I en aquest punt s’emociona perquè ell ha fet possible aquest canvi tecnològic. Als seus vuitanta anys pot explicar —en primera persona— l’evolució fins a arribar al món miniaturitzat d’avui. M’agafa el mòbil amb el qual enregistro la conversa i diu: “Ara aquest aparell té un sol xip amb milers de milions de transistors a dins! I serveixen per memoritzar. Una memòria és un conjunt de 0 i 1 que executen funcions”. En Majó va vendre els primers aparells que només acceptaven uns pocs transistors i eren enormes, tot i que més petits que els aparells amb relés. I penso que en les darreres dècades s’ha guanyat molt espai al món.

“Sí, sí, no em miris així! El que ara sembla molt lògic no ho era tant als anys seixanta”

Però Telesincro, abans de fabricar ordinadors, va començar automatitzant els ascensors. “Posàvem un petit ordinador que feia que tinguessin memòria i «una certa intel·ligència».” Què vol dir amb “una certa intel·ligència”?, li pregunto. “Doncs que, abans, quan hi pujaves a la planta baixa, si volies anar al setè pis, ningú més de l’edifici podia fer servir l’ascensor fins que hi arribaves. Vam aconseguir que en prémer el botó del quart pis, per exemple, l’ascensor s’aturés en aquell pis i després continués al setè com estava previst a l’inici.” Arquejo les celles i el miro amb sorpresa: “Sí, sí, no em miris així! El que ara sembla molt lògic no ho era tant als anys seixanta”.

I continua fent la llista dels avenços del moment: “Al cap d’un temps vam marcar-nos un altre repte: imagina’t que en un edifici hi havia tres ascensors. Vam aconseguir que quan algú en demanava un, des de qualsevol planta, vingués l’ascensor que fos més a prop de la persona. Oi que això ara sembla molt lògic? Doncs era complicat. Ho vam fer amb un miniordinador i algorismes molt senzills —comparats amb els d’ara— que decidien l’ascensor que havia de pujar o baixar”. Em quedo bocabadada pensant que manual que era el món fa només un grapat de dècades.

Quatre millor que una

En acabar la carrera, en Majó va marxar uns mesos a la Compagnie Generale d’Automatisme (CGA-París). Després va fer algunes estades a la Philips (Eindhoven, Països Baixos), companyia a la qual comprava els transistors que necessitava per als ascensors. “Tant a la CGA com a Philips vaig veure clar que hi havia un negoci important en els «petits sistemes informàtics d’oficina» o «facturadores automàtiques»”, com anomenaven en aquella època els primers ordinadors per dur la comptabilitat d’una empresa. I amb Telesincro van començar a fabricar l’ordinador Factor-P. “P, de primer”, diu, per si en tenia algun dubte. “La resta de models que van venir després —el Q i l’R— van seguir les lletres de l’abecedari, per no complicar-nos més.”

Era mitjans de la dècada dels seixanta. Els primers ordinadors semblaven una màquina d’escriure elèctrica. Les memòries de programació per fer-los funcionar consistien en una placa amb fils de coure i anells de ferrita que teixien a mà dones molt manyoses. Les germanes Lola i Teresa Carmona van ser de les primeres que van treballar per a en Majó. Elles rebien dels informàtics el programari dibuixat en paper i el feien realitat. (Llegiu a LA MIRA l’article “Les dones dels algorismes”.)

“Simplement estava convençut que allò era el que la indústria necessitava, i que s’havia de fer”

Com que no en tenia prou, amb una empresa, en Majó va fundar i dirigir-ne fins a quatre alhora: Telesincro, Sogelco, Eurel i Sistemas de Peaje. “Per a què en volia tantes?”, li pregunto. “És que una portava a l’altra! Si ningú fabricava el que necessitàvem, algú ho havia de fer”, em diu, com si fos tan obvi. “Com podia estar tan segur que aconseguiria els seus objectius quan creava una nova empresa?”, hi insisteixo. “Simplement estava convençut que allò era el que la indústria necessitava, i que s’havia de fer”, respon amb rotunditat. El 1973, Telesincro ja era una gran empresa amb el 16% de les vendes del sector. “Teníem competència, com ara Nixdor, NCR o Philips, però totes eren companyies estrangeres.”

