La Mercè Piera prepara la seva carta per als Reis d’Orient des d’una casa de Terrassa. Fa fred, és un hivern —no hi ha data— dels anys vint. Els nervis per la nit màgica comencen a aparèixer i sap que, aquest any, potser no s’ha portat del tot bé. Com que els Reis ho veuen i ho saben tot, comença així:

Benvolguts Reis d’Orient, 

Gaspar, Melchor y Baltasar

Vos prego feu la merce de portarme lo que vos demano si be es beritat que no he sigut gaire bona minyona jo vos prometo que de ara en endeban ja ho sere.

Un estoig

Unes estisoretes

Una caixa de colors llapis

Una capseta per els manecs

Una carniseria

Una nina

Carbo, teies, bombons i lo que vulguin

Grasies per endaban

Mercè Piera

Van complir els desitjos de la petita Mercè, Ses Majestats? No ho sabem. Sí que sabem, però, que la seva carta va ser entregada, i que els Reis la van llegir. Poc es devia pensar aquella egarenca que, cent anys després, la seva carta encara dansaria. I menys encara, que formaria part del fons patrimonial de la Universitat de Barcelona i que compartiria espai amb cartes de nens com ella, però d’un segle després. Connexió directa entre 1920 i 2020, cent anys de diferència entre unes cartes i altres, però totes escrites per nens. Un diàleg intergeneracional que té lloc al CRAI Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, al Raval. Les llegim?

La Roberta Boscaro i en Ramon Anglada ens esperen a la biblioteca de la facultat. Els dos formen part de la Unitat de Procés Tècnic del CRAI de la UB. Una documentalista veneciana i un documentalista alellenc s’han encarregat de revifar les cartes d’un segle ençà que formen part del Fons Pere Bosch i Gimpera. Remenen carpetes de color salmó que dins guarden un univers de desitjos. Es demanen bombons, una capsa de paper d’escriure, una ampolleta de perfum... Voluntats d’uns nens que ara ja serien besavis. La seva màgia continua intacta. Anem a conèixer aquesta història i, per fer-ho, us presentem breument els tres protagonistes que ens han fet arribar les cartes: Pere Bosch i Gimpera, Tomàs Carreras i Artau i Lluís Pericot i Garcia. 

“Tomàs Carreras i Artau forma un primer arxiu que es diu Archivo de Psicología y Ética Hispanas, que el 1915 evoluciona en l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya”

Ens ho explica en Ramon: “Tomàs Carreras i Artau forma un primer arxiu que es diu Archivo de Psicología y Ética Hispanas, que el 1915 evoluciona en l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Quasi amb total certesa, i ho diu el doctor Lluís Calvo, que ha estudiat molt aquest tema, aquestes cartes als Reis d’Orient formaven part d’aquest arxiu”, comenta.

“El gran fons que tenim aquí a la UB és de dos prehistoriadors catalans: en Pere Bosch i Gimpera i en Lluís Pericot i Garcia; aquest últim, deixeble de Bosch i Gimpera. Tomàs Carreras i Artau col·laborava amb tots dos. Quan esclata la Guerra Civil, Bosch i Gimpera marxa del país i acaba exiliat a Mèxic. És llavors quan Lluís Pericot agafa el relleu com el factòtum de l’arqueologia catalana, perquè ell sí que s’entén amb el nou règim franquista”, explica Anglada. I aquí ve el misteri de tot plegat. Com van saltar aquestes cartes d’un fons a l’altre?

La Roberta apunta una possible hipòtesi: “Sabent que eren investigadors i col·laboradors, el més probable és que Bosch i Gimpera, i després Lluís Pericot, recollissin la documentació i les cartes, perquè era important per als seus estudis, i les deixessin amb la resta de documents”. Una altra pregunta: per a què les volien, aquelles cartes?

“Tomàs Carreras i Artau volia, per una banda, trobar trets psicològics per diferenciar les poblacions de la península Ibèrica i, per una altra, analitzar els trets diferencials respecte al nord-est peninsular. Per què? Perquè en aquell moment volien identificar les diferents societats primitives. Hem de saber que el que feia en l’àmbit de l’etnografia i l’etnologia Carreras i Artau lligava molt amb la feina que feia en Bosch i Gimpera i, més tard, en Pericot”, explica en Ramon. 

