L’amor ha estat un dels temes que més ha inspirat tot tipus de manifestacions artístiques durant totes les èpoques i llocs del món. La música ha estat una de les arts més prolíferes a l’hora d’exaltar aquest sentiment universal. L’amor ha estat i és la musa per excel·lència, també aquí a casa nostra, com en el cas de la cançó Els Ocells, de la jove de Vilassar de Mar Judit Neddermann. Com neix aquesta cançó? A qui va dedicada? És amor o desamor? Fa patir o ja ha sanat? És vigent o ja ha passat? Aquest text intenta respondre totes aquestes qüestions a la vegada que aportem una mica de llum al laberint de sensacions, sentiments i emocions que configuren l’amor.

“M’agrada molt explicar com neix la cançó Els Ocells. Quan havia de compondre el meu tercer disc, Nua (Satélite K, 2018), me'n vaig anar a una masia situada a la Riera de Gaià, al costat d'Altafulla, que es diu Mas Gaià, que el porta la mare d'una amiga de la meva germana. Hi vaig anar sola. Sempre vaig sola. El que passa és que, per compondre l’anterior disc me'n vaig anar sola completament. Aquest cop volia estar sola però, si pogués ser, en un lloc on hi visqués més gent. Aquest mas era ideal perquè dinàvem i sopàvem junts tota la gent que estava vivint per allà. També hi havia el Llamp, que apareix a la cançó, que era el gos del mas, i em feia molta companyia. Així, tenia tot el dia per a mi, però en els moments que necessitava una mica de socialització en tenia, que també és important perquè si no acabes una mica boig. Només arribar, la Rita em va ensenyar l'habitació. Vaig seure, vaig treure la guitarra i, de cop, vaig veure per la finestra un estol d'ocells súper bèstia que es va enlairar del terra cap amunt. A més, hi havia una llum molt maca perquè era migdia i aquella zona té una llum especial. Just estava provant uns acords i va sortir la tornada ‘I els ocells volen davant meu’. Els dies següents, treballant amb la cançó, vaig treure la resta de la tornada ‘i el camins s'obren davant meu, amb una llum que ja no veus’, perquè ja havia decidit que aquesta cançó aniria d’una història concreta, una història d’amor que ara, per primera vegada, sentia que podia tancar”.

L’amor no és una emoció sinó un sistema de motivació per tal de cobrir una necessitat primària

Una història d’amor. Amor... Sabem què és realment? Abans de descobrir quina és aquesta història que s’amaga rere la cançó intentarem respondre aquesta pregunta, si és que això és possible. Per fer-ho, consultem un dels llibres més aclaridors de la matèria: Why we love (Per què estimem) de la biòloga i antropòloga americana Helen Fisher, en què centra l’atenció en l’òrgan responsable d’absolutament tot: el cervell. La doctora Fisher i el seu equip van escanejar el cervell d’homes i dones enamorats per tal de saber què passava als caps d’aquests amants quan se’ls mostraven inputs que evocaven la persona estimada. L’experiment va demostrar que algunes parts d’una regió del cervell, anomenada nucli caudat, esdevenien especialment actives. Aquesta zona ens ajuda, en paraules de la mateixa Fisher, “a detectar una recompensa, discriminar entre varies i esperar-ne una d’elles, a la vegada que genera la motivació per aconseguir-la i planifica els moviments específics per fer-ho”. Per tant, gràcies a aquest experiment, va arribar a la conclusió que l’amor no és una emoció sinó un sistema de motivació per tal de cobrir una necessitat primària: l’aparellament i conseqüent reproducció. És precisament per això que l’amor és tenaç i tossut, com tots els impulsos, al contrari de les emocions que venen i van. Qui no ha estat content al matí i trist a la tarda? En canvi, saciar la set és impossible sense beure.

