“Les xumeneies eren el símbol de la nostra ciutat. Així com de Terrassa. Són símbols de la gran estimació que tinc al tèxtil.” Així tanca la narració apassionada dels seus records Joaquim Morera Morera (Sabadell, 1955); el Morera, per a qui el conegui de la fàbrica; el Quim, quan se li guanya la confiança. Retirat, sempre ha estat vinculat a la indústria tèxtil sabadellenca. Ens hem citat davant la fàbrica on va dissenyar tantes americanes i vestits de cerimònia, que ara és un espai obert amb un parc infantil entre diversos blocs d’habitatges.

Durant vuit anys, entre el 1977 i el 1985, el Joaquim va fer de dissenyador a Garriga Germans. Nascuda l’any 1865, l’empresa era una de més longeves del segle i mig d’esplendor industrial de la ciutat quan hi va accedir el Joaquim. Restablerta a principis dels anys seixanta entre el carrer de Fèlix Amat i el de Blasco de Garay, a l’actual plaça de Beatriu de Dia, va ser una de les últimes factories tèxtils a tancar i ser enderrocada. Va ser l’any 1992, de manera sobtada, fruit d’una disputa familiar que va fer vessar el got que la crisi del petroli i l’arribada de la confecció tèxtil dels grans magatzems ja havien omplert cap a l’últim terç de segle.

D’aquest naufragi de la indústria en què es guanyava la vida, en resten dretes unes quatre dotzenes de xemeneies; uns fars que ja no emeten llum

D’aquest naufragi de la indústria en què el Joaquim es guanyava la vida, en resten dretes aproximadament unes quatre dotzenes de xemeneies; uns fars que ja no emeten llum, sinó que reben la d’aquells vianants que gosen observar-los i trobar-hi un sentit. Pels carrers de cada poble i cada ciutat s’hi poden veure rastres del passat que l’expliquen tant com situen les bases del present. I a Sabadell, les xemeneies són, juntament amb edificis industrials, residencials i d’usos cívics i culturals, la pista més fefaent de l’activitat que s’hi desenvolupava i que va contribuir a fer créixer tant la ciutat com la població.

Les xemeneies també són record i origen de la riquesa obtinguda a partir de la força de treball i alhora són espai de supervivència, de precarietat. Moltes construïdes sense projectes tècnics, i moltes altres de manera precària, són el gresol d’uns segles de molt fum que ja no omple el cel de la ciutat, però, més enllà d’això, són la paleta de colors econòmics molt contrastats.

A la base, hi ha desenes i centenars de treballadors com el Joaquim. Ell i Antoni Carbonell (la Serra d’Almos, Tivissa, 1937) ens ajuden a entendre què va ser i què en queda, del passat industrial de Sabadell del qual són protagonistes, que, tal com diuen, fa honor a la fama obtinguda de ser el centre tèxtil de tot l’Estat espanyol.

L’Antoni, vingut a la Creu Alta amb només quatre mesos, fugint de la misèria de la guerra a la Ribera d’Ebre, es va formar en peritatge industrial a Terrassa i va treballar durant anys a Cal Castellano, dibuixant maquinària tèxtil. El 1979, va començar a treballar a la fàbrica Fieltros y Tejidos Industriales (FYTISA), instal·lada tres dècades abans a la fàbrica de Ricard Soler i Cia.

Antoni Carbonell va ser l’encarregat d’instal·lar el gas com a substitut energètic de l’electricitat a la fàbrica, on es va ubicar un dels primers vapors de la ciutat

L’Antoni va ser l’encarregat d’instal·lar el gas com a substitut energètic de l’electricitat a la fàbrica, on es va ubicar un dels primers vapors de la ciutat. Ara és la plaça de Joan Oliu, una plaça llarga i estreta encaixada entre dos carrers als extrems, i edificis d’habitatges i un centre d’atenció primària als costats. Cofoi, l’encarregat de manteniment recorda i dibuixa amb el record les canonades soterrades, la xemeneia, les noves instal·lacions, com si fossin encara en aquest espai buit i desarticulat que descriu ple i atrafegat. Hi caminem per sobre dels maons i les rajoles de pedra. L’acompanya la seva dona, Maria Teresa Costa, que seu en un banc a uns metres. Ben just aconseguim que hi vulgui seure, però té un lloc reservat en un altre espai, al peu de la xemeneia.