Com l’Steve Jobs

Tornem una mica enrere en el temps. L’empresa Eurel va sorgir el 1970 perquè “calia continuar i no aturar-se”. Després dels ordinadors P, Q i R s’havia de fer l’S. Això suposava una gran inversió pels canvis a implementar. Els altres socis no estaven disposats a arriscar més capital. Què s’hi podia fer? En Majó va proposar al director tècnic (Jordi Vidal), a l’especialista del hardware (Albert Felipe) i a l’enginyer en programari (Ramon Tortajada) fabricar el model S fora de Telesincro, assegurant-los que seguirien cobrant el mateix sou. Van treballar al seu despatx particular durant un any i mig.

“Quan vam tenir l’S en funcionament, vam ensenyar el prototip als antics socis de Telesincro. I els vaig dir: «Si el voleu, nosaltres tres hem de tornar a l’empresa, ser socis en majoria, i jo vull el càrrec de president». Vam fer una OPA a la meva exempresa”, explica rient. “Vaig buscar socis com Banca Catalana... Jo era amic d’en Jordi Pujol”, em puntualitza. “O l’amo de Jumberca, una empresa important a l’època que fabricava telers, i l’amo de PIHER, dedicat als transistors, tots dos ubicats a Badalona. També vaig demanar ajut econòmic a amics i a familiars. Saps aquella dita que diu que les start-ups es basen en les tres F: family, friends and fools (família, amics i boigs)? Doncs jo me la vaig prendre al peu de la lletra. Tenia molt clar què s’havia de fer i que triomfaríem, com després va quedar demostrat.” Eurel mai va vendre res: es va crear només per a la fabricació de l’S.

El comparo amb l’Steve Jobs —que també va cofundar Apple per fabricar els primers ordinadors personals. Després va sortir-ne per discrepàncies amb els seus socis, però, uns anys més tard va tornar-hi per triomfar de nou

El moment no devia ser fàcil, sobretot a l’hora de pensar l’estratègia que li permetria sortir-se amb la seva. El comparo amb l’Steve Jobs —que també va cofundar Apple per fabricar els primers ordinadors personals. Després va sortir-ne per discrepàncies amb els seus socis, però, uns anys més tard va tornar-hi per triomfar de nou. “Mira… No se m’havia acudit mai, però vist així, és cert”, em respon. “Jo tenia molt clar que no m’estancaria. I tenia una gran confiança en el que érem capaços de fer. En Vidal sabia com fer la màquina, era l’especialista del hardware. En Tortajada era un gran expert en software. I jo era capaç de liderar i trobar el finançament.”

Els primers peatges

L’empresa Sogelco es va crear per fabricar els controls automàtics de telers circulars. Es fixa en el meu jersei i em diu: “Avui qualsevol peça la fa una màquina amb un programa informàtic. En aquella època, es van incorporar als telers uns controls automàtics en una mena de timbals que, en posar-hi el programari, feien el model del jersei triat. Eren molt senzills però així va començar tot. L’ordinador S va funcionar també amb un d’aquests timbals circulars que feia de memòria magnètica”. I m’explica que avui el timbal seria el disc dur.

“Jo havia treballat per preparar el sistema de pagament dels peatges que s’havien d’instal·lar aviat a Catalunya. Per aquest motiu, de gener a abril de 1969 vaig estar a Nova York”

I Sistemas de Peaje?, li pregunto. Què tenen a veure els peatges amb els ordinadors i els telers circulars? “Ah! Això té a veure amb els relés.” I em posa en context. “Jo havia treballat per preparar el sistema de pagament dels peatges que s’havien d’instal·lar aviat a Catalunya. Per aquest motiu, de gener a abril de 1969 vaig estar a Nova York a l’empresa Automatic Toll Systems (ATS). Vaig portar les primeres màquines de peatge aquí, eren mecàniques. I portaven moltíssims relés que ocupaven una habitació sencera!” Poc després, al juliol d’aquell any, es van inaugurar les dues primeres autopistes a Espanya: la de Montgat-Mataró i la de Barcelona-Granollers.