“Es creia que, a través de les cartes, es podrien obtenir trets psicològics dels nens d’Espanya”

Què entenien com a societats primitives? “Les que havien conservat els trets i costums primigenis”, respon. “Per exemple, passaven unes enquestes etnogràfiques als pastors perquè es considerava que, a l’estar aïllats a les muntanyes del Pirineu, s’havien mantingut fidels a com podia haver estat tot allò molts anys enrere. O, per exemple, als pescadors. Els nens eren un altre exemple de gent primitiva que podien aportar a l’estudi, en el sentit de ser persones no corruptes. I per això la recol·lecta de cartes. Es creia que, a través d’elles, es podrien obtenir trets psicològics dels nens d’Espanya”, detalla en Ramon. 

“Gent molt coneguda, com Telesforo de Aranzadi o Josep Maria Batista i Roca. Tots aquests intel·lectuals de l’època estaven interessats en això, i van crear aquest cos teòric que es deia psicoetnografia”

I continua: “Tot aquest grup de gent, liderat per en Tomàs Carreras i Artau, amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, van idear una teoria que es deia psicoetnografia, que cercava perseguir trets psicològics de diferents poblacions per buscar-ne els trets diferencials. Gent molt coneguda, com Telesforo de Aranzadi o Josep Maria Batista i Roca. Tots aquests intel·lectuals de l’època estaven interessats en això, i van crear aquest cos teòric que es deia psicoetnografia, basat en les societats primitives”. 

La Roberta afegeix: “S’ha de tenir en compte que eren professors, investigadors a qui els interessava molt el tema i hi dedicaven molt temps. Anaven amunt i avall pel país buscant aquestes fonts documentals. Hi ha una part de les cartes que la té el CSIC i una altra, nosaltres. I, en el nostre cas, ens interessava lligar els diversos fons, perquè algú que està estudiant el de Tomàs Carreras i Artau sàpiga que una part important de les cartes que recopilava les conserva la Universitat de Barcelona”. 

“Aquí ens han arribat 643 cartes de l’any 1921 al 1925 bàsicament. Algunes, dels magatzems Rodríguez de Madrid, i d’altres, de Terrassa”

I continua: “Aquí ens han arribat 643 cartes de l’any 1921 al 1925 bàsicament. Algunes, dels magatzems Rodríguez de Madrid, i d’altres, de Terrassa. Al CSIC n’hi ha més de 3.000, de molts pobles de Catalunya. Pel que fos, aquest grup de cartes es va quedar aquí, a la UB, i en Bosch i Gimpera, fos per estudi o per oblit, les va guardar. En Tomàs Carreras i Artau, com dèiem, era catedràtic d’ètica a la UB, però l’any 42 ho va agafar tot i se’n va anar al CSIC. Desconeixem per què s’emporta tot el seu arxiu menys aquest petit grup de 643 cartes que es queden a la UB”. 

“El 2020 ens adonem que han passat cent anys de la primera carta. Llavors vam dir: «Recollim-ne de noves!»”

Tenim la màgia viva d’aquestes 643 cartes a les mans. Com comencen a treballar en aquest tema? La Roberta ens ho explica: “El 2020 ens adonem que quasi han passat cent anys de la primera carta. Llavors vam dir: «Recollim-ne de noves!». La nostra tasca no és fer cap estudi, nosaltres només les tractem i les posem a disposició de qui vulgui. Hi vam veure la importància i sabíem que, si no ho fèiem, les cartes es llençarien i es perdria aquest patrimoni. Llavors vam demanar permís i ens van donar el vistiplau. Nosaltres generalment ens encarreguem de la gestió i la difusió dels diversos fons, però el tema de les cartes és excepcional”, acaba.

“A les cartes del 2020 hi queda molt reflectida la pandèmia, i això les fa molt úniques, perquè hi apareixen desitjos. Això també és un document històric”

En Ramon afegeix: “Aquestes cartes es tractaran i es podran localitzar, si algú vol. Per exemple, algú de pedagogia podrà comparar què demanaven les nenes l’any 1921 respecte al 2020. A més, és curiós, perquè a les cartes del 2020 hi queda molt reflectida la pandèmia, i això les fa molt úniques, perquè hi apareixen desitjos. A banda de la llista de regals, hi apareixen frases com «Si us plau, que s’acabi això», o «Que tinguem tots salut» o «Desitjo que tothom estigui bé a casa». I bé..., això també és un document històric. A les cartes del 1920, hi ha desitjos per a la família, o per si algú està malalt, o desitjos més globals de pau al món”, apunta. 

“Vam rebre les cartes de les escoles del Morell, de Castellcir, d’ajuntaments com el d’Alella, Espinelves, de Sant Esteve de Guialbes...”

