“Realment, tot va lligat. Cada vegada caminem més cap a l’especificitat de les coses, però no entenem que la vida de pagès no és saber fer un ofici o un altre, implica saber de tot. Un pagès és una persona integral, però en queden pocs, i cada cop menys.” Daniel Giraldo, pastor transhumant, formatger, artesà de la terra, reflexiona sobre la comoditat i sobre l’exigència i les renúncies conscients i assumides de la vida pagesa mentre caminem per la seva finca, arrecerada sota els cingles granítics de la serra de la Mussara, entre Vilaplana i Alforja, al Baix Camp.

El tràfec dels gossos, que corren enjogassats amunt i avall, de terrassa en terrassa per la trentena d’hectàrees de la finca, acompanya la piuladissa monòtona i agradable dels ocells. Mentre carreguem un parell de tanques metàl·liques com les que s’utilitzen en la construcció, amb què en Daniel tanca perimetralment la finca i amb què concentra el ramat de cabres al seu gust perquè netegin el sotabosc en zones determinades, m’explica que és per aquesta completesa de la feina agrícola que recupera oficis com el de traginer, carboner o pastor.

“Hi ha una balança que et permet viure incòmode si la sensació és de llibertat. No dormiré en un llit amb llençols de lli, però veuré les estrelles”

No parla de “tirar enrere, d’anar a cavall”, segons diu. Si mira enrere, sosté, és per aprendre i conèixer les tècniques, els oficis, la tecnologia i l’aprofitament dels recursos que fa cent anys s’utilitzaven eficaçment per domesticar la terra. Tanmateix, assumeix que, “si ho volem, d’alguna manera hem de viure com fa cent anys”. Ara bé, és una renúncia viure sense la comoditat de la qual és tan difícil sortir? No, segons ell. “Hi ha una balança que et permet viure incòmode si la sensació és de llibertat. No dormiré en un llit amb llençols de lli”, exposa, “però veuré les estrelles”.

El tinc a uns metres, d’esquena. El que ens separa, però, és el sorollam provocat pel tremolor metàl·lic de les tanques, que obstaculitza la conversa. De sobte, l’acció s’accelera. Les tanques d’un o dos centenars de metres més avall fan de triangle. Se sent un clam animal esquinçat, ofegat. El joc dels cans ara és afany. Ja no corren, passen per sobre de les mates. L’eco dels lladrucs ens alerta. Bub-bub. Bub-bub. En Daniel s’exclama: “Olé! Un cabirol, tio!”.

Amb les poques referències que n’havia trobat, ell era “l’últim pastor transhumant del Baix Camp i el Priorat” als meus papers, a la meva agenda

Mai abans cap animal salvatge s’havia esmunyit per dins el tancat de la finca. Quina benvinguda. Deixem les tanques a terra, prop del punt on en Daniel les vol col·locar, i ens afanyem coll avall, en direcció als udols. Ens escolem entre els marges, ens obrim pas entre les tanques i, finalment, arribem a un espai obac i recollit, a la vora d’una cabana de fusta. El cabirol jau a terra, desnucat, davant l’atenta mirada de la Lasi, una de les gosses que viuen al mas. És la més longeva i la més mansa, però la seva curiositat fa pensar a en Daniel que pot haver mossegat el coll de l’animal. No sabem què l’ha mort, al cabirol, que té una ferida oberta al ventre, per on se li escapen les entranyes.

Intuïm que el difunt, que encara tenia les banyes tendres, no deu haver pogut superar el salt d’alçada, i les puntes afilades de la tanca l’han deixat estès. Això, als Jocs Olímpics dels humans, no passa. Especulem, però no deixem de moure’ns. En Daniel busca una corda a la cabana. No és seva, és d’en Xavier, un hortolà rabassut i auster que conviu a la finca amb la família d’en Daniel i amb l’Anna, la seva companya, que fa de fornera. Localitzem el que buscàvem i, gairebé sense pensar-s’ho, en Daniel lliga una pota del cabirol i se l’endú arrossegant-lo.

No hi ha hagut temps per a presentacions. Abans d’aquesta trobada, en Daniel i jo tot just havíem parlat a través del telèfon. Mitjançant una trucada, perquè intenta defugir la temptació de les aplicacions de missatgeria instantània. Amb les poques referències que n’havia trobat, ell era “l’últim pastor transhumant del Baix Camp i el Priorat” als meus papers, a la meva agenda. Però és molt més que això. Tinc molts interrogants, però vaig a escoltar-lo i a observar-lo. A conversar. A entusiasmar-me, crec. Sense haver-li posat cara ni ulls, per telèfon, no pas deliberadament, m’hi havia adreçat com a Dani. No sé si és per aquest motiu que ja havia sentit la calidesa que desprèn quan em parla.

Cada “Uri”, viu, acompanyat d’una expressió facial d’interès que n’hi ha prou d’intuir, és una mena d’abraçada verbal tan afectuosa i fraternal com la que ens hem fet tan bon punt he baixat del cotxe. En això del contacte físic entre iguals, un grapat més de segons o de força marca la diferència. Però, no creieu que també s’abraça sense abraçar?

En Dani és una persona envoltant, que fa família, extravertida, però assossegada. La monocromia de la granota de treball que vesteix, tacada amb els colors del camuflatge militar, el poleix i dona més vigor a la seva corpulència

En Dani m’ho ensenya. És una persona senzilla, envoltant, que fa família, extravertida, però assossegada. La monocromia de la granota de treball que vesteix, tacada amb els colors del camuflatge militar, el poleix i dona més vigor a la seva corpulència, que tot i que s’accentua més amunt de les cames llarguerudes, es dilueix en ser l’objectiu del seu esguard. Tal com a les mans, aspres i majúscules, als ulls d’en Dani s’hi percep la diligència i el control amb què treballa, la doblegada automàtica i apassionada de l’esquena, però també atenció i lucidesa. Un interès penetrant, admiració, curiositat, seguretat i una confiança espontània per l’interlocutor.

Arrossegant el cabirol i l’escampall de fulles que s’emporta, tots dos caminem uns centenars de metres amunt, des de les terrasses més inferiors del bosc, ombrívoles, poblades de pins i alzines, fins als plans més amples i aclarits. Allà hi ha la casa, una estança acollidora, sòbria, de sostre baix i amb una espècie de forma circular. Al centre, una cuina econòmica presideix i escalfa l’espai, flanquejat per parets pintades per les dues filles d’en Dani i l’Andrea, la companya d’en Dani, prestatgeries a vessar de llibres i un tocadiscs. A la vora de l’habitatge hi ha la caseta de l’Emanuel, el germanastre d’en Daniel, un jove de disset anys criat a Sevilla que fa uns mesos que és a Alforja.

