Seriosa. Endolada. Camina mig buida. Ha perdut alguna cosa. Se li veu als ulls coixos. Van a poc a poc. Com a un enterrament. S’aturen. I ens mirem. “Estàs com a Lost in translation?”, li pregunto. “Sí, una miqueta”, respon. Hotel. Entrevistes. Recollir un premi. Hotel... “És que no he vist res! Ni tan sols temps per sortir a veure! Anava dient a la persona que m’acompanyava: «Explica’m el que estic veient». A més, és una ciutat que realment no conec bé.” Leila Guerriero, Lost in translation, Lost in Barcelona. Una de les referents mundials del periodisme literari, narratiu, del periodisme xup-xup, a foc lent, artesanal, menestral, Ella, la domadora, l’ensinistradora de la realitat, la professional de la mirada, a Barcelona està perduda, confosa, òrfena, moribunda. Se li aturen els ulls. I els obre. Com una boqueta immensa, infinita. Perquè s’ho comencen a menjar tot.

“Si no tens una mirada no tens res.” Ho diu amb aquests ulls de quan arriba el plat a taula: “La mirada en el periodisme és fonamental”

Els seus ulls són una forquilla i un ganivet amb silenciador. Punxen, tallen, mosseguen, masteguen. Els ulls, com el menjar, són una qüestió de vida o mort: “Si no tens una mirada no tens res”. Ho diu amb aquests ulls de quan arriba el plat a taula: “La mirada en el periodisme és fonamental. I la mirada ha d’estar fixada ja, d’alguna manera, en l’etapa de preparar el reportatge, del treball d’investigació, i això és anar afilant aquesta mirada. És el procés d’estar cada cop més despert, veure-hi cada cop millor, veure-hi amb més claredat. Per després, a l’hora d’escriure, poder realment establir un mirada interessant. Avui s’escriu tant, hi ha tanta hiperproducció de tot, de ràdio, de text, del que sigui, que crec que la mirada, com més bé mires, més bé pots fer una peça de text, vídeo, ràdio”. Molt bé. I a Barcelona què ha vist?

“Crec que el que passa ara és que els periodistes van a veure la realitat amb una teoria prèvia, molt segurs del que hi trobaran. Aleshores s’esforcen per fer encaixar aquesta realitat dins de la teoria que tenen”

“Encara no he vist absolutament res!”, repeteix, com si es despertés de nou, com si tornés a desclucar els ulls. Hotel. Feina. Entrevista. Hotel... “Així és que no he vist res.” No? “No. No he sortit al carrer.” Per això Guerriero no diu res. Només mira. La periodista argentina escriu els seus articles, les seves cròniques, els seus reportatges, els seus llibres amb escaire i cartabó, sense rellotge, amb un caminar de món antic. És com si tingués empegades les paraules del periodista català Josep Pla a la mirada: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa, tothom opina”. Pla, com Guerriero, també era l’avantguarda del nou periodisme  (el new journalism que després vendrien els ianquis amb màrqueting per la vena). El periodisme català del primer terç de segle XX, amb figures com Pla, practica ja el nou periodisme. I aquell periodisme català és homologable al periodisme més rutilant del planeta (el nord-americà, el britànic, el francès). Pla és com Guerriero i Guerriero com Pla. I no s’assemblen en res. Però miren. Miren virginalment. Tenen l’estil i el fons a la mirada. Segur que el Pla que voltava per Barcelona a principis del segle XX diria el mateix que ara diu Guerriero al segle XXI: “Crec que el que passa ara és que els periodistes van a veure la realitat amb una teoria prèvia, molt segurs del que hi trobaran. Aleshores s’esforcen per fer encaixar aquesta realitat dins de la teoria que tenen. Això ho noto com mai. Però és que potser això és un excés de mirada ombliguista”. I, per això, ella, que no ha sortit pràcticament als carrers barcelonins, parla a empentes endormiscades. I deixa que els ulls se li omplin com un dipòsit en una benzinera enmig del no-res. Ser periodista és estar al desert, sol, i amb l’horitzó quilomètric davant dels nassos per mirar de cosir la terra i el cel: el que és, el que pot ser. Guerriero engega el vehicle:

“El que cregui que pot estar-se a casa seva mirant el sostre tres mesos i escrivint una parauleta cada cop que se senti inspirat i que això és el periodisme narratiu s’equivoca de mig a mig. Cal esforç”

“La solució per tirar endavant aquest ofici l’ha de trobar cadascú. Per a mi el que és clar és que si mai va ser un ofici d’un buròcrata assegut en un escriptori i content de guanyar un sou a final de mes per tenir una quantitat de notícies determinades, ara ho és menys que mai. Tots els periodistes que jo conec, els que fan periodisme narratiu, fan coses molt diverses: docència, edició, textos llargs, conferències, etcètera. El que cregui que pot estar-se a casa seva mirant el sostre tres mesos i escrivint una parauleta cada cop que se senti inspirat i que això és el periodisme narratiu s’equivoca de mig a mig. Cal esforç, i mai vindrà un editor i et dirà: «Agafa’t sis mesos, torna quan vulguis i et pagarem milers de dòlars per fer això». T’has d’obrir l’espai a cops de colze, cal guanyar el temps a cops de colze i el que lliuris al final del camí ha d’estar a l’altura d’allò que havies de lliurar”. I costa lliurar. Això és el que té, “més o menys clar”, aquí a Barcelona, a Buenos Aires, o a Nova York.

