Al turó de la Peira, al nord de Barcelona, són ben escassos els vestigis que queden del passat rural. En tan sols dues dècades, entre els cinquanta i els setanta, l’aire bucòlic i rústic que es respirava al que avui és Nou Barris es va evaporar. Blocs de pisos aluminosos, carreteres d’asfalt, gratacels de formigó, laberints de ciment... La construcció desbocada per acollir la creixent onada migratòria va posar fi a un estil de vida agrícola i ancestral que encara era present fa només setanta anys. Un paisatge rústic de masies centenàries i conreus, que s’estenia per rieres i torrents, desapareixia a cop d’excavadora i bastida, esperonades pel desenvolupisme franquista. És la història de l’altra Catalunya.

El ciment pavimentava una terra fèrtil on mai no tornaria a germinar res més. Llinatges, vides i històries s’enterraven sota l’asfalt, assimilats pel creixement de la ciutat

Les parets de maons desbancaven els murs pairals de pedra gruixuda; terrats plans a metres d’altura s’imposaven a l’skyline pretèrit de teulades inclinades amb xemeneia; eixams d’edificis curulls de finestres reemplaçaven masos disseminats i vinyes; el quitrà soterrava rieres vives i cabaloses; el ciment erm pavimentava una terra fèrtil on mai no tornaria a germinar res més. El gris desplaçava el verd. Adeu, arrels. La falda del turó estava desvirgada i urbanitzada. Llinatges, vides, patrimoni i històries s’enterraven sota l’asfalt, assimilats pel creixement de la ciutat. Tot esborrat, aquí no ha passat res.

De les quinze masies que hi havia a la zona, entre els nuclis de Sant Andreu del Palomar i Horta, només en queden tres 

Hi ha xifres. De les quinze masies que hi havia a la zona, entre els nuclis de Sant Andreu del Palomar i Horta, només en queden tres avui. Can Mir, Can Peguera, Ca la Peira, Can Plata, Can Bonet, Can Garibaldi, Can Gaig, Can Sabastida, Can Costa, Can Vilasaló, Can Sabadell i Can Sitjar: totes enderrocades per la febre del totxo. Només són als arxius, en blanc i negre, i cada cop hi ha menys veïns que les recordin. Les tres masies supervivents són les úniques que encara deixen una mínima constància d’aquest passat camperol. Un passat molt més recent del que hom es pot pensar.

Can Carreres, Can Basté i Ca n’Artés. Són els únics masos encara drets als voltants del turó de la Peira. El primer està en desús, amb les finestres tapiades i amb un aspecte força atrotinat; el segon i el tercer formen part de l’antic llogaret de Santa Eulàlia de Vilapicina, un conjunt que pertanyia al poble de Sant Andreu i que actualment està protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Can Basté, del segle XVIII, i Ca n’Artés, que es remunta a l’edat mitjana, componen el nucli històric de Santa Eulàlia, juntament amb el santuari homònim i algunes cases adossades

Can Basté, del segle XVIII, i Ca n’Artés, que es remunta a l’edat mitjana, componen el nucli històric de Santa Eulàlia, juntament amb el santuari homònim i algunes cases adossades. Un veïnat rural que té l’origen al segle XI i que es va formar al voltant de l’ermita romànica de Santa Eulàlia de Vilapicina. El temple actual, bastit el 1782 seguint l’estil neoclàssic —esgrafiats inclosos—, té una sola nau en volta de canó i un campanar que encapçala la façana. El santuari conserva a l’actual capella l’absis de l’antiga construcció romànica, que, alhora, es fonamentava en unes restes romanes.

Del cantó dret de l’ermita, que se sobreposa a la silueta dels blocs rusc lineals i monòtons de formigó que l’assetgen, en surt un pont teulat amb finestra que uneix el temple amb Can Basté. La masia, de planta quadrada, amb esgrafiats que simulen columnes i frontons de l’època clàssica sobre un ocre suau, és avui un centre cívic. Antigament, però, es va dedicar al conreu de la vinya i a la producció de vi. La seva porta dona al passeig de Fabra i Puig, un bulevard construït per la burgesia local a finals del segle XIX que rebia el nom de rambla de Santa Eulàlia. Aquesta artèria connectava el nucli camperol amb Sant Andreu del Palomar.