Les glans són un cas excepcional. Quan les cabres en mengen, en Dani cau a la temptació de fer un formatge a l’estil camembert, tan cremós i greixós com la descripció que en fa

A mig camí entre totes dues casetes hi ha la formatgeria, una caravana tronada on cada vespre en Dani desferma la seva creativitat. Tal com a l’exterior, tal com al bosc, com al corral, en aquest racó, sobre unes safates que acullen formatges i fongs, la vida avança lentament i lliurement. Així com amb les oliveres o amb les alzines, estèrils si no se’n té cura, o així com amb el vi o la cervesa, la mà de l’humà és necessària, però no pot abastar l’essència microscòpica d’allò que manipula, que evoluciona per si sol atzarosament. “Cada formatge és diferent”, segons en Dani, que, ple de goig, explica que en tots s’hi mesclen molts factors que en determinen el gust. El clima, l’esforç físic, l’alimentació… Les glans són un cas excepcional. Quan les cabres en mengen, en Dani cau a la temptació de fer un formatge a l’estil camembert, tan cremós i greixós com la descripció que en fa.

Arribats al corral, on hi ha recloses les chivas, tal com en Dani anomena les cabres, es prepara per escorxar el cabirol, que ha penjat d’una biga a una habitació al costat del tancat. Aviat, el familiar del bestiar cabrum serà pell. Literalment. L’Andrea, la companya d’en Dani, psicòloga i musicoterapeuta, en farà un timbal amb fusta de bedoll. A més de la seva feina en una residència i la cura de la casa i les dues nenes, que acaben d’arribar de l’escola, l’Andrea fa aquests instruments per encàrrec. Amb entusiasme, curosa amb allò que mostra i amb qui conversa, amb una veu dolça i discreta, m’explica el procediment per construir-los. El secret? La perseverança i una bona dosi d’espiritualitat. L’Andrea els dedica rituals a tots, perquè diu que el procés de creació té una estreta relació amb l’estat emocional dels clients. Ella, de fet, toca la guitarra i canta cançons per expressar els sentiments que ha viscut al llarg del seu viatge a la recerca d’autonomia.

No és la primera vegada que les nenes veuen els òrgans inerts d’un animaló. I tant és així que hi juguen. Amb desvergonyiment, els agafen i els donen als gossos

Mentre anem rescatant i reprenent la conversa anterior, en Dani va fent, amb la delicadesa d’un lladre refinat, fins que les entranyes de l’animal queden buides. Al seu costat, una galleda acull les vísceres pudents, que escampen la fortor per l’habitació. Les nenes, que tot just acaben de baixar de la casa, han quedat astorades, però no es queden aturades. No és la primera vegada que veuen els òrgans inerts d’un animaló. I tant és així que hi juguen. Amb desvergonyiment, els agafen i els donen als gossos, que reaccionen amb una certa desídia a l’oferta.

La Yu’a està dreta al costat del seu pare i va jugant amb els gossos. Té sis anys i un posat convençut, no pas entremaliat, però sí juganer, curiós i aventurer. Físicament, no s’acaba d’assemblar a cap dels seus progenitors, especialment pel cabell ros lluent, que amb el pas dels anys se sol apagar. Però si ella i son pare comparteixen algun tret, és la mirada, escodrinyadora i, d’entrada, en el seu cas, un pèl vergonyosa. A la seva vora, ocupat, son pare ens guaita de tant en tant.

Ell porta bigoti i una barba de més de tres dies, que s’allargassa fins més amunt de les orelles. Allà, a l’altura del front, s’hi conserva un estret que uneix els pèls amb els cabells, alguns dels quals ja canosos, que miren d’estirar la seva estada a la closca. A la part posterior del crani, s’hi arreplega un conjunt de rastes que en deuen haver vist de verdes i madures, i que en Dani se sol cobrir amb una gorra comprada al Senegal.

En una finca que inspiraria qualsevol que busqués una arcàdia, han creat un model de vida alternatiu, gairebé autosuficient, que prové de l’aprenentatge acumulat al llarg dels anys, d’una transhumància de vida constant

En Dani va néixer el 1984 a Medellín, a la regió colombiana d’Antioquia. Des del 2008, al costat de l’Andrea, que té la mateixa edat, viuen a Catalunya. Mentre l’Andrea estudiava durant la setmana a València, van passar un any a cals pares d’en Dani, a Tarragona, a la ciutat, de la qual es van atipar ben aviat. Poc després, van desplaçar-se a Alforja, als contraforts de la serra més oriental de les muntanyes de Prades. En una finca que inspiraria qualsevol persona que busqués una arcàdia, tots dos han creat un model de vida alternatiu, gairebé autosuficient, que prové de l’aprenentatge acumulat al llarg dels anys, d’una transhumància de vida constant, i sobretot, d’una voluntat de passar de la teoria a la pràctica. “Hem passat de parlar del que havíem de fer a fer el que hem de fer i parlar del que s’ha de parlar. Això és contradictori amb el que jo vivia fa vint anys”, considera en Dani, complagut.

Des d’aquest trosset de cel la miranda és bucòlica. Darrere nostre, els cingles, amuntegats uns sobre els altres, uns del característic to rogenc de la pedra de Prades i uns altres, sobreposats, de color blanc trencat, ens resguarden en el punt més elevat del vessant. Resseguint tot el massís, trobaríem moltíssimes més graderies com aquesta, clandestines, foradades per balmes modestes, encarades al sud, totes blanc-i-vermelles, des d’on s’observa amb panoràmica les ondulacions del terreny, sobrepoblat de pins allà on no és conreat d’avellaners, ametllers i oliveres. Alguns masos i cases taquen la verdor del paisatge, massa ple de bosc, massa jove i massa espès, que trepitja marges de pedra seca ocults, testimonis immòbils de l’abandonament progressiu i desassenyat de la terra que durant segles ha estat treballada pels humans.

Al fons, els colors clars de les localitats costaneres més meridionals del Camp de Tarragona, Cambrils, Miami Platja i l’Hospitalet de l’Infant, es dilueixen amb els límits del mar, tenyit d’un blau no gaire nítid que es difumina amb la grisor del cel. A la dreta, en direcció al Priorat, es veu Alforja. Pròxim, protegit pels últims turons discrets que configuren la darrera vall abans d’arribar a la plana del Camp, el poble sembla pessigat pel cel allà on jau el campanar, estret i espigat. Des d’allà, els balcons convexos de la serra que ens abriga, punxada per l’omnipresent antena de telecomunicacions de la Mussara, deuen dibuixar una línia divisòria amb el cel com si, enlairant-se, li intentessin esgarrapar espai.

La sostenibilitat tan aclamada no cau pas del cel. Què ens pensem que és el mosaic agroforestal? El bosc és energia, i l’energia necessita equilibri

El tallat més proper a la casa dona el nom a la comuna fundada per en Daniel i l’Andrea, l’Associació Cingle Vermell, que aglutina totes les tasques i projectes agrícoles que lidera en Dani. Aquí, els pins, omnipresents, excessius, expansius a gairebé tot arreu, conviuen en equilibri amb les alzines. Han estat carn de motoserra en una zona de la finca. Si alguns diuen que per lluir s’ha de patir, nosaltres direm que per encisar-nos amb el paisatge, cal treballar-lo. La sostenibilitat tan aclamada no cau pas del cel. Què ens pensem que és el mosaic agroforestal? El bosc és energia, i l’energia necessita equilibri. Les cabres n’arrenquen, en recullen i en deixen caure; en Daniel n’extreu en forma de llenya, carbó i carbonet, i pasturant les cabres, contribueix a controlar el creixement del bosc.

