L’ofici de Fernando Setién és un repte de dimensions minúscules, de proporcions diminutes. I, malgrat la petitesa, no és bufar i fer ampolles. Més aviat al contrari. La lògica, aquí, és inversa, perquè en aquesta història la vara mesura diferent: dotze centímetres només n’ocupen un. El teatrí que descobrim és un món en miniatura i, com en la realitat a escala natural, hi ha escenògrafs que es dediquen a muntar-hi l’attrezzo. El Fernando n’és l’ebenista, l’artesà que treballa la fusta d’on neixen mobles que es poden agafar amb dos dits i que omplen de mundanitat escenes que transcorren en cases de nines. Empesos per la curiositat, l’hem visitat al seu taller, ubicat en una nau del barri del Gornal de l’Hospitalet de Llobregat, on conviu amb altres artistes de diverses parts del món enmig d’un ambient més aviat underground. Ell, però, se n’endú la palma, de la delicadesa i el detall.

El teatrí que descobrim és un món en miniatura i, com en la realitat a escala natural, hi ha escenògrafs que hi munten l’attrezzo. És el cas del Fernando

Nascut a l’Uruguai, i establert des de fa dècades a Catalunya, Setién va convertir l’afició de fer maquetes en una feina tan particular com aquesta principalment per condicions externes. Una víctima, com tantes n’hi va haver, de la crisi econòmica del 2008, que es va endur a la deriva milions de projectes vitals. No va canviar pas gaire de professió, però; tan sols de grandària. Treballava com a ebenista —de peces a escala real— fins que, després de 26 anys al sector, l’empresa va tancar i es va veure abocat a la temporalitat. “Vaig començar a deambular per diverses feines i, clar, anava fent anys...”, recorda. Vagarejant, vagarejant, fins i tot va anar a parar un temps a la Sagrada Família, on va participar en la restauració dels bancs i confessionaris de la cripta.

Era possible que hi hagués una sortida, a aplicar les seves habilitats com a ebenista a mobles a escala 1:12? Increïblement, sí

Però ja n’estava fart, d’incertesa. “En un moment donat, em vaig plantejar fer alguna cosa pel meu compte. Què podia fer que no requerís gaire inversió?”, es preguntava. La resposta la va trobar a les seves mans, expertes a treballar escarrassadament la fusta amb pols ferm, una qualitat que li faria molta falta d’ara endavant. Era possible que hi hagués una sortida, a aplicar les seves habilitats com a ebenista a mobles a escala 1:12, com els de les seves maquetes? Increïblement, sí. “Vam descobrir que hi havia un mercat de col·leccionistes, i un circuit de fires internacionals prou gran”, relata. El plural que fa servir no és pas gratuït: “Òbviament, això ho vam fer amb la meva parella, no podia afrontar-ho sol”.

Malgrat la humilitat que traspua el Fernando, es podria dir que la jugada els va sortir bé, almenys durant una temporada. Tant és així que ens confia, amb modèstia, que és l’únic miniaturista que fa mobles d’estil contemporani a Europa. Alta gamma feta a mà, i en tan sols uns mil·límetres. És el que el diferencia de la resta. La particularitat dins la singularitat de dedicar-se a fer miniatures. “Generalment, el que abunda és moble clàssic, moble barroc, moble victorià”, ens aclareix. La línia contemporània no és la més acceptada entre els amants d’aquestes rareses. “La gent continua preferint el que és clàssic.”

Amb modèstia, Fernando Setién ens confia que és l’únic miniaturista que fa mobles d’estil contemporani artesanalment a Europa. És el que el diferencia de la resta

Els anglesos, que sovintegen entre els seus clients, “són molt victorians, va ser l’època daurada de l’imperi, aquest que ja no existeix. I no surten d’aquesta imatge”. Imaginem-nos tot de mobles amb tints daurats, aristocràtics, com immersos en una novel·la de Jane Austen. L’escenografia d’Orgull i prejudici feta miniatura. “Jo he procurat diversificar i fer que la peça pugui estar dins d’una col·lecció, més enllà d’una casa de nines, que pugui estar en un prestatge com a adorn”, explica. Però no és l’habitual.