A Santa Eulàlia de Vilapicina hi trobem la casa més antiga de Nou Barris. Probablement, també una de les més ancestrals de tot Barcelona: Ca n’Artés

És una de les tres úniques masies de la rodalia del turó de la Peira encara dretes, i l’única de tot el districte —potser de la ciutat?— que encara roman habitada

És aquí, a Santa Eulàlia de Vilapicina, al rovell de l’ou històric de l’actual Nou Barris, on trobem la casa més antiga de la zona. Probablement, també una de les més ancestrals de tot Barcelona: Ca n’Artés. Una de les tres úniques masies de la rodalia del turó de la Peira encara dretes, i l’única de tot el districte —potser de la ciutat?— que encara roman habitada. Com deu ser viure en una casa amb tanta història? Com és l’immoble per dins? Qui n’és el privilegiat?

Això em va passar pel cap mentre passejava un dia pel costat dels seus murs de pedra, tan extraordinaris en aquesta zona del nord de la Ciutat Comtal. Vaig deixar una carta a la bústia del mas amb les meves dades. A la lletra, hi detallava que m’agradaria entrevistar-me amb els habitants de la casa i conèixer-la per dins per fer-ne un reportatge. La sort ja estava tirada. Calia esperar.

Una setmana després, un número desconegut em truca al mòbil. “Ets l’Oriol? He llegit la teva carta. Quedem d’aquí a dues setmanes”, m’etziba un tal Domingo Arimany, propietari actual de Ca n’Artés. Dit i fet. Quinze dies més tard, passo per sota del pont que entrellaça Can Basté i l’ermita i em planto a l’antic nucli de Santa Eulàlia. Espero al davant de la façana de Ca n’Artés, un mosaic de pedres marrons rectangulars, cada cop més menudes i juntes a mesura que s’atansen a la teulada. El cablejat exterior parteix horitzontalment la paret en dues. A la dreta, una reixa separa un petit i allargassat pati lateral del carrer.

“Veus aquella part del darrere? La de l’esquerra... Veus que les bigues són diferents? Allò data del segle XIII”

“Bon dia”, em saluda un home amb ulleres d’uns setanta anys, amb els cabells blancs tapats per una gorra i un mocador al coll. És en Domingo. Surt del pati, tanca la reixa i, gairebé sense presentar-se, comença a enraonar. “Veus aquella part del darrere? La de l’esquerra, que té una teulada diferent...”, diu, mentre assenyala reixa endins, al pati. “Veus que les bigues són diferents? Són de fusta més fosca, es veuen més antigues... Allò data del segle XIII”, afirma convençut. “Al fons, recte, hi ha una part de totxo, que és més recent.”

Arimany fa uns passos enrere per contemplar tota l’illa de cases. Ca n’Artés, malgrat estar catalogada com a masia, està adossada a altres petits edificis. A la dreta, interrompudes parcialment pel pati, hi ha dues casetes més que toquen a l’ermita. En Domingo assenyala cap a l’esquerra. “Tota aquesta part que és de pedra, fins a l’edifici de la cantonada, on hi ha el bar, era sota la mateixa teulada. Tot era Ca n’Artés”, explica.

Els immobles de l’esquerra són el bar The New Orleans, amb una façana de principis del segle XX, i el centenari Forn Padró, aquest últim tocant a Ca n’Artés, de la qual forma part tècnicament. “Ara estan pintats per sobre, però tot era la mateixa masia, estava comunicat. Si piquéssim a les parets i traguéssim la capa de pintura groga, hi trobaríem els carreus de pedra originals”, assegura Arimany. Segons explica, la finca es va dividir després que quedés afectada per un incendi, que va malmetre’n elements medievals que ja no es conserven.

Ca n’Artés, construïda seguint l’estil gòtic tardà, era una mena de fonda que allotjava els viatgers que passaven per Santa Eulàlia. L’edifici se situava a la cruïlla de dos camins d’origen romà

Tornem a la façana empedrada. “Data com a mínim del segle XV”, apunta en Domingo, tot i que segurament és anterior. Ca n’Artés, construïda seguint l’estil gòtic tardà, era una mena de fonda que allotjava els viatgers que passaven per Santa Eulàlia. L’edifici se situava a la cruïlla de dos camins d’origen romà: d’una banda, el camí de Sant Iscle, que s’adreçava a l’ermita romànica homònima, propera a Cerdanyola del Vallès; de l’altra, el camí que comunicava els pobles de Sant Andreu del Palomar i Sant Joan d’Horta.

