A pocs llocs hi trobareu un Arc Iris per partida doble. Baixant al metro de Fontana i pujant pel carrer Gran de Gràcia de Barcelona hi ha la plaça Trilla. És petita i hi ha dues botigues fent cantonada a banda i banda que tenen el mateix nom: Arc Iris. Com un intermitent, a mà dreta, una botiga de roba d’home; com un altre intermitent, a l’esquerra, una botiga de roba infantil. Les dues són de la mateixa família. Una nissaga que comença a mirar lluminosament el barri fa un segle. 

“Durant la guerra havien abaixat la persiana a mitges quan veien que la cosa es complicava, però la botiga no la van tancar mai; de fet, el primer cop que va tancar les portes va ser per culpa de la pandèmia”

Des dels aparadors de l’Arc Iris infantil, la Joana Candell ha vist com canvia tot: la roba, els costums i les modes... I abans que ella, ho van veure els seus pares. I abans que els seus pares, els seus avis. Els dos establiments, especialitzats en roba, han passat de generació a generació. Van ser la Joana Obré i en Josep Riera, els avis de l’actual propietària, els fundadors de la primera botiga, que va obrir el 1925, on venien exclusivament moda d’home. Van posar-li Arc Iris. Un petit homenatge a un setmanari popular que portava el mateix nom.

De seguida, aquell Arc Iris es va convertir en un acolorit punt de referència. Era en un lloc privilegiat, al bell mig de Gran de Gràcia, el carrer comercial més important del barri, envoltat per altres petits negocis que, com ell, donaven vida lluminosa a la zona. La parella va haver de fer front a tots els canvis socials i polítics que va viure el país, però, sempre, van aconseguir mantenir el to del comerç i aguantar la botiga oberta: “Durant la guerra havien abaixat la persiana a mitges quan veien que la cosa es complicava, però la botiga no la van tancar mai; de fet, el primer cop que va tancar les portes va ser per culpa de la pandèmia”, explica la Joana Candell.

En Francesc Candell Espona, un botiguer que havia començat a treballar a l’Arc Iris com a aprenent per conèixer una mica més l’ofici, es va enamorar de la filla dels propietaris

Al cap d’una desena d’anys de la inauguració, l’establiment de la Joana Obré i en Josep Riera ja tenia el color del relleu assegurat. La seva filla, Montserrat Riera Obré, que havia crescut darrere el taulell, es va incorporar al negoci familiar. No ho va fer sola, sinó amb el seu marit, en Francesc Candell Espona. Un botiguer que havia començat a treballar a l’Arc Iris com a aprenent per conèixer una mica més l’ofici i que es va enamorar de la filla dels propietaris. Junts van continuar el llegat que havien començat els pares de la Montserrat. Aquelles parets són un aprenentatge, una formació: el futur. 

Van treballar braç a braç amb els pares d’ella fins al 1947. Aquell any els fundadors es van jubilar i la parella va agafar les regnes del negoci. Durant els anys que van estar a la botiga, també van haver de fer front als canvis i adaptar-se a les circumstàncies del país, que eren més fosques. “Després de la guerra li van haver de canviar el nom, li van haver de posar Arco Iris; hi van haver d’afegir una o”, explica la Joana. I continua: “Quan hi va haver la Transició, nosaltres volíem tornar al nom inicial, però tothom deia que no, que havia de ser Arc de Sant Martí. Al final, va ser gràcies a unes fotos que ens van portar del centre històric de Gràcia, on sortia la botiga abans de la guerra, que vam aconseguir poder treure la o i deixar Arc Iris”. Torna el color. 

El seu marit també va entrar al negoci i, sota el guiatge dels pares d’ella, exactament igual com ho havia fet la generació anterior, van treballar juntes les dues generacions

La Joana Candell va néixer el 1955. És la segona filla d’en Francesc i la Montserrat. Ella i el seu marit, en Josep Capdevila, són la tercera generació que porta el timó del negoci familiar. Ella, igual que la seva mare, va créixer amb la llum de l’Arc Iris i també va decidir que volia continuar el llegat familiar des de molt jove. “Vaig incorporar-m’hi amb 25 anys. Jo havia fet la carrera de Turisme, tot i que no he exercit mai, i vaig decidir quedar-me a la botiga. A mi m’agradava i volia ser allà”, m’explica. El seu marit també va entrar al negoci i, sota el guiatge dels pares d’ella, exactament igual com ho havia fet la generació anterior, van treballar juntes les dues generacions, com arcs paral·lels. 

