Li demano, per començar, que em pronunciï el nom del lloc on va néixer, una petita ciutat francesa situada a la regió del Loira. “La Suze”, em diu pausadament en francès, allargant molt la u. “És a la Sarthe, que és el nom del riu que hi passa. Això cau molt a prop de Le Mans, ciutat famosa per les curses automobilístiques. En acabar la Guerra Civil, el 1939, alguns exiliats van anar a Argelers, sobretot els homes, i van patir molt. Les dones van ser més ben acollides més al nord, a La Suze. La mare havia fet comerç i sabia una miqueta de francès. El prefecte, quan les va rebre, va cridar si algú sabia francès, i ella va respondre: «Un petit peux». De seguida, la van nomenar la intèrpret de setanta dones més. A França, la mare va empalmar amb la Segona Guerra Mundial i en un dels bombardejos la trencadissa de vidres va caure al meu llit. Jo vaig néixer allà, però només vaig passar-hi els primers anys de vida. Després vam tornar.”

Mercè Durfort i Coll té l’honor de ser la primera acadèmica de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Mercè Durfort és acadèmica de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), una institució amb 255 anys d’història dedicada a preservar el coneixement humà. La seu es troba al número 115 de la Rambla, un edifici majestuós per dins que sovint passa desapercebut als vianants. A l’interior s’hi conserven més de 100.000 obres científiques, en forma de llibres, documents, informes i memòries. Per les seves sales hi han passat científics il·lustres,  com ara Albert Einstein, que hi va fer una conferència sobre la teoria de la relativitat el 1923. Dels 75 membres numeraris només deu són dones. I la Mercè té l’honor de ser la primera acadèmica de la RACAB.

Fem l’entrevista a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. En arribar-hi, ens passeja per passadissos i despatxos semibuits perquè la covid-19 obliga a teletreballar. Ens condueix a la biblioteca i sala de reunions del seu departament, amb una gran taula al centre envoltada de llibres. Després accepta posar davant de la càmera del fotògraf Jordi Borràs, assegurant-se de tenir el mocador al coll ben col·locat. “Fes-me sortir ben afavorida”, li diu cordialment.

Eren només 33 alumnes, “dels quals gairebé la meitat eren noies, i la resta, capellans o seglars”

La Mercè va estudiar la llicenciatura en Biologia a la Universitat de Barcelona, a la Facultat de Ciències. Eren només 33 alumnes, “dels quals gairebé la meitat eren noies, i la resta, capellans o seglars”. Es va llicenciar el 1965 i s’enorgulleix d’haver tingut l’oportunitat de comptar amb professors destacadíssims, com ara el primer ecòleg d’Espanya, Ramon Margalef; un dels primers genetistes, Antoni Prevosti, o el botànic Oriol de Bolòs. Es va doctorar amb una tesi dedicada a la reproducció dels musclos.

—Per què aquest tema? —li pregunto encuriosida per començar.

—A inicis del segle XX, hi havia musclaires al port de Barcelona. Va arribar un moment que l’activitat del port era tan intensa que les aigües van acabar contaminades per l’abocament de petroli, amb casos d’intoxicació. Així és que van eliminar les muscleres. Alguns científics de l’Institut de Ciències del Mar (antigament, Pesqueres) van transportar les seves tècniques de conreu a Galícia. Els musclos eren barats, fàcils de trobar, de mantenir en un aquari i relativament fàcils d’estudiar.

—La manera d’investigar-los era amb un microscopi òptic?

—Sense el microscopi òptic i l’electrònic no hauria pogut estudiar-ne la reproducció, ni les parasitosis, o els paràsits de les cloïsses, de les ostres i d’altres espècies de bivalves —em respon.

L’origen de tot

El 1988, l’investigador James A. Lake va dir que la primera cèl·lula que va existir podria tenir uns 3.500 milions d’anys, però encara no hi ha cap certesa al respecte. Ho pregunto a la Mercè per cerciorar-me del fet. “És el debat etern: no se sap ben bé com ni quan va sorgir el primer organisme viu.” Comencem bé... Li cito una frase de la biòloga Lynn Margulis: “La vida és un artístic caos controlat”.

“Una molècula és una obra artística, sí. La doble hèlix de l’ADN és fantàstica: hi ha escalinates, moltes obres arquitectòniques que tenen aquesta forma”

—Realment està tot controlat, Mercè?

—Una molècula és una obra artística, sí. La doble hèlix de l’ADN és fantàstica: hi ha escalinates, moltes obres arquitectòniques que tenen aquesta forma.

