Ens espera a la porta i quan ens veu s’adreça ràpid al Jordi: “No em fotografiïs gaire que no m’agrada”. Aquest és el primer missatge del pastisser Lluís Muixí. Sempre m’havien dit que era un home de poques paraules, però sembla que és tan breu com directe. Ell, que ha fet visibles obres i personatges a través de la xocolata, d’entrada ens indica que és una persona reservada. Ens obre les portes de la seva botiga a Balaguer i ens endinsem en un ambient tan dolç com extravagant. Figures i figures de xocolata i sucre farceixen prestatges i vitrines. És una pastisseria, però també podria considerar-se el museu particular del Muixí. El seu pare, també de nom Lluís Muixí, va obrir la botiga el 1935 al carrer d’Avall de la capital noguerenca. I el seu fill ha continuat aquest mestratge particular. Ningú dubta, quan porta cinc minuts a la pastisseria, que cultiva l’art més dolç. Aquell que alegra aniversaris, celebracions i sobretaules. Comencem a enraonar encuriosits per la singularitat d’un personatge que als seus 85 anys encara és capaç de sorprendre’ns amb uns quants quilos de cacau, una certa destresa i molta dedicació. I, efectivament, la conversa tradueix la singularitat d’un artista.

—Mira, allà hi ha el cap de xocolata de Dalí.

—El coneixia?

—Sí, però ell no volia celebrar mai res, ni els aniversaris. Compartíem que érem artistes.

—Com va aprendre a treballar la xocolata?

—El meu pare la dominava molt bé. Però quan era petit anava a l’Escola Pia, aquí a Balaguer, i el germà Peralba ens ensenyava a fer figures de fang. Sempre anava provant i vaig passar del fang a la xocolata. (Riu.) Mira, allà hi tinc el Messi. L’estic retocant perquè no em va quedar gaire bé.

—Quan fa les figures?

—Quan puc. Jo no tinc horaris. De vegades, són les quatre del matí i volto per aquí fent coses. Això és casa meva.

—Quant temps necessita per fer una figura?

—No ho sé. Potser estic fent una figura i, de cop, em distrec amb no sé què. Vaig fent a estones, a dies.

—Quina xocolata és la més idònia?

—La xocolata negra, com més cacau porti, millor.

—I com hi posa color?

—Amb colorants. No hi ha cap misteri.

—La calor no la fa malbé?

—No, és molt gruixuda. El que passa és que, de vegades, li canvia el color.

—Li agrada a vostè la xocolata?

—No gaire. Quan faig una copa de cava n’agafo una mica, però ja està. Tampoc menjo pastissos ni mones. Prefereixo un bon pernil.

—Quin és el secret per fer una bona figura?

—No hi ha secret.

—No?

—Vas fent. El mèrit d’aquestes peces és que has de treballar-les.

—Però es necessita una mica de traça...

—Jo només detesto els motlles. M’agrada la feina artesana, posar-hi interès i anar polint.

—Doncs quina és la clau de l’èxit?

—El més important és que quedi bé la cara. Si no el pots reconèixer, malament.

—Per tant, has de ser un artista?

—Això ja depèn de cada persona. Jo imprimeixo una fotografia de la figura que vull fer i vaig provant. Sempre procuro que sigui d’actualitat.

—Dona classes a l’Escola del Gremi de Pastisseria i Museu de la Xocolata. Què els diu als joves pastissers?

—Que practiquin i que intentin fer-ho bé.

—Les fa sol, les figures?

—Sí, sempre he estat un solitari. Només quan havia de fer mones o pastissos venia gent a ajudar-me.

—Ha tingut una clientela molt fidel?

—Hi ha gent que ha vingut sempre a buscar el pastís d’aniversari o la mona. Tinc clientela de fa molts anys. Jo només he intentat donar-los satisfaccions.

Diu que ha treballat per endolcir la vida dels altres. Perquè la seva sempre ha estat una vida una mica solitària. La companya? La xocolata. Aquella que li ha donat grans alegries quan ha aconseguit la figura desitjada. A l’obrador és on ha abocat dosis de dedicació i cura. I amb traça, imaginació i genialitat s’ha convertit en un mestre. De manera discreta i sense esperar grans reconeixements. La millor recompensa es produïa quan veia que entraven per la porta els mateixos clients any rere any. Fins ara, que ha decidit no tornar a apujar la persiana. La porta tancada al públic, però l’artista segueix treballant. Perquè la seva addicció és la feina; la xocolata, que se la mengin els altres.