Els anys i l’antiguitat són visibles a l’exterior del mas, que agafà el nom de Pere d’Artés, un cavaller i cortesà valencià que en va ser el propietari i que sovint s’hi allotjava

Els anys i l’antiguitat són visibles a l’exterior del mas, que agafà el nom de Pere d’Artés, un cavaller i cortesà valencià que en va ser el propietari i que sovint s’hi allotjava. La finestra dreta mostra un arc conopial d’estil gòtic, ornamentat amb sis semicercles i un fris amb motius vegetals. A la finestra esquerra s’hi intueix el mateix fris, en què començava un altre arc, desaparegut a causa de l’incendi esmentat, i ara interromput per la teulada. A la base de la masia, un arc de mig punt amb onze dovelles dona entrada a la planta baixa de l’edifici, actualment un centre de bellesa i salut femenina.

Girant la cantonada esquerra, hi ha el passatge de Grau. El carreró rep el nom de la nissaga que va ser propietària de Ca n’Artés i de tots els terrenys del voltant des d’inicis del segle XIX, els Grau, que van obrir aquest pas molts anys enrere. Al cantó dret del passatge, en Domingo obre la porta del que sembla una nau. “Això eren les quadres de la masia. Fa menys anys, hi va haver un taller de fusteria”, indica. Hi entrem.

“Veus la humitat? Aquí hi havia l’antic pou. A Vilapicina, gairebé cada casa en tenia un. Hi havia molts corrents d’aigua”

“Cada dia descobrim alguna cosa nova, aquí. Hi ha un soterrani, que està ple de runa, i sembla que hi hagi una mena de refugi. Et poses a excavar i no acabes mai.” Arimany assenyala la cantonada esquerra de l’espai, tocant a la paret exterior, visiblement molla. “Veus la humitat? Ara està ple de runa, però aquí hi havia l’antic pou. A Vilapicina, gairebé cada casa en tenia un. Hi havia molts corrents d’aigua i rieres a tot drap.”

L’aigua ho havia estat tot, anys enrere, quan els conreus i els horts se succeïen al voltant del turó, regats per la riera d’Horta. Ara, el pati del darrere de Ca n’Artés és l’últim reducte de terra i de verd de la zona

L’aigua ho havia estat tot, anys enrere, quan els conreus i els horts se succeïen al voltant del turó de la Peira. Els torrents que baixaven de Collserola i dels Tres Turons confluïen a la riera d’Horta, i regaven explotacions agràries, safaretjos i indústries dependents de l’aigua, com bòbiles, pelleteries o teuleries. Ara, amb tots els torrents soterrats i l’economia aqüífera desapareguda, el pati del darrere de Ca n’Artés és l’últim i únic reducte de terra i de verd de la zona. Un oasi comunitari amagat entre pedres centenàries, blocs de formigó i el Mercat de la Mercè.

“Aquí hi tenim l’hort. Hi he plantat bròquil, col kale, faves, carxofes... És tot per a consum propi. Mira, aquí també hi tinc dues gallines. Són pota blava, de la raça del Prat. Cada dia em fan ous de color crema”

“Aquí hi tenim l’hort. Hi he plantat bròquil, col kale, faves, carxofes... També hi vaig plantar espinacs, però no me n’han sortit. És tot per a consum propi, no dona per a més”, explica. “De l’hort me’n cuido jo, però de vegades venen viatgers del món a qui ofereixo menjar i dormir a canvi que m’ajudin a tenir-ne cura.” De sobte, entre els testos i les petites rengleres de cultius, sento escatainar. “Mira, aquí també hi tinc dues gallines. Són pota blava, de la raça del Prat. Cada dia em fan ous de color crema. Però no són només per fer truites, eh? Les tinc per fer pintura. Barrejo els rovells d’ou amb pigments naturals, fins i tot amb carbó o remolatxa, i em surten pintures molt bones. Brillen amb llum pròpia.”

En Domingo pinta i ho porta a l’ADN. Els Arimany, sosté, tenen un rampell artístic, “una diarrea mental de creativitat”. “Hi ha tota una nissaga d’artistes que no t’ho pots imaginar. El mateix cognom ho diu: Arimany, art i manya.” Ell mateix, amb rovell d’ou o sense, ha pintat murals a les parets que envolten l’hort. Un és d’una platja d’Altafulla, i l’altre, del poble d’on és ell, Castelló de Farfanya, a la Noguera. En va marxar amb tan sols vuit anys per venir a Barcelona, on els seus pares van regentar la primera Bodega Montferry de la ciutat, a Nou Barris.

