“Què hi ha dins d’una copa de vi?” Aquesta és la pregunta amb què comença tot. Un interrogant que va més enllà del concepte físic, tàctil, de l’objecte i del seu líquid ancestral. Si t’endinses en una copa de vi, hi pots trobar moltes històries, suor, feina, llàgrimes i alegries. Allà dins hi ha una gran part de la nostra història. Un llegat que ha passat de generació en generació, entre botes de vi i records de família. Emocions i sentiments. Humanitat. Perquè el vi, per davant de tot, són les persones que el fan, les que dediquen la vida a seguir-ne cultivant i transmetent tota l’herència i cultura.

I qui són aquestes persones? Què pensen? Quina és la seva visió de la vida, que transcorre entre ceps, cellers i maridatges? És amb aquestes preguntes que un dia arribo a una de les denominacions d’origen més petites del país, la DO Alella. Tot i les urbanitzacions que acaparen el paisatge, encara se’n percep el passat agrícola, amb horts i vinyes que es fusionen amb les cases senyorials i modernistes dels antics estiuejants. Un llegat que recorda bona part de la seva història.

Com la història de Margarita Soldevila (1935), que de petita cada dia surt de l’escola per dur el menjar a la vinya on treballa el seu pare. No és l’única noia d’Alella que ho fa. Quan el campanar toca les dotze, desenes de nens i nenes reben de les seves mares un cistell de vímet amb el dinar preparat: escudella, pa, fruita... I vinga cap amunt. Aleshores, les muntanyes que envolten la població alellenca són plenes de vinyes. A la vall de Rials, aquestes s’estenen a l’horitzó, muntanya amunt, en terrasses. I a l’altra banda, el mar i el cel formen una lluminosa cúpula mediterrània.

Tota la regió que va des de Tordera fins a Barcelona es converteix, durant la Laietània romana, en un gran centre de producció vitivinícola, una activitat documentada entre els segles I aC i IV dC

Aquesta és una terra que ha estat cultivada des de temps immemorials. Tota la regió que va des de Tordera fins a Barcelona es converteix, durant la Laietània romana, en un gran centre de producció vitivinícola, una activitat documentada entre els segles I aC i IV dC. Més tard, durant l’edat mitjana, les vinyes d’Alella esdevenen les principals subministradores de vi de la ciutat de Barcelona, on són molt apreciats per la clerecia catalanoaragonesa i la noblesa, molta de la qual és propietària de les mateixes vinyes.

La Margarita, que creix entre vinyes i llegendes, un dia es troba amb el seu futur marit, Alejandro García (1933). És de Granada i, després d’haver treballat un temps a les vinyes de Gandesa, arriba a Alella per retrobar-se amb els seus germans i fer de paleta. Aviat es casa amb ella i durant els caps de setmana ajuda a la vinya del seu pare. Són els anys seixanta i la riera encara està sense asfaltar.

A ell, cultivar la vinya és el que més li agrada. Sobretot tenir-la neta, que no hi hagi cap mala herba. Tota una feinada, tenint en compte que el terreny és inclinat i que s’ha de passar el dia pujant i baixant. A més, ho fa tot de manera manual, excepte un petit tractor que passa enmig dels ceps. La seva no és una terra de sauló, a diferència de la gran majoria de terrenys de la zona. La seva terra és d’argila, i això vol dir que aguanta més temps l’aigua i, per tant, costa més d’assecar-se. En canvi, a les terres de sauló, si hi ha un any de poca pluja, la vinya pateix més sequera.

Durant la verema també hi ha espai per a la festa. Sota l’ombra d’una alzina i de dos ametllers que hi ha al costat de la vinya, la família i els temporers preparen un petit foc per fer carn a la brasa i descansar

És durant la verema quan es veuen els resultats de tot un any de feina. Llavors la família es bolca a ajudar. Són dos o tres dies de setembre intensos de treball sota el sol, recollint els fruits abans que es malmetin. No hi ha temps a perdre. Durant aquelles jornades les vinyes s’omplen de vida i s’hi sumen els esforços de grans i petits. Tallar, recollir, carregar. Però també hi ha espai per a la festa. Sota l’ombra d’una alzina i de dos ametllers que hi ha al costat de la vinya, la família i els temporers preparen un petit foc per fer carn a la brasa i descansar. I de fons, el Mediterrani, impassible, observa aquesta tradició mil·lenària.

Quan Jordi Pujolràs arriba a Alella a finals dels seixanta, al poble hi ha tres personatges principals: el metge, el farmacèutic i el “químic jove”. Tota la resta d’habitants treballen el camp, la vinya, i en viuen, i els més joves s’incorporen a la fàbrica de cosmètics Vera. Ell és el “químic jove”. Però no ho és pas, de químic. És cert que vesteix amb una bata blanca, que treballa en un laboratori i que ha estudiat una carrera, però la seva feina és molt diferent. Ell és enòleg. Tanmateix, qui sap què és un enòleg, en aquests temps?

Nascut a Girona el 1945 en una família de tractants de vi, Pujolràs estudia enologia en un moment en què gairebé ningú coneix aquest ofici. És per això que, només acabar el servei militar, de seguida aconsegueix feina a la Cooperativa Alella Vinícola. Ha de substituir l’antic enòleg, que s’acaba de jubilar. És el 27 d’agost de 1967 quan el jove es planta al poble amb les maletes. Des del primer moment se sent atret pel paisatge i la tranquil·litat d’aquest petit indret. Tan a prop de la gran ciutat, però alhora tan agrícola i aïllat. I aquella olor de vi i most que sura pels carrers. Per fi ha trobat el seu lloc.

