Per a l’Àlex García (Barcelona, 1974), les cafeteries, aquelles on l’aroma del cafè d’especialitat es barreja amb els mobles vintage i la música eclèctica s’han convertit en una de les seves oficines. Tan sols un portàtil i una ment oberta són les seves eines més imprescindibles. És la llibertat de poder treballar des de qualsevol lloc.

Quedem a la Granja Petitbo de Barcelona un dilluns al matí. Davant de l’entrada, unes bicicletes exquisidament rovellades esperen els seus propietaris. Som en territori creatiu, igual que l’Àlex, que es presenta amb els seus cabells lleugerament despentinats i juvenils. Un look que en retrata molt bé l’essència i la professió: ell és cofundador de La Coctelera Music, una productora de podcasts amb seu a la capital catalana però de projecció internacional.

“Sempre intentàvem fer coses noves, nous formats, i amb vocació d’Internet”

Amb el so de la cafetera de fons, l’Àlex m’explica la seva història, que està molt lligada al món de la comunicació i l’audiovisual. “M’encanta el so i sento una gran passió per les bandes sonores”, comença. Tota una melomania que l’ha dut a crear sintonies per a publicitat, documentals i cinema. Però el que realment ha estat la seva professió durant més de divuit anys és la de periodista musical i director de continguts musicals a Radio Gladys Palmera, que el 2015 va aconseguir un premi Ondas com a millor plataforma de ràdio en línia. “Sempre intentàvem fer coses noves, nous formats, i amb vocació d’Internet. Era un repte permanent, perquè la ràdio és una cosa molt viva”, recorda. Va ser una època d’experimentar i de jugar amb la seducció de la veu i del so, dos elements que sempre l’han acompanyat.

Un dia aquest periodista musical va sentir que tocava fer un pas endavant, emprendre, saltar al buit. Volar pel seu compte. “Soc un neuròtic, unes muntanyes russes emocionals”, es defineix. I per aquelles estranyes casualitats va volar cap a Nova York. I va ser allà, en un mercat de música, on va conèixer la també periodista musical Núria Net. En aquell moment encara no ho sabien, però acabava de néixer La Coctelera Music, que des del 2019 aposta per la producció de podcasts. Una start-up al cap que es va fent real a Barcelona, però amb el mapa de tot el món. 

“És com fer una pel·lícula, però sense imatges”

“No deixa de ser una nova manera de narrar les coses, amb més tranquil·litat i de manera més narrativa i literària”

Però, què és un podcast? “És com fer una pel·lícula, però sense imatges”, resumeix García. “Al final semblem més una productora de cinema, perquè les nostres produccions poden arribar a tenir un equip de vint persones”, diu el periodista. Tot un equip que treballa durant mesos i gairebé sempre a distància, fins i tot des de països diferents. Considera que el podcast s’ha de diferenciar del que coneixem com a ràdio enllaunada. “És una producció sonora que es crea per ser consumida a disposició i que té els seus propis codis”, continua. Una de les grans diferències és que amb el podcast es busca fugir de les veus impostades que sovint es poden trobar a la ràdio. “Ara ja busquem actors de cinema per fer les veus, perquè volem que actuïn sense que ho sembli.” A més, considera que els podcasts normalment s’escolten amb auriculars, de manera que s’ha d’establir una connexió més íntima i més còmplice amb l’oient. “No deixa de ser una nova manera de narrar les coses, amb més tranquil·litat i de manera més narrativa i literària”, continua. En aquest sentit, l’Àlex creu que encara hi ha un camí molt interessant per explorar, sobretot pel que fa al gènere documental sonor. “Fer reportatges periodístics en profunditat, però amb una posada en escena, una dramatització”, s’emociona. Unes produccions en què el so i els efectes sonors són elevats a la màxima expressió.

Durant la conversa l’Àlex es distreu amb la música de fons. El seu cervell musical, com un radar, intenta captar tots els sons que suren en l’ambient. Ho porta a la sang. No és casualitat que ell sigui l’encarregat de supervisar tot el disseny sonor de les produccions que fan, a banda del guió. Considera que l’àudio és un transmissor brutal d’emocions, et fa viatjar amb els ulls tancats, igual que passa amb els podcasts.