—Com descriuries tu la vida?

—És tan complexa que no m’atreveixo a definir-la breument. No només es manifesta complexa en l’espècie humana, sinó en totes i cadascuna de les espècies del món animal i del vegetal. Hi ha una diversitat extraordinària. I trobem formes senzilles i simplificades, però a la vegada barroques.

Fa una breu pausa, i jo amb ella... “Fixa’t que he fet servir dues paraules que semblen el mateix, però no ho són: senzilles i simplificades.”

“Si mires a l’interior d’un organisme unicel·lular hi trobes tot un univers. Una sola cèl·lula té tota la maquinària per fabricar el que necessita i destruir el que li sobra. En canvi, un organisme simplificat és aquell que per qualsevol motiu, generalment pel parasitisme, es desprèn de tot el que no li serveix i només conserva el que li permet estar enganxat a l’hoste que parasita i nodrir-se per sobreviure. Definir la vida, havent-hi aquesta gran diversitat, és molt difícil. I això està programat! Llegeix-me de nou la frase de la Margulis, si us plau”, em demana.

“És un artístic caos controlat”, li repeteixo pausadament. “Veus! Controlat per què? Pels cromosomes, per l’ADN que hi ha al nucli de les cèl·lules. I és un caos, però organitzat, perquè a l’interior de cada cèl·lula hi ha multitud de compartiments, cadascun dels quals té una funció, i estan interrelacionats els uns amb els altres.” La reproducció caracteritza la vida.

Mirar, veure i interpretar...

Ara passem a una frase que Mercè Durfort va dir en alguna ocasió: “La recerca consisteix a mirar, veure i interpretar”. I li demano que me l’expliqui.

“En tota carrera científica s’ha de tenir molt present aquesta actitud: mirar, veure i interpretar”

“Quan entres a la sala d’un museu, mires i hi veus un munt de quadres. Quan t’entretens una mica més, acabes veient-hi els elements pintats. I una estona més d’observació et permet interpretar el que ha expressat l’artista relacionant-ne tots els detalls. En tota carrera científica s’ha de tenir molt present aquesta actitud: mirar, veure i interpretar.”

Ella és una apassionada dels mitocondris, els orgànuls que es troben a dins de totes les cèl·lules eucariotes. M’ho confirma amb un somriure i ho explica emocionada. Em diu que els mitocondris són els responsables que la cèl·lula fabriqui energia per poder funcionar correctament. Presenten múltiples formes, algunes de molt curioses, i d’altres de molt simplificades. “Els mitocondris estan delimitats per dues membranes. La més interna presenta unes crestes de disposicions molt diverses. Aquest orgànul conté ADN i alhora àcid ribonucleic (ARN) en forma de mitoribosomes.” M’adono que m’està parlant delerosament d’un microcosmos summament minúscul, només perceptible per als científics.

“En el cas del musclo, pots distingir-ne el sexe mirant els que et posen a la paella. Els de color taronja sostingut són les femelles, i els pàl·lids, els mascles”

La faig tornar a la reproducció dels musclos i em fa parar atenció en la diferència entre mol·lusc i musclo. “El cargol de terra, el de Lleida, és mol·lusc però no bivalve. L’ostra, la cloïssa, les vieires i el musclo són mol·luscs amb dues valves. En el cas del musclo, pots distingir-ne el sexe mirant els que et posen a la paella. Els de color taronja sostingut són les femelles, i els pàl·lids, els mascles.”

M’impaciento per saber-ne més detalls i em demana calma. En explicar-ho amb aquesta dedicació és com si estiguessis veient el moment impossible de la reproducció d’aquests bivalves. “Mascles i femelles alliberen al mar milions d’oòcits madurs i d’espermatozoides. En trobar-se les cèl·lules reproductores té lloc la fecundació. Passat un temps es formarà una larva, i al cap d’un parell de setmanes apareixerà un musclo petitonet.”

Afegeix que al Delta de l’Ebre hi ha hangars on es conreen en piscines d’aigua de mar, pràctica coneguda com a aqüicultura. Quan són una mica grans, els porten a unes plataformes a alta mar, de les quals pengen unes cordes. Mitjançant una malla biodegradable, s’hi enganxen centenars de musclos petits que es tiraran al mar i es deixaran encara uns mesos, més fins que arribin a la mida comercialitzable. Llavors, els fiquen en unes saques de color vermell i els porten a una depuradora a base d’ozó. D’aquí, els introduiran en una saca verda i arribaran a Mercabarna. “Els colors de les saques són importants per reconèixer si han passat o no per la depuradora, i si se n’han eliminat els paràsits que podrien intoxicar-nos”, remarca amb el dit alçat.

