Des de fora, l’escola Bergantí sembla una escola normal. No hi ha cap element arquitectònic que ens cridi l’atenció. Però és que la història que impregna aquestes parets és invisible als ulls. És un edifici que representa 50 anys d’una aposta pedagògica revolucionària i nascuda en ple franquisme. Una educació que opta per viure allò que aprens. Que vol que els infants aprenguin a pensar, a pensar-se, a preguntar i a preguntar-se. Què precedeix el que ara anomenem educació per projectes? I qui n’és una de les impulsores? La Carme Giralt i Rosés (1940, El Masnou), guanyadora de la creu de Sant Jordi 2019.

Els inicis d’una educació revolucionària

De cabells blancs i actitud distant al primer hola, la Carme Giralt és una de les ideòlogues d’una de les primeres escoles laiques del país. Els maons d’aquest centre, però, són només una part de la història. L’inici comença en una família d’arrels progressistes i catalanistes. El pare, Ramon Giralt, lluita amb els republicans fins al final de la Guerra Civil. Un cop guanyen els nacionals, és empresonat a un camp de concentració al nord d’Espanya, entre Navarra i Saragossa.

En aquella època, la Carme encara no ha nascut. Ramon s’hi està només uns mesos, perquè no està encausat en cap crim de guerra. Quan torna es casa amb la seva mare, la Josepa Rosés, i la Carme neix el 1940 al carrer Lluís Millet. En plena postguerra. Tot i la repressió viscuda, Ramon Giralt no perd les seves conviccions. “Ell, almenys a casa, sempre ens va parlar una mica del que havia sigut la República i que en aquells moments un alçament nacional l’havia tallat. Era una persona molt prudent. No en va fer una bandera d’això, però tampoc ho va callar”, explica Giralt, recolzada sobre la cadira d’un despatx il·luminat per la llum viva del matí.

“Pràcticament vaig iniciar l’escoltisme al Masnou com a cap. Mai he sigut nena, com a tal, per dir-ho d’alguna manera”

En canvi, a l’escola els valors no són els mateixos. Tot i que no l’obliguen a cantar Cara al Sol, –perquè això al Masnou, segons la Carme, no passava– sí que té una educació grisa i religiosa. Però la normalitza. “No ens plantejàvem que els alcaldes eren posats a dit. En aquesta època quan ets nen això no ho perceps. No érem conscients que vivíem en una dictadura. Ho saps després més endavant. No era repressiu ni en l’àmbit familiar, ni en l’escolar ni en el social”, reflexiona. Ara bé, aquesta normalització dura fins que s’inicia en el món de l’escoltisme laic als 16 anys, tot i ser creient i formar part d’una família que també ho és. “Pràcticament vaig iniciar l’escoltisme al Masnou com a cap. Mai he sigut nena, com a tal, per dir-ho d’alguna manera. I encara avui dia tinc alguna reunió”, recorda.

Als inicis l’agrupament de les noies escoltes s’anomena Santa Joaquima
Vedruna, i després ressorgirà com a Foc Nou. Vinculada des de l’inici, ja que va ser presidenta i vicepresidenta d’Escoltes Catalans, que es funden l’any 74, fins a l’actualitat, ja que és presidenta de l’Associació d’Amics i Antics Escoltes del Masnou, entre altres entitats. Una líder constant. Una implicació que no es trenca.

L’escoltisme en temps de franquisme

“Tota la part educativa anava de cara a un tancament de mentalitats, nosaltres preteníem la inversa: obrir-les”

I com comença a interessar-se per l’ensenyament? Què li obre els ulls? “L’escoltisme ens dona una obertura que no trobàvem en altres estaments. Em dona peu a poder sortir de Catalunya i anar a Europa. I així vaig conèixer altres cultures, tipus d’educació i pedagogies que intento portar a casa meva”, respon amb la mirada dura. Viatjar. Conèixer. Descobrir. És així com creix la seva necessitat d’ensenyar tot allò que la dictadura franquista substitueix per textos plens de pols. En aquest sentit, un dels sistemes educatius que més interessen a Giralt és el de Dinamarca. “Era actiu, de manipular les coses, de fer-les entendre tocant-les. Si nosaltres ho fèiem, ells pensaven que no ensenyàvem. Que només pintàvem. No entrava en la nostra societat que no es donés classe que no fos estrictament fer colzes”, denuncia. “Tota la part educativa anava de cara a un tancament de mentalitats, nosaltres preteníem la inversa: obrir-les”, reivindica.