“Aquesta és la part més antiga de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina. Això només es veu des de l’hort, eh? És tot el que queda de l’altar de la primera ermita romànica que hi va haver”

“Aquestes parets parlen”, assegura en Domingo. No es refereix al mural que va pintar ell, sinó al mur empedrat que hi ha a la cantonada oposada de l’hort. “Aquesta és la part més antiga de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina. Això només es veu des de l’hort, eh? No es veu des de cap altre puesto”, comenta. “Veus la teulada? És de l’edat mitjana, és una passada. És tot el que queda de l’altar de la primera ermita que hi va haver.” Tenint en compte el bocí romànic del temple, diu, aquesta és la segona església més antiga del pla de Barcelona.

Ben a prop del mur mil·lenari, un petit carro metàl·lic atresora sis bitlles de fusta densa i alhora desgastada, sense vernís, a causa de la humitat. “Tu saps que el Franco va prohibir les bitlles catalanes?”, pregunta retòricament. Tot seguit, en Domingo s’emociona. Els ulls li llagrimegen lleugerament en recordar que les conserva en honor d’un amic seu de Ponent, que va ser-ne un dels principals dinamitzadors després de la prohibició. “Aquestes me les va regalar un parent”, diu mentre les assenyala. “Per poder estar homologades, la fusta ha d’estar enterrada durant quatre anys. Vols tirar?”

En Domingo col·loca les bitlles a sobre de la gespa i mentre em recita les normes de l’esport tradicional, llança els tres bitllots de fusta i en deixa només un de dret. “Bitlla!”, exclama. És el meu torn. Mentre tiro —amb menys èxit que ell, per cert—, Arimany m’explica que Xavier Trias va tirar bitlles en aquest mateix hort mentre estava en campanya. “A la primera tirada va fer bitlla!”, recorda. Després d’haver llançat els tres bitllots, en Domingo torna a deixar les bitlles en la posició inicial, per si en algun moment li “ve de gust” jugar. “Ara t’ensenyaré Ca n’Artés per dins.”

Marxem de l’hort, girem cua pel passatge de Grau i tornem a la casella de sortida, just al davant de la façana de carreus de pedra. Els xiprers del davant del mas, un arbre que antigament era símbol d’hospitalitat, semblen advertir de l’origen de Ca n’Artés: una posada on es podia trobar allotjament i menjar. En Domingo obre la reixa a la dreta de l’immoble i entrem al pati lateral. Una olivera dona la benvinguda a una senda empedrada que mena a dues portes diferents: una, a l’esquerra, i l’altra, recte al fons. Abans d’obrir aquesta última, Arimany s’atura. “Això de la dreta és el pou. Catorze metres d’aigua inesgotable, que encara faig servir. Rego l’hort només amb el que em dona i amb el que recullo de la pluja.”

L’escorça de l’edifici, de maons, emmascara un nucli dins seu que delata molta més història del que sembla per fora. La cambra té uns murs de pedra robustos que recorden l’interior de qualsevol masia de la Catalunya Central

Entrem per la porta del centre, al peu d’una façana de totxana antiga de poc més d’un metre d’ample, i deixem enrere la piuladissa dels ocells. L’escorça de l’edifici, de maons, emmascara un nucli dins seu que delata molta més història del que sembla per fora. La cambra, una mena de despatx per on s’entra al domicili d’en Domingo, està delimitada per murs de pedra robustos que recorden l’interior de qualsevol masia de la Catalunya Central. Al sostre, bigues rodones de fusta tan gruixudes com un tronc, amb voltes entre elles, suporten l’únic pis que hi ha a sobre.

En Domingo agafa un full i comença a dibuixar les diferents parts que componen Ca n’Artés. La masia, que abans abastava tota l’illa de cases, és una amalgama de peces, teulades i embigats dividits en diversos habitacles: dos locals i tres habitatges. “La part on som ara, aquí al darrere, és més o menys del segle XV. La caseta on hi ha la porta que hem deixat a mà esquerra, que té mitges bigues amb rajoles a sobre, és anterior”, concreta. “Ara t’ensenyaré una cosa que t’agradarà. La vaig trobar aquí, quan vaig comprar Ca n’Artés.”