Pujolràs assegura que la història del vi alellenc va estretament lligada a la cooperativa. Als anys seixanta és l’únic celler que hi ha i produeix el 98% dels vins de la zona

Des d’aleshores, la cooperativa —o, més ben dit, el sindicat, com sempre se n’ha dit a Alella— passa a formar part de la seva vida. Primer, vint anys com a enòleg, i més tard, com a director gerent. Assegura que la història del vi alellenc va estretament lligada a la cooperativa. De fet, quan ell hi comença a treballar, aquest és l’únic celler que hi ha i produeix el 98% dels vins de la zona. Uns vins que, sobretot, es comercialitzen a Barcelona i a Llatinoamèrica.

Per entendre els vins d’Alella, doncs, cal començar per la història d’aquesta cooperativa vinícola. Un relat que s’inicia durant la crisi de la fil·loxera, que arriba a aquesta zona del Maresme el 1886 i afecta tota la vinya local. Moltes famílies queden en la misèria. Davant d’això, a Catalunya es comencen a crear, a principis del segle XX, els primers cellers cooperatius. L’objectiu és unir forces entre els pagesos per fer front a l’escassa remuneració que reben de la vinya.

El 15 de juliol de 1906 neix la Cooperativa Alella Vinícola, ubicada a la cèntrica rambla d’Àngel Guimerà. És el segon celler cooperatiu que es constitueix a Catalunya, després del de Barberà de la Conca, que es crea el 1901. Els seus fundadors no són pagesos, sinó terratinents i estiuejants de Barcelona que tenen propietats a Alella, el Masnou, Teià i Tiana. El que ningú s’espera és que el sindicat d’Alella aviat destaca per fer una estratègica única i revolucionària per a l’època.

La cooperativa aposta des del principi per l’elaboració de vins de qualitat, amb criança, embotellats i amb una bona política de marca

En aquests temps, la majoria de cellers cooperatius produeixen vi de taula que venen a l’engròs a comerciants majoristes. És a dir, acostumen a produir vins barats i de poca qualitat. En canvi, el celler alellenc aposta des del principi per l’elaboració de vins de qualitat, amb criança, embotellats i amb una bona política de marca. Tota una innovació.

No és fins al 1910 que la marca comercial de la cooperativa es converteix en una realitat. Es diu Marfil i es ven en ampolles de dos litres, cilíndriques, etiquetades i lacrades. Sobretot s’aposta per la pansa blanca, la varietat més important de tota la regió. Ben aviat l’ampolla de Marfil blanc es converteix en el producte estrella del celler.

A través de diferents representants del sindicat, es comencen a exportar els vins a indrets tan llunyans com el Regne Unit, Mèxic, Colòmbia o els Estats Units

L’èxit és tan gran que, amb els anys, i a través de diferents representants del sindicat, es comencen a exportar els vins a indrets tan llunyans com el Regne Unit, Mèxic, Colòmbia, els Estats Units o l’Àfrica espanyola. Alella es fa un lloc al món en una època en què el món encara és molt gran i inabastable. Però la Vinícola és, sobretot, un símbol del poble, on es crea una autèntica família, gràcies a persones com en Josep i l’Assumpció.

Josep Bassas i Assumpció Lucas entren a treballar al sindicat el mateix dia del mateix any, el 15 de juliol de 1974. El més petit, en Josep (1959), ha aconseguit la feina gràcies al seu pare, que des de jove treballa a la cooperativa. Al celler necessiten algú menut i lleuger perquè pugui entrar a netejar a dins dels grans dipòsits de fusta.

Al sindicat veuen que el jove pot tenir un futur al celler i decideixen formar-lo, però ell s’hi resisteix: no creu que treballar en un celler pugui ser considerat un ofici

Per a ell, aquests dipòsits són tan alts que semblen castells. Aviat els responsables del sindicat veuen que el jove pot tenir un futur al celler i decideixen formar-lo, però al principi s’hi resisteix: no creu que treballar en un celler pugui ser considerat un ofici. Poc es pensava que, amb els anys, s’acabaria convertint en un dels personatges més carismàtics del celler, amb més de quaranta veremes i milions d’ampolles a les espatlles.

El mateix passa amb l’Assumpció (1952), que entra a treballar al sindicat per una d’aquelles casualitats de la vida. Una tarda és a casa cosint i cuidant del seu fill petit quan, de sobte, arriba el seu marit i li anuncia que li han trucat del sindicat per oferir-li una feina. Resulta que ha quedat lliure una plaça com a administrativa i han pensat en l’Assumpció, però abans ho han volgut consultar amb ell per si li semblava bé. El dilluns següent ja hi comença a treballar.

En Josep encara recorda veure carros que venen esperitats des de Tiana i Teià per arribar els primers i evitar fer cues. I pel camí, els va caient el raïm

Allà, en Josep i l’Assumpció hi troben una gran família. Una unió de persones que saben tirar endavant amb tot, sobretot quan arriben els dies de més feina, com durant la verema. Uns dies en què a la carretera del davant del sindicat s’hi acumula una gran cua de vehicles que volen descarregar el raïm, des de primera hora del matí fins a última hora de la nit. En Josep encara recorda veure carros que venen esperitats des de Tiana i Teià per arribar els primers i evitar fer cues. I pel camí, els va caient el raïm.