I les noves cartes, com les comenceu a recopilar? Respon la Roberta: “Vam començar a contactar amb ajuntaments i escoles d’arreu de Catalunya, per si hi podien col·laborar. Primer de tot, vam contactar amb l’Ajuntament de Barcelona, per un tema de nombre d’habitants. De fet, l’any 2020 vaig sol·licitar una selecció de 2.000 cartes, però en podria haver demanat més. A Barcelona hi venen nens de tot arreu i per les cartes pots arribar a descobrir d’on: si ve d’un poble, o no, etc. Després, també vam rebre les cartes de les escoles del Morell, de Castellcir, d’ajuntaments com el d’Alella, Espinelves, de Sant Esteve de Guialbes...”, explica.

“Per tal que ens cedeixin les cartes, fem signar un acord a través del qual ens comprometem a no difondre-les i que s’utilitzaran només amb objectiu de recerca. Hem fet peticions a pobles que, o bé no ens han respost, o ens han donat allargues... Però costa molt per tema de protecció de dades”

Però la llei de protecció de dades va truncar una mica els seus plans, sobretot a la ciutat de Barcelona. “Per tal que ens cedeixin les cartes, fem signar un acord a través del qual ens comprometem a no difondre-les i que s’utilitzaran només amb objectiu de recerca. Hem fet peticions a pobles que, o bé no ens han respost, o ens han donat allargues... Però costa molt per tema de protecció de dades. Als anys vint era molt més fàcil.”

“De fet”, apunta en Ramon, “tenim la carta escrita per en Tomàs Carreras Artau al gerent de Los Almacenes Rodríguez de Madrid que diu: «Por favor, pido...», i li responen: «Señor catedrático, solo faltaría!». Imagina’t què passaria ara! Abans, quan molt poca gent estudiava, la figura d’autoritat d’un catedràtic era major. Que per a un estudi et demanin les cartes dels teus magatzems era quasi un honor!”. 

I continua la Roberta: “Nosaltres el que demanàvem a l’Ajuntament de Barcelona era que les famílies estiguessin informades i que cedissin les cartes amb objectius de recerca i investigació, perquè arran de la pandèmia del 2020, la gent sovint s’havia d’apuntar en línia a les visites dels Reis o dels patges per deixar les cartes. Hi van estar disposats en un inici, però després, davant de la dificultat de la llei, es van curar en salut i no hi hem pogut tenir accés”, comenta amb decepció.

Capbussem-nos entre les cartes. Unes són de 1921-1925, i unes altres, de 2020-2021. Quines diferències hi han trobat? “N’hi ha moltes!”, exclama en Ramon. “Primer de tot, ja veus que als anys vint, el paper era una cosa cara i escassa. Aprofitaven papers de tot arreu per a escriure les cartes! Un trosset de llibreta, un paper que és d’una altra cosa, un paper que està imprès per un costat i te l’aprofiten pel darrere... Trobem molt poques cartes impreses en aquell moment i, en canvi, en les modernes, tenim capses senceres amb la carta del Drim, o la de l’Ajuntament de Barcelona”, comença.

“Abans el nen estava més preparat pel que fa a l’escriptura i a mantenir les formes, però també tenia l’ajuda i el suport dels pares, o dels germans grans. Ara valorem més l’autonomia del nen, que ho faci sol”

Continua la Roberta: “Una altra dada és el tipus de relació dels nens amb els Reis d’Orient. El respecte que tenien cap a aquests, cap a l’autoritat. Abans hi havia més formalitat, es respectaven les formes, cosa que ara s’ha perdut força. Els nens tutegen els Reis. També es nota que els pares estaven darrere d’aquestes cartes. Abans el nen estava més preparat pel que fa a l’escriptura i a mantenir les formes, però també tenia l’ajuda i el suport dels pares, o dels germans grans. Ara valorem més l’autonomia del nen, que ho faci sol. Veus paper retallat i enganxat de qualsevol manera i, sense anar més lluny, errors i cartes escrites de manera molt desendreçada. Abans això no es feia”.

En Ramon comenta: “Amb aquest fet també veus l’edat dels nens. Hi ha cartes actuals, d’aquestes on enganxen directament la joguina que volen, on trobes una muntanya de cola que t’indica que el nen és bastant petit... i allò té un gruix brutal. És el que diu la Roberta, en les cartes antigues es veu la supervisió d’un adult. Trobes cartes on els germans grans ja deuen saber-ho, pel to que utilitzen, i fan la carta pels petits de la casa, que segurament no saben escriure encara. Un nen petit no t’escriu de vós i «li prego». Vam trobar una carta on tot eren formalitats, semblava que el pare l’hi dictés, pràcticament”.

