La Sheila escriu però no llegeix. “Em provoca una cosa estranya. No m’agrada”, confessa amb els ulls amagats. La Sheila dibuixa però crema la majoria de les seves obres. “Si em recorden a alguna cosa, les cremo”, sentencia. Té mig cap rapat. L’altra meitat del cabell el té tenyit d’un color caoba. Li agrada jugar amb ell, moure’l d’una part a l’altra del seu front. Fa ballar l’encenedor mentre parla. Està nerviosa. Li costa explicar-se, però a la vegada s’intueix una part d’ella que necessita a crits ser escoltada. La Clara, activista i una de les fundadores de Lola, no estàs sola, una associació que tracta amb dones sense llar al districte de Nou Barris de Barcelona, la mira alleugerida.

Cada dues setmanes, la Clara i altres dones que formen part de l'associació passegen per Nou Barris de nit per visitar les sis dones que dormen al carrer i que atenen a la seva entitat. Avui és un d’aquests vespres. Són dos quarts de vuit del vespre. L’acompanyem l’Alice, voluntària de l’entitat, i jo. Quan comencem la ruta, la Clara em diu que primer de tot revisarà un caixer. Ho intenta dissimular, però sota les seves ulleres de pasta s'amaga una mirada de preocupació. “Fa dues setmanes que una noia molt jove, la Sheila, no ve amb nosaltres. Estic una mica ratllada. Vull veure si està bé”.

Mentre caminem per les arcades que precedeixen el Parc Central de Nou Barris, la Clara fa un salt, crida i s'apropa a una noia amb un pijama rosa, d'un teixit com de peluix, i amb un estampat del Mickey Mouse. La noia s'aixeca, riu i abraça la Clara. La Clara se l'emporta més endavant, la continua abraçant. “Et trobàvem a faltar!”, li crida. No pot amagar la felicitat d’haver-la trobat. Petons i alegria. Para a una botiga, i compra una Coca-Cola per la Sheila, una clara per l’Alice, una cervesa per a ella i una aigua per a mi. Seguim caminant fins que trobem un banc de pedra. Allà parem. Al principi, la Sheila no em mira als ulls. Només parla amb la Clara i l’Alice. Es tanca en banda. No es mostra vulnerable. Però és que li han ensenyat que mostrar-se vulnerable és un perill. És per això que defuig. Al cap d'una estona, es gira cap a mi i comença a parlar.

La Sheila Francisco va néixer el 4 d'abril de 1997. A les 20.45 h. A l'habitació 558. A la planta 8. A l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona. Ho remarca i ho repeteix, orgullosa de la seva memòria. Ningú li pot robar el seu naixement. És de Nou Barris, del barri de Canyelles. S'ha criat i viu aquí. Però no sempre ha dormit en caixers. Als 16 anys, marxa de casa. Els abusos que ha patit des de petita fan créixer en ella una frustració que desfoga pegant un dia la seva àvia. Infància robada, adolescència marcada. Ella no ho vol continuar fent i decideix anar al centre de menors Talaia, diu. Però també es fuga d’allà. “Et comencen a robar roba, a insultar, a amenaçar, a assetjar... comença tot a ser una merda. Millor no estar en un centre i viure la teva vida pel teu compte”, conclou. Així, el dia del seu dissetè aniversari, s’escapa amb la seva millor amiga. “La vaig acompanyar a casa seva, i d’allà vaig marxar jo al carrer”.

La Sheila prefereix dormir als caixers, sobretot a l’hivern. “Et sents més protegida. Sí, són quatre vidres, però no passa tant fred com al carrer”, explica mentre juga amb l'encenedor

La primera nit dels 17 anys la passa sense els seus. “Tenia por i no podia dormir, però vaig anar a donar una volta amb una maleta que tenia amb roba i vaig trobar una senyora gran en un túnel, entre l’INEM i la gasolinera de Llucmajor. Li vaig preguntar si podia dormir amb ella i em va dir que sí. Vaig dormir amb la senyora gran, en un matalàs, abraçada. Aquesta va ser la meva primera nit al carrer”. La dona es diu Josefa i encara són amigues. Quatre anys després, la Sheila prefereix dormir als caixers, sobretot a l’hivern. “Et sents més protegida. Sí, són quatre vidres, però no passa tant fred com al carrer”, explica mentre juga amb l'encenedor.

Té escrit amb retolador negre “FUCK YOU” a la pell dels seus metacarpians. No s'ho vol tatuar de veritat. Es va pintar “que et follin” per si, el dia que va anar a veure a la seva àvia, apareixia el seu pare per casa. Ràbia. Impotència. Por. Però la Sheila escriu més coses que insults a la pell dels seus dits. “Quan estic molt cansada, escric notes. A vegades escric cartes a les persones per expressar el que sento per cada una d'elles. A vegades escric poesia pel meu avi”. Els seus ulls brillen.