Tots dos, l’Antoni i la xemeneia —la xemeneia, la xemenea, la xumeneia, digue’n com vulguis— projectada per Antoni Forrellad i Josep Salvador, són aquí i ara els dos únics companys que rememoren asseguts en aquest espai, amb curts horitzons físics però centenaris de temporals, el passat de la FYTISA. La va deixar pocs temps abans que l’empresa es traslladés definitivament a Olius, al Solsonès, en un espai més ampli que ell havia trepitjat i supervisat. El municipi que encercla Solsona va donar nom a l’empresa, Tèxtil Olius; l’encarregada d’elaborar la catifa vermella instal·lada a l’enterrament de la reina Elisabet II d’Anglaterra.

L’expertesa, la tecnologia i l’especialització productiva

Aquesta famosa catifa era feta de feltre, un tipus de teixit que es defineix perquè no és teixit, sinó el resultat d’una xarxa de fibres unida a través de processos mecànics que hi afegeixen capes i duresa. “És completament diferent del teixit”, assegura l’Antoni, volent destacar la diferència de l’empresa on treballava, ubicada al lloc on es va instal·lar un dels primers vapors de la ciutat, respecte de la gran majoria d’indústries tèxtils sabadellenques, productores de teixit fet a base de llana.

La importació del ‘know-how’ i sobretot de la maquinària va aprofitar la base orgànica artesana i menestral

El vapor va ser la gran innovació tecnològica que va permetre, a mitjan segle XIX, intensificar la producció industrial de teixits, substituint la força hidràulica que s’aprofitava a les ribes del riu Ripoll. La importació del know-how i sobretot de la maquinària específica per generar energia, així com el carbó que generava el vapor, tots procedents de les illes Britàniques, va aprofitar la base orgànica artesana i menestral que ja existia a Sabadell des del segle XVI, l’artesania protoindustrial del tissatge i la draperia.

Les fàbriques es van escampar per tot el pla de la ciutat. Per mirar de solucionar el problema de l’aigua, es van cavar pous en algunes de les mateixes fàbriques per xuclar aigua de la capa freàtica i reciclar-la, tal com es va fer al Vapor Buxeda Vell, reconvertit en la Mercantil Sabadellense. Per aquest motiu, també es va construir la Torre de l’Aigua, per bombar-la des del Ripoll i redistribuir-la per gravetat per la ciutat.

A més de l’expertesa i el capital casolans de Sabadell, la proximitat al port de Barcelona, la nombrosa mà d’obra i la formació de mestres d’obra i enginyers industrials locals, com la nissaga Izard, Narcís Nonell o Antoni Forrellad, van donar consistència a la transformació industrial i econòmica de la ciutat. I, sobretot, la dependència estricta que durant molt temps el monopoli sabadellenc tenia del mercat espanyol. Aquest fet va ser, paradoxalment, la causa de la desfeta.

Davant de la competència del cotó com a teixit de conusm massiu, la llana va oferir un camí per diversificar l’oferta, especialitzar-se

La llana va ser la matèria primera necessària per guanyar-se les peles i la fama. Una extensa xarxa de viatjants i comercials s’encarregava de comprar llana i vendre teixits elaborats, tant al Principat com per la resta de la Península, i també de comprar-ne a Amèrica i Àsia. 

Davant de la competència del cotó com a teixit de consum massiu, la llana va oferir un camí per diversificar l’oferta, especialitzar-se i, així, créixer, en alguns casos oferint teixits de caràcter més luxós, com els que dissenyava el Joaquim. Tot i això, una excepció va haver de confirmar la norma: el Vapor Gran del Cotó va ser una de les fàbriques més importants de Sabadell. A cavall del segle XIX i el XX, va ser la fàbrica amb més treballadors.

Orbitant el sector tèxtil, que brogia i fumejava a tota hora (dotze, catorze i setze hores cada dia), creixia un entramat d’indústries i serveis auxiliars travats amb el tèxtil

Orbitant el sector tèxtil, que brogia i fumejava a tota hora (dotze, catorze i setze hores cada dia), creixia un entramat d’indústries i serveis auxiliars travats amb el tèxtil, com el metal·lúrgic, els transports, el comerç, o una xarxa de tallers i serveis com la fusteria i la lampisteria. I alhora, també, ho feia la construcció, que havia d’absorbir tant la construcció de l’skyline fabril sabadellenc coronat per les xemeneies com els salts demogràfics promoguts per l’arribada constant —i posteriorment, a mitjan segle XX, massiva— de nouvinguts.