“El dia que els ministres de Franco van inaugurar el primer peatge jo patia perquè la màquina no funcionés. I n’era el responsable!”

L’anècdota no pot faltar en el relat d’aquest enginyer-empresari pioner. Rescata d’un prestatge un llibre de l’època del qual m’ensenya una fotografia en blanc i negre de la inauguració de l’autopista de Mataró, amb personalitats presents a l’acte. “Tot era molt mecànic encara aquell any. El conductor arribava al peatge, tirava una moneda a la cistelleta, la moneda queia per un tub i, a baix, hi havia un mecanisme que detectava el gruix de la moneda. Si era de la quantitat que tocava, obria la barrera. El dia que els ministres de Franco —Federico Silva Muñoz i Laureano López Rodó— van inaugurar el primer peatge jo patia perquè la màquina no funcionés. I n’era el responsable! A sota de les màquines hi ha un túnel on cap perfectament una persona. Quan els ministres van tirar les monedes a la cistella, jo era a baix. Així que van caure, vaig prémer el botó que obria la barrera. Gens automàtic”, riu recordant el moment.

“En aquell moment, vaig veure claríssim que els transistors eren el progrés! I vaig crear Sistemas de Peaje. Els nord-americans van fer els seus peatges amb transistors que fabricava jo aquí.” Explica que la primera màquina la van instal·lar de l’aeroport de Boston al centre de la ciutat. Després van posar-se en altres ciutats nord-americanes, i en algunes de l’Amèrica llatina. En l’entretant, a Catalunya els peatges van arribar fins a Girona i, per descomptat, l’empresa d’en Majó en feia les màquines.

Va agafar el telèfon i va dir: “Miguel, te viene a ver Juan”. I aquest Miguel era en Boyer!

En aquest punt, li pregunto com un emprenedor tan avesat passa a ser un polític d’àmbit estatal. “Mentre jo era president de Telesincro van passar dos fets que van portar conseqüències: es va crear l’Associació Nacional d’Indústries Electròniques (ANIEL). Vaig tenir un cert paper públic com a ANIEL, però també com a degà dels enginyers i cofundador del Reagrupament Socialista d’en Josep Pallach. Tot plegat va significar moltes intervencions relacionades amb la meva visió del futur del país. D’altra banda, jo necessitava importar peces de l’estranger per als ordinadors i havíem de pagar aranzels, fet que considerava injust perquè amb Telesincro estalviàvem importació estrangera i enriquíem el país. En morir Franco, vaig plantejar el problema a l’Institut Nacional d’Indústria. El seu director, Francisco Fernández Ordóñez, em va respondre: «Oye! Yo no entiendo de esto. Espera que hablo con el jefe de estudios». Va agafar el telèfon i va dir: «Miguel, te viene a ver Juan». I aquest Miguel era en Boyer!” I una cosa va portar a l’altra…

En Majó polític

No només va convèncer en Boyer per suprimir els aranzels de les peces importades d’ordinador, sinó que l’INI va entrar a formar part del capital de Telesincro al cap de poc. El 1979, es va presentar com a alcalde de Mataró —quan ja no vivia a la seva ciutat natal— i va guanyar les eleccions. La vara de batlle, però, l’acompanyaria només un mandat.

En aquell moment, Felipe González formava el seu primer govern i nomenà ministre d’Indústria Carlos Solchaga. “Al cap d’uns dies, vaig rebre una trucada”, continua explicant-me. “«Oye, Juan, no te conozco. Pero me ha dicho Boyer que eres uno de los que más entiendes de electrónica en España. Me gustaría ofrecerte el cargo de director general». Era el 28 de desembre i jo, incrèdul, li vaig respondre: «Si no li fa res, ministre, demà o demà passat vaig a Madrid i en parlem. Que avui és el dia dels Sants Innocents i no sé si això és una broma».”