“Mira, mira quin raïm més maco! Quan l’he collit he pensat: «El portaré a l’Assumpció!»”, li diuen alguns pagesos

Durant aquests dies bojos, l’Assumpció s’ha de posar a la zona de la bàscula, on es pesen els vehicles que arriben. Allà saluda els pagesos, que amb ella solen ser encantadors: “Mira, mira quin raïm més maco! Quan l’he collit he pensat: «El portaré a l’Assumpció!»”, li diuen alguns. És un temps en què una gran part del poble està vinculada a la vinya, i el celler se’l senten molt seu.

Als anys setanta molts propietaris de vinyes veuen l’oportunitat de lucrar-se venent-les a bon preu per construir-hi urbanitzacions

Tot comença a canviar a partir dels anys setanta, quan a Alella i a tota la seva àrea d’influència cada vegada hi ha menys vinyes. És com si s’estigués produint una segona fil·loxera, però aquest cop no té res a veure amb un insecte, sinó amb la construcció cada vegada més acusada de cases i segones residències. Això canvia la mentalitat de molts pagesos, que veuen que sorgeixen noves necessitats de negoci, com paletes o manobres. I els propietaris de les vinyes veuen l’oportunitat de lucrar-se venent-les a bon preu per construir-hi urbanitzacions.

La cooperativa deixa de funcionar el 1998 i una empresa privada se’n queda les instal·lacions

El sindicat cada vegada té menys producció i li és més difícil fer un vi de bona gamma en unes instal·lacions centenàries que necessiten molt manteniment. Finalment, la cooperativa deixa de funcionar el 1998 —cosa que produeix una gran tristesa en el poble—, i una empresa privada se’n queda les instal·lacions. S’acaba un mite d’Alella.

Però no tot està perdut. Els vins alellencs encara tenen molt recorregut per fer, malgrat que ja no existeixi el sindicat. Fins aleshores, la seva protecció havia quedat limitada a les accions de la cooperativa. Tot i això, des de 1953 ja s’havia creat, juntament amb l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos, el Consell Regulador de la Denominació d’Origen d’Alella, on es troben cellers com el de Can Bouquet.

Hi ha records que mai s’esborren. El de Toni Cerdà és quan, de petit, acompanya l’avi damunt del tractor per anar al sindicat. Són els dies de verema i toca fer cua per descarregar el raïm i cobrar-ne la seva part. Anys més tard, les seves mans, plenes de terra, ja han viscut moltes collites. Els ulls, d’un color verd com la vinya, expliquen una història plena de lluita i passió. Una lluita per poder continuar fent de transmissor de la seva història familiar i mantenir la finca per llegar-la a les pròximes generacions.

Entre les parets centenàries, s’hi elaboren i crien vins ecològics amb tècniques innovadores, però sempre tenint cura de tot el procés

El celler Bouquet d’Alella és un petit indret elevat, al costat del poble, envoltat de vinyes i amb vista a la blavor mediterrània. Des de la masia, d’estil gòtic, que data del segle XV, es pot observar gairebé tota la geografia del poble. I entre les seves parets centenàries, s’hi elaboren i crien vins ecològics amb tècniques innovadores, però sempre tenint cura de tot el procés, des del cep fins a l’ampolla.

La de Toni Cerdà (1974) és la catorzena generació de la família que manté aquesta finca des de fa cinc segles. Però no és fins a l’any 2010 que ell, juntament amb la seva germana Teresa, munta el celler de Can Bouquet, que produeix al voltant de 40.000 ampolles l’any i 8 varietats de vi diferents. Un gènere que es distribueix sobretot a Catalunya, però que també arriba a països com Bèlgica i el Canadà. Entre els dos germans es divideixen les tasques: ell es dedica a la vinya i a l’enologia i ella s’encarrega més de les gestions de màrqueting i d’enoturisme.

Els germans aposten per intentar vendre el vi al mateix celler i fer activitats perquè la gent vingui i conegui la seva manera de treballar

En comptes de voler créixer i ampliar les finques, els germans aposten per intentar vendre el vi al mateix celler i fer activitats perquè la gent vingui i conegui més directament la seva manera de treballar. Qui els ho havia de dir, al principi de tot, que un dia s’haurien de dedicar a l’enoturisme. Un sector que, amb els anys, s’ha descobert com un dels imprescindibles per atraure les persones cap al territori.

L’enòleg creu que els pagesos són els que han de vetllar perquè es recuperin moltes terres i cellers abandonats

Per a Cerdà, els pagesos no deixen de ser els jardiners del poble, amb tot el que això implica. Ells són els que han de vetllar perquè es recuperin moltes terres i cellers abandonats i impulsar aquest territori mil·lenari de la pansa blanca. Un entorn bressolat per l’aroma del mar, els romanins, els espígols i les ginestes. L’alternativa només és l’edificació i l’asfalt.

Quantes decisions hi ha dins d’una ampolla de vi? Aquesta és una de les reflexions que fa Oriol Artigas mentre poda la vinya a l’hivern. Malgrat la duresa d’aquesta tasca, per al viticultor és un dels millors moments que passa a la terra. A primera hora fa molt fred, però a poc a poc el sol ho va escalfant tot mentre ell poda, immers en una meditació. Es tracta de passar l’estona prenent decisions: si ha d’escollir entre dues branques, quina es queda? Quina farà que la vinya creixi? Ha de ser ràpid, decidir i aprendre a acceptar que no passa res si s’equivoca. A la següent ja prendrà una decisió més encertada.