Cal fer neteja, controlar la densitat vegetativa del bosc. En un procés llarg, responsable i meditat, el pastor aclareix la vegetació, sobretot els pins, per harmonitzar-los amb les alzines. Són les joies de la corona de la devesa, característica d’Extremadura, en què en Dani vol convertir el bosc. Més ermes i buides, però més elegants i exuberants, i tant o més fèrtils que els polvorins pinacis que ens envolten, les deveses eren usuals en el passat. Quan els marges gaudien de bona salut, quan allà on no hi havia cultiu la silvopastura aprofitava els recursos. Podien ser a qualsevol lloc, fos una plana o a les carenes dels massissos propers, perquè les cabres, les qui fan la feina real, són totterreny. Ara, per a en Daniel, la devesa és futur, és l’ambició que es construeix a còpia de present.

Hauríem de començar a recordar-nos-en i prendre’n consciència, d’aquesta paraula i de la concepció perduda del treball humà al medi natural, segons un convidat molt especial, el “senyor Rovira” (és Joan Rovira, però per a en Dani sempre és “senyor Rovira”), que ens acompanya a la transhumància de primavera que tot just comencem. Tenaç defensor, conservador, protector i divulgador dels camins ramaders catalans, és de Santa Margarida i els Monjos —de fet, fa gala d’alguns trets fonètics del Penedès— però es coneix gairebé tots els itineraris de la zona on som.

És tan càustic quan critica els esnobs universitaris que parlen sense tocar de peus a terra com rigorós quan difon la història dels camins

Sorneguer, mordaç i elegant, és un autèntic llibre obert, un d’aquells irreductibles per als qui l’edat —cap als setanta anys— no passa. Quan xerra, o desconcerta o fa riure o totes dues coses, però sempre ofereix quelcom interessant, sobretot quan parla del bosc, la gestió forestal, la ramaderia extensiva i la transhumància. Cobert per un bigoti filferrós que es mou amunt i avall quan parla, el “senyor Rovira” té el morro esmolat, sempre disposat a dir-les ben dites. És tan càustic quan critica els esnobs universitaris que parlen sense tocar de peus a terra com rigorós quan difon la història dels camins. És per això i per l’amistat amb en Dani que és aquí.

Amb ell i la seva càmera, amb les nenes, l’Andrea, en Dani i els gossos més atlètics sortim de la finca en direcció a l’ermita de Puigcerver, una cruïlla de camins ramaders. Està situada a l’altra banda de la vall, entre Alforja, Riudecols i Duesaigües, a poc més de 800 metres d’altitud sobre el nivell del mar, a mig camí entre el Camp i les comarques interiors. Allà, el ramat s’hi estarà deu dies, pasturant i netejant el bosc de seixanta hectàrees, fonamentalment arbrat d’alzina, que en Dani i els Amics de l’Ermita de Puigcerver gestionen.

Ell i tota la família fan aquest viatge proper un parell de cops cada any. Parlen de “transmitància”, i no pas de transhumància, ja que les estades i els itineraris, en què miren d’inspeccionar l’estat dels camins ramaders, no són prou llargs per ser anomenats transhumàncies. Tot i això, amb el senyor Rovira, en Dani tempteja la possibilitat de fer la transhumància fins al Pirineu i establir-s’hi durant l’estiu en un choso, una pleta on tancar el bestiar i dormir. “A l’aventura”, diu, motivat, el pastor. En qualsevol cas, encara que el concepte de transhumància és el més fàcilment atribuïble a l’activitat que duu a terme, en Dani prefereix parlar de moviments estacionals a la recerca de pastures, de deixar casa, on la comoditat i la monotonia es van escolant entre la rutina i els costums diaris, per fer-ne una altra buscant nous estímuls.

Aquests viatges, que es fan des de després de l’última glaciació, fa uns 15.000 anys, són períodes de nomadisme, d’aprofitament de recursos naturals, d’aliment per al bestiar, d’esforç físic i llet per al pastor, de nutrició per al bosc, que és netejat, adobat i sembrat de llavors indigestes, i també per a la fauna i la biodiversitat. “Els camins i les carrerades del Principat han acollit molta vida gràcies a la cultura de desplaçaments ramaders que hi ha hagut històricament, sobretot gràcies al pacte d’interessos mutu entre l’agricultura i la ramaderia derivat del fet que les femtes de les ovelles són molt bones per adobar els terrenys”, explica el senyor Rovira.

Els moviments d’animals transhumants deixen empremta per allà on passen, no són mers moviments de bestiar aïllats de la resta de l’ecosistema animal i humà

A tan sols mig quilòmetre de casa, en Dani ens explica, observant al seu voltant, que amb el ramat manté la franja de protecció legal, d’uns dotze metres a cada banda del camí, a la finca i a la zona de bosc que no els pertany però que gestionen. El contrast, arran de terra, és notable, i s’ha aconseguit sense cap desbrossadora. Caminant a pas lent entre la negror de les cabres, que de vegades cal esquivar si es va encantat, en Dani ens ofereix amb passió una lliçó didàctica com si ens miréssim el món des d’una finestra: “Aquell pi d’allà terminarà a terra, i és qüestió d’anar-lo tallant. Xac-xac-xac. Veus? Aquest matabou, Bupleurum fruticosum, està net a la part baixa, i és gràcies a les cabres. Quan no se l’han menjat, és una bola, però aquest té fulles només a la part de dalt”.

Aquests són els resultats tangibles de la pastura extensiva, de vegades invisibles als ulls de qui no hi presta atenció. Els moviments d’animals transhumants deixen empremta per allà on passen, afavoreixen la biodiversitat i la conservació del medi, no són mers moviments de bestiar aïllats de la resta de l’ecosistema animal i humà. Els camins són corredors biològics. Així ho exposa el senyor Rovira, amb un exemple no pretesament antropocèntric: quan baixaven els ramats de les valls del Pirineu en direcció a la costa, molts conills els seguien els passos, atrets per les placentes que penjaven de les cabres que tot just havien parit. Al seu poble, els caçadors estaven preparats per disparar.

Les rutes del Pirineu a la costa han acollit tradicionalment els moviments estacionals. Però resten pocs camins ramaders mantinguts a Catalunya

Les rutes de nord a sud, del Pirineu a la costa, han acollit tradicionalment els moviments estacionals. Però, tot i la catalogació que va fer la llei de l’Institut per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA) del 1955, la majoria han estat soterrats i retallats per altres infraestructures. Resten pocs camins ramaders mantinguts —i encara menys classificats, només un 15% dels 20.000 quilòmetres que hi ha— a Catalunya, i la majoria fan el camí de nord-sud. En canvi, els petits recorreguts, camins comercials paral·lels a la costa, com els que en Dani i en Joan recuperen a les serres d’aquest sud, han estat trepitjats pel bon grapat d’infraestructures que s’hi han sobreposat.

El pastor lamenta que no hi ha prou temps per recuperar tants camins amb un equip petit de persones, per la qual cosa enfoquen la tasca des d’un punt de vista més reivindicatiu, d’informar-ne, escriure’n o divulgar-ho, com el senyor Rovira. “Que la gent observi una altra realitat, que hi hagi interès. Que el Parc Natural inverteixi diners aquí baix, als camins, i no a les carreteres”, argumenta, ja que la ramaderia extensiva segueix sent un agent clau en la configuració i el manteniment del paisatge. De fet, però, la feina, en aquest sentit, també és directa.