“Me'n vaig anar molt amunt jo sola i després la caiguda va ser monumental”

Però, ara que ja sabem de què parlem, tornem a Els Ocells. Quina història d’amor (o sistema de motivació) s’amaga rere aquesta cançó? La Judit ens ho explica: “És una història d’amor que ve de molt lluny. Va ser molt curta, un d’aquests enamoraments que pugen molt ràpid i es desinflen. Com un souflé. Ara amb perspectiva veig que potser no era amor, potser era una altra cosa... Una connexió molt bèstia amb algú en un moment determinat. Jo en aquell moment era molt jove, perquè tenia 22 anys o així, i ho vaig viure com l'amor de la meva vida. Tot i que ja m’havia enamorat abans, era la primera vegada que jo sentia aquest tipus de connexió. Va ser molt fort per a mi... Em vaig emocionar a tots els nivells. Vaig començar a projectar-ho tot sense que hagués passat quasi res. Me’n vaig anar molt amunt jo sola i després la caiguda va ser monumental”.

Però, qui o què va fer que la Judit “se n’anés tan amunt”? La doctora Fisher ho té molt clar: la dopamina i la serotonina, dues substàncies químiques claus en el procés d’enamorament. Uns nivells elevats de dopamina al cervell provoquen una motivació indestructible i una eufòria desbordant, estats que resulten familiars si alguna vegada has estat enamorat o... drogat! Sí, els amants es tornen dependents de la relació romàntica que, com totes les addiccions importants que coneixem, està associat a l’augment de la dopamina. Per altra banda, els nivells de serotonina baixen, cosa que també passa a totes aquelles persones que pateixen d’algun TOC (Trastorn obsessiu compulsiu). Per això un dels símptomes de l’enamorament són els pensaments recurrents, obsessius, cap a la persona estimada. O com diu la Judit: “Em vaig obsessionar amb la idea del que jo m'imaginava que seria si haguéssim estat junts, però no ho vam estar. Això ho va fer pitjor, perquè no vaig tenir temps de comprovar si hagués funcionat o no. Ho vaig idealitzar. Al meu cap funcionava perfecte, però a la realitat no va poder ser. Va ser ell que no va voler. Jo estava disposada i entregada, però ell va dir que no. Va ser dur. Vaig fer moltes cançons relacionades amb aquesta història.”

“En el moment d'escriure ‘Els Ocells’ vaig sentir que ja estava curada”

I què té, doncs, de diferent, Els Ocells? “Es tracta d’una cançó de tancament, per a mi. En aquell moment vaig sentir que ja estava curada. Ja havia entès per què m'havia passat tot el que havia d'aprendre al respecte. Em sentia en pau. Havia deixat de culpar a aquesta persona i a mi. Uns mesos abans m’havia tornat a enamorar i em va anar molt bé. Tornava a sentir amor per una altra persona, vibrava amb una altra persona, estava bé amb una altra persona... Però vaig haver de passar unes etapes del tot necessàries per poder resoldre el tema. El moment de sentir que s’havia tancat del tot va trigar molt, i quan ho vaig sentir, va ser quan vaig compondre Els Ocells. Va ser molt natural. Quan estava component el tercer disc ja no necessitava parlar d’ell. Em vaig sentir molt forta i molt lliure. Pensava: estic aquí sola, fent cançons noves, i ja no tinc necessitat de parlar d'ell. Em sentia molt poderosa”.