Artigas assegura que, per cada ampolla de vi que fa, ha hagut de prendre unes 200 decisions. Ara multiplica aquestes decisions pels més de trenta dipòsits de vi que hi ha al seu celler de Mas Pellisser

El mateix passa a l’època de collir. N’ha de treure la rapa o no? Quants dies ha de deixar el raïm? El guarda a l’interior o a l’exterior? Assegura que, per cada ampolla de vi que fa, ha hagut de prendre unes 200 decisions. Ara multiplica aquestes decisions pels més de trenta dipòsits de vi que hi ha al seu celler de Mas Pellisser, a prop de Llinars del Vallès. És essencial aprendre a gestionar bé l’art de decidir i entendre tots els missatges que li dona la natura. Un art que també li serveix per a la vida.

Per arribar a una de les petites finques on treballa l’Oriol (1981), cal circular per una munió de camins de terra que condueixen fins a dalt de tot de la serralada de la Marina. És a prop d’una cruïlla de camins entre Vilassar, Òrrius, Vallromanes i Sant Mateu on es troba la masia de Can Guardiola, que data de l’any 1696. Aquí hi viu la família des que ell té uns vint anys. Encara que en un principi no es dediquen a la vinya, l’Oriol s’hi comença a interessar de ben jove.

Els seus vins són diferents segons on es troben els cultius. Com més a prop del mar, més salinitat es descobrirà a la copa, mentre que com més cap a la muntanya, més afruitat i floral quedarà

Tot comença mentre estudia la carrera de Química, quan un estiu decideix anar a fer la verema al Penedès per guanyar uns diners extres. És així com descobreix el món del vi i comença a estudiar enologia. Ben aviat, el 2008, planta la seva primera vinya al davant de la masia familiar. A poc a poc, també va cuidant petites plantacions de la zona i fa unes 300 ampolles anuals.

Es dedica a llogar i cuidar petites vinyes de productors de tota la DO Alella que, o bé són massa grans per dedicar-s’hi, o volen que un enòleg els porti les terres

Bàsicament, es dedica a llogar i cuidar petites vinyes de productors de tota la DO Alella que, o bé són massa grans per a dedicar-s’hi, o volen que un enòleg els porti les terres. Sovint són parcel·les tan inclinades pel pendent de la muntanya i amb els ceps tan encollats que no es poden treballar amb tractor, o són vinyes de més de cent anys, a les quals s’ha tirat tota mena d’adobs químics i que costa tornar a recuperar perquè siguin més autosuficients. No és fàcil i pel camí hi ha moltes baixes, però un dia l’Oriol aconsegueix arribar a produir més de 12.000 ampolles entre les diferents finques.

Això sí, gran part de la seva filosofia és la de conservar la identitat de cada vinya vella on treballa. Vol donar valor a cada lloc, perquè, si una cosa sap, és que els seus vins són diferents segons on es troben els cultius. Com més a prop del mar, més salinitat es descobrirà a la copa, mentre que com més cap a la muntanya, més afruitat i floral quedarà. D’alguna manera, Artigas vol que les persones, quan s’enduguin l’ampolla de vi a casa, s’emportin també un tros del seu paisatge.

Els camions, alts i imponents, surten de la finca carregats d’ampolles de vi. Darrere seu, diverses columnes de palets plastificats esperen sota una porxada de plaques fotovoltaiques per ser enviats arreu del món. En Josep Maria (1953) i la seva filla Mireia (1985) observen satisfets des del despatx les suaus ondulacions on reposen les seves vinyes.

La tendresa del verd natural contrasta amb el blanc minimalista on es troben els dos integrants de la família Pujol-Busquets Guillén, que estan al capdavant del celler Alta Alella. Un projecte de vida que s’inicia el 1991, quan, després de dedicar tota una carrera fent vi en indrets com el Priorat, La Rioja, Ribera del Duero, França i Itàlia, l’enòleg Josep Maria i la seva dona, Cristina, adquireixen la finca noucentista de Can Genís, a la serralada de Marina; hi instal·len la família, construeixen un celler d’avantguarda i recuperen unes vinyes de més de cinquanta anys.

Les seves vinyes són de producció ecològica, en què predomina la pansa blanca i on també planten varietats com la mataró, que no s’havia cultivat a Alella des dels temps de la fil·loxera

Unes vinyes de producció ecològica en què predominen la pansa blanca i on també planten una gran diversitat de varietats, com la mataró, que no s’havia cultivat a Alella des dels temps de la fil·loxera. No és fins al 2001 que aconsegueixen elaborar els seus primers vins, produïts en diferents terrasses i vessants de la muntanya sobre terra de sauló.

El relleu generacional està assegurat amb la Mireia, en un moment en què la finca es consolida, apostant per l’enoturisme i per la vetlla de l’ecologia i el medi ambient

Són anys de molta feina, en què les filles del matrimoni, la Mireia i la Georgina, creixen entre vinyes, raïms, veremes i ampolles. Una senya d’identitat que ja mai més les abandona. Sobretot a la Mireia, que estudia Biologia, fa un màster en agricultura ecològica i cursos de sommelier. El relleu generacional està assegurat en un moment en què la finca es consolida, apostant per l’enoturisme i per la vetlla de l’ecologia i el medi ambient.

Quan la Mireia viatja a altres països, sempre es veu obligada a explicar què és el vi d’Alella. Ningú se sol esperar que aquesta petita DO sigui tan a prop d’una ciutat com Barcelona

Amb un volum aproximat de 300.000 ampolles l’any, el seu celler és un dels més importants de la DO Alella. Una producció que fan integralment a les seves finques. Tot un terrer únic i personal que volen internacionalitzar. Una tasca que du a terme la Mireia amb molta dedicació, perquè considera que és a fora on realment es valora el producte i es té més bon coneixement tècnic del món i la cultura del vi. Això sí, quan viatja a altres països sempre es veu obligada a explicar què és el vi d’Alella. Ningú se sol esperar que aquesta petita DO sigui tan a prop d’una ciutat com Barcelona.