“Nosaltres no teníem cap intenció de posar una altra botiga. Jo tenia una filla d’un anyet... Però els meus pares ens van donar moltíssim suport i ens vam animar a dir que sí”

El projecte creix l’any 1981 i agafa una nova tonalitat. Una casa de màquines de cosir que era a l’altra cantonada de la plaça Trilla va tancar les portes i van oferir als propietaris de la botiga, amb qui feia anys que compartien la plaça, quedar-se el local. “Nosaltres no teníem cap intenció de posar una altra botiga. Jo tenia una filla d’un anyet... Però els meus pares ens van donar moltíssim suport i ens vam animar a dir que sí”, recorda Candell. Van fer les reformes necessàries, la majoria amb les seves pròpies mans —“El meu marit és molt manetes”, m’aclareix—, i aviat van poder obrir. “Tothom es pensava que posaríem roba de dona, perquè l’altra botiga era roba d’home, però jo tenia claríssim que no, que posaríem coses que ens agradessin.” I afegeix: “I ja ho veus, realment és això: coses molt artesanes, roba de nadó, molts objectes fets a mà…”. En Josep es va quedar a la primera botiga i la Joana va instal·lar-se al segon Arc Iris de la plaça, espai on ha invertit la major part del seu temps des de 1981. 

L’establiment és una marea de colors i sensacions. Penjadors plens de roba a tots els racons, samarretes blanques amb estampats pintats a mà exposades a sobre els mobles al fons, garlandes brodades amb noms, àlbums de fotografies amb les cobertes fetes amb retalls i dibuixos, mesuradors amb totes les formes possibles… Tot col·locat curosament pel local. L’espai té dues sales. En una cantonada de la primera, un raconet amb joguines que busca ser el niu dels petits de la casa mentre les famílies escullen i remenen entre les infinites possibilitats que hi ha exposades. A banda i banda de la sala, dos taulells verds que descansen sobre les potes del que havien estat màquines de cosir. Al centre, un ampli passadís que condueix a l’altra estança, una segona zona, més petita que l’anterior, però igualment plena fins al sostre de peces de roba, joguines i decoracions. La sala està coronada per una tercera màquina de cosir, seguint el mateix model que els taulells de l’entrada, que fa de taula... Tot són colors. “És una botiga molt especial”, diu de seguida la Joana Candell quan detecta que els meus ulls no donen l’abast repassant tots els racons del local. Mireu...

Seiem a banda i banda de la taula de la segona sala. Ella somriu, brillant; té la mirada dolça, però també melangiosa, de qui està orgullós de la feina feta, però també carrega la llum de la nostàlgia de tancar una etapa. Quan parla ho fa amb una veu tranquil·litzadora, gairebé melòdica: “Una de les meves clientes sempre diu que el local sembla una casa de nines”. I no s’equivoca. 

“Les modes dins del nostre sector han fet variar molt la botiga. Al començament eren coses molt clàssiques, després ja hi va haver el pas a colors una mica més potents, i fins ara, tal com la veus avui”

Tot i que hi ha una gran varietat d’objectes de tots els tints i mesures, el protagonista és clar: la roba infantil. En tenen de tots els colors i amb teles molt diferents; hi endevino xandalls, roba còmoda i d’abric. Però no sempre ha estat així. L’estètica de la botiga ha canviat molt al llarg dels anys, i s’ha modificat en funció de la demanda i de les necessitats dels nadons: “Les modes dins del nostre sector han fet variar molt la botiga. Al començament eren coses molt clàssiques, després ja hi va haver el pas a colors una mica més potents, i fins ara, tal com la veus avui”, m’aclareix Candell. I com era abans la moda infantil? Com eren els colors? I em mira fixament... 

“Mira, ara mateix ha marxat una clienta que m’ha dit: «Recordes aquell vestit de bateig que vaig comprar fa trenta anys?», i m’ha fet pensar en això. Clar, en aquella època, els vestits de batejar eren, doncs, vestits de batejar, més monocolors. En teníem uns que feien unes monges, tots fets a mà. Realment petites joies. Clar, avui en dia això no és així.” 