Ara bé, l’escoltisme en el qual ella milita és laic. I quina diferència hi ha entre l’escoltisme laic i el vinculat a l’església? “Només et diré que l’uniforme ens el posàvem quan ja estàvem a la muntanya. No hi anàvem ni als trens ni pel carrer”, apunta. Per què? “Per no provocar el que no calia que provoquéssim tampoc”. Què hagués suposat anar així pel carrer? “Que anàvem en contra d’allò establert. Això no estava establert perquè havies de ser del Frente de Juventudes o de la Sección Femenina, per tant, tu eres d’una altra cosa que no estava establerta”, conclou aixecant una cella i somrient, irònica.

Tot i ser laics i no comptar amb l’aixopluc de l’Estat i, en conseqüència de l’Església, comptaven amb la solidaritat d’algunes parròquies. I tot i poder exercir amb certa llibertat el seu escoltisme, perquè a Masnou no hi havia tanta vigilància com a les grans ciutats, descobreix que el 1963 el seu grup ja estava investigat per la Guàrdia Civil. “És una carteta que va sortir dels arxius de Salamanca. Ara simplement és un document que demostra que la meva catalanitat ve de lluny”, detalla. Perquè l’escoltisme estava vinculat al catalanisme. “Si no formes part del que diu el Règim estàs en contra del Règim. I si eres catalanista, eres separatista del Règim”, apunta mirant per sobre les ulleres de pasta.

De l’escoltisme a l’escola Bergantí

“L’escola va començar amb set alumnes, dels quals tres eren fills nostres”

Però cap dictadura frena la passió de la Carme. És gràcies als viatges que fa que pot descobrir allò que manca a l’educació del seu país. “Quan estava a l’escola, possiblement no trobava a faltar res, perquè no coneixia res més. És després, quan et fas més gran, que comences a conèixer i veus que hi ha moltes mancances en l’educació. I és quan intentes posar-hi el teu granet de sorra”, apunta amb un somriure tendre. Però un pas és l’escoltisme i l’altre és fundar l’escola Bergantí el 1969. Quin és el motiu? “La culpa la tenen els meus fills” assegura assenyalant amb complicitat la seva filla petita, l’Elisenda Cassi, qui ens acompanya durant tota l’entrevista. “Ella té els mateixos anys que l’escola, perquè així que comença l’escola jo estic embarassada d’ella. La comencem el seu pare i jo buscant una escola pels nostres fills. I l’escola va començar amb set alumnes, dels quals tres eren fills nostres”, especifica l’educadora.

I per què la inicien? Perquè l’escola pública al Masnou compta amb programes i valors estatals i l’altra alternativa era l’escola privada religiosa. Franquisme A o Franquisme B. Gris fosc o gris clar. Enmig d’aquest desert i en plena cerca de més opcions fora de la ciutat, uns amics els suggereixen que ells mateixos inaugurin un centre educatiu. I, fruit d’aquest suggeriment, comença l’aventura. “Ens vam reunir amb tres matrimonis, tres famílies, i amb els fills que eren els set alumnes d’aquestes tres famílies, vam començar l’escola”, revela. És així com s’inicia l’Escola Bergantí, un centre basat en els valors de la coeducació, el catalanisme i la pluralitat. I d’on ve, el nom? De Masnou. De casa. De la família. Del mar. “He vist el mar tota la meva vida, perquè he nascut aquí. És una reivindicació del Masnou, perquè aquí es feien bergantins i fa 50 anys molta gent no sabia que un bergantí era un vaixell”, explica.

Tot i els temps grisos, enceten l’escola a tota vela. I sense repressió. “Pensa que vivim en un poble, no estem en una ciutat, i ja ho teníem una mica organitzat si teníem una inspecció, i les poques inspeccions que vam tenir només eren de paperassa. Si tenies els papers en regla, no miraven què feies dintre”, recorda. I com reaccionen els veïns a l’obertura de l’escola? “Amb la gent no hi ha hagut mai problemes. A més a més, quant a la part masculina la gent esperava que hi hagués una escola pels nois, perquè les escoles religioses eren femenines. Els nois havien de sortir de la població i anar a Premià, a la Salle. La majoria d’alumnes que ens venien eren masculins, tot i que hi va haver noies sempre”, relata. Però mentre diu això, la seva filla petita intervé. “Però també hi havia una part de la població pels que érem els rars...” apunta. La mare rumia. “Bé, perquè no ho entenien. Creien que no ensenyàvem res, només sortíem al carrer i pintàvem. Així és com ens tenien catalogats. Que no fèiem colzes, nosaltres. Treballàvem per projectes”, reconeix.

