A principis del segle XX, Mallorca tenia més de 3.200 sabaters. Guanyaven més que els fusters o manyans. Es feia calçat a mà, en petits tallers o en fàbriques. I a casa, a tota hora, on també s’hi sumaven les dones, que mai surten als recomptes. Als anys vint, amb els primers cotxes a l’illa, d’un pneumàtic algú en va fer una sola i la va cosir; en va obtenir una sabata molt més resistent que la clàssica espardenya. Creava, així, la “puntera”, o “porquera”, que esdevindria una alternativa barata i tot terreny per als més humils, diferent de l’hermètica “patatera”. Els senyors acabarien donant-hi un toc més elegant, amb més pell, combinada amb la lona clara, lleugera i transpirable.

Un segle més tard, l’últim reducte on es fa artesanalment i amb pell de qualitat aquest calçat mallorquí és a Sóller, al nord-oest de l’illa. De jovenet, en Paco Mira ja hi cosia bosses de pell, cinturons i sandàlies arran de mar per vendre als turistes tot d’una arribaven al port en tren des de Palma. I el 1975 va fundar Ben Calçat al mític carrer de sa Lluna, al cor de la vila. 

Al segle XXI ja no usa pneumàtics, sinó cinta transportadora. Però aquí continua, cosint sabates autòctones amb el seu nebot, Jaume Mora, el relleu generacional del negoci familiar. Botes mallorquines, porqueres, patateres, però també avarques i “fraileres” —més còmodes, ja que incorporen a l’avarca tant talonera com sivella. A peu de carrer, la seva dona atén somrient i pacient a qui tot sovint descobreix la botiga passejant i traient el cap, encuriosit pels colors i l’originalitat d’aquest calçat tan rar als ulls forasters.

Els qui ja en coneixen l’existència i el secret, hi contacten i es fan enviar el model i els colors desitjats arreu del món. Parelles personalitzades, úniques. Avui en dia, que tot es fa a la Xina, seguir creant sabates així artesanalment és més que una vocació. És una devoció que al mestre artesà fins i tot li va fer perdre dos dits de la mà. Perills de l’ofici. D’un ofici que només pot perdurar mentre algú segueixi volent sabata mallorquina. L’autèntica.