I mentre elaboren vins ecològics i tasten noves varietats que puguin combatre els estralls del canvi climàtic, en Josep Maria i la Mireia continuen maquinant estratègies per tirar endavant el celler. Des de la finestra del despatx, observen com marxa el camió carregat de vi cap a destins llunyans. Un llegat sorgit del més profund de la terra i que viatja per ensenyar Alella al món.

El raïm cau en cascada sobre el compartiment del tractor. El pagès, des del volant, s’ho mira sota la llum d’última hora del dia. Al fons, les vinyes completen un paisatge verd i groguenc de finals d’estiu. Aquesta és la imatge guanyadora del concurs britànic Pink Lady Food Photographer en la categoria de vins de 2021. El seu autor és Òscar Oliveras, un jove alellenc que capta amb la càmera un moment de la verema de raïm blanc al Château des Ganfards, al municipi de Saucinhac.

L’Òscar fa d’enòleg en un celler francès i, entre tines i cupatges, també es dedica a fotografiar el món del vi a les diferents regions vinícoles del planeta

Des de fa un temps, l’Òscar fa d’enòleg en aquest celler francès, però, entre tines i cupatges, també es dedica a fotografiar el món del vi a les diferents regions vinícoles del planeta. És conscient que cada regió té el seu propi caràcter, la seva gent i la seva cultura. Ho sap perquè ho ha viscut des de petit a Alella.​

Nascut al Maresme el 1989, el seu avi era Pere Oliveras, un viticultor molt conegut al poble que s’havia dedicat tota la vida a la vinya. La seva família l’ajudava durant la verema, però durant la resta de l’any no hi estava interessada.

L’Òscar tampoc, fins que un dia, per casualitat, un amic l’anima a fer un curs sobre màrqueting en el món del vi a l’Institut Alella. Com que a ell li interessa el màrqueting, s’hi apunta. Poc s’espera que el seu món estigui a punt de canviar.

El jove alellenc descobreix que els cellers de Nova Zelanda produeixen milions de litres de vi anuals, fins al punt que un únic celler fa més vi que tota la DO d’Alella

Després de fer pràctiques en cellers alellencs, un dia decideix anar a Nova Zelanda per veure com es fa la verema a l’altra banda del món. Una estada que havia de ser de dos mesos s’acaba convertint en quatre anys. Allà descobreix altres maneres de treballar les vinyes. Bàsicament, tot és a l’engròs: els cellers produeixen milions de litres de vi anuals, fins al punt que un únic celler fa més vi que tota la DO d’Alella.

En un territori tan petit com el de la DO Alella, s’ha d’apostar per la varietat autòctona, la pansa blanca

Són tota una sèrie de vivències que li permeten reflexionar sobre els seus orígens i els vins d’Alella. Sobretot s’adona que en un territori tan petit com el de casa seva, s’ha d’apostar per la varietat autòctona, la pansa blanca. No es pot competir com si fos un mercat de grans produccions i cultivar varietats com el chardonnay i el sauvignon. Només així es pot posar un peu i destacar en l’àmbit internacional.

Encara hi ha molta feina per potenciar molt més el territori vitivinícola com a reclam turístic. Una tasca que fan persones com Marta Ribas, tècnica del Consorci de Promoció Enoturística del Territori DO Alella. Igual que l’Òscar, ella també estudia màrqueting enològic, i es gradua en la primera promoció, en què, de cinc persones, ella és l’única dona. S’especialitza en el turisme vinícola i comença a promoure aquesta activitat, fins aleshores gairebé inexistent, en cellers com el d’Alta Alella, Bouquet i Can Roda. No és fins al 2012 que es dedica a temps complet a fer la promoció enoturística de la DO, en què treballa amb gairebé la trentena d’ajuntaments que en formen part i amb els membres de la Ruta del Vi per donar a conèixer la tradició vinícola de la zona.

Com que la DO du el nom d’Alella, moltes de les poblacions que formen part de la denominació d’origen no se la senten pròpia. Per això, persones com Marta Ribas treballen per englobar tot el llegat sota el nom de la terra de la pansa blanca

Explica que la cultura del vi agrada, sobretot perquè és molt transversal i va molt més enllà del simple fet de beure vi. És història, és terra, és el viticultor i el paisatge. I també és festa, com la Festa de la Verema, que se celebra des de 1975, sempre a principis de setembre. També s’organitza cada mes d’octubre el programa Vi+ i, durant la resta de l’any, es fan els actes de l’Enotast i la Ruta del Vi als diferents pobles del territori.

La qüestió és apropar tota la cultura vinícola a la població, sigui de fora o del mateix territori. El problema, segons Ribas, és que com que la DO du el nom d’Alella, moltes de les poblacions que formen part de la denominació d’origen no se la senten pròpia. Per això es treballa per englobar tot el llegat sota el nom de la terra de la pansa blanca.

Rosa Vila es converteix en la primera dona sommelier de Catalunya el 1997

Es diu que Rosa Vila (1953) ja tastava vins abans de néixer. Ho feia a través de la seva mare, que la duia al ventre mentre treballava com a enòloga a la Cooperativa Alella Vinícola. El cas és que la Rosa, tot i no voler dedicar-se al món del vi, no pot evitar haver nascut amb un do: l’olfacte. És així com la vida l’acaba convertint en la primera dona sommelier de Catalunya el 1997.