La reconversió constant

La mida de les xemeneies es determinava en funció de la potència de la maquinària, que requeria un tiratge més elevat o més baix del residu en forma de fum que generava la combustió del carbó. Així, les primeres xemeneies construïdes foren menys prominents, en línia amb la sofisticació limitada de les màquines. Tanmateix, l’alçària de les fumeres no evitava la contaminació.

Al Ripoll, gràcies al relleu relativament elevat que es genera a la riba contrària al centre de la ciutat, moltes fàbriques l’aprofitaven per ubicar les xemeneies més amunt dels centres productius i estalviar-se, així, la necessitat de construir grans tubs verticals d’evacuació dels fums. Tanmateix, la xemeneia més alta de Sabadell, de 52 metres, construïda a finals del segle XIX, l’etapa en què “el vapor anava a tot drap”, segons Genís Ribé, se situa, precisament, al llit del riu. És la xemeneia de Cal Grau, fàbrica associada a Garriga Germans i encarregada, durant anys, d’acolorir la roba que s’elaborava a la indústria on dissenyava les peces de roba el Joaquim. Fou dissenyada per Arnau Izard, fill d’un altre enginyer prolífic, Francesc Izard.

El Genís, encara que és arqueòleg i no ha estudiat en termes acadèmics l’etapa industrial de Sabadell, la coneix com si l’hagués viscut. Perquè l’ha estudiat i investigat, i la divulga. És tècnic superior del Museu d’Història de Sabadell, institució dependent de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament que gestiona la conservació dels diversos espais museístics de la ciutat, com la Torre de l’Aigua o el Vapor Buxeda Vell. El museu, a més, s’encarrega de produir opuscles i materials divulgatius i, també, de dissenyar la ruta de les xemeneies, un itinerari lliure i documentat que el Genís s’ha encarregat d’elaborar amb altres professionals.

Tal com ens explica la seva veu autoritzada i atenta, a principis del nou segle, el XX, a partir del 1912, l’electricitat va arribar a les ciutats, i així ho faria a Sabadell. Començava la fi de l’era del vapor. S’instal·lava una nova energia, més ecològica, més econòmica i menys limitada en termes tecnològics, que provenia de la central hidroelèctrica de Cabdella i tenia el seu destí final a La Canadenca. Però, si bé durant els primers anys de postguerra l’escassetat i la manca d’abastiment d’energia elèctrica farien recuperar puntualment el carbó, tot faria pensar que les xemeneies deixarien de tenir el seu ús funcional.

Les xemeneies es van reconvertir per rebre altres funcions productives

Malgrat tot, no va ser així. A partir de llavors, no deixarien de construir-se xemeneies i, encara menys, fàbriques. Les xemeneies es van reconvertir per rebre altres funcions productives, com ara l’evacuació dels productes químics i els materials resultants dels processos de tintatge i acabat del teixit. En paral·lel, així ho farien les màquines de vapor, que servien per escalfar l’aigua emprada en aquests processos.

L’Antoni, un d’aquests immigrants que van arribar a la ciutat, en el seu cas amb gairebé ni temps per néixer, és la viva imatge del que significa la reconversió tecnològica de què parlem. I també, com el Joaquim, del que ha estat l’etapa final i la fi de la indústria tèxtil sabadellenca i de les dinàmiques econòmiques i socials que l’han definit al llarg de les dècades d’hegemonia prèvies.

Una ciutat industrial, una ciutat de classes

El districte llaner de Sabadell i Terrassa no va deixar de créixer en nombre de fàbriques fins a la fi del seu domini. Compra de llana. Procés de producció i venda del teixit. Riquesa. Classe benestant, la propietària dels mitjans —o també, en alguns casos, la beneficiària dels lloguers de les fàbriques i la maquinària—, que aixecava els seus casals a la Rambla, als carrers principals de la ciutat i, també en força casos, a les mateixes illes industrials que formaven les grans fàbriques, sobretot als nous barris populars fills del fenomen, Gràcia i l’Eixample.

Alguns propietaris van promoure la construcció d’habitatges per als treballadors més qualificats

El Vapor Buxeda Vell, en bona part conservat, museïtzat i obert per a visites, és un exemple d’això últim: la gran illa industrial dissenyada pel sabadellenc Francesc Izard tenia, en una cantonada, el casal dels Buxeda. No obstant això, també era habitual que els fabricants tinguessin cases amb despatx al centre. En altres casos, alguns propietaris van promoure la construcció d’habitatges per als treballadors més qualificats, i, inclús, l’empresari tèxtil Josep Garcia-Planas va promoure la creació d’un nucli residencial de casetes al barri de Sant Oleguer, les casetes de Cal Garcia.