Aquest és el desig compartit, l’objectiu concret que els pastors d’extensiu no siguin dues taques al territori; que en Dani no sigui l’últim, sinó l’únic

Gràcies a un acord per vuit anys amb el Parc Natural de la Serra de Montsant, creat el 2002, en Dani pot dur les cabres per tota la zona sense impediments. Allà, gràcies a la presència de pastures i la proximitat a la costa, a l’interior i al pas de camins ramaders, la pastura extensiva ha estat una feina humana a la natura present des de segles enrere, que, a més de definir la relació entre humans i l’entorn natural, hi ha fomentat el desenvolupament socioeconòmic i ha condicionat la cultura i les relacions socials. La toponímia i el patrimoni material i social que s’amaguen per la serra en són testimonis, encara que l’ús i la percepció de la muntanya hagin canviat i aquesta ja no sigui un lloc de treball, sinó d’oci i lucre econòmic vinculat al turisme.

Al mateix Montsant, a Margalef, al congost de Fraguerau, al vessant oest de la serra, el més amagat, el ramat i en Dani hi tenen des de fa uns anys la segona residència. Una balma ombriva al peu de la serra que en Dani ha tancat amb una paret de pedra i ha condicionat, amb parets, habitacions, cuina, lavabo i el corral. Hi van per diversos camins i trams per comprovar-ne l’estat i catalogar-los. Allà, de juny a octubre, pasturen per tota la serra, munyen, fan formatge, llegeixen, es banyen al riu i escalen sobre roca. Mentre ho fan, les cabres netegen els peus de via.

Ben a prop, a la vora de l’ermita de Sant Salvador, en Carles, un amic ermità d’en Dani, que temps enrere feia de rabadà amb ell i el ramat, està construint el seu corral en una cova similar. Si tot avança com espera, aviat podrà tenir el seu propi ramat. Aquest és “el somni de tots”, considera en Dani: “Mantindre aquí l’activitat, que vingui un altre pastor i tingui unes mínimes comoditats per viure bé”. Aquest és el desig compartit, l’objectiu concret que els pastors d’extensiu no siguin dues taques al territori; que en Dani no sigui l’últim, sinó l’únic.

Les exposicions d’en Dani són assossegades. Observa amb quietud, no pas parsimònia. Parla per fer-se entendre, sobretot amb les filles, al ritme reposat que necessiten les paraules concretes i exactes. Ho fa amb molts exemples i amb una pronunciació catalana que sembla apresa dels ancians del poble, impregnada dels mots crossa, paraules castellanes i trets fonètics a través dels quals deixa entreveure l’espanyol colombià. De vegades, inclús, parlant tant català com castellà, balbuceja buscant vocables que semblen insuficients per expressar els seus conceptes.

Altres cops, l’energia que vessa a les seves intervencions el sobrepassa, i la suavitat es converteix en una acceleració sobtada però agradable, perquè no són només les paraules que parlen. També ho fa, com en aquest cas, el riure, una cascada d’aigua sorollosa que, compassada, amb una cadència progressivament més ràpida, surt per les comportes de la seva gola durant uns segons, en un interval que sembla etern, que commou, i que s’acaba amb una rèplica més curta. Ara, però, tot just començat el periple, la veu d’en Dani es busca endins, en el passat, en els records, en la seva transhumància vital. Paradoxalment, ens abstraiem del camí que anem recorrent per saber què és, per a en Dani, això de passar de l’abstracció a la realitat. Amb algun nie-nie-nie, nie-nie-nie excepcional del pastor.

A Colòmbia, va estudiar Agronomia. Vinculat a col·lectius anarquistes, a la universitat formava part d’un grup d’estudi que plantejava l’autogestió i la sobirania com a camí per fugir de la desorientació i l’alienació. El mètode, valgui la redundància, fou fugir del mètode, transgredir la fantasia. “Quan estava a la universitat, teníem un discurs romàntic, poc aterrissat, que, a posteriori, fa que et donis cops contra el món. Moltes coses que eren radicalitat, el temps les va matisar”, explica en Dani.

Segons ell, la idealització només serveix per recrear-se, no és realitat. La pràctica, en canvi, omple

Segons ell, la idealització només serveix per recrear-se, no és realitat. La pràctica, en canvi, omple. “Nosaltres ens plantegem com volem que es desenvolupi el bosc, com ha estat abans, com s’ha fet, què necessita i què demana. I ho fem amb fets, arreglant marges, pasturant i netejant el bosc, prevenint l’erosió”, assegura convençut. Aquest ha estat el seu mantra des dels vint anys, quan va començar una tesi doctoral sobre el muntatge d’una granja integral, on es cultivava cafè i plàtan, es feia formatge i iogurt i es recuperaven tradicions artístiques romàntiques, segons ell, com els teixits i les fibres.

En aquells anys, en Dani es va traslladar a una zona muntanyosa a fer de traginer, ofici a què s’havia dedicat el seu avi. Hi va aprendre a carregar i comandar l’animal mentre transportava canya de sucre i aprenia amb el seu mentor. Però també es va adonar que “hi ha coses que pots fer i d’altres que no”. Objector de consciència en un país on el servei militar és obligatori, va desobeir i va ser detingut a Honda, una localitat rural de Colòmbia, on va patir per la vida. “Allà”, recorda, “et pelen, et tiren al riu i ningú se n’assabenta”. La desobediència és fonamental, segons ell, “però amb seny”.

Mentre acabava els estudis, el col·lectiu de què formava part en Dani va introduir-se en algunes comunitats indígenes i negres de Colòmbia, conegudes com a minories racials. Encara que protegides per la llei, que els ofereix autonomia, de facto, la protecció no és gaire efectiva. De fet, segons alerta en Dani, “ni tan sols saben què poden fer: estan exempts de prestar el servei militar i no ho saben”. “Entonses”, continua mentre amb totes dues mans representa el moviment d’una placa tectònica introduint-se per davall de l’altra, “vam decidir ficar-nos-hi per sota, fer militància des de dins”.

Així va conèixer l’Andrea, que ens segueix a la distància amb el cotxe, carregat de trastos i equipatge, mentre voregem la urbanització Portugal i arribem als Garrigots, a mig camí entre el Cingle Vermell i Alforja. D’aquelles comunitats —de la llengua nasa yuwe del poble páez, la llengua ètnica més parlada a Colòmbia, principalment a la regió de Tierradentro— també en van sortir els noms de les dues filles que tenen: Eçkwe, que significa “colibrí”, i Yu’a, que significa “estrella d’aigua”.

