin fer possible el seu somni.

I el dia que el fènix aixequi el vol, haurà estat gràcies a l’abric que els ha covat a Santa Coloma, que, llavors, servirà perquè hi niïn altres negocis, com el de l’Albert Baiges i la Marina Gavaldà, els fundadors del Celler de Birres 1312. Mentrestant, el Gerard i l’Anuar volaran amb l’experiència viscuda a l’obrador, sabent on els anirà bé fer parada i on no els convindrà.

Les infraestructures disponibles, el suport i l’assessorament, i la possibilitat de no haver d’assumir gaires despeses fixes generen unes condicions molt més favorables per a les petites empreses

Un niu on néixer i aprendre a volar i, després, créixer. Això són els obradors compartits que, com el de Santa Coloma de Queralt, hi ha repartits per Catalunya i promoguts per diversos tipus de cooperatives i administracions locals. A la mateixa Conca de Barberà, hi ha actius l’Espai Cuina Viver Agroalimentari i el Molí d’Oli de Montblanc, i el Viver de Celleristes, a Barberà de la Conca, on un amic del Gerard va començar a produir vi mentre ell s’iniciava en la cervesa. I, com La Renaixença, molts altres projectes emprenedors de producció alimentària artesana i local han nascut els últims anys a recer d’aquests espais.

O bé organitzats per iniciatives de capital social, o bé molt sovint amb promoció d’ens públics —i amb el finançament de fons europeus i de la Generalitat, o de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya—, d’altres senzillament vivers on es dona suport al naixement de nous negocis i, molts d’altres, també, organitzats de manera comunitària, aquests espais han crescut amb força els darrers anys. Ofereixen a negocis o projectes petits i incipients la possibilitat de néixer i créixer sense la necessitat de fer grans inversions econòmiques de bon començament, un fet que atura moltes iniciatives.

Els obradors compartits són una via d’accés a la producció primària i una alternativa que fa possible plantejar-se obrir un negoci amb el qual guanyar-se la vida

Accessibles i repartits pel territori, els obradors fan honor al sentit més pur de la paraula viver. Són llocs, tal com diu el diccionari, “especialment disposats per a criar-hi en bones condicions determinats arbres o plantes”. S’hi gesten i s’hi desenvolupen projectes com el de La Renaixença, que arriben a l’adolescència i es converteixen en petites empreses, en molts casos en comarques on les oportunitats i les possibilitats sovint són més minses.

Les infraestructures disponibles, el suport i l’assessorament, i la possibilitat d’accedir a registres sanitaris i de no haver d’assumir gaires despeses fixes generen unes condicions molt més favorables perquè aquestes idees tinguin èxit. I, en cas que no, el que s’hi perd tampoc és tant. Però sí que s’hi guanya: productes alimentaris de proximitat, lligats al territori, que en provenen i hi tornen, que cerquen la qualitat com a premissa bàsica i que, en molts casos, també són ecològics.

També s’hi guanya ocupació, especialment jove, canals senzills, curts i alternatius de comercialització i, sobretot, diversificació en termes productius i econòmics, en una terra que sembla cada cop més abocada al monocultiu turístic i a les grans produccions. Amb tot, per bé que la mostra és petita, i que molts obradors estan encara a les beceroles, són una eina efectiva i creativa per fer front a alguns problemes compartits per moltes comarques del país.

“Molts projectes no poden i no volen fer grans inversions. El no voler ve del no poder”

Alhora, són una via d’accés a la producció primària i una alternativa que fa possible plantejar-se, eventualment, obrir un negoci amb el qual guanyar-se la vida amb dignitat i, sobretot, fer-ho en la producció primària i artesanal i des de casa. Més encara, en una comarca, la Conca de Barberà, que tot i tenir oferta turística i producció agroalimentària, està envellida, pateix una lleugera regressió poblacional concentrada en tres nuclis principals i està mancada de prou oportunitats laborals, cosa que obliga molts joves treballadors a buscar-se les garrofes lluny de casa.