“Soc més gran que tu. Mai he tingut un cap per sobre meu. Procuraré seguir les teves instruccions, però em costarà una mica”

Òbviament, no ho era. Va acceptar el càrrec, però advertint a Solchaga: “Soc més gran que tu. Mai he tingut un cap per sobre meu. Procuraré seguir les teves instruccions, però em costarà una mica”. A partir de llavors, es referia a Majó amb sorna com “el ministre d’Electrònica”, tot i que no existia tal càrrec. En els tres anys següents (1983-1986), va crear el Pla Electrònic d’Informàtica Nacional (PEIN), que consistia a donar suport a les empreses perquè es passessin a l’electrònica. “Tot el que jo havia provat ho vaig deixar escrit perquè altres empreses avancessin tecnològicament.”

Un parell d’anys més tard, hi va haver una remodelació de govern que va coincidir amb l’escàndol de la relació amorosa entre Miguel Boyer i Isabel Preysler. “Jo era en una reunió a Buitrago de Lozoya (a tocar de Madrid) amb Ernest Lluch, llavors ministre de Sanitat i Consum. Recordo que parlàvem de què passaria amb tot aquest canvi. I l’Ernest em va dir: «A tu i a mi no ens passarà res. Ja ho veuràs». En aquell moment, em truca en Solchaga: «Óyeme, que estoy con Felipe, que Miguel se marcha y te quiere proponer algo. Vente a Moncloa urgente»”, riu en Majó. “I vaig dir a en Lluch: «Com que no ens passaria res, oi?».”

“I en les noves eleccions en Felipe em va anunciar que no m’inclouria en el govern següent. L’Ernest Lluch tampoc va continuar. Vam plegar tots dos”

Per aquelles caramboles de la vida es converteix —d’un dia per l’altre— en ministre d’Indústria. Però només per quinze mesos. Li’n pregunto el motiu. Reflexiona i em diu: “Vaig decidir algunes coses que no coincidien amb el que volia el PSOE”. Amb “coses” es refereix a nomenar director general d’Empreses Públiques de l’INI polítics que quedaven fora de l’esfera pública. “Jo triava persones que fossin professionals reconeguts per aquella posició, i no donava tanta importància a l’orientació política. Segurament això no va agradar al president. I en les noves eleccions en Felipe em va anunciar que no m’inclouria en el govern següent. L’Ernest Lluch tampoc va continuar. Vam plegar tots dos”.

“Va ser avorridíssim. No havíem de fer res, teníem la majoria i tot s’aprovava sense discussió”

En deixar de ser ministre, Felipe González li va proposar la presidència d’alguna empresa pública o un càrrec a una ambaixada, però coherentment s’hi va negar. “Queda’t tranquil”, li vaig respondre. “Que jo regresso a Catalunya i no tindré problemes de feina.” Es va quedar un any més a Madrid de diputat del PSOE per la província de Barcelona al Congrés. “Va ser avorridíssim. No havíem de fer res, teníem la majoria i tot s’aprovava sense discussió.”

En deixar el Congrés, Majó va tenir una oferta procedent del gabinet de Jacques Delors per anar a Brussel·les a treballar a la Comissió Europea. Eren els anys noranta, l’època de l’alliberament de les telecomunicacions, del llançament de la telefonia mòbil i de l’inici de la televisió digital terrestre (TDT). Durant els set anys següents va dedicar-se a la investigació i a la promoció de totes aquestes noves tecnologies. “L’experiència europea em va encantar, va ser molt enriquidora”, afegeix.

Les desigualtats van en augment

Esperançada, li pregunto pel paper tecnològic que Europa pot tenir els anys vinents. “Europa ha quedat endarrerida. Quan vaig ser conseller a Brussel·les em cuidava d’aquestes qüestions. En aquell moment, els estats no van veure prou clar que la tecnologia seria el futur. La fragmentació europea feia que no hi hagués empreses amb prou dimensió per fer front a una multinacional nord-americana com seria ara Google o Amazon. Si es creava una empresa molt gran, es convertia en un monopoli. Sempre hi havia la lluita entre la necessitat de la dimensió i el seu perill per defensar la llibertat del mercat. Serà difícil competir amb els EUA i amb la Xina.”