En Dani s’engresca parlant del passat a les comunitats indígenes, però no perd la coherència. “Soc conscient que són ells qui m’ho van donar tot: el coneixement, la formació, la seva visió comunitària. Van avançats, perquè no depenen dels vicis que ens han ensenyat a nosaltres.” “Mira”, diu, captant l’atenció, “hi ha coses tan simples com que per a ells no existeix el «jo». És impossible, en el llenguatge no s’entén”. “Jo no he fet aquest pastís, l’hem fet”, parafraseja. “Per què? Perquè tu, potser, has mesclat els ingredients, però el blat, que és tant o més important, l’ha fet ell. Entonses, cap construcció és individual, tot el que hi ha és col·lectiu.” “Com a individu”, afegeix, “ets al món perquè hi ha una comunitat que t’ha construït. El que tu fas, simplement, és un gra de sorra d’entre tot el que et dona una comunitat”.

En Dani va comandar un ramat, però valorava més la pastura lliure, amb gossos i en què “realment domines un ramat”, per la qual cosa es va decidir a venir al lloc que considera el bressol de la pastura en obert

Aquest és l’aprenentatge real, el servei militar que va fer a la seva manera, el punt d’inflexió que el va convertir en pastor. Però no un pastor qualsevol, sinó un pastor “a la mediterrània”. A Colòmbia, la pastura extensiva se sol fer en vegas, terrenys amplis i fèrtils, però tancats. En Dani va comandar un ramat, però valorava més la pastura lliure, amb gossos i en què “realment domines un ramat”, per la qual cosa es va decidir a venir al lloc que considera el bressol de la pastura en obert. Tanmateix, l’arribada va ser amarga: “Jo venia de Colòmbia, no parlava el català gaire bé, i hi posava ganes. Volia aprendre una cosa que als llibres encara sortia, però la gent estava molt tancada. Vaig trobar gent, però no gaire disposada”.

Però l’aprenentatge va continuar i les oportunitats van sorgir. D’una banda, en una experiència parcel·lària d’autosuficiència que buscava a través de la pràctica el decreixement. “En lloc d’entrar en la dialèctica i escarbar en la paraula, vam mirar de saber com funciona”, explica. Uns feien verdura; altres, pa, i altres, llegums, però el grup va caure quan, segons en Dani, “vam començar a tenir parella, fills, feines més estables i molt més rendibles per l’esforç que implicaven”. “La comoditat… L’ideal continua, i la gent és aquí, però ja no amb aquest ritme. La ideologia ha d’evolucionar, és clar, però de vegades, en aquesta evolució, hi trobes dificultats”, assumeix.

En una xerrada sobre comunitats en resistència, un noi basc va explicar a en Dani que un pastor de Granada li podria ensenyar a pasturar i cuidar les cabres. Tot i que tenia clar que volia ser pastor, no coneixia l’ofici. Però, com en el passat, el va aprendre exercint-lo: “Vam anar amb l’Andrea de vacances cap allà, en bicicleta. Ens hi havíem de quedar tres dies, i ens hi vam acabar estant tres setmanes. Vam tornar, vam arranjar el que feia falta i set mesos després vam tornar-hi. Aquella segona vegada vam passar un any aprenent tot el que ens feia falta amb el Rafa”, un camperol sexagenari, geòleg de professió i llibertari de conviccions, algú amb qui en Dani comparteix els ideals.

“Cal conèixer la història per saber on estem aturats. No ens podem quedar mirant-nos el melic, és el moment de saber on volem trepitjar i què volem trepitjar”

Quan en parla, descrivint-lo perquè ens en fem una imatge o fent-hi referència mentre conversa amb l’Andrea, transmet un agraïment perpetu, una fascinació profunda pel seu mentor. Considera que s’ha de mamar tant com sigui possible d’una persona “tan dotada, amb tants coneixements, que ha fet milions de formatges”. Convençut, en Dani reflexiona que “cal conèixer la història per saber on estem aturats. No ens podem quedar mirant-nos el melic, és el moment de saber on volem trepitjar i què volem trepitjar”. I ni tan sols és per a les generacions amb més responsabilitat en el present, que cal esprémer el coneixement i actuar, sinó “per als que han de començar a guaitar que la cosa ha de ser diferent, que és tal ves el que nosaltres hem copiat dels nostres avis”.

Hi ha lliçons per aprendre, i el Cingle Vermell n’és l’hereu. L’objectiu desitjat, encara que potser desdibuixat o no del tot nítid, alimenta les ganes de caminar, però és al llarg del mateix camí que es va dibuixant el destí. Per a en Dani, que assumeix la dificultat d’amplificar experiències d’autonomia i autosuficiència com aquesta, “són els petits actes els que ens permeten estar segurs que podrem canviar el paisatge, o més aviat, que el tornarem a tal com havia estat modelat pels nostres avis”.

“Parlem d’energia eòlica, solar i no sé què, però tenim milers d’hectàrees de superfície forestal i agrícola que no estan cultivades, on hi ha quilocalories que els ramats podrien aprofitar”

No parla d’una visió urbana, bucòlica, romàntica, la dels hiperactivos de la ciutat, “com si haguéssim de tenir l’Amazones”. Creu que aquesta perspectiva és ingènua, frívola, potser, i que fa mal a la realitat del bosc. Parla de continuar mantenint l’equilibri ecosistèmic que l’humà ha contribuït a desenvolupar durant segles, parla de conservar els camins ramaders, antigament transcendentals com a vies de comunicació rurals i de trànsit d’animals, “relats orals, lleis no escrites que es respecten, com tot allò que és rural”, diu ell mateix. Quan esmorzem, mentre engolim entrepans i un gotet de vi de la cooperativa de l’Arboç, a la riera d’Alforja, després de recórrer 200 metres de carretera, tots plegats en debatem.

—Parlem d’energia eòlica, solar i no sé què —critica el senyor Rovira—, però tenim milers d’hectàrees de superfície forestal i agrícola que no estan cultivades, on hi ha quilocalories que els ramats podrien aprofitar. Per accedir a aquestes pastures fa falta una eina que és importantíssima, els camins, i gent que sàpiga manejar el bestiar. Sense les cabres, és clar que hi haurà incendis. La massa vegetativa, que s’ha aprofitat històricament —proposa—, es podria aprofitar fàcilment, amb l’estandardització de mides. Darrere de l’abastiment de llenya, que és una font energètica, es dona vida a un segment de persones que es dediquen a una energia no convencional. No caldria portar la proteïna d’Ucraïna —apunta l’expert dels camins ramaders, fent referència a la perillosa i incontrolable deslocalització dels productes que es consumeixen a milers de quilòmetres d’on s’han produït.

“Ens hem acostumat a una comoditat que no és sostenible; el dia que tanquin l’aixeta, o que s’acabi el gra, o el bestiar se’n va al clot o s’hauran de buscar zones de pastura”

—Ens hem acostumat a una comoditat que no és sostenible, i el dia que tanquin l’aixeta, que els camions no puguin traginar i s’acabi el gra, o el bestiar se’n va al clot o s’hauran de buscar zones de pastura —sosté en Dani, responent a l’argument del senyor Rovira—. Aquí podrien venir més ramats, la vall els podria acollir, o a Montsant, ja que el fet de ser zona de pas és golós per al pastor —respon en Dani, portant l’aigua al seu molí—. Ara mateix, però, no és golós per a ningú, excepte per a un llenyataire.