“Vagi on vagi trobo molts periodistes que fan això que em dieu que esteu fent a LA MIRA. Fan un emprendimiento independent propi i comencen a publicar textos que estan perdent lloc a la premsa, diguem-ne, més mainstream. I tot i així els va bé, tenen un públic lector. Aleshores evidentment hi ha alguna cosa que està passant. Crec que els mitjans més mainstream fa un temps van començar a desprendre’s dels seus millors periodistes, també per un tema econòmic. I ara, aquests mitjans tenen problemes, perquè es troben que han de començar a cobrar, òbviament, perquè no poden ser gratis tota la vida, i es troben que la diferència amb el fet de poder cobrar... És a dir, un lector pagarà per informació de molta qualitat, no pagarà per informació que pot trobar gratis en qualsevol pàgina.” I per a això primer s’ha de treballar, suar, molt. El món dividit, periodísticament, socialment, econòmicament, en dos: majoritari i minoritari. Ràpid i lent. Superficial i profund. Llunyà i proper. Contrarellotge i sense rellotge. Sempre la batalla del temps i de l’espai. Sempre, el professional de la realitat, a punt de tallar-la.

Els dits de Guerriero s’afegeixen al ritme dels ulls i es desperten com si comptessin junts: “Soc molt, molt, molt defensora del meu temps, però en un viatge com aquest no hi ha manera”... Hotel. Entrevistes. Hotel. Recollir el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Hotel. Presentar la seva selecció de columnes Teoría de la gravedad. Hotel... Així només té temps per editar textos. Rematar alguna columna pendent per lliurar. Però no pot escriure textos llargs. Però tampoc pot evitar que se li obrin els ulls. I que ja no es tanquin. Escriuries alguna cosa llarga sobre Barcelona? Catalunya? Espanya?

—Sí, d’aquí hi ha temes. Sobretot perfils que m’agradaria fer, però, òbviament, no diré de qui perquè... Però sí que hi ha molts temes que em criden molt l’atenció d’aquí, però hi ha un tema logístic complicat perquè jo no visc aquí i jo passo molt temps amb la gent que entrevisto, però es pot organitzar. D’aquí em criden l’atenció moltes coses i miraré de fer-les.

—Quines coses?

—T’he dit que no ho diré...

—Però entenc que en un futur hi haurà coses…

—Sí, crec que sí. Espero poder fer alguna cosa.

—Però perquè creus que aquí s’està gestant alguna cosa? El teu interès on rau? Quines coses veus?

—No, no, particularment. Aquestes coses que dic que estic pensant no tenen res a veure amb la conjuntura de cap país en particular. La meva manera de trobar temes gairebé mai té a veure amb el que està passant de manera rabiosa. Rabiosa vull dir com a tendència del moment. Té a veure amb interessos meus, gairebé ancestrals, o atàvics, de fa molts anys. Ho portes dins...

—Ja t’entenc. Els temes tenen a veure amb la cultura en general, entenent com a cultura, com a tot, el que és popular i el que no és tan popular.

El periodisme sempre és subjectiu, defensa Guerriero amb una tradició que s’empeltaria amb el millor periodisme del planeta

Es menja les preguntes i les respostes amb els ulls. Cap a dins. Dur les coses dins. Mirar-les. Mossegar-les. Mastegar-les. Digerir-les. Sempre és així. No pot ser d’una altra manera. Perquè “sempre hi ha algú. Sempre hi ha una persona. Sempre hi ha una persona mirant”, diu Guerriero. Potser ens oblidem que sempre hi ha persones. Persones que expliquen persones. Les persones escriuen des d’un temps, des d’un espai. Des d’un jo mirador. No hi ha nosaltres sense jo, i al revés. El periodisme sempre és subjectiu, defensa Guerriero amb una tradició que s’empeltaria amb el millor periodisme del planeta. El periodisme és, sobretot, una explicació. Necessites un software propi, el disc dur de la memòria, les neurones com dits que toquen les coses, uns ulls propis per cruspir-se el món que es veu i no es veu. El periodisme es fa fora de casa però necessites una casa per fer-lo. Per això, li pregunto per les seves gates, que ara són lluny, a casa, a Buenos Aires...

—Sí, quan viatjo les trobo a faltar i tot. Són un ésser viu. Les trobo a faltar molt. Potser quan soc a casa i entro i surto com una centella no els faig gaire cas, però si no, soc superafectuosa amb elles. M’encanten, em semblen... Són molt diferents. Però tinc com l’amor puntual per aquests dos animals. No soc d’aquestes persones que veuen un gos i... El meu marit, sí. El meu marit veu un gat i s’hi aboca, veu un gos i el mateix, s’hi queda. I si hi ha un gos en una reunió d’amics és molt possible que el Diego no participi en la conversa i es quedi amb el gos. A mi això no em passa...

I torna a casa. Torna la mirada. I el somriure.