El seu avi, Jaime, va morir fa 15 anys. El seu avi, el seu “papa”, és el seu referent, encara que gairebé no el recordi. Era paleta, pirotècnic, li agradava molt la poesia i escriure. I això fa la Sheila. Escriure a l’avi pirotècnic-escriptor-paleta. “Diuen que si escrius el que sents o el que els hi volies dir en acomiadar-te a cada persona que tens allà a dalt, o a on estigui, i cremes el que has escrit, la nota els hi arriba. I això és veritat. Jo més d'una vegada ho he fet, i he sentit com el meu avi m'ha enviat una resposta. Molta gent pensa que estem bojos per escoltar les respostes. A mi no m’espanta escoltar-lo”.

Li fa vergonya reconèixer que l'escolta i es tapa la cara. Però l'animo a seguir explicant. “I el sents a prop?”. Em mira de nou i assenteix. “A la nit. Jo acostumo a dormir boca avall. El meu avi no em deixava dormir així quan tenia cinc anys, perquè quan estic molt nerviosa i dormo cap avall, m'ofego. Perquè no m’ofegués, ell em feia una petita empenta per posar-me de costat. Encara sento això. De fet, ahir ho vaig sentir”. Em ve al cap la cançó de En un sueño viniste, d’Estrella Morente a la veu i Vicente Amigo a la guitarra.

La relació amb el seu avi està plena de música. Quan la Sheila tenia cinc anys, li cantava Abuelo mírame de María Carrasco. Encara ho fa. En somnis i somiant desperta. De cop, mentre està asseguda a terra, la Clara li pregunta: “Escrius rap?”. “No!”, respon rient la Sheila. “És que estem pensant que hem de fer un rap de les Loles. Ens el podries escriure tu, no?”, li pregunten. L’artista respon de pressa. “No. Que no, que no!”. “Tu fes la lletra i nosaltres ho cantem!”, insisteix la Clara amb afecte. La Sheila no confirma res, però tampoc fa cap sentència ferma. El seu art no es queda només en l’escriptura. També dibuixa. De fet, està intentant crear un dibuix per a les Loles. La seva inspiració? La solidaritat mútua. “Elles ens ajuden, nosaltres expliquem les nostres vivències, i hem de fer un esforç per explicar. Elles intenten entendre'ns, però hi ha vegades que no poden. I el dibuix es basa en això”, somriu mentre mira a la Clara.

Els talents artístics de la Sheila són coneguts al barri, i més d’una vegada li han suggerit que publiqui llibres, com el seu avi. “Però jo no vull ser com ell. Jo vull ser veterinària. M'agraden els animals, i si aprenc a pinxar els gossets en el dia de demà, quan jo tingui els meus, els podria pinxar jo. A més a més, no m’agradaria que un gos morís”. “I si el gos ha de morir?”, li pregunto amb veu baixeta. Ella nega amb el cap. “Ah, no, no, allà li trauria les injeccions. Que es mori de forma natural! Ara, si està patint sí, pobret!”, rectifica. De fet, és l’amor pels animals el que va posar en contacte la Sheila amb les noies de Lola, no estàs sola. El novembre del 2017, en Pedro, que és un veí de Nou Barris que està en contacte amb moltes entitats, passejava el seu gos i va veure una noia que estava dormint a un caixer de Llucmajor. Ell, que es dedica a fer teràpies amb animals, havia vist com el gos que dormia amb la Sheila reaccionava amb ella, i per la mirada del caní havia intuït que la nena havia de ser molt bona persona.

Davant d'aquesta situació, es va apropar a l’associació per avisar. “Va coincidir que aquella nit t'havien donat una pallissa en un caixer”, explica la Clara. La Sheila assenteix amb el cap. Mira a terra. “Ell em va passar el seu telèfon. Vaig parlar amb ella, la vam enviar al Centre d'Urgències i Emergències Socials de Barcelona de 24 hores, on poden allotjar persones que estan en una emergència social. Van considerar que el seu cas no ho era”, denuncia la Clara.

Una nena apallissada i que viu al carrer no és considerada una emergència. Però a la Clara no la deixa sola. “Vam estar parlant tota la nit per telèfon, va venir en un nit bus. A la una estàvem a Llucmajor”. “Estava plovent”, afegeix la Sheila. La Clara segueix. “Vam estar una hora parlant. Es va quedar dormint en un caixer al cantó de l'alberg, ja que els que no poden entrar allà es reparteixen entre els caixers”. A Nou Barris hi ha 42 persones vivint al carrer, segons l'últim recompte de la Fundació Arrels. A Lola, no estàs sola atenen sis dones que dormen al carrer, tot i que també tracten amb 35 en condicions de sensellarisme. Perquè es pot tenir un sostre, però això no implica tenir una llar. Tal com expliquen Albert Sales i Laura Guijarro a Dones sense llar: la invisibilització de l’exclusió residencial femenina, tot i que les dones que viuen al carrer a Barcelona representen l'11%, les formes d'exclusió residencial protagonitzades per dones acostumen a quedar ocultes en l'àmbit privat.