Per a més inri, tal com assenyala el Pla Estratègic de Promoció Econòmica de la Conca, la manca d’habitatge assequible, un problema generalitzat, també es reprodueix a la comarca. Això fa encara més difícil la captació i la retenció de joves i de persones en edat de treballar.

Així doncs, els problemes són complexos i diversos, i com a tals, necessiten unes respostes planificades i centrades a garantir el benestar de la població a tot el país. Però iniciatives com les dels obradors compartits posen el seu granet de sorra a vertebrar i dinamitzar el territori a través de la producció alimentària, de l’ocupació i de noves oportunitats laborals i emprenedores.

Fent viable la petita elaboració, es fa camí cap al desenvolupament local, l’agricultura ecològica i de proximitat, la sobirania alimentària i el despoblament rural

Tal com diu el Quim Pérez, soci de la cooperativa Tres Cadires i membre del grup motor de la pàgina web Obradors Compartits, “molts projectes no poden i no volen fer grans inversions. El no voler ve del no poder, de no tenir capacitat econòmica, de la percepció personal que no es pot arriscar en la conjuntura global actual, que no ajuda”. El projecte de què el Quim forma part intenta ser un punt de trobada d’obradors compartits i de potencials usuaris d’aquests, per potenciar-ne l’ús i promoure la creació de nous espais. A la pàgina web, informen amb detall sobre els diversos obradors que hi ha repartits pel Principat i comparteixen tota la informació existent sobre la temàtica. I el potencial, a la Conca, a Ponent, a les Terres de l’Ebre, al Vallès Oriental o al Ripollès, n’està convençut el grup motor d’Obradors Compartits, és immens: fent viable la petita elaboració, es fa camí cap al desenvolupament local, l’agricultura ecològica i de proximitat, la sobirania alimentària i el despoblament rural.

“El sistema està fet per a les grans empreses i no per al petit productor, però hi ha gent amb ganes de fer coses”

Són paraules, totes elles, que poden caure en l’abstracció, l’idealisme i, inclús, en una certa actitud naïf, perquè són problemes complexos. Però serveixen com aquella idea de la utopia com a motor, per bé que és inabastable en un món fagocitat per unes estructures que s’albiren indestructibles. Sigui com sigui, aquestes iniciatives, aparentment innòcues, les corquen, s’hi creen els seus espais i van fent camí cap a aquestes paraules tan abstractes.

Tal com diu el Quim Pérez, “el sistema està fet per a les grans empreses i no per al petit productor, però hi ha gent amb ganes de fer coses”, i els obradors ofereixen aquests espais. El Gerard i l’Anuar en són un exemple, una representació d’una generació de joves qualificats que, si bé és cert que viu allunyada del sector primari i de la producció alimentària, és conscient del perill de la finitud, està preparada i té ganes d’implicar-se en el futur dels seus pobles i de les seves comarques. Des de ben a prop.

Als obradors compartits, s’hi camina i s’hi coopera. Com si es tractés d’haver de compartir pis als trenta, però esperant un futur millor. I això, d’entrada, implica moure’s

Sense un subjecte col·lectiu fort i consolidat, i en un ecosistema capitalista que es posa sota la pell de tots els vessants de la vida, les alternatives s’acaben resignant a la petitesa i a la resistència. Quan es tracta de la producció i el consum, també, a la inevitable pàtina elitista de qui es pot permetre una cervesa artesana o un formatge ecològic del Pirineu.

I de camí, n’hi ha molt per fer, com ara la il·lusió, cada cop més difícil, de no necessitar el finançament públic per sobreviure, o l’esperança que els obradors s’omplin de productors entusiasmats. Però, mentrestant, als obradors que hi ha repartits per Catalunya, s’hi camina i s’hi coopera. Com si es tractés d’haver de compartir pis als trenta, però esperant un futur millor. I això, d’entrada, implica moure’s. Els obradors us esperen, per venir-hi, perquè compartiu el vostre o perquè en consumiu els productes que s’hi elaboren. Que compartir és viure, diuen.