Abans, l’estil era molt més tradicional, amb molts més detalls i poca varietat de colors. Ara, les peces es fan de totes les tonalitats imaginables i preval la comoditat

La nena que va portar aquell vestit de bateig clàssic ara ja no és una nena; de fet, ara és mare i, quan torna a la botiga a buscar roba per als seus fills, ho fa sabent que no trobarà peces com les que portava ella quan era un nadó, sinó que hi trobarà un estil molt diferent, roba que Candell descriu com a “molt més desenfadada, molt més informal, arregladet però diferent”. El pas dels anys ha fet canviar els aparadors de la botiga, s’han hagut d’adaptar al que venia. Abans, l’estil era molt més tradicional, amb molts més detalls i poca varietat de colors. Ara, les peces es fan de totes les tonalitats imaginables i preval la comoditat. Encara n’hi ha, de vestits de bateig, a la botiga, però amb altres característiques: “En tenim, però primer, que no es bateja massa, i segon, que l’estil és completament diferent”, continua mentre assenyala la roba que ens envolta, poc carregada, més senzilla, despreocupada i amb esclat de colors.

“Quan són petitons això és molt important, les pells són delicades. Potser hi ha gent que no ho mira, però nosaltres ho mirem; la qualitat, per als nadons, és bàsica”

La irrupció de les grans marques i de les cadenes va suposar un canvi en tot el sector de la moda, inclosa la infantil. La roba de temporada i en cadena va omplir molts dels locals del sector, però, en aquestes dinàmiques, Arc Iris no hi va entrar. “Moltes de les coses que teníem abans eren de petits tallers, i ara, també”, m’explica. Perquè una peça entri a la botiga ha de passar uns estàndards de qualitat. “Quan són petitons això és molt important, les pells són delicades. Potser hi ha gent que no ho mira, però nosaltres ho mirem; la qualitat, per als nadons, és bàsica”, afirma. 

A això s’hi suma que el valor que es dona a la roba també ha canviat. Mil variables. Sense perdre l’essència, també s’han hagut d’anar adaptant als canvis en les prioritats de la seva clientela. “Ara les mares es deixen molta roba, cosa que em sembla normal, però sí que és veritat que per a nosaltres és un canvi, perquè abans venien amb aquella satisfacció de comprar-ho tot nou”, exemplifica Candell. I a aquesta diferència se n’hi afegeix una altra que també és molt significativa: la manera de relacionar-se mares i fills no és la mateixa. Les famílies cada vegada pregunten i escolten més l’opinió dels petits de la casa a l’hora d’escollir els conjunts. “Els pregunten si els agrada més un vestit o un altre, quin color prefereixen… No és ni millor ni pitjor, és diferent”, descriu. El bufet lliure de la roba infantil.

“Et venen inclús besàvies a comprar les coses per als besnets que ja havien comprat per als seus fills i els seus nets”

La botiga ha estat un mirador privilegiat des del qual viure i veure els canvis en les tendències en la roba i els objectes destinats a nadons, no només per a la Joana, sinó també per als clients i clientes que hi han peregrinat. “Ara et venen inclús besàvies a comprar les coses per als besnets que ja havien comprat per als seus fills i els seus nets”, explica il·lusionada i satisfeta. I continua: “Encara n’hi ha que venen i diuen: «Hi serà o no hi serà?». I llavors, quan entren, diuen: «Ai, encara hi sou»”. “Hi ha gent que ve expressament, quan neix algú o quan ha de fer un regal, i diu: «Això ja ho he comprat set vegades, ja sé que he de venir aquí»”, afegeix la Mireia Capdevila, la filla de la Joana, que ha arribat de treballar i s’afegeix a la conversa amb nosaltres, també amb un somriure genètic lluminós. 

“L’activitat que es porta avui en dia no es portava abans; ara, la gent, sobretot la de ciutat, ja pensa a marxar els caps de setmana fora, i és normal. Això fa que necessitin roba còmoda i de trote”

Són generacions vestint generacions. Són llums il·luminant el client. “L’activitat que es porta avui en dia no es portava abans; ara, la gent, sobretot la de ciutat, ja pensa a marxar els caps de setmana fora, i és normal. Això fa que necessitin roba còmoda i de trote”, m’explica. Els motius i els moments de visitar la botiga també han canviat. Abans hi havia dies en què el local s’omplia fins a rebentar, perquè tothom volia que els petits de la casa estrenessin en les dates assenyalades: “Hi havia Rams, per exemple; durant aquelles festes als nens els vestien de cap a peus i perfectament mudats”. Això suposava tenir l’aparador ple de modelets de gala i l’establiment ple durant les vigílies de la celebració. “Això s’ha anat perdent, les circumstàncies t’hi porten. Ja no es va a beneir per Rams, aquell cap de setmana la gent pensa a marxar i es necessita un altre tipus de roba.” I afegeix: “Aquesta evolució s’ha notat moltíssim, el tipus de roba ha variat molt perquè el tipus de vida també ha variat molt”. Vivim una gamma de vides, com una paleta de colors.