“El perfil de client és una senyora anglesa, amb diners, d’entre seixanta i vuitanta anys. Velletes amb la rebequeta rosa i els cabells blancs, que t’expliquen la seva vida”

El Fernando ens alerta, com qui confessa una intimitat, que aquest és, com sospitem, un món molt melindrós: “Hi ha un ambient força cursi”. La seva clientela s’adscriu ben bé al que la imaginació, no deslliurada de clixés, dibuixa quan pensem en aquest adjectiu. “El perfil és una senyora anglosaxona, amb diners, d’entre seixanta i vuitanta anys. Quan vas a les fires, estàs envoltat de velletes angleses, així, amb la rebequeta rosa i els cabells blancs, que t’expliquen la seva vida i les seves coses”, descriu divertit. L’incís me’l treu de la boca en veure’m intentant imaginar-me’l, amb el seu tarannà proper i senzill, enmig de tantes senyores acostumades al luxe: “Com dins d’una pel·lícula, eh?”, bromeja. Més enllà de la caricatura, assegura que són molt agraïdes i que es creen situacions molt lindas, aquest adjectiu tan de la seva terra natal, ja que quan reben les peces de la mà del seu artesà fins i tot n’hi ha que s’emocionen.

Així, a poc a poc, xino-xano, petit à petit, el Fernando, convençut de la seva aposta pel disseny contemporani, va aconseguir fer-se lloc amb una nova veta de mercat al sector, i s’ha obert pas en aquest univers paral·lel en miniatura que hi ha en certes esferes arreu del món, lluny de la vida corrent. Gràcies a aquest circuit, ha viatjat a un munt de fires, com ara a Chicago, Londres o Amsterdam, on amants d’allò que és minúscul i exquisit es troben i adquireixen mobles, tèxtils, coberteria, porcellana... I fins l’exemplar més inimaginable d’estri de la llar que es pugui passar per la llanterna reductora.

Ben bé que la mida no en determina el preu, en aquest cas: la peça més econòmica del Fernando costa uns 50 euros; la més cara, fins a 1.000. De mitjana, entre 300 i 400 euros per peça

“En fi, una mica boig, no? És com una fira de decoració, però és cara”, adverteix. Ben bé que la mida no en determina el preu, en aquest cas: la peça més econòmica del Fernando pot costar uns 50 euros; la més cara, fins a 1.000. De mitjana, entre 300 i 400 euros per peça. El que es paga no és el material, sinó la destresa minuciosa, l’habilitat pel detall, les hores invertides en una superfície tan mínima. També una certa actitud zen: “La mà ha de funcionar, i has d’estar tranquil. A vegades, fixa’t, estàs una mica distret, crispat pel que sigui, i has de fer un pas molt delicat i... O me’n vaig a fer una volta, o em prenc un cafè, o ho deixo per a l’endemà, perquè ara no ho faré bé”. I això pot ser fatal.

Tenir presència a les fires internacionals no només brinda visibilitat, sinó que permet nodrir la cartera de clients, que, amb delit, comproven in situ la qualitat de les delicades peces que posteriorment compraran al web de l’artesà. Però d’on ve, aquesta dèria per les miniatures? “Això arranca al segle XVII a l’Europa central, quan el tema de les cases de nines va començar a prendre una forma més elevada. En feien amb tots els elements perquè les nenes sabessin com havien de decorar una casa, com portar-la.” En altres paraules, l’origen d’aquests objectes buscava adoctrinar en el rol de gènere de l’època.