Com va poder superar-ho la Judit? Quines són aquestes etapes? La Helen Fisher ens ajuda a donar respostes. Segons la doctora, cal passar per dues fases ben diferenciades abans de “curar el cor”. La primera és la fase de protesta, un crit desesperat en forma de trucades, mails o visites per tal de demanar, si no suplicar, l’atenció perduda. Què passa si no s’aconsegueix? Es desencadena la ràbia. Sí, de l’amor a l’odi només hi ha un pas. Això que la saviesa popular ja avisava té la seva base científica en el fet que amor i odi comparteixen una mateixa xarxa cerebral, estimulant els mateixos centres del còrtex prefrontal. Així, quan algú comença a adonar-se que la recompensa esperada (l’amor desitjat) està en perill o esdevé inassolible, aquests centres del còrtex prefrontal envien senyals a l’amígdala, encarregada de desembocar la ràbia, que no és res més que una resposta evolutiva. La naturalesa ens dona un mecanisme catàrtic per ajudar-nos a desprendre’ns d’una parella que ens refusa i que ha posat en perill el nostre futur reproductor. L’odi és el motor que ens permet seguir vivint. Però no ens podem quedar instal·lats en l’odi, oi? Evidentment, no. Tot seguit arriba la pena i l’afecció, sentiments que afloren durant el procés de dol que pateix algú no correspost i que formen part de la segona fase, la de resignació. Aquest desconsol és una experiència tan debilitadora que la natura seria estúpida si ens la fes passar per res. I la natura d’estúpida no en té ni un pèl. Alguns estudiosos han afirmat que, com que és un senyal sincer i immanipulable que hi ha alguna cosa que va malament, va servir als nostres avantpassats tocats pel mal d’amor com a crit desesperat d’auxili i així poder trobar el suport social en aquests moments de tanta necessitat. Tenir una espatlla on plorar és, i ha estat, balsàmic.

“Ara sóc més forta perquè sé que el temps ho cura”

La Judit havia posat punt i final a aquestes dues fases quan va escriure Els Ocells, i és per això que la cançó desprèn aquesta sentiment de serenor i assossec. És la pau del guerrer. O no? “Ho vaig fer quan encara no estava en pau, perquè tenia altres històries obertes, però avançava la pau que vindria. Realment Els Ocells, i moltes altres cançons del disc, evoquen tranquil·litat, però és una calma que vaig aconseguir més endavant. Va ser com premonitori! Durant la gira, uns mesos després, em vaig trobar que estava cantant unes cançons que reflectien exactament el que m’estava passant en el present, quan de fet les vaig escriure molt abans. Però el que sí que és cert és que escriure Els Ocells va ser molt revelador per a mi respecte aquest episodi de la meva vida. Havia passat el temps i veia que ja ho tenia col·locat a un altre lloc. Ara soc més forta perquè sé que el temps ho cura tot i fa mutar els sentiments perquè, llavors, vaig sentir certa pena, certa melancolia, en sentir clarament que aquella persona ja no formava part de la meva vida, ni per bé ni per mal. S’havia acabat del tot, i pensava com de maca hauria pogut ser la nostra relació si no haguéssim posat l’amor romàntic pel mig.”

Arribats a aquest punt, qualsevol persona a qui hagin trencat el cor ja està preparada per tornar a creure en l’amor. La Judit ho té claríssim: “Crec en l’amor, inclosa la possibilitat de construir amb algú un amor etern. Encara vivim d'amors molt bèsties que han passat fa molts anys. Quan dues persones aconsegueixen viure i compartir l'amor, d'alguna manera està transformant la humanitat. És per això que la crítica aferrissada a tot el que coneixem i com estem organitzats em posa una mica nerviosa. Tinc la sensació que puc veure d'on surt aquest ordre. La societat ens diu que el que em de fer és trobar una parella amb qui estar tota la vida i tenir fills. Ara ho estem posant en dubte i està súper bé, però no crec que això sigui gratuït perquè la família és el que fa que no et sentis sol, t'arropa i hi pots compartir l'amor incondicional. No sé si el fet de formar famílies ha sigut per poder tenir la possibilitat de viure aquest amor”. Un cervell de milions d’anys d’antiguitat amb els seus circuits neuronals esculpits per afavorir l’amor romàntic donen la raó a la Judit. Res és gratuït i creiem en l’amor perquè el necessitem per calmar la necessitat de reproduir-nos, tal com que necessitem l’aigua per calmar la set.

Llegeix la lletra de la cançó aquí.