Al Pla d’Urgell, al bell mig d’un petit turó, m’espera una ànima vella. Reposa al mateix lloc des de fa molts segles, tants, que ningú em sap dir del cert quants en té. Cicatrius i arrugues en cobreixen la pell tosca i bruna, amb històries i llegendes arrecerades a cada plec. Ha crescut en silenci i a batec lent, sentint com la marinada li esquerda amb delicadesa el brancam que li cobreix els braços, sempre sota l’escalf del sol de Ponent. Diuen les llengües més sàvies que és la més anciana d’aquestes contrades, i és cert. Només ella pot explicar el transcurs del seu temps. Pacient i contemplativa, prop del petit poble de Miralcamp m’espera una ànima viva: l’Alzinera del Quelàs.

No és casualitat que la vida encara l’acompanyi. Aquesta majestuosa alzina ha tingut, al llarg dels segles, diversos guardians que han vetllat per ella, protegint-la de tales, guerres i malalties. No se’ls coneix gaire, però són història real i invisible que ens han deixat un llegat més que evident: l’alzina continua dempeus. Què ens explicarà, l’Alzinera del Quelàs? Quines històries amaga rere tants anys de vida? Dos miralcampins, en Xavier Sobera i la Dolors Sans, ens acompanyen sota la seva ombra per desxifrar-ne el llenguatge i poder escoltar tot el que ens vol explicar.

La seva silueta s’albira de lluny. En terra plana, l’Alzinera del Quelàs emergeix com un far en un mar d’arbres fruiters. Prop de la font del Tord i amb l’embassament de la Bòbila als nostres peus, seiem al pedrís que descansa sota les branques de l’alzina, mentre el sol cobreix la resta de terres. Tant la Dolors com en Xavier n’han estat els àngels de la guarda quan l’Alzinera més ho ha necessitat, i van aconseguir l’impossible: que de la mort, tornés a la vida. Dia sí dia també, nevi, plogui o faci vent, van a veure-la una o dues vegades al dia per cuidar-la. “Qui cara veu cara honra!”, em diu en Xavier. Plega les fulles de terra, cura les ferides de les branques trencades o tragina pedres amunt i avall per acabar d’arreglar alguna feixa. La Dolors, poeta i sensible al món de les arts, té una connexió molt especial amb l’alzina, que, des de petita, ha anat creixent al seu costat.

“Sou els encarregats de custodiar l’Alzinera del Quelàs”, llanço a la Dolors i a en Xavier. Ràpidament ell em respon: “Ara sí, però n’hi ha hagut d’altres; si no, no seria aquí! Pensa que abans el foc es feia amb llenya. Si no hagués tingut tants padrins ja s’hauria tallat. Jo m’encarrego de cuidar l’alzina, però també de transmetre que la cuidin”

Sota l’Alzinera hi fa fresca. Tenim una vista privilegiada. Des d’aquí veiem Linyola, Bellcaire, Sant Martí de Maldà, Torregrossa, Golmés... L’arbre albira tot el Pla d’Urgell. Alço els ulls al cel i em miro l’Alzinera de dalt a baix, des de la capçada fins a les arrels, que s’intueixen sota el tronc robust. Uns vint metres la separen del terra i té una presència innegable. “Sou els encarregats de custodiar l’Alzinera del Quelàs”, llanço a la Dolors i a en Xavier. Ràpidament ell em respon: “Ara sí, però n’hi ha hagut d’altres; si no, no seria aquí! Pensa que abans el foc es feia amb llenya. Si no hagués tingut tants padrins, ja s’hauria tallat. Jo m’encarrego de cuidar l’alzina, però també de transmetre que la cuidin”. Fa un dia preciós, però comença a bufar subtilment la marinada. Les branques i les fulles comencen a xiuxiuejar. Cap on ens portaran?