El 1898, el propietari de Ca n’Artés i de tots els terrenys que l’envoltaven en venia una part a l’Ajuntament perquè ampliés la “Necrópolis de San Andrés del Palomar”, que queda a gairebé un quilòmetre de la masia

“Escritura de venta otorgada por D. Buenaventura Grau y Gaig a favor del Excelentísimo Ayuntamiento Consistorial de Barcelona [...] a 11 de marzo de 1898.” Tan sols un any després de l’annexió del poble de Sant Andreu a la Ciutat Comtal, l’aleshores propietari de Ca n’Artés i de tots els terrenys que l’envoltaven en venia una part a l’Ajuntament perquè ampliés la “Necrópolis de San Andrés del Palomar”, que queda a gairebé un quilòmetre de la masia. “Imagina’t els terrenys que tenia aquesta nissaga... Els Grau eren els terratinents més importants d’aquesta zona de Vilapicina. De fet, la família té un panteó al cementiri força important.” Tornem al document. “Una pieza de tierra... se vende perpetuamente... Aquí, aquí hi diu el preu. El precio de esta venta es la cantidad de 4.500 pesetas.”

En Domingo s’aixeca i desplega un mapa gegantí. “Mira, nen, aquí també tinc un plànol de Barcelona antic!” Un plànol editat pels històrics magatzems El Siglo (1881-1932). Tot i que manté els colors ben vius i els topònims en castellà són perfectament llegibles, el mapa deu ser anterior als anys vint, dècada en què es va començar a poblar el Nou Barris d’avui: a la zona on actualment hi ha els barris de la Prosperitat, Roquetes, la Guineueta o Porta, només hi ha dibuixat un grapat de masies, l’Institut Mental de la Santa Creu i les línies del relleu sobre un fons verd. No hi ha carrers ni illes de cases. Literalment, tot eren camps.

“Això estava mig ensorrat quan ho vaig comprar. Picàvem i anàvem descobrint coses, era un no parar”

Sortim de l’habitació cap al pati, i Arimany obre la porta lateral que abans havíem deixat enrere. Unes escales costerudes duen a la primera planta, a la zona més antiga de la casa. Entrem a l’habitatge de la dreta, un dels dos que hi ha al replà, i en Domingo m’ensenya les mitges bigues ancestrals del segle XIII i la resta de l’estança. “Això estava mig ensorrat quan ho vaig comprar. Picàvem i anàvem descobrint coses, era un no parar. Mira els gruixos de les parets”, remarca.

Fa gairebé dues hores que parlo amb en Domingo i encara no li he traslladat cap dels interrogants que em ronden pel cap. Sortosament, xerra pels descosits, enraona i explica sense aturador. Aprofito un dels seus silencis per preguntar-li per què va comprar Ca n’Artés. “La vaig comprar per amor. Jo coneixia la neboda de l’anterior inquilí, l’Antonio Mancebo, l’hereu dels Grau, i un dia de l’any 90 vam passar a visitar-lo. Ell i la seva dona em van demanar que em quedés la casa, que m’aniria bé perquè tindria com a mínim un llogater i podria anar arreglant-la... Hi havia tant d’amor entre ells, hi havia tantes bones vibracions, que em van convèncer. L’any següent, el 1991, vaig comprar la masia.”

“Vam haver de reformar-ho tot. Els sostres estaven enfonsats, les bigues tenien la fusta podrida, la terrassa i el terra estaven en molt males condicions... Això no ho volia ni l’administrador”

“Vam haver de reformar-ho tot. Estava molt fet malbé, no et pots imaginar com estava... Els sostres enfonsats, les bigues tenien la fusta podrida, la terrassa i sobretot el terra estaven en molt males condicions... No ho volia ni l’administrador ni el matrimoni que vivia aquí. Vam haver d’omplir parets, refer els dibuixos dels capçals d’algunes bigues, reformar les teulades i reforçar el terra. Després de dos o tres anys arreglant-ho tot, a poc a poc, vam aconseguir conservar força elements originals”, recorda Arimany. Una inversió i una feinada sobre la qual planava la incertesa.