Alhora que recorda l’esquema de les illes de fàbriques, Genís Ribé no oblida que, “tanmateix, molts dels obrers, dels centenars i centenars i milers d’obrers que hi havia a la ciutat” —vinguts inicialment de les zones rurals de Catalunya, del País Valencià i de l’Aragó, i posteriorment procedents del sud de la Península—, “s’havien d’espavilar per aconseguir habitatge”.

La dictadura franquista i les seves polítiques públiques no van estar a l’altura de les necessitats d’habitatge i serveis

Els milers de nouvinguts que van arribar progressivament al llarg del segle XIX, i sobretot a partir dels anys cinquanta del segle XX, van tenir dificultats per accedir a unes condicions mínimes d’habitabilitat. La dictadura franquista i les seves polítiques públiques no van estar a l’altura de les necessitats d’habitatge i serveis. Aquest era el contrast de classe, que, en una ciutat que funcionava amb el seu propi sistema industrial, econòmic i social, es feia inevitable.

Així ho explica Jaume Puig a “La producció d’habitatges a Sabadell (1940-1970). Respostes a un problema” (Arraona, 2004): “La manca d’una estructura pública o privada per satisfer les necessitats d’habitatge, així com la inexistència d’una demanda solvent per al mercat immobiliari, va fer que fins a les darreries dels seixanta la producció d’habitatge no fos una activitat lucrativa per al sector privat”.

“Les estratègies emprades per accedir a un lloc on viure passaren pel relloguer, per compartir habitació tota la família amb dret a cuina, per la construcció de coves o de barraques, per residir en petites estades i per habitatges d’autoconstrucció amb materials de mala qualitat”, tal com explica Esteve Deu a “Expansió urbana i econòmica” (inclòs a Sabadell al segle XX, Eumo, 2000).

Totes dues afirmacions les recull el llibre Made in Sabadell (Museus Municipals de Sabadell, 2012), una compilació historiogràfica que m’ha regalat el Genís. Ell, de la mateixa manera que l’assumeix com a natural, destaca l’evidència d’aquest contrast de classe que es reproduïa tant a dins com a fora de les fàbriques.

“Sabadell era una de les ciutats més republicanes del país, precisament per aquesta base obrera i més sindicalista”

El Genís atribueix a aquest contrast de classe i al gran gruix de classes populars la potència i la fortalesa del moviment obrer sabadellenc, sobretot al llarg del segle XX. “Sabadell era una de les ciutats més republicanes del país, precisament per aquesta base obrera i més sindicalista. El sindicalisme va ser potent. L’anarcosindicalisme primer”, amb la figura de l’advocat laboralista barceloní Francesc Layret, elegit com a diputat a Corts per la ciutat, substituït en morir pel seu amic Lluís Companys; “i el sindicalisme, més tard”.

Darrere de tot plegat, segons el Genís, també hi havia “un moviment cultural brutal, tant per un cantó com per l’altre”, que feia vida als teatres (com el Principal i l’Euterpe), als centres recreatius i a les tavernes. En un extrem, el cantó conservador i burgès, que va obrir centres econòmics com la Caixa d’Estalvis i que va trobar el seu espai polític a la Lliga Regionalista o el Centre Català. En l’altre, els models culturals i socials alternatius de les classes populars i menestrals, reunides al voltant de la Fraternitat Republicana o del Cercle Republicà Federal.

La fi de l’hegemonia, la pèrdua de l’exclusivitat industrial

Aquestes dècades queden enrere. L’Antoni i el Joaquim —l’un, pausat, i l’altre, ple d’entusiasme— són la veu de l’experiència. Del final, no pas de la indústria, que segueix produint tants o més metres de teixit amb maquinària molt més sofisticada i eficient. Però sí el final de l’exclusivitat. El final d’un llarg procés de més d’un segle i mig que va ser com posar a refredar ràpidament un brou que uns minuts abans bullia al foc.

La indústria tèxtil vallesana, afectada per la crisi del petroli, es va veure vençuda per la confecció industrial dels grans magatzems

La indústria tèxtil vallesana, afectada per un context internacional de dificultats econòmiques derivades de la crisi del petroli, es va veure vençuda per la confecció industrial dels grans magatzems i la importació de teixits d’elaboració més fàcil procedents de països com el Marroc o la Xina. A parer de l’Antoni, es va començar a vestir pitjor, i per al Joaquim, de manera més esportiva. I el canvi en el mercat va significar l’obsolescència d’un model industrial que havia esdevingut, gairebé, un model de ciutat. Les fumeres van anar deixant de fumejar. La globalització va passar al davant.