El canvi és difícil, perquè la gent s’hi ha de guanyar la vida, no hi ha voluntat política i manca una visió més realista. Els interlocutors tenen clar que són actors principals, protagonistes responsables d’engegar el debat amb dades, feina real com la que ja fan a Puigcerver amb les cabres i amb les mans, i a través d’una agrupació de defensa forestal (ADF) —i els mitjans que els podria oferir—, que volen reactivar.

“La gestió no es pot fer des d’un escriptori, des de Barcelona”, recorda en Dani, fent referència, de nou, als professors d’universitat 

—Són canvis simples que nosaltres hem de promoure amb la nostra pròpia carn, que han de prevaldre davant el perill d’idees molt urbanes, i que hem de visualitzar. La gestió no es pot fer des d’un escriptori, des de Barcelona —recorda en Dani, fent referència, de nou, als professors d’universitat, que, segons el senyor Rovira, viuen la transhumància d’una manera fantasiosa, en un sentit únicament teòric.

—Ningú vol veure que la realitat de la transhumància és caminar, és traginar, anar a peu. No —reitera en Joan—, volen viure la fantasia que els agrada. Miri, senyor Giraldo —diu, adreçant-se al pastor, de qui diu que és qui millor viu d’Alforja—, li donaré una màxima que per a mi és vital: si pot nedar al mar, per què s’ha de quedar en una peixera? Nedi al mar i no en una peixera.

—Eruditos… —respon escèptic en Dani.

—És una altra realitat —continua l’Andrea.

Tanmateix, són pragmàtics i es permeten el luxe de ser-ho fent ironia. Encara que els fa ràbia que “hi ha persones que mengen de parlar de coses que ni tan sols s’esforcen per conèixer, més enllà de la retòrica”, no defugen participar en ponències i conferències sobre la transhumància.

—Ho hem de conèixer, en poques paraules —assumeix en Dani—. No és qüestió de participar-hi amb l’elit, sinó de saber quins treballs reals s’estan fent, i què hi podem afegir per no seguir sent els tontos del paseo. A més —continua, despreocupat i adreçant-se al senyor Rovira—, hem de fer de la transhumància del segle XXI una cosa més lúdica, més emotiva, que no sigui un record en blanc i negre. Si vostè parla amb ells —diu en Dani entre l’acudit i la veritat—, digui’ls que nosaltres estem disposats a posar-hi colors, flors i coses maques.

“Hem de fer entendre que no traiem massa forestal per deixar el bosc bonic. Ho fem perquè hi ha darrere moltes coses que són interès de tothom, com el menjar dels animals, el nostre, l’energia, el perill d’incendi…”

En aquest sentit, l’Andrea es refereix, de nou, a la necessitat de plantejar el debat en espais més amplis, i sobretot, als veïns d’Alforja: “Hem de fer entendre que no traiem massa forestal per deixar el bosc bonic. Ho fem perquè hi ha darrere moltes coses que són interès de tothom, com el menjar dels animals, el nostre, l’energia, el perill d’incendi…”. En Dani hi afegeix que cal preveure l’impacte social de reivindicar que cal seleccionar arbres per treure densitat al bosc: “Hem de començar a dir-ho”. Diu: “Volem 250 peus perquè no ho volem tot cremat”. “Aquestes coses”, continua l’Andrea, “porten feina, hi ha gent que s’hi ha de guanyar la vida i hi ha gent que ho dona tot perquè es facin bé. Hem de fer veure a la gent que tot això té un sentit essencial: que pensa en tothom, en l’equilibri”.

Un cop alimentats, mentre caminem per la riera, on des de la llunyania un veí del poble ens saluda i ens pregunta cap on anem, en Dani explica que allò que en el fons li interessa és la manera de fer i de viure harmoniosa. Així ho transmet a les seves filles, i li agradaria explicar-ho a les escoles. Sembla que, com més anem pujant, com més distància retallem, més sincer és tot allò que en Dani explica. Diu que l’Eçkwe, la filla gran, de deu anys, un clon de l’Andrea, ho té clar, i li ho pregunta per fer-ho notar.

—Eçkwe, quan deixaries d’anar a l’escola, si poguessis? —pregunta en Dani, sabedor de la resposta de sa filla.

—Demà —diu ella.

—I si ho vols fer, què has de fer? —pregunta de nou en Dani.

—Treballar. Munyir, pasturar, fer formatges, donar menjar als gossos i als cavalls.

—Cada vuit dies ho hauries de fer?

—No, sempre, cada dia.

—És clar, tu vols assumir aquesta altra manera de viure? —em planteja en Dani—. Dir que no vols anar a l’escola és fàcil, però exigeix constància. Elles són en una etapa de criança, de domesticació. I a mi em dol que s’hagin de domesticar dins aquest riu, quan soc conscient que n’estic intentant sortir. Ara, tal ves, en aquests moments en què anem remant junts, els dic que si volen sortir del riu la vida no serà més fàcil, potser serà més dura, perquè el riu baixa amb força, però saps que ets tu —conclou amb seguretat.

—Has dubtat, encara que sigui involuntàriament? —li pregunto, interessat.

—I tant, sí, sí. Quan vaig arribar, vaig estar cinc anys treballant els caps de setmana en un restaurant. Amb hores extres, podia guanyar 1.800 euros, mentre que a casa, entre setmana, entre l’hort i el forn, tan sols guanyava 250 euros. Des de l’ideal, és així, però en un món material estàs atenent la materialitat —admet.

—I per què vols sortir del riu?

—Perquè l’experiència no és teòrica. La teoria és ideologia. I ja hi hem passat, per la ideologia. I abans de la ideologia, ja veníem de l’experiència, que havíem idealitzat. Ara som en una etapa en què agafem la idealització i la fem real. A mi m’encanta la poesia, però no tots podem ser poetes ni viure de la poesia. Hi ha una part de la vida que és material. Tenim unes idees, però on s’han materialitzat? —es pregunta—. S’han comès uns errors, i a partir de l’experiència en pots treure lliçons, però fins ara, s’ha confiat molt en la teoria. El món erudit que hem construït és còmode i fàcil.

—I com en sortiries, d’aquest món? Quin és aquest tronc a què t’agafes?

—És el fet que fa temps que anem més lents, més a poc a poc, degustant el món analògic. Evidentment, valoro els avenços de la ciència, però no cal seguir tan ràpid, hi ha coses que s’han de seguir. El paradigma ha canviat, ens qüestionem només el que hi ha a la butxaca. L’altre dia, que érem a casa, escoltant vinils, reflexionava que la gent encara no sap per què fan soroll, i tot ha canviat tan ràpid… Encara no ho hem degustat. Jo vull degustar-ho, trobar-hi els matisos.

Precisament és això el que en Dani fa amb l’ofici de pastor. Al llarg del viatge de “transmitància”, entre les aturades i el comandament del ramat, s’ha preguntat diverses vegades, de manera retòrica, què recupera un pastor. Un cop hem arribat a l’ermita, des d’on es contempla tot el Camp de Tarragona, el cap de Salou, les muntanyes de Prades i els cingles on s’amaga la casa del Cingle Vermell, en podem parlar sense interrupcions. En Dani explica que un instint, “perquè és el més fàcil. Si tu serveixes per escoltar, comunicar, és un do. Un bon pare, un pastor, agafarà aquest instint, el conduirà i el mantindrà”. Això és el que ell fa amb els gossos, com en Pirata i la Pluja, que considera “uns treballadors més”.