“La gent del barri ja no posa botigues. Això sap greu, sap greu que tots els comerços que obren siguin de grans marques”

Els canvis a l’interior de l’Arc Iris també es veuen a l’exterior, al carrer. Moltes de les botigues que omplien de mil colors Gran de Gràcia pertanyen a cadenes d’un sol color. Candell ha vist com el barri on els seus avis van obrir el primer Arc Iris ha anat perdent els establiments tradicionals i les botigues de tota la vida. “Ara és un comerç més impersonal, més fred”, defineix la propietària del local. Algunes botigues encara es mantenen al carrer “perquè són negocis familiars”, explica, però la majoria han abaixat les persianes i al seu lloc hi ha botigues de fast fashion. “La gent del barri ja no posa botigues”, lamenta Candell. “Això sap greu, sap greu que tots els comerços que obren siguin de grans marques”, continua. Anem a fosc. 

“Els comerços antics fan que hi hagi una amistat amb les persones que ens visiten habitualment: es deixen aconsellar i ens expliquen les coses, i nosaltres les escoltem”

Per a la propietària d’Arc Iris la llum del dia a dia és atendre bé els clients, i això és molt més que oferir-los un producte. La proximitat i el tracte personalitzat els va aprendre dels seus pares, que ho havien après dels seus avis; una pràctica que ha perfeccionat durant els quaranta anys darrere el taulell. “A tractar amb el públic se n’aprèn, l’experiència te n’ensenya”, resumeix la Mireia. La manera de relacionar-se amb els clients habituals que venen a fer petar la xerrada, però també amb els més complicats: “Però, bé, això ja se sap... Al cap d’un temps ni ho recordes; al final, penses més en la satisfacció dels que porten alegria”, conclou. A més d’endur-se un sac d’aprenentatges, també s’endú persones de confiança. “Els comerços antics fan que hi hagi una amistat amb les persones que ens visiten habitualment: es deixen aconsellar i ens expliquen les coses, i nosaltres les escoltem.” I continua: “Jo crec que això és el que la gent trobarà a faltar, aquestes petites coses tenen el seu al·licient”. Dinàmiques que queden molt lluny del model de botiga que regna en la societat actual i que, com petits oasis, com petites cuques de llum, encara mantenen algunes de les botigues tradicionals de la ciutat. 

El local esdevé un punt de peregrinació de veïns i veïnes dient adeu al negoci, però també acomiadant-se del que significa: “Tothom em diu: «Ai, quin greu! Et felicito, però quin greu»”

La quarta generació de la família, la Mireia i la Joana Capdevila, no han deixat d’estar implicades en el negoci —de fet, els traços que decoren les peces de roba, pintats a mà, porten les seves empremtes—, i tornen al local on tenen les arrels i on van passar la major part de les tardes de la seva infància sempre que poden. “Venen molt. Ara, amb les criatures, és més complicat, però, vaja, tant elles com els meus nets sempre estan desitjant venir a la botiga”, explica Candell. Tot i així, cap de les dues pot compaginar la seva feina actual amb el fet d’encarregar-se de l’Arc Iris, així que, el mateix dia que se celebraven els quaranta anys de l’obertura, la Joana va anunciar-ne el tancament. Jubilació sense continuació. El local esdevé un punt de peregrinació de veïns i veïnes dient adeu al negoci, però també acomiadant-se del que significa: “Tothom em diu: «Ai, quin greu! Et felicito, però quin greu»”, recorda la Joana amb una veu d’enyorança fruit del cúmul d’emocions que porta implícites la marxa. 

Un petit santuari ple de vitralls de colors, de vida. Hi penso mentre dic adeu a la Joana Candell i em submergeixo en el vertiginós ritme de Barcelona. Dels dos Arc Iris de la plaça Trilla només en queda un. No sabem què passarà amb aquest espai llegendari de la vila. El que sí que és clar és que, amb la botiga oberta o tancada, la memòria de colors del que ha significat aquest establiment quedarà gravada, impresa, per sempre a Gràcia i a Barcelona. Com quan ets nen i veus per primer cop un arc iris al cel.