“Hem perdut una mica aquest interès per mantenir aquesta tradició, o per utilitzar-la com a excusa pedagògica, si es vol. Ara tot és: «Fes-ho i anem a entregar la carta»”

Potser era una manera d’aprendre a escriure una carta per a quan fossin més grans, Roberta? “Podria ser. Hem perdut una mica aquest interès per mantenir aquesta tradició, o per utilitzar-la com a excusa pedagògica, si es vol. Ara tot és: «Fes-ho i anem a entregar la carta». Estic generalitzant, i parlant des del punt de vista de com els pares ho vivim avui en dia; segur que hi ha famílies que s’ho creuen i utilitzen les cartes. De fet, hi ha persones que conserven les cartes dels seus fills”, explica.

En Ramon segueix el fil: “Abans tenien la pauta per no sortir de la línia… Eren molt polides, amb llenguatge molt educat, de respecte als Reis… I les modernes són més expeditives, amb més imatges; van més a sac. Els més petits directament hi enganxen tot el que volen, sense escriure res”, apunta. 

“Hi ha nenes que demanen un vestit per a la nina de l’any passat i el cabell, que se li ha trencat. Ja veus que no hi ha molts calés en aquella casa, i la nena ho sap i, per tant, no demana gaire”

I la classe social, com es plasma en les cartes? “En les antigues n’hi ha algunes que duen l’adreça i, si hi veus carrer Serrano, Madrid, ja saps de què va el tema, no? N’hi ha una que és molt interessant, que diu «Regimiento Real de Alabarderos»... El paper que tenia aquest nen no el tenia un nen de família obrera. Ara bé, sobretot ho sabem pel nombre de peticions de joguines; es nota molt! També hi ha nenes que demanen un vestit per a la nina de l’any passat i el cabell, que se li ha trencat. Ja veus que no hi ha molts calés en aquella casa, i la nena ho sap i, per tant, no demana gaire. N’hi ha alguns que demanen una nina per compartir entre germans i n’hi ha d’altres que demanen vuitanta coses”, comenta. I la Roberta afegeix: “També hi ha cartes on demanen regals per a la minyona. Quan veus que estan demanant per al servei domèstic ja saps que és una classe social més alta”.

“Difícilment una nena d’aquella època demanarà una pilota de futbol. Demanen una paella, una cuineta, la nina o estris per fer puntes o cosir”

I les diferències en clau de gènere? “És evident que actualment les nenes juguen amb tot. En aquell moment, està molt més marcada la joguina per sexe. Difícilment una nena d’aquella època demanarà una pilota de futbol. Demanen una paella, una cuineta, la nina o estris per fer puntes o cosir. I un nen demana pilotes, cotxes, trens…”, explica en Ramon. “A més, hi ha molta diferència entre la varietat brutal que hi ha ara, amb mil coses per escollir, i les cuinetes, la nina, el cotxe, el tren elèctric i poc més”, comenta.

“A vegades, et trobes cartes de Terrassa escrites en castellà. Com ho sabem, si no et posen el lloc d’on són? Només cal llegir, et trobes catalanades arreu!”

Amb la llengua també ens hi hem de fixar. Ens dona moltes pistes dels nens que s’hi amaguen darrere i de la societat en què vivien. I és que hi ha algunes cartes que, tot i estar escrites en castellà, són de ben a prop. “Com dèiem”, enllaça la Roberta, “la majoria de cartes que tenim aquí són de Madrid i de Terrassa. I, a vegades, et trobes cartes de Terrassa escrites en castellà. Com ho sabem, si no et posen el lloc d’on són? Només cal llegir, et trobes catalanades arreu!”, explica rient. I mirem una carta escrita per una nena que es diu Teresa. Diu: “Los Reyes Magos que son Gaspar, Melchor y Baltasar. Un monadero. Unas arrecadas. Dugas dutsenas de mucados. Una agulla de pit. Dos parells de mitjas negras”.

I amb totes aquestes cartes preservades, quines són les línies de futur? “L’última cosa que hem fet amb aquest fons”, explica la Roberta, “ha estat agafar les cartes i tornar-les a digitalitzar. Les claus de lectura que tenen són infinites! Des d’estudis de gènere, analitzar l’escriptura dels nens, el que pensaven, el que desitjaven, el que desitgen… I la idea és difondre les de domini públic a través de la Memòria Digital de Catalunya”, comenta. 

Mentrestant, la Roberta i el Ramon continuaran caçant cartes de pobles i ciutats de Catalunya, preservant els desitjos que es renoven any rere any cada 6 de gener. Les cartes de fa un segle es mantenen en vida i, si el fil segueix, d’aquí a cent anys es reuniran amb les dels nens de llavors. Com seran? Quins desitjos tindran? Serà evident la connexió entre tots ells, la màgia perenne que mai s’esgota dels Reis d’Orient. Les cartes, els nens, la il·lusió: el regal etern.