“No pots agafar un noi que està tot el dia jugant a la Play Station per fer la volta al món a peu. Serà un conyasso”

És el que també fa amb el bestiar, i ho exemplifica: “Si vols un ramat que faci tombs per la muntanya necessitaràs bestiar que sàpiga fer aquestes coses. Les cabres —moltes de les quals tenen nom, com l’Antonio, l’Esperança o la Dolores— són fortes perquè així han estat educades. No pots agafar un noi que està tot el dia jugant a la Play Station per fer la volta al món a peu. Serà un conyasso. Un ramat que no està fet a la muntanya no te l’enduguis de transhumància, perquè no farà res. El bestiar, l’has d’acabar d’educar, de polir, com els gossos”.

En Dani valora el paper emancipador de l’educació, i mira de demostrar que s’aprèn i s’educa a través de la pràctica. Així ho fa amb l’Eçkwe i la Yu’a, amb qui es distreuen collint flors, perfumant-se les mans amb espígol, trobant pedres de sílex o quars, explicant la meteorització de les pedres o la formació de la pissarra i el guix. Els ha ensenyat des de ben petites a pujar a la muntanya, a caminar per corriols i carrerades, a munyir, a lligar els cavalls, a ajudar a parir les cabres quan els fa falta l’ajuda humana per no col·lapsar. Als ulls d’un espectador com és servidor, s’evidencia que aquest no és més que el món familiar, el primer món, l’inequívoc, el que durant anys és l’únic i el més sòlid, en el qual l’Eçkwe i la Yu’a s’estan socialitzant.

“Per a mi”, explica en Dani, “el millor no és educar l’Eçkwe perquè sigui banquera”. És lliure per fer-ho, diu, ja que “s’ha d’educar per aquest món, ha de saber fer totes les coses d’això que anomenem sistema”. Ara bé, “jo li puc ensenyar altres coses més importants que han servit tota la vida a la humanitat, encara que no potser en aquest moment curtterminista de la història. En el sentit del que deia el profeta Samuel, no vull educar nens perquè serveixin al rei. Vull educar les meves filles perquè puguin ser lliures. L’educació és molt diferent de la que ofereix el sistema”. “Ara mana, el sistema?”, es pregunta. “Sí”, aclareix. “Són elles qui hauran d’escollir. Això ho tinc claríssim.”

Es pot llegir Proudhon, Bakunin o Kropotkin, insinua, “però no han viscut res d’això”. Segueixen sent teories, segons ell, encara que admet que la formació anarquista ha estat “el motoret que ha engegat l’assuntu”

Tot plegat és fer acció directa en ramat, en família, en col·lectiu. Llet, formatges, mató, pa, verdura, fruita, cereal, timbals. “Després podrem fer mil coses, perquè tenim la consciència”, continua, “però no és amb discursos, no és amb paraules, no és amb poesia que transformarem el que volem”. És amb fets. “Som un pastor, una fornera, un hortolà, un grup de voluntaris que gestionem el bosc de Puigcerver, gent que hem recuperat el mercat del poble, que estem treballant per recuperar els camins ramaders i per transformar un territori i ser autosuficients, ara, des dels fets”, insisteix en Dani. Es pot llegir Proudhon, Bakunin o Kropotkin, insinua, “però no han viscut res d’això”. Segueixen sent teories, segons ell, encara que admet que la formació anarquista ha estat “el motoret que ha engegat l’assuntu”.

La vida d’en Dani està marcada per un llibre que ha condicionat la cultura occidental, el Gènesi, un llibre de pastors que, segons ell, vivien únicament del bestiar

Un anarquista judeocristià. Contradiccions? No pas. Més aviat matisos que tenen sentit. La vida d’en Dani està marcada per un llibre que ha condicionat la cultura occidental, el Gènesi —que ell pronuncia amb una h aspirada—, l’Antic Testament cristià i el primer llibre de la Bíblia hebrea, un llibre de pastors que, segons ell, vivien únicament del bestiar, no tenien ànsies de poder i acumulaven una gran quantitat de coneixement. En Dani hi creu “fins al punt en què apareix el profeta Samuel, quan encara no hi havia reis”.

El primer monarca fou David, un pastor, i amb ell arribaria el pagament de tributs i l’enviament de joves a la guerra. Tal com explica en Dani, “fa entre 2.500 i 3.000 anys, Samuel va plantejar què perd un poble en tenir un rei, i va preguntar a la població si estava disposada a tenir-ne”. “I la gent hi estava disposada!”, exclama. “Jo estic influenciat, la història és aquesta, però l’accepto fins a aquest punt, no vull tributar a una persona perquè sí”, conclou.

Aquesta és “una visió del món que ens hem perdut”, considera en Dani amb una certa nostàlgia, “i, collons, Occident, aquest poble de fildeputes [riu, murri], com els judeus, els seus avantpassats eren pastors, eren gent espavilada amb una gran quantitat de coneixement”. Però la vida està inexorablement marcada per una sèrie de paràmetres establerts o imposats. La cosmovisió actual és Google, Microsoft, Android i la tele, i els relats orals dels iaios hi tenen cada vegada menys cabuda. D’aquí a cent anys no hi seran. “Ja em diràs”, es plany. “D’això en podem construir una ment crítica i persones amb un sentit de l’espiritualitat que els permeti entregar-se al que estimen? No. La gent té desconfiances i hi ha un munt d’antivalors que estan tan vius en nosaltres que és difícil treure’ns-els. És un castell de cartes que cau fàcilment”, lamenta.

“No podem dir a la gent que el que han après no és correcte. Hem de dir que ho fem diferent i que ho volem fer com ho feien els avis”

“Tot va massa ràpid”, reitera en Dani, que, mirant-se les cabres, es complau que “nosaltres venim d’unes coses que funcionen diferent, eh, chivas?!”. Però ho matisa, i com una espècie de lliçó d’humilitat, assumeix que “nosaltres no podem dir a la gent que el que han après, com ara la idea del progrés, no és correcte. Hem de dir, simplement, que ho fem diferent i que ho volem fer com ho feien els avis”.

Com l’Adrià, un home còmic de 88 anys que es complau d’haver treballat de tot, i que, tot i que camina amb crosses, ha vingut fins a l’ermita a veure’ns en saber que hi érem gràcies al veí que ens hem trobat a la riera unes hores abans. Són visibles l’interès i l’afecte de molts ancians del poble com ell, com el veí guaita que l’ha avisat, vers en Dani. Asseguts a mitja tarda en un banc de pedra, escoltem les batalletes de l’Adrià, que s’adreça com un amic a en Dani, atent, com si sentís que aquestes estones són cares. Ell, amb encara molt camí a l’horitzó, lamenta que hi ha gent que sap moltes coses i les vol ensenyar, que aquesta saviesa és important i cal aprehendre-la, “però la gent no troba el moment per escoltar-ho”.