A partir d’aleshores, la seva carrera no para de créixer. Fa de professora d’enologia i viticultura en diferents centres, com a l’Escola d’Hostaleria Hoffmann; és sommelier a Shanghai i a Mèxic D. F., i és membre i jurat de l’International Taste Institute de Brussel·les, entre molts altres títols i reconeixements, com el premi Trajectòria de l’Associació Catalana de Sommeliers el 2022.

La sommelier, avui jubilada, ha tingut un paper molt important en la tasca de donar a conèixer els vins d’Alella i la seva geografia vinícola

La seva ha estat gairebé tota una vida dedicada a crear harmonies a través dels vins, a ajudar a aprendre a tastar-los i a assessorar els millors maridatges en la gastronomia. Però aquesta sommelier, avui jubilada, també ha tingut un paper molt important en la tasca de donar a conèixer els vins d’Alella i la seva geografia vinícola. I en aquest camí, una de les seves companyes inseparables ha estat Eli Vidal (1985).

Quan l’Eli encara és petita i va cap a l’escola, sempre passa pel costat de les vinyes. Li criden molt l’atenció, tan maques i endreçades. Més tard, d’adolescent, no es perd cap de les festes de la verema amb les seves amigues. El món del vi sempre l’acompanya allà on va, sigui pels camps del voltant de casa o per l’olor de most que surt dels petits cellers del poble. Als divuit anys, mentre estudia Educació Social i Educació Infantil, troba feina al bar L’Arcada, on la Rosa, que n’és propietària, la introdueix en les diferents varietats del vi i li ensenya a fer tastos. I ja no hi ha marxa enrere: dins de la jove germina tota la seva passió pel món vinícola.

Eli Vidal és la successora de tota la tasca que un dia inicia Rosa Vila per promocionar la cultura del vi d’aquest petit territori del Maresme. Les dues se senten com una mena d’amfitriones d’aquesta terra vinícola

Durant anys, les dues treballen unides difonent la cultura i els coneixements del vi a grans i petits a través de tota mena d’activitats en cellers, restaurants o escoles. D’alguna manera, Eli Vidal és la successora de tota la tasca que un dia inicia Rosa Vila per promocionar la cultura del vi d’aquest petit territori del Maresme. Se senten com una mena d’amfitriones d’aquesta terra vinícola. És casa seva.

Vidal considera que tots els habitants d’aquest territori també s’haurien de convertir una mica en amfitrions i fer emocionar els altres quan obren una ampolla de vi

Si preguntes a l’Eli quin vi la fa emocionar, aquest és el de pansa blanca. Per a ella, és la definició que en el pot petit hi ha la bona confitura. Una qualitat que intenta transmetre als altres. Creu que, d’alguna manera, tots els habitants d’aquest territori també s’haurien de convertir una mica en amfitrions i fer emocionar els altres, tal com s’emocionen elles quan obren una ampolla de vi. Perquè obrir-ne una és una festa, és compartir un moment social, és alegria.

La Rosa sempre ha intentat transmetre als seus alumnes l’amor per la terra, l’amor pel vi i el respecte pel viticultor

I és a través de l’ofici de sommelier que la Rosa sempre ha intentat transmetre als seus alumnes l’amor per la terra, l’amor pel vi i el respecte pel viticultor. Haver viscut en una família viticultora, amb tota la feina i l’esforç que dedicava a la vinya, ha estat clau per arribar a aquesta conclusió.

La família de l’Òscar mai ha tingut vinyes. De fet, la seva és una de les famílies que arriba a Alella als anys setanta i n’arrenca una per construir-hi una casa. Durant molts anys, Òscar Pallarès (1975) se sent responsable i culpable de la desaparició d’una part de la història del poble. Però la vida dona moltes voltes, tantes que ara pensa que, d’alguna manera, ha pogut retornar a Alella el que la seva família li va prendre al seu moment. I ho ha fet escrivint.

L’Òscar es dedica en cos i ànima a fer de redactor en cap de Papers de Vi, una revista que informa sobre l’actualitat del territori de la denominació d’origen i on es troben articles en profunditat que relacionen el vi i la cuina amb altres sectors del món de la cultura. La idea és fer una revista d’àmbit local, però que sigui d’interès general, perquè la seva filosofia és que el vi d’Alella és singular i universal.

‘Papers de Vi’ és l’única revista vinícola que encara es publica en paper i que aposta per tractar de temes en profunditat

No deixen de ser el mitjà petit i analògic que, encara que les remuneracions dels articles siguin gairebé simbòliques, suposa tot un orgull per als qui estimen la vinya i els cellers

A diferència d’altres mitjans digitals que es dediquen al món del vi a Catalunya i que se centren més en l’actualitat, Papers de Vi és l’única revista que encara es publica en paper i que aposta per tractar de temes en profunditat. En aquest sentit, Pallarès assegura que no tenen competidors directes i que, dins del sector, molts grans sommeliers i experts del món vinícola els tenen una certa simpatia. No deixen de ser el mitjà petit i analògic que, encara que les remuneracions dels articles siguin gairebé simbòliques, suposa tot un orgull per als qui estimen la vinya i els cellers.

I no té poca feina, la revista, que es distribueix de manera gratuïta per tota la DO, i té una tirada de 5.000 exemplars per número i 10.000 quan es fa l’especial de la verema. Al principi, el redactor en cap es pensava que no hi hauria suficients temes per escriure. No podia anar més equivocat.