A Barcelona, el 82% de persones que viuen al carrer són homes i la mitjana d'edat és de 43,3 anys, segons Arrels. La Sheila viu al carrer sent minoria de minories

Existeix un sensellarisme no visible que es viu de portes endins, fora del carrer, i que implica situacions greus de precarietat habitacional, com ara viure en pisos sobreocupats sense contracte, estar-se en una habitació de relloguer sense cap seguretat jurídica i sense capacitat de demostrar la residència, o refugiar-se a casa de familiars que també viuen situacions de vulnerabilitat social, amb les tensions que això comporta. A Barcelona, el 82% de persones que viuen al carrer són homes i la mitjana d’edat és de 43,3 anys, segons Arrels. La Sheila viu al carrer sent minoria de minories. Ha patit assetjament sexual, ha estat apallissada i amenaçada. Tot i que ella lluita per sobreviure, tot i la seva fortalesa exterior, la realitat és que pateix una vulnerabilitat extrema. Això provoca que pateixi situacions que cap persona, i menys sent tan jove, hauria de patir. “Ahir estava dormint, i de cop noto com l'home que dormia amb mi, m’agafa la mà i me la posa dins dels seus calçotets. Vaig sortir corrent i vaig anar amb en Sergio corrent”. Nus a la gola. Cop de puny a l'estómac.

La Clara assegura que moltes dones viuen sota l’aixopluc d’un home que les protegeix. Ara bé, aquest aixopluc no és gratuït. El seu cos és la moneda de canvi. És per això que moltes eviten el carrer. És per això que prefereixen viure en habitatges insalubres abans que exposar-se als perills de la nit sense sostre. Però la Sheila no se sent a gust ni a casa seva ni a un centre.

Tot i que manté contacte amb els seus germanastres, ho fa en secret. El seu pare, que té un fill i una filla amb una altra dona que no és la seva mare, no deixa que els seus fills s'apropin a la Sheila. La seva mare té tres fills amb un altre home. Amb ella tampoc s'hi parla des de fa quatre mesos. “L’única cosa que sé és que està a Girona”, diu mentre mira el terra. En canvi, amb la seva àvia, la seva tieta materna i la seva cosina paterna sí que té una relació fluida, però no prou com perquè siguin el refugi que necessita.

“Voldria treure'm l'ESO pel meu compte, perquè la meva família diu que no sóc capaç de treure-me-la, i jo el que vull és deixar-los amb ‘la boca callada’”

Ara bé, no us deixeu enganyar. La Sheila és una lluitadora. No té l'ESO, però es vol treure el graduat pel seu compte. Aprofitant que a l'abril començarà a treballar a les tardes a la Fira, que començarà el 26 d'abril al Fòrum i que acabarà al seu barri, Canyelles, la seva intenció és estudiar al matí. “Voldria treure’m l’ESO pel meu compte, perquè la meva família diu que no sóc capaç de treure-me-la, i jo el que vull és deixar-los amb ‘la boca callada‘. El que més molestaria al meu pare és que li ensenyés que tinc l’ESO. I que puc fer el que vull fer, que això és el que ells creuen que no puc”. Li han robat moltes coses, però no l'orgull que es veu als seus ulls.

La Sheila no ha estat sempre a Barcelona. Ja ha estat a França, a Cantàbria, a Còrdova, a Aragó i al Brasil. “Viatjant em distreia i no pensava que estava al carrer”, explica. Camina de la mà de la Clara mentre fuma la cigarreta que li ha liat. Els bars segueixen oberts, la nit és viva al barri. La Sheila, fan del hardcore, de la bachata, del flamenc i del reggaeton, parla i riu. Ens acompanya a seguir revisant els caixers. Hi ha una altra dona dormint a prop de la parada de Llucmajor, però només hi va la Clara. Mentre xerrem, la Sheila diu que vol venir més nits. Que es vol sentir útil. “No només vull parlar, també vull ajudar”. Els ulls de la Clara s’il·luminen només de sentir-ho. “Nosaltres encantades!”, salta la noia de cabells llargs i ondulats.

Mentre cau la nit, la Clara ens explica la situació d'aquesta dona. La Sheila, ràpidament, intenta donar un cop de mà: “Necessita mantes? Jo n’hi puc donar una. En tinc quatre. La gent del barri em dona mantes, però si ella en necessita, li dono sense problemes”. La Clara la mira amb tendresa i li diu a la petita ajudant que no fa falta, que ja està prou abrigada. Ja és tard, toca marxar. La Sheila s'acomiada entre petons i abraçades, se'n torna a les arcades. La Clara se'n va a casa a cuidar la filla. “Tant de bo vingui demà. Li costa fer vincles perquè li han ensenyat que no pot confiar. Ja has vist que amb nosaltres té una molt bona relació, però quan se sent massa a prop, fuig”, em diu amb una mirada preocupada.

Agafo el metro, baixo, arribo a casa. La Sheila no marxa del meu cap. Tant de bo demà vagi a l'associació. Em llevo, passa el dia, i a les 17.19 h, la Clara m'envia un Whatsapp. “Avui la Sheila ha vingut al local”. Alegria. Esperança. Potser arriba un dia en el qual la Sheila no cremi els seus escrits ni els seus dibuixos. Potser arriba el dia en el qual els podem veure amb els nostres ulls. De moment, el seu avi serà l'únic amb l'accés privilegiat a l'art de la Sheila. Mentrestant, nosaltres l'esperarem.