L’esperit d’una escola diferent

“Fer-li viure a l’alumne el que vols que aprengui. No fer-li empollar el que vols que aprengui, que llavors no ho aprèn”

Abans d’instal·lar-se al Carrer Fra Juníper Serra, 46, passen per dos locals diferents. El primer és molt petit, on només caben 20 alumnes. D’allà canvien a una escola més gran, i omplen fins a cinc aules. És llavors quan es muden a l’edifici actual. I des d’aquesta escola construeixen una educació per projectes. I com és treballar amb projectes? “Fer-li viure a l’alumne el que vols que aprengui. No fer-li empollar el que vols que aprengui, que llavors no ho aprèn. Quan treballes en projectes estàs interioritzant la matèria”, explica.

I com aprèn matemàtiques un infant, per exemple? “Dóna-li uns caramels, unes avellanes, unes xocolatines, el que vulguis, i que les vagi multiplicant. Hi ha moltes maneres d’aprendre la matemàtica. Fent-ne una de simple? Una recepta de cuina. Fas ciències, fas llengua, fas matemàtiques... toques totes les matèries, només li has d’ensenyar a l’alumne que les estàs tocant”, revela.

El model que la Carme fa anys que impulsa s’està començant a introduir a les escoles. Ara bé, per a l’educadora social s’està fent massa lentament. “Ja s’ha vist que s’ha d’ensenyar així, però també puc dir-te que no hi ha professors preparats. Perquè als professors els han preparat fent colzes. És gràcies als mestres que estan en contra dels programes actuals i que fan educació per projectes pel seu compte que tenim una educació més decent”, sentencia.

“La gent no creu en l’educació, no creu en el futur del país. La gent no hi dona importància, no té aquest concepte. I pels nens tot està bé, sense entendre que els nens són una esponja i el futur del país”

Perquè, per a la pedagoga, al sistema educatiu actual li falten les mateixes coses que faltaven quan ella estudiava. “No s’ha evolucionat massa. La gent no creu en l’educació, no creu en el futur del país, en les classes molt petites. La gent no hi dona importància, no té aquest concepte. I pels nens tot està bé, sense entendre que els nens són una esponja i el futur del país”, denuncia. Tot i que considera que s’ha millorat, i que hi ha molta gent que ha lluitat perquè hi hagi aquesta evolució, és insuficient encara. La causa? “Políticament, com més inculte és el poble, més se’l pot dominar”, respon amb un somriure còmplice.

Tinent d’alcalde en el primer ajuntament democràtic

El compromís amb l’educació ha estat present en tot moment. Així ho demostra quan esdevé la primera tinenta d’alcalde de Cultura, Ensenyament, Joventut i Esports del primer Ajuntament democràtic del Masnou, govern resultant de les eleccions del 1979. “Em vaig trobar amb unes escoles súper plenes. Bé, una. La que avui és Ocata. Amb aules de 60 i 70 nens. Això era antipedagògic totalment. I em vaig dedicar a fer escoles. I encara avui, Masnou és una de les poblacions del Maresme que més en té”, reivindica.

“Va ser molt difícil perquè em vaig trobar amb un consistori completament masculí. Això va ser una doble lluita per diferents coses”

I, a més a més dels reptes en els centres, com és ser dona en política, un món ple d’homes? “Va ser molt difícil perquè em vaig trobar amb un consistori completament masculí. Això va ser una doble lluita per diferents coses”, recorda. Una de les anècdotes que recorda és que un company la va menysprear en plena reunió dient-li “nena” de forma paternalista i pejorativa. Ella va demanar al regidor que el fes fora perquè “havia menyspreat la figura femenina”. “Després, a una recepció em va dir: ‘Hola, nena. Ai, perdó’. ‘No, col·loquialment m’agrada que em diguis nena. Despectivament és com no t’ho vaig admetre’. I vam ser amics igualment”, afegeix. Una altra persona potser s’hauria quedat callada. “Bé... no és el meu estil, callar”, assevera amb un sarcasme fi.