L’endemà al matí, en Dani, l’Ema i l’Eçkwe munyen les cabres en un racó del corral, muntat entre un edifici i una part de bosc, uns metres avall de l’ermita. Solen fer-ho a mitja tarda, i després en Dani fa els formatges. Cada cabra com les de ramat, feréstega, fa entre 1,2 i 1,5 litres de llet. En intensiu, en fan vora 2,5. Totes, excepte les més joves, duen cròtal, les arracades, segons les anomena en Dani, a qui no li agraden. És la llei. L’ha d’obeir, però reclama que sigui pràctica.

Fa passar les cabres de cinc en cinc mentre la resta pasturen i se sent el bee-bee infantil dels cabrits, que en algun moment arrenca alguna riallada. Entretingut, en Dani comenta que si passen poques cabres, no hi ha problemes, “però si l’assuntu se’n va de mare, això és com un míting. Aquí arriba la locura”. Després de munyir, a quarts d’onze, comencem a fer formatges amb la llet crua i fresca. En Dani fa formatge de transhumància, de coagulació enzimàtica, d’elaboració més senzilla.

Fins a l’any 2013, fer formatge amb llet crua estava prohibit. Ara, per fer-ho, s’ha de defensar amb fermesa, segons en Dani. “Amb l’Administració et trobes una paret que per més que la piquis…”, critica en Dani. Hi va parlar perquè demana una regulació amb seny, que estableixi diferències entre el tipus de pastura i aprofitament, tal com apunta que es fa a França. Allà, segons explica, és possible la formatgeria de granja: un pagès pot tenir trenta cabres, una formatgeria a casa seva, i qui avala la qualitat del producte és el client. Es dona més fluïdesa a la vida pagesa de sempre. Ell es basa en aquest sistema, s’identifica amb aquest model i desobeeix, diu, amb sentit.

Perquè la desobediència és fonamental, i perquè els pastors d’intensiu i d’extensiu, els que fan carn i els que fan llet, no poden cabre al mateix cistell, al mateix estatus legal. Als ramaders d’intensiu, considera, els canvis cap a digital en la burocràcia els beneficien, i l’Administració, que vol que la feina sigui fàcil i còmoda, no vol excepcions, “assumeix la posició en què tu no tens més remei que obeir”.

“Davant d’això, què faig?”, es pregunta en Dani. “No n’hi ha gaire més, de pastors, cosa que em fa pena perquè hi ha companys amb un pensament maco que acaben dins el tub. És fàcil caure-hi, eh, i la manera més fàcil són les subvencions. Hi accedeixes, et donen quelcom i com que ho han fet et comencen a exigir coses.” Sempre hem de buscar l’escletxa a la paret per avançar, segons ell, encara que de vegades sigui més impermeable i sigui més complicat sortir.

“No fa falta tanta comoditat; una vida més simple: cabres, formatge, vi del Priorat, musiqueta i família”

La vida que viuen en Dani i l’Andrea, que persegueix el Cingle Vermell, és estoica, allunyada de la psicosi urbana, d’exercici de la virtut i la saviesa per al bé. Quan les nenes siguin més grans, diu ell amb un convenciment sorprenent, però també conscient que no es pot enganyar, s’agafarà a un tronc per sortir de l’aigua, s’aturarà a la riba i es pensarà el món. “No fa falta tanta comoditat; una vida més simple: cabres, formatge, vi del Priorat, musiqueta i família”, explica, complagut de creure que ja té un peu a la riba.

Ell parla del no-desig que proposa el budisme, d’assumir la realitat tal com és, “de preguntar-se què tenim avui, i a partir d’aquí, fer”, i proposa a les persones que viuen a la ciutat, com a exercici, “que aturin el desig i que acceptin les coses tal com són”. “Jo no desitjo que quan munyim les cabres em donin quaranta litres de llet. Accepto les coses tal com són. Vaig a munyir i sé que és el que hi ha i el que he de fer. El pagès té el que té i accepta la vida tal com és. La incertesa et dona pau i et reconcilia amb tu mateix i amb el que t’envolta”, explica.

Això no té gaire d’idíl·lic. Una de les primeres coses que d’entrada hem conclòs parlant amb en Dani, i així ho transmet, és que és esclau de la seva pròpia llibertat. La valora, la gaudeix. De fet, ell l’ha buscat, la llibertat i la calma, la possibilitat de viure a un ritme més pausat, més lligat a la voluntat pròpia, perquè és pastor per elecció pròpia, perquè estima el paisatge modelat i domesticat antigament. Però aquesta vida també està sotmesa a la natura, “no és fàcil ni còmoda, no pots estar encantat”. Aquesta és la paradoxa del que, sobretot a les zones urbanes, es fa anomenar “el camp”. És, però, el bucle que realimenta la voluntat.

“En una família de cinc persones, potser ens menjaríem un parell d’arengues, però seuríem a taula feliços pel fet que hi ha dues arengues per compartir”

La protesta, per a en Dani, és comandar el ramat, transformar la llet, fer intercanvi, consumir pocs productes industrials, vendre els productes al mercat que ha recuperat al poble i guanyar-se els cèntims. “Resoldre’s la vida”, per a ell; recuperar la riquesa dels avantpassats, que, com reivindica, de vegades no s’ha anomenat. “Per exemple”, explica, “en una família de cinc persones, potser ens menjaríem un parell d’arengues, però seuríem a taula feliços pel fet que hi ha dues arengues per compartir. Em fa més feliç estar junts, tenir l’abric, la sensació que anem junts. Aquesta és la riquesa que volem escarbar, la de viure el dia a dia, que no es valora en aquest món”. “Potser és que som uns enamorats d’allò que és difícil”, ironitza.

“Renúncies?”, pregunto a en Dani. Perdria menys vida, tindria un calaix amb cèntims, seria a casa, però no tindria la recompensa d’estar “dins el ritme natural”. “Potser és això el que fem”, suposa, “portem el ritme de la natura, el de fa molts anys, i no pas l’accelerat”. Un ritme, l’accelerat, que compara amb el de Jimi Hendrix, “que toca la guitarra excepcionalment, la punteja amunt i avall, però ningú l’acompanya, no marca un ritme constant perquè tothom s’hi pugui afegir”. “O sones malament o n’ets fora”, planteja, “i és el que està passant”.

“No tothom pot ser Mozart, perquè si no, no tindríem cant. Necessitem algú que toqui un triangle, que sona poc, però dona un toc diferent, o una celesta, que només fa «zzzz», però que és com els àngels, i es necessita”

Però hi ha un ritme més fàcil de seguir, més natural, tribal, africà, el nyabinghi. El ritme que és a l’arrel de la música roots, ska i rocksteady, que escoltem mentre xerrem; en Dani fa formatge i es cuina a foc lent el llom del cabirol que uns dies abans havia mort als límits de la finca del Cingle Vermell. En Dani vol seguir aquest ritme. Tuff-tuff, tuff-tuff. “El ritme del cor, coses que tothom pot seguir. Després, ja hi ha destreses, riquesa i saviesa de la qual podem gaudir”, exposa. “Però no tothom pot ser Mozart, perquè si no, no tindríem cant. Necessitem algú que toqui un triangle, que sona poc, però dona un toc diferent, o una celesta [semblant al piano, de to celestial], per exemple, que només fa «zzzz», però que és com els àngels, i es necessita.” Ho són els pastors, diu, “però ningú els vol escoltar”.