Tanmateix, el punt d’inflexió clau en la història d’aquests petits mobles rau en una casa rica dels Estats Units: la família Thorne. Entre el 1932 i el 1941, els Thorne van encarregar reproduir a escala 1:12 escenes d’època als millors arquitectes, interioristes i artesans del moment al país. Són fins a cent minihabitacions amb tots els seus elements, que recreen i delecten amb tots els detalls els diversos períodes de la decoració amb l’objectiu de plasmar com havia canviat l’interiorisme des del segle XVII fins als anys quaranta. Avui la majoria d’aquestes maquetes, que s’han convertit en les referents del sector, es poden trobar a l’Institut d’Art de Chicago.

La fal·lera pels mobles en miniatura neix al segle XVII a l’Europa central. “En feien amb tots els elements perquè les nenes sabessin com havien de decorar una casa, com portar-la”

El Museu Nacional de la Joguina i la Miniatura de Kansas és la meca del miniaturista, i el Fernando hi té una vitrina amb peces seves

Setién també pot presumir de tenir peces en un museu. I no qualsevol, sinó la institució de referència en aquest món diminut: el Museu Nacional de la Joguina i la Miniatura de Kansas, al bell mig dels Estats Units. És la meca del miniaturista, i ell hi és. “És la col·lecció més important de miniatura i de joguines del món, i hi tinc una vitrina sencera”, explica, amb un exemplar d’un aparador belga, quatre cadires i alguns complements. Al seu taller, ens mostra les peces que té en estoc, i una té la sensació que són de mirar però no tocar gaire. Fa basarda agafar-les i que, maldestrament, caiguin a terra per una badada o, més aviat, una matusseria. En la seva fragilitat, són petites obres cuidades fins a l’últim detall, el més petit. A vegades són creacions de disseny propi, a vegades són reproduccions, com ara una cadira Thonet dels anys cinquanta, una butaca del dissenyador danès Finn Juhl, una taula de ràdio del reconegut arquitecte finlandès Alvar Aalto o, fins i tot, la popular cadira doble d’Antoni Gaudí.

Ara bé, el cel no el va tocar a Kansas, sinó una mica més a prop, a Venècia. “Van contactar amb mi de la guia Homo Faber”, que vol dir, literalment, en llatí, ‘home que fabrica’, relata Setién orgullós. Es tracta d’una plataforma de renom, creada per la Fundació Michelangelo, dedicada a l’artesania d’excel·lència. “En tot l’Estat érem sis, i de Catalunya, dos.” Ell i Vitralls Bonet eren els escollits, la selecció catalana. A banda de la guia, cada dos anys, la fundació organitza un gran esdeveniment a la ciutat italiana, tan avesada a acollir glamur. I la trucada també va arribar, inesperada, perquè ell i les seves obres fossin a la Biennal del 2022. “Jo els mirava i pensava: «Quina bogeria». «Vols ser a Venècia?», em van dir. Espera que m’ho penso... Sí!”, recorda exclamant. La sorpresa encara el pren: “Vaig anar a fer una exhibició amb totes les marques de luxe, amb Montblanc, Dolce & Gabbana... Jo era allà entre tota aquella gent fent una exhibició en directe amb totes les artesanies d’alt standing!”.

Pregunto al Fernando pels seus referents, i de seguida té la resposta clara. M’imagino que no hi ha gaire marge, en un nucli tan reduït. “Per mi n’hi ha dos: un de Saragossa, el David Iriarte, que fa barroc francès. I l’altre és Geoff Wonnacott, anglès, que també treballa en la mateixa línia. A Europa són els top”, afirma. El top dels top el trobem, però, als Estats Units, Will Robertson. “És un americà que fa... Bé, fa de tot. Treballa metall i amb un nivell de precisió aclaparador.” Ja ho diu, el peu de pàgina del web de Robertson: “Els detalls importen”. I tant que importen.