Després de quatre anys, el que dura la legislatura, deixa el càrrec. “Entro amb molta il·lusió. I un cop dintre vaig veure que no es podia fer gran cosa. Llavors vaig sortir”, reconeix. “Un ajuntament, per molta democràcia que tinguem i per més que un alcalde sigui votant popularment, hi ha tres elements que dominen l’ajuntament, (el secretari, interventor i depositari) que depenen de l’Estat”. I quin càrrec té cada un? “El secretari, és el que en certa manera és la llei. Quan presentes qualsevol cosa et diu quin article pots utilitzar i quin no. L’interventor, que és el dels diners, el que decideix si està bé o no està bé tal com es volen gastar. El dipositari és el que té els diners i els dona segons tingui programat gastar-los. Aquests tres personatges són cossos de l’Estat. Han d’entrar als ajuntaments per oposició, no per votació popular”, detalla. No hi ha interès als ajuntaments? “Jo diria que gens. Sóc així de dura perquè ho he viscut així”, denuncia. “Continuo dedicant-me a l’educació, que és més meu que la política”, sentencia.

Els valors del present, passat i futur

Des de l’escola Bergantí posa tot el cor, el cap i les mans per aconseguir l’educació que fa 50 anys que defensa. Tot i que els referents amb els quals va començar són Frenet o Montessori, que són els que eren més popular els anys 60, la Carme afirma que n’ha estudiat molts. “N’he agafat de cada un el que m’ha convingut per la meva situació”, apunta. És amb aquests referents, i amb tot el que ha après i cultivat des de l’escoltisme, que ha plantat una llavor plena de flors. “La gent no és conscient que es passa més hores aquí que a casa. El que es doni aquí pesarà en l’individu. I s’ha de fer molt bé perquè aquesta personeta que en aquests moments s’està formant tingui una àmplia mentalitat per adaptar-se a una societat oberta”, emfatitza.

“Un màxim de 18. Amb 16 es treballa millor que amb 18. El mestre ha de conèixer l’alumne. Si en té més, no pot. Llavors què té? Una fitxa o un número; no té una persona que ha d’educar. Té una fitxa. I una fitxa no s’educa”

Mentre explica això, la seva filla intervé. “La Carme ens ha dit sempre: manipulació, vivència i moviment. Si poses això dins l’aula, i tens un entorn privilegiat com el nostre, dones l’oportunitat als alumnes d’escollir la millor manera per interioritzar els coneixements”, recorda l'Elisenda. Actualment, l'escola Bergantí acull a 25 alumnes per aula. Però quina xifra seria la ideal, per a la Carme? “Un màxim de 18. Amb 16 es treballa millor que amb 18. El mestre ha de conèixer a l'alumne. Si en té més d'aquest número, no pot. Llavors què té? Una fitxa o un número, no té una persona que ha d'educar. Té una fitxa. I una fitxa no s'educa”, denuncia.

Els valors de l'escola Bergantí, però, no han canviat amb els anys. Per a la Carme, cal promoure els valors de reforçar la personalitat i a l'hora viure en comunitat i respectar totes les opinions i cultures. És per això que considera que les famílies que treuen als seus infants d'una escola on els nens són majoritàriament d'altres països cometen un error. "És un error. Perquè enriqueix. En lloc de perjudicar, poder conèixer altres cultures i poder-ne parlar i tenir-les amb tu enriqueix al teu propi fill. I això no ho veuen. I d'aquí la societat que tampoc ho veu. I això no vol dir que tu hagis de renunciar al que tu creus i al que tu sents, però li has de fer viure a l'altre, i li faràs viure entenent el que ell viu", assegura.

Tot i que no tornaria a primera línia política, Giralt col·labora en diverses comissions informatives municipals i es reuneix periòdicament amb l'alcaldia quan es duen a terme aquestes condicions, que acostumen a ser de temàtiques socials. Perquè, igual que ja no viu a la casa on va néixer, on viu encara la seva germana, s'ha mudat just al darrere, des d'on veu perfectament la casa on va néixer. Perquè, encara que hagi viatjat als Estats Units o Kènia, ella continua a Masnou. Continua a l'escola Bergantí. Perquè ja no està a primera línia, però sense el seu passat, aquest present ja no hi seria. Perquè ella és el futur.