En Domingo va decidir comprar Ca n’Artés malgrat el pla urbanístic que hi havia previst a la zona. Un full de ruta que afectava el nucli històric i en posava en dubte el futur

En Domingo, que aleshores vivia a Gràcia, va decidir comprar Ca n’Artés malgrat el pla urbanístic que hi havia previst a la zona. Un full de ruta que afectava el nucli històric i en posava en dubte el futur. “Es volien carregar tot això. Havien fet el traçat del carrer Amílcar per aquí, i tot aquest conjunt quedava compromès.” I vas comprar-ho igualment, tot i saber que això estava en perill? “Sí. Tant me feia, ho entens?” Pressentiment, intuïció? “Jo sabia que estava enamorat d’això, sense cap mena de sentit. Saps quan no entens alguna cosa i no hi trobes cap explicació? Doncs aquest va ser el cas. A la llarga, tot el que he fet així, sense rumiar-ho, m’ha acabat sortint bé.”

Ca n’Artés, Can Basté i el petit nucli històric de Santa Eulàlia de Vilapicina es van salvar. Són Béns Culturals d’Interès Local. La reforma que va fer en Domingo a títol individual va servir per preservar una de les úniques masies que romanen habitades dins de l’urbs barcelonina. L’Ajuntament, però, el va demandar per no seguir estrictament els criteris del consistori, que suggeria arrebossar les parets i amagar els carreus de pedra de la façana. “Per sort, vaig fer una instància i em van donar la raó. Calia fer la reforma per motius estructurals”, assegura.

Trenta anys després, en Domingo està millor que mai. Aquella casa en ruïnes i desmanegada que va comprar als anys noranta ara és, en paraules seves, “un bombó enmig de la ciutat”. “Això en un poble no seria res. Però aquí, i d’aquesta forma, és increïble.” Una masia amb embigats tradicionals, amb murs medievals, amb un hort amagat i dues gallines... a tocar del metro, del centre cívic, del batibull del mercat i dels serveis d’una capital. Poble i ciutat, tot en un. Tradició i modernitat. Parets durant molts anys recloses que avui es dilueixen en l’anonimat que ofereix Barcelona.

Ca n’Artés és el darrer testimoni viu d’un estil de vida rústic, pagès i menestral, recent però ara desaparegut, que era ben comú al nord del pla de Barcelona. Les seves pedres i el seu pati encara l’expliquen

Ca n’Artés té el pes de la història a la seva ànima. És el darrer testimoni viu d’un estil de vida rústic, pagès i menestral, recent però ara desaparegut, que era ben comú al nord del pla de Barcelona. Les seves pedres i el seu pati encara l’expliquen. L’urbanisme agressiu que va anorrear-ho tot no va poder amb aquesta masia. En Domingo hi va posar el seu gra de sorra comprant-la i vivint-hi per conservar aquest bocí de l’ahir, aquest tros de memòria, en un present amnèsic i atrafegat que no respecta el patrimoni. Una aposta de passat i de futur que el fa ser un privilegiat.

“Una vegada Ca n’Artés va estar arreglada, dos o tres anys després de comprar-la, jo pujava aquí i per mi aquesta casa era una desconnexió, un despertar. Una nova consciència, per dir-ho d’alguna manera. Jo vivia a Gràcia i arribava aquí, em posava al pati amb les flors i desconnectava. En tornava nou. Això era com un oasi, i em va transformar molt. Tant va ser així que al cap d’uns anys vaig plantejar a la família que me n’anava a viure aquí. Gràcia se m’havia fet molt espessa. Costa d’entendre, oi? Marxar de Gràcia per venir a una casa antiga de Nou Barris.” Però així ho va fer, sol, deixant enrere la seva dona. Ara no ho canviaria per res.

“Saps què m’agrada fer? Marxar d’aquí, anar-me’n. Perquè quan hi torno, valoro tot el que tinc. Al pati hi ha una harmonia, una energia, que em sento com si fos al cel. Cada dia dono les gràcies de poder gaudir de tot plegat”

“Saps què m’agrada fer? Marxar d’aquí, anar-me’n. Perquè quan hi torno, valoro tot el que tinc. Al pati hi ha una harmonia, una energia, que em sento com si fos al cel, nen. T’ho dic amb el cor a la mà, cada dia dono les gràcies de poder gaudir de tot plegat. De les gallines, dels ocellets, de les plantes, de la companyia dels veïns, de les papallones... Aquí hi han vingut perdius, puputs, cargols, granotes, fins i tot cuquetes de llum. Tu saps el que és veure tot això enmig de la ciutat? Si ets al pati i t’hi quedes una estona, t’oblides que ets a Barcelona”, reconeix. I sentencia: “Jo potser no tinc el compte bancari que té altra gent, però el que tinc aquí no té preu”.