Torno a la frase que m’ha deixat caure al començament: “La tecnologia augmenta les desigualtats”

Torno a la frase que m’ha deixat caure al començament: “La tecnologia augmenta les desigualtats”. I li pregunto si no és possible que la tecnologia, amb el coneixement universal que ens facilita, el treball a distància, l’ús de les dades massives, l’abaratiment de la producció, la intel·ligència artificial, la capacitat de transmissió en temps real amb el 5G, el sorgiment de noves professions i escenaris laborals, ens ajudi a repartir millor la riquesa. I em respon que és difícil. “Durant trenta o quaranta anys, Europa va aconseguir que el creixement anés en paral·lel amb una millor distribució. Cada any augmentaven la població i el PIB per capita i disminuïa l’índex Gini (mesura les desigualtats). El creixement no només representava riquesa, sinó també més ben repartida. Però això s’ha acabat.” Quan es va acabar, a parer seu? “En l’època de Margaret Thatcher, de José María Aznar, i amb la forta liberalització. Ara no podem seguir creixent d’aquesta manera.” Per què? “Per dues raons: perquè es creix augmentant les desigualtats i perquè el planeta ja no ho aguanta!” Li menciono l’advocada de drets digitals i activista tecnològica Renata Ávila, que em va dir: “Tenim una triple crisi: l’ecològica, la tecnològica i la social”. I ell em matisa: “La tecnologia pot ajudar molt a un creixement sostenible, però la política ha d’assegurar que tingui una dimensió social”.

De la digitalització a la quàntica

Continuem en aquest despatx folrat de prestatges amb llibres, informes, catàlegs d’empreses, sempre a mà per preparar un discurs o una intervenció pública. Per acabar, li pregunto si s’imaginava que els canvis de les darreres dècades serien tal com han vingut: de cop.

“La societat sense escriptura tenia dues característiques: (1) la comunicació només podia ser presencial, i (2) no hi havia cap manera d’emmagatzemar la informació”

“Jo m’esperava els canvis però no a aquesta velocitat.” I m’explica que la digitalització representa un canvi tan important —o més— que l’escriptura. “L’escriptura va tenir la capacitat de convertir la veu en signes. Per signes em refereixo a números, lletres, jeroglífics, etc.”, continua raonant. “La societat sense escriptura tenia dues característiques: (1) la comunicació només podia ser presencial, i (2) no hi havia cap manera d’emmagatzemar la informació. El coneixement només s’emmagatzemava al cervell humà i es transmetia oralment. Per això la gent gran era tan important.”

La impremta —segons Majó— és un element intermedi, que va representar la massificació de l’escriptura. La digitalització permet que tot es pugui expressar en forma de 0 i 1: els textos, les fotos, però també les imatges en moviment. “Ara és tot tan fàcil de comunicar..., però també de falsejar”, afegeix. I m’explica que abans les fotografies provaven la realitat, però ara ja no. “Els algorismes permeten canviar la realitat i fer fake news. Emmagatzemem en el núvol, no en el cervell! Què és el núvol? Milers de servidors plens de bilions de transistors. Diuen que gasta una energia enorme perquè les màquines han d’estar molt refrigerades. I les porten al nord de Finlàndia perquè és més fred.” I insisteix: “La tecnologia ens pot ajudar a fer eines molt útils però també té perills que hem d’evitar.”

“Si ara tot es transmet a l’instant, espera’t quan la física permeti que es multipliqui”

En una última reflexió m’anuncia l’arribada de la quàntica. “Si ara tot es transmet a l’instant, espera’t quan la física permeti que es multipliqui. Parlem de la física que passa no en el món normal, sinó en el món intern dels àtoms. Tu ets aquí i no pots ser en un altre lloc, oi? En el món quàntic, sí. En física quàntica ja no hi ha bits, sinó qbits, que tenen altres propietats, diferents de les que coneixem. Ara hi ha tres ordinadors quàntics prototips al món: un el té el Govern nord-americà; l’altre, Google, i l’altre, el Govern xinès. Ja veus per on va la cosa. Però no m’atreveixo a fer pronòstics perquè no conec prou aquesta nova física.” El futur, el demà, sempre s’ha d’imaginar.