A partir de la seva creativitat, la productora fa tota mena d’encàrrecs, des de podcasts interns per a grans companyies fins a reportatges d’investigació sobre música. Prefereix no desvelar gaire els projectes, alguns dels quals són produccions per als Estats Units, un dels països on més s’aposta per aquest gènere sonor i per les plataformes de música com Spotify. Cada vegada n’hi haurà més, assegura. “I pensa que estem parlant de pressupostos que podrien ser de programes de televisió.”

És una forma de màrqueting, una manera de connectar amb l’audiència “íntimament i prolongadament” que et permet explicar coses “d’una manera que la televisió no pot”

Una aposta, una visió, que l’emprenedor ja tenia clara quan va iniciar La Coctelera Music: “El podcast serà la pròxima arma de seducció massiva”. I de motius no en falten: és una forma de màrqueting, una manera de connectar amb l’audiència “íntimament i prolongadament” que et permet explicar coses “d’una manera que la televisió no pot”. De fet, l’Àlex considera que a La Coctelera Music són storytellers, explicadors d’històries, i que, al final, també es tracta de convertir el contingut en múltiples formats. És a dir, no només en un podcast, sinó també en una sèrie de televisió, un documental o un llibre, per posar-ne alguns exemples. “Cada format, amb les seves singularitats narratives”, remarca. Tot un mercat que al nostre país encara és molt incipient, però que, segons aquest melòman, està a punt d’enlairar-se.

“La Núria i jo som com nòmades, ja portem l’ADN de moure’ns des que vam muntar l’empresa”

I tot a distància. “La Núria i jo som com nòmades, ja portem l’ADN de moure’ns des del primer moment que vam muntar l’empresa”, confessa. “Cafeteries com aquesta són les nostres oficines.” Per a l’Àlex, aquesta va ser una de les principals recompenses que va obtenir quan va marxar de la ràdio. No troba a faltar tenir una oficina “oficial” ni creu que li passi. I pel camí, els dos emprenedors van subcontractant guionistes, realitzadors, músics i els perfils que necessitin per a cada projecte.

“Hi ha moltes coses que em lliguen a Barcelona, però el que no m’hi lliga és la meva feina”

El seu equip de treball està completament digitalitzat: “A casa meva hi tinc milers d’aparells, però literalment em caben tots dins del cotxe, si no porto nens”, riu. Confessa que li va canviar la vida adonar-se que podia anar a treballar des de diferents llocs. Després del confinament pel coronavirus va marxar durant vint dies a una casa familiar a prop de Vidreres. “Està aïllada enmig del camp.” I en altres èpoques s’escapa en una casa a les Garrigues que és de la família de la seva parella. “Hi ha moltes coses que em lliguen a Barcelona, però el que no m’hi lliga és la meva feina.” En altres paraules, si no fos pels fills, ell podria treballar des d’Indonèsia, si li vingués de gust. Els projectes seguirien tirant endavant. Als actors sempre se’ls pot oferir un estudi de gravació allà on visquin i la resta de l’equip té material per gravar des de casa. No hi ha problema, tot és possible en aquest món digital.

“Soc molt urbanita, però cada vegada em sento més a gust a fora”

De fet, des de fa un temps l’Àlex està pensant a deixar la ciutat. “Soc molt urbanita i els amics em diuen que és impossible que marxi, però això és que no em coneixen bé, perquè a la vida un es va transformant, i jo cada vegada em sento més a gust a fora”, comença a divagar. “M’agrada la Costa Brava i la malenconia solitària del cap de Creus, però la muntanya també és molt poderosa.” D’entre les paraules n’emergeix el seu esperit artístic: “Estic fascinat, és com si la meitat de mi visqués en el futur i l’altra meitat en un passat, però en un passat que ni tan sols jo he viscut”. Confessa que és molt mitòman i que està una mica boig: “Quan m’agrada una cosa m’hi obsessiono fins a un punt que no et pots imaginar. I la música és com una gasolina en aquest sentit, perquè t’agafa pel cantó emocional”. Durant molt temps ha estat obsessionat pel Laurel Canyon, una vall de Los Angeles on als anys seixanta van viure desenes de músics mítics, com Jim Morrison, Joni Mitchell o The Mamas & the Papas. “M’encantaria poder viure en un lloc així, en una comunitat on pogués fer les meves creacions i estar tranquil al marge de la ciutat.” Un somni personal que cada vegada està més a prop de fer-se realitat. Una BSO existencial que sona cada cop més i més a la vora.