Amb la publicació, el periodista intenta que el vi alellenc torni a ser present a Barcelona, com ho ha estat durant tants anys, i que també apostin per aquest producte els bars i restaurants de tota la DO

Una de les seccions de la revista es diu “A Barcelona amb” i el que intenta és dur els vins alellencs als restaurants més prestigiosos de la ciutat. Vol que aquest vi del Maresme torni a ser present a la capital, com ho ha estat durant tants anys, i que també apostin per aquest producte els bars i restaurants de tota la DO. Per què comprar vins llunyans, quan es tenen els autòctons?

Dos grans porticons de color verd fosc, oberts de bat a bat, són l’entrada a un cau que et transporta a altres temps. Aquells temps en què a la rambla d’Àngel Guimerà, a Alella, s’hi concentren petits cellers que venen vi a doll i ampolles de Marfil. Durant els caps de setmana són molts els barcelonins que hi arriben per passar el dia i comprar els vins de pansa blanca.

Anys més tard, al número 30 del mateix carrer, encara s’hi conserva la Bodega Xarel·lo, una de les poques que queden al poble i que transmet tota l’essència vinícola d’aquest indret del Maresme. A l’entrada, cabassos de vímet presenten productes locals, com llimones, taronges o tomàquets.

En aquest establiment hi ha lloc per a tot, sempre que hi predomini el producte local

A dins, l’olor de celler impregna tots els sentits. A les parets s’alcen fins al sostre estanteries infinites plenes d’ampolles de vi. N’hi ha de totes les varietats, des de les de la DO Alella fins a les més internacionals. El taulell principal, on encara es conserva una bàscula antiga, també està ple a vessar de productes artesans vinguts del Maresme. Mel de la Serralada Litoral, espàrrecs, olives, carquinyolis, nous, melindros. Aquí hi ha lloc per a tot, sempre que hi predomini el producte local.

A Aymar li agrada recomanar el vi segons el client que té al davant. Primer de tot l’escolta i l’analitza, i a partir d’aquí l’orienta i li recomana el vi que creu que és més adequat per a ell

Una dona gran conversa amb el venedor, a qui posa al dia del seu estat de salut. Ell l’atén amb la familiaritat de qui fa anys que està al capdavant del negoci. És Jordi Ferran Aymar (1954), un home apassionat per la seva feina. Sobretot li agrada recomanar el vi segons el client que té al davant. Primer de tot l’escolta i l’analitza, i a partir d’aquí l’orienta i li recomana el vi que creu que és més adequat per a ell. Sap que no serveix de res intentar vendre l’ampolla més cara, perquè potser no agradarà i així només aconseguirà perdre un client. En canvi, la satisfacció de saber que ha encertat la tria ja li val tot l’or del món. És vocació per l’ofici.

La família d’en Jordi sempre ha estat relacionada amb el món del vi, igual que aquest local, que continua amb la mateixa ambientació que el 1983, quan el van inaugurar. Abans, en aquest mateix espai la família hi havia tingut un bar i una granja on venien vins. Fins i tot havien tingut la seva pròpia marca durant el segle passat, que elaboraven a la casa familiar de Can Petxu, situada davant del que avui és el celler i taverna La Companyia.

Ara en Jordi porta la Bodega Xarel·lo amb la seva dona, el seu fill i una administrativa, amb qui també han muntat una distribuïdora de vins i caves per tot el Maresme, des de Llavaneres fins a Badalona. La seva filosofia sempre ha estat la de poder fer alguna cosa per promocionar els vins d’Alella.

El venedor sap que, més enllà de la qualitat de la matèria primera, la forma, la presentació i el disseny de les ampolles són un factor decisiu a l’hora de vendre un vi

També és un dels pocs establiments on encara s’ofereix vi a granel. La majoria de persones, però, busquen trobar una bona ampolla de vi. I la majoria també es queda parada en veure tantes opcions als prestatges. Després de tants anys, Aymar sap que, més enllà de la qualitat de la matèria primera, la forma, la presentació i el disseny de les ampolles són un factor decisiu a l’hora de vendre un vi. Fins i tot el seu nom. Tant és així que alguna vegada ell mateix ha aconsellat a algun celler que canviïn el nom o el disseny d’alguna etiqueta i li han fet cas.

Al fons del local reposen vins de fa més de cinquanta anys. És com un petit celler museu amb relíquies d’ampolles banyades de pols. La seva olor de vi vell ens retorna al passat d’un poble i d’una terra regada de vinyes i d’història. De pagesia i d’estiuejants. Hi ha lloc per a tothom, en aquesta terra fèrtil i salina.

De vegades als pobles hi ha persones que desprenen una aura de misteri i fascinació. Sovint viuen en cases que també evoquen aquest secretisme dels que preserven la seva intimitat, però que alhora es deixen mirar a través de les seves finques i cases senyorials. Això mateix passa a Alella, on, només entrar al poble, és gairebé impossible no fixar-se en un gran jardí privat d’estil anglès que es desplega al voltant d’una plantació de gairebé dues hectàrees de vinyes que reposen sota el sol.

A Peláez el fascina veure com els ceps es van transformant al llarg dels mesos. Observa meravellat com a l’hivern els troncs es queden secs i rígids, i com amb el pas dels dies es transformen en una vinya verda i plena de vida.