Si em pensava que la complexitat de la reproducció d’aquests bivalves s’acabava aquí, m’equivocava. N’hi ha que són hermafrodites! “Tu pots obrir un musclo i veure que tenen una franja taronja i una de blanquinosa. Si amb unes pinces agafes una mostra de la part més fosca, veuràs oòcits al microscopi. Si agafes una mostra clara, veuràs espermatozoides. A la natura es donen altres casos d’espècies hermafrodites.”

Li repregunto quant de temps passa des del musclo petitonet fins al que em trobo a la paella, i m’adono que el procés és llarguíssim: “Un any i mig”. Aprenc que el gust dels musclos va en funció de la qualitat d’aigua de mar on han crescut. I que la qualitat de l’aigua depèn de la temperatura, dels corrents marins i d’altres factors. Abans de passar a un altre tema, em vol fer saber que darrerament s’ha interessat molt pel caragol poma, que va envair el Delta de l’Ebre fa uns anys i que cal considerar com una espècie invasora.

Per fer la tesi doctoral, la Mercè va tenir el privilegi d’emprar el primer microscopi electrònic de la Universitat de Barcelona: un Philips 200

El Philips 200 i la fal·lera pel material antic

Per fer la tesi doctoral, la Mercè va tenir el privilegi d’emprar el primer microscopi electrònic de la Universitat de Barcelona: un Philips 200. “El tinc a fora, per si el voleu retratar.” Em fixo que diu “el tinc”, com si fos seu. En un costat hi ha un microscopi òptic amb càmera fotogràfica incorporada (Nikon), perquè els estudiants comparin els dos models. “A l’entrada de l’edifici Prevosti hi ha un altre microscopi electrònic, també de transmissió, més gran, de color clar, un Hitachi, que va donar la Facultat de Medicina perquè ja no es trobaven peces de recanvi i, en lloc de llençar-lo a la deixalleria, me’l van oferir perquè sabien que recollia instrumental antic. Amb el temps m’agradaria que a la Universitat de Barcelona hi hagués un «Museu de la Instrumentació Científica».”

“Vaig fer una crida a tots els departaments de ciències perquè, abans de llençar un instrument, m’avisessin, que jo valoraria si valia la pena restaurar-lo”

Li pregunto si és una fal·lera, això de recollir microscopis antics. I m’ho confirma orgullosa. “Sí, és una fal·lera. Sempre m’ha interessat molt la microscòpia i tota la instrumentació científica. I he vist autèntiques barbaritats, sobretot en el trasllat de l’edifici històric de la plaça Universitat. Es van llençar als contenidors microscopis que després vaig fer servir a les meves pràctiques. Així que vaig fer una crida a tots els departaments de ciències perquè, abans de llençar un instrument, m’avisessin, que jo valoraria si valia la pena restaurar-lo.” I m’explica que des de fa més de sis anys, al web de la Universitat de Barcelona s’hi troba el Museu Virtual, on es poden veure fotografies de més de trenta microscopis antics.

Les dones en la ciència: abans i ara

“Per sort, estan sortint noms femenins destacats en l’àmbit científic, artístic, literari, etc. Hi ha qui diu que part del treball reconegut a grans homes destacats, l’havia fet la seva dona”

Com podries descriure la sensació d’haver estat nomenada la primera dona membre numerària de la RACAB? “Una sorpresa enorme. No hi havia pensat mai. Era bastant jove, tenia només cinquanta anys. Ja coneixia la institució perquè havia assistit als ingressos de professors meus.” Explica que és molt enriquidor poder compartir els coneixements amb altres científics de diferents disciplines periòdicament. Algú es podria estranyar que de setanta-cinc membres, la RACAB només tingui deu dones numeràries. No obstant això, la Mercè diu que correspon a les xifres d’altres acadèmies científiques europees. I em fa veure que eren onze, amb la geòloga Carmina Virgili, però va morir el 2014. Per compensar les xifres, aviat hi ingressaran quatre científiques més. “S’ha fet viral un vídeo que diu que si Einstein hagués estat dona, probablement ningú la coneixeria. Per sort, estan sortint noms femenins destacats en l’àmbit científic, artístic, literari, etc. Hi ha qui diu que part del treball reconegut a grans homes destacats, l’havia fet la seva dona.”