“Les indústries es van acabar per llei natural i la ciutat va passar a ser de serveis”

La supervivència es va trobar en l’elaboració de productes de qualitat com els que Garriga Germans va elaborar fins al seu tancament, però Sabadell, una ciutat industrial, ho va deixar de ser. “Les indústries es van acabar per llei natural i la ciutat va passar a ser de serveis.” Amb dues frases, l’Antoni ens narra el capítol següent d’una història en què va deixar de ser protagonista per passar a ser testimoni.

L’empresa on va treballar quinze anys va marxar a una altra ubicació més gran i rendible, al terme d’Olius. Ell es va retirar, forçat per una malaltia, i Sabadell va continuar absorbint immigració, i a força de polítiques i inversions, va trobar el fil per seguir estirant en la diversificació enfocada cap al sector terciari. Però, segons ell, s’hauria pogut estirar encara més, el fil del tèxtil sabadellenc, protegint-lo i conservant-ne la riquesa, la qualitat.

Un cop més, el camí va ser la reconversió. Una nova transformació dirigida als serveis. I aquest fet, de manera complementària, en porta un altre: el manteniment, sinònim de memòria, termòmetre de quant i com de bé recordem. La conservació del patrimoni industrial, dels incomptables espais físics que, desnaturalitzats de la seva funció genuïna, han seguit derives diferents.

I al segle XXI què són les xemeneies de Sabadell? Què és tot allò que hi havia sota les xemeneies? El Vapor Badia és una biblioteca, al Vapor Llonch hi ha la Regidoria de Treball i Empresa, i al Codina, dependències municipals i l’Oficina Municipal d’Habitatge. Altres conjunts industrials s’han convertit en supermercats, com la fàbrica de Llagostera i Sampere o el Vapor de Cal Borni Duch. El Vapor Buxeda Nou és actualment una escola bressol. I, inclús, les xemeneies dels antics vapors Bonaventura Brutau i Ca l’Escapçat es conserven als mateixos espais, que han estat reconvertits en centres educatius.

Tanmateix, moltes de les xemeneies que queden al pla de la ciutat estan “isolades, aïllades, enmig de places públiques o d’illes de pisos, i falta informació per entendre el paisatge industrial al qual pertanyien”. Ho explica el Genís. Mal assumpte, “quan hi ha una promoció privada pel mig, des del punt de vista de la pervivència de l’antic espai industrial. És el preu a pagar pel canvi de la ciutat”, diu, sarcàstic: “el progrés”.

Les xemeneies de Sabadell són dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell, que vetlla per la seva rehabilitació, conservació i protecció

Però estan protegides i no es poden enderrocar. Són dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell, que vetlla per la seva rehabilitació, conservació i protecció. El museu procura deixar una traça informativa, un senyal, tal com en diu el Genís, que informa la gent que aquella xemeneia pertanyia a un conjunt industrial que havia tingut una activitat, així com de la data de construcció, qui la va dissenyar i quina alçària té. 

N’hi ha 45 de documentades, 28 de les quals formen part de conjunts industrials encara existents i una desena de les quals són al centre. Dues, perifèriques, han caigut per causes alienes a la voluntat municipal en finques d’àmbit privat, els anys posteriors a la documentació i la interpretació elaborades entre el 2006 i el 2010. Algunes han estat escapçades per la pèrdua de determinats usos i la necessitat de coronar les estructures al llarg de l’últim segle, i, posteriorment, pel desús perpetu en termes productius de les darreres dècades, el mal estat i la manca de manteniment. 

Les xemeneies són un retrat físic viu del passat, del diàleg entre les característiques pròpies de la ciutat i les dinàmiques globals

També n’hi ha, de fàbriques abandonades, sobretot al Ripoll. I les que es mantenen dretes no destaquen amb prominència en l’horitzó sabadellenc d’edificis més alts. Però les seves xemeneies són un retrat físic viu del passat, del diàleg entre les característiques pròpies de la ciutat i les dinàmiques globals viscudes en forma de canvis econòmics, industrials, polítics, socials.

Les xemeneies han transformat el seu paper. Abans sempre fumejants, productives, hiperproductives; ara són testimonis d’aquell passat, són memòria i divulgació.  Són espais amb nous usos públics i, sobretot, són un museu a l’aire lliure. I un skyline etern de Sabadell.