És entre aquestes vinyes que Juan Peláez Fabra (1940), el quart marquès d’Alella i d’Aguilar de Vilaür, i la seva dona, Macarena Herrero Pérez-Gamiz (1960), dediquen el temps lliure a cuidar els ceps. Els encanta podar-los, fer-hi els tractaments, participar en la verema i seguir tots els consells vitivinícoles a la manera antiga, segons el calendari lunar. A Peláez el fascina veure com els ceps es van transformant al llarg dels mesos. Observa meravellat com a l’hivern els troncs es queden secs i rígids, i com amb el pas dels dies es transformen en una vinya verda i plena de vida. És el cicle de la natura, que sempre es repeteix.

La seva és una saga que ha anat sempre molt lligada a la vinya. De fet, aquesta família ja elaborava vi a la zona al segle XVIII. Ho explica Peláez en una de les biblioteques de la casa, que quan era petit havia estat el celler on feien el vi. Assegura que fa unes hores era a la vinya, traient males herbes, però ara porta vestit jaqueta i es presenta noble i elegant quan entra per entre les dues cortines vermelles de vellut que separen l’estança.

El marquès conserva documentació que confirma que el 1806 la seva família ja tenia terres a Alella

Les seves mans, grans, amb dits llargs i esvelts, es mouen gràcils mentre relata com la seva família ha cultivat vi des de fa més de 200 anys. Pel cap baix, encara conserva documentació que confirma que el 1806 la família ja tenia terres a Alella.

Quan el seu pare mor en un accident, ell només té dinou anys i es veu obligat a fer-se càrrec de tota la finca d’Alella

Aleshores el vi era per a consum propi i sovint també duien el raïm a la cooperativa. Però aquí no hi vivien; aquesta casa era d’estiueig, mentre que la resta de l’any vivien a Madrid. Tot canvia quan el seu pare mor en un accident de cotxe. Ell només té dinou anys, i d’un dia a l’altre es veu obligat a responsabilitzar-se de tota la finca d’Alella, que durant l’any està en mans d’administradors i masovers que fan i desfan a la seva manera.

Com que no sap ni per on començar, dos homes grans del poble, Diego Barnadas i Josep Soldevila, l’ajuden a verificar quines són les seves terres i vinyes. D’aquests dos homes també n’aprèn el funcionament de la vinya, com i quan plantar segons els cicles de la lluna i altres consells que encara avui l’acompanyen.

El jove Peláez es passa temporades de dos o tres mesos seguits a la casa d’Alella i després se’n torna a Madrid, on es casa, té tres fills i es converteix en un advocat especialitzat en dret mercantil. Aleshores com a molt viatja fins al poble del Maresme un o dos cops al mes, a “pagar i fer quatre crits”. No té més temps per gaudir d’aquest lloc que tant li agrada.

Un dia un parent seu li explica que té un amic, Ismael Manaut, un industrial de Santa Maria de Martorelles, que voldria fer un vi amb el nom de Marquès d’Alella. Aquest vi s’elaboraria a Can Matons, masia de la propietat de Manaut, a través d’una societat anomenada Alta Alella SA. Al principi, Peláez no n’està convençut, però el seu interès creixent pel món de la vinya fa que accepti el tracte.

El 1981 es comercialitzen les primeres ampolles amb el nom de Marquès d’Alella, una marca que acabarà desapareixent el 2004

Les primeres ampolles que es comercialitzen amb el nom de Marquès d’Alella surten a la venda el 1981. Poc després els sorgeix la possibilitat d’adquirir les caves Parxet de Tiana, de la família Suñol. És així com l’empresa passa a dir-se Parxet SA, i es comencen a comprar finques en diferents indrets de l’Estat. Al projecte també s’hi incorpora el jove enòleg Josep Maria Pujol-Busquets, que anys més tard crearà el seu propi celler, amb el nom d’Alta Alella.

Amb el temps comencen a sorgir diferències entre Peláez i Manaut a l’hora de dirigir el negoci, fins al punt que el 2004 el marquès en compra la seva part a Manaut i la revèn a Pujol-Busquets per, finalment, vendre-ho tot a Ramon Raventós el 2006. A més, Peláez es queda amb la marca de Marquès d’Alella. Ja no l’ha utilitzat més, però en té prou cultivant les vinyes que es troben dins de la seva finca centenària i enviant el raïm al celler d’Alta Alella. D’alguna manera, tot acaba estant relacionat, en aquestes petites contrades.

Amb els anys, el marquès s’instal·la a viure de manera permanent a la finca d’Alella, on s’allunya de tot el soroll de la ciutat. De tant en tant, també obre les portes del seu gran jardí. Sobretot l’ofereix perquè s’hi puguin fer concerts durant el Festival d’Estiu d’Alella. Per als alellencs, és una oportunitat per veure de prop aquest espai que sempre ha format part de la seva identitat i paisatge. Però, fins quan?

Peláez paga per cada detall de la finca, per l’estima que li té. Què passarà quan ell ja no hi sigui?

El marquès sap que els seus fills ja no ho podran mantenir. Ell encara pot tenir set persones en nòmina que es dediquen a la cura del jardí i de la casa. Paga per cada detall de la finca i de les vinyes, per l’estima que els té, igual com altres persones compren cotxes o iots de luxe. Després d’ell, no se sap què passarà amb tot aquest llegat històric.

Existeix una inscripció en llatí, trobada en un arxiu parroquial, que diu: “Si en treus el vi, a Alella no hi queda res”. I el cert és que, si t’endinses al cor dels seus habitants, t’adones que s’estimen les vinyes com una part més de la seva identitat. Són el seu sol i la seva terra. També ho són els seus viticultors, els seus cellers i l’aroma de most que es filtra entre places i rieres. Tots són testimonis d’una vida maridada entre ceps i cellers.