“El que em diferencia dins del sector és la curvatura de fusta. Ningú corba a mà”

Quan parla de Robertson amb admiració als ulls, Setién es fa petit, modest, com gairebé oblidant per un moment que el que ell és capaç de fer amb un sobrant de fusta de mil·límetres és ben bé art, i del més delicat. Des que va decidir fer aquesta aposta per l’ebenisteria en miniatura fa sis anys, el Fernando ha anat perfeccionant la seva tècnica, i, al fet que és l’únic que en fa d’estil contemporani a Europa, hi cal sumar una altra distinció: “El que em diferencia dins del sector és la curvatura de fusta. Ningú corba a mà”, afirma. Tant és així que, a banda d’inventar-se els seus propis estris per anar més per feina, fins i tot ha enginyat una metodologia per corbar les seves peces en miniatura. És una recepta secreta? “Per ara sí. Amb el temps sortirà tot”, diu somrient, murri, mentre ens ensenya el resultat en una peça de fusta que fa menys de la meitat d’un mil·límetre.

Amb retalls reciclats fa, el Fernando. L’austeritat li és suficient. D’un tros de fusta que un ebenista a escala real de seguida descartaria, ell en pot treure fins a tres mobles. Noguera, paduc, cirerer... En general, treballa amb fustes nobles, dures, perquè reprodueix mobles que, al seu torn, estaven fets amb material de qualitat. De fet, el procediment per crear una miniatura és molt similar al d’un moble a escala 1:1. El plànol, l’especejament dels components, el tall, l’acoblament, l’envernissament. “Clar, estàs fent un moble se suposa que contemporani, que està tot fet a màquina. Jo he de procurar, amb la mà, afinar el tall de manera que sembli que està fet amb una màquina”, aprecia.

“Crec que no ho he fet malament, no? Vaig anar pel bon camí”, reflexiona mirant enrere, fent balanç. És el moment de fer-ne, perquè ara n’hi queden poques, de peces. Se les està traient de sobre, a punt de fer taula rasa. Després d’uns anys en què ha pogut dedicar-se per complet al miniaturisme, la incertesa econòmica ha tornat a picar a la porta del Fernando. Com un record fefaent de la ciclicitat del sistema, ha aparegut l’enèsima crisi, i s’ha vist obligat a aturar, almenys temporalment, la producció de peces. La irrupció inesperada de la covid-19 va afectar aquest petit sector, com tants d’altres. “Durant la pandèmia vaig vendre força, però després, clar, la gent va començar a gastar-se els diners en altres coses”, narra. Les miniatures van quedar en segon pla, fins i tot per a les butxaques més acabalades. “Vaig anar aguantant, però no tinc tant múscul per resistir, no sé, sis mesos de vendes baixes”, comparteix amb nosaltres amb una certa tristesa. Cal, de nou, reinventar-se. O, de moment, aturar-se i agafar perspectiva.

El Fernando, ara, s’ha vist obligat a aturar el projecte: “Durant la pandèmia vaig vendre força, però després, clar, la gent va començar a gastar-se els diners en altres coses”

“La idea és tornar; estic donant voltes a com fer-ho”, avança, encara insegur del rumb que prendrà

No sap ben bé com tornarà. Però, com a mínim, sap que vol fer-ho. “Per circumstàncies personals, he de buscar un ingrés ràpid i una mica constant durant un temps, però la idea és tornar. Estic donant voltes a com fer-ho”, avança, encara insegur del rumb que prendrà. Potser la clau es troba en la diversificació, a no dependre exclusivament del col·leccionista clàssic, però també, i qui sap si és la gallina dels ous d’or, a explorar si en l’àmbit del cinema i de la publicitat les seves miniatures podrien trobar-hi un espai. Al cap i a la fi, la unicitat defineix la seva fotogènica feina i poques persones més a banda d’ell la saben fer. “A aquestes alçades, ens coneixem tots”, admet.

A la motxilla, el Fernando hi té uns coneixements únics i, sobretot, nascuts d’una autodidàctica que el defineix i que no s’atura. Ell, però, l’artesà de la miniatura, per ara sí que fa una pausa necessària. Per pensar, per renovar el pols, per agafar embranzida i intentar trobar en un món minúscul una forma per guanyar-se la vida de manera digna i sostinguda. Per petit que sigui el repte.