És un lloc inesperat, impensat, imaginari. A la carretera de Balaguer a Àger, just després de passar el trencall d’Os de Balaguer, hi ha un gir de guió imprevist: el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. No és estrany que els comtes d’Urgell decidissin ser enterrats aquí. Els comtes Ermengol VII i Dolça de Foix fan néixer el monestir el 1166 i també decideixen morir aquí, i fer-lo panteó del comtat d’Urgell. Poder terrenal i espiritual. Per això també és la primera abadia a Catalunya de canonges premonstratesos: seguien la regla de sant Agustí. I ja ho va recordar ell: “La realitat és el que és”. Acceptem-ho: s’ha de morir, de la mateixa manera que s’ha de viure. Per això el monestir són uns llimbs terrenals.

Aquí, a principis del segle XX, els germans maristes també troben refugi i casa fins al segle XXI. O l’arxiu particular més important d’Europa hi té seu: l’Arxiu Gavín, especialitzat en fotografies d’esglésies. Per això el monestir continua la tradició hospitalària dels segles i és hostatgeria oberta a tots els pelegrins del viatge de la vida. No és una qüestió de fe: és que aquí hi ha un estop per a la terra i el cel. Ens aturem. Esperem. Ara ens surt a rebre. Perquè venim a buscar una redempció que de tan antiga és ara ultramoderna: silenci.