“S’ha fet viral un vídeo que diu que si Einstein hagués estat dona, probablement ningú la coneixeria”

Ella també ha rebut nombrosos reconeixements, com ara el Premi Narcís Monturiol o la Creu de Sant Jordi, una de les màximes distincions que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya. “Aquests dos guardons em van omplir de satisfacció, perquè no m’ho esperava.” Li pregunto si als seus 78 anys encara continua activa. “78, ja? Han passat volant! Quan em vaig jubilar, em van fer professora emèrita. Però després he continuat fent coses, com la museística de la ciència o organitzar el Sant Jordi de fotografia. Sempre m’he implicat molt en la meva facultat i en el món universitari.”

Línies de recerca que no s’acaben mai

“Tant interès tinc en la instrumentació com en la figura d’en Santiago Ramón y Cajal”, em diu. Per aquest motiu, fa anys que es va iniciar, al seu departament, una línia de recerca neurològica desenvolupada amb èxit. “Malalties com l’Alzheimer, la malaltia de Parkinson, o la de Huntington necessiten encara molta investigació. A la neurobiologia hi ha elements de la biologia molecular. També ara hi ha aquestes tècniques de genòmica tan importants, que agafes una molècula d’ADN, la talles per un costat i l’enganxes per un altre. És el que en castellà han batejat com cortar y pegar.” Em documento, i trobo que el 2020, les científiques francesa i nord-americana Charpentier i Doudna van guanyar el Premi Nobel en aquesta especialitat. “O sigui, que hi ha molt camí per recórrer”, continua dient. “I després hi ha tot un paquet gros de malalties rares, per a les quals hi ha poca dedicació perquè potser a tot el món n’hi ha vint casos.” Al seu departament hi ha també una línia molt potent de recerca molecular.

Acabem la conversa revisant els avenços en la cura del càncer. “Sabies que s’han trobat mòmies a l’Àfrica que ja tenien aquesta malaltia? N’han analitzat els ossos. S’ha aconseguit millora en el diagnòstic, a agafar el càncer a temps, en la farmacologia, en els instruments de la radioteràpia.” Però confessa no tenir una posició clara sobre la possibilitat de predir malalties oncològiques a partir del genoma. “Caldria consultar-ho a algú de l’àmbit de la bioètica. Ha de ser una càrrega feixuga saber que d’aquí a uns anys emmalaltiràs i estaràs inhabilitat la resta de la teva vida o que moriràs jove.”

“Per sort, tinc molta lectura, la música, els whatsapps que entretenen i moltes trucades. La soledat també és una malaltia”

Parlem de com l’ha afectat el tancament de la covid-19, i de com s’ha vist reduïda la seva activitat. “Per sort, tinc molta lectura, la música, els whatsapps que entretenen i moltes trucades. La soledat també és una malaltia.” La miro amb sorpresa. “No ho dic jo! Ho diuen els metges i els psicòlegs. L’espècie humana és social. Per què creus que és convenient que els menuts vagin a escola? Aquesta pandèmia ha estat molt dura per a tothom, però de manera especial per al jovent que ha fet el primer curs universitari en línia i per als professors que han hagut d’impartir les classes telemàticament. Necessitem comunicar-nos, parlar, riure, abraçar-nos. Som possiblement l’espècie més violenta i, alhora, la més social. Una persona sola, segons el seu caràcter, es pot enfonsar. Hi ha molta gent amb depressió.”

“Vinc cada matí a la universitat perquè per a mi és com prendre un complex vitamínic”

Ella continua anant a la universitat. “Vinc cada matí perquè per a mi és com prendre un complex vitamínic.” En part, per no trobar-se sola, però sobretot perquè s’estima com ningú l’ambient que l’ha acompanyat al llarg de gairebé tota la seva vida. “He fet una feina molt vocacional, ningú m’hi ha obligat. Ha estat un plaer.”

Han passat dues hores i no em deixa anar. “Vine, que t’ensenyaré el cargol poma: el monstruito, que en diem. Li donava, per menjar, un enciam que es diu romà, perquè és molt sibarita. Sembla mentida que sàpiga diferenciar el tipus d'enciam...” I segueix parlant dels gasteròpodes mentre fem un passeig per l’àgora de l’edifici Ramon Margalef de la Facultat de Biologia, on durant anys la Mercè ha anat incorporant totes les troballes i curiositats científiques que li han caigut a les mans. Hi descobreixo instruments, segells històrics i microscopis grans i petits. Ens acomiadem amb ganes de fer-nos una gran abraçada, però la mascareta ens recorda precaució.