Cap al segle XIX, l’heroïna Agustina d’Aragó, defensora de Saragossa durant la Guerra del Francès, també hi va fer parada

El seu murmuri ens fa viatjar enrere, quan les branques encara ocupaven un tros de cel més gran i la capçada explotava amb una gran massa de fullam. L’Alzinera havia estat molt més grossa. Pel costat, hi passa la carrerada, el camí de ferradura, que venia de Barcelona i connectava amb Saragossa i Madrid. Cap al 1800 aquesta alzina era capaç d’aixoplugar tres ramats de bestiar del sol del migdia. També era molt bon lloc per a comerciants, carruatges i vianants, que aprofitaven per fer-hi una parada i agafar forces. El mormoleig de les branques ha transmès, de generació en generació, que cap al segle XIX, l’heroïna Agustina d’Aragó, defensora de Saragossa durant la Guerra del Francès, també hi va fer parada. “L’Agustina era de Fulleda, i els seus padrins eren de Saragossa. Un cop a l’any hi solia anar per visitar-los i feia parada aquí. Fixa’t que el 1800 ja era apreciada per la seva ombra; doncs ves tirant enrere! És un emblema, l’estendard de Miralcamp”, explica la Dolors.

“Diuen que Pere el Cerimoniós hi va descansar en un dels seus viatges a Poblet, que també connecta amb aquest camí. En realitat, si venia d’allà era quasi obligatori parar aquí, ja que l’Alzinera es veu de lluny!”

No tan sols Agustina d’Aragó va reposar sota l’Alzinera. Corre la llegenda, tot i que no se sap del cert, que un altre personatge va parar a descansar als peus de l’alzina. “Diuen que Pere el Cerimoniós hi va descansar en un dels seus viatges a Poblet, que també connecta amb aquest camí. En realitat, si venia d’allà era quasi obligatori parar aquí, ja que l’Alzinera es veu de lluny!”, comenta la Dolors. A aquest arbre no li falten històries. Expliquen també que, en època de bandolers, Carles III va ordenar tallar totes les alzines a prop de les carrerades, perquè els bandolers s’hi amagaven per assaltar els vianants quan anaven a les fires amb els quartos a sobre. No sabem gràcies a qui, però, segurament perquè en aquell moment ja era força apreciada, l’Alzinera del Quelàs no la van tocar, la van mantenir intacta.

Els soldats havien d’escalfar-se i necessitaven llenya, així que van començar a talar branques de l’alzina per fer-ne foc 

Amb la Guerra Civil li va anar de poc. Feia fred a Miralcamp. Els soldats havien d’escalfar-se i necessitaven llenya, així que van començar a talar branques de l’alzina per fer-ne foc i recuperar-se de les baixes temperatures. Havien serrat bona part de la capçada de l’arbre quan, just a temps, va aparèixer una persona que li va canviar el destí. El besavi de la Dolors, veient la destrossa que havien fet els soldats, va anar sota l’Alzinera per oferir-los un tracte. “Us porto carros amb llenya a canvi que no la toqueu”, els va dir. I, tot i que la tala havia fet força mal a l’arbre, va poder sobreviure i els soldats van poder escalfar-se amb la llenya que els portava l’home.

Cal Quelàs era la casa pairal de la família de la mare de la Dolors. Anys enrere, l’alzina estava envoltada d’oliveres que li feien companyia, però quan el terreny es va reconvertir en zona de regadiu, es va quedar sola. La Dolors encara recorda com celebraven el final de les collites o de la recollida d’olives: “S’ajuntaven els treballadors i un portava caragols; l’altre, espinacs; l’altre, patates... I es feia una cassola de germanor, menjant sota l’Alzinera. De petita se m’emportaven i em recolzaven aquí, sobre l’arbre, amb una manta per passar el fred i la boira, mentre ells treballaven”.

“Els gitanos del poble m’explicaven que almenys han celebrat dues comunions i un casament sota l’Alzinera. Pràcticament totes les famílies del poble hi han fet cap per celebrar-hi alguna cosa”

Però no només ha vist la feina del camp. L’Alzinera del Quelàs també ha acollit moltes celebracions. “Els gitanos del poble l’altre dia m’explicaven que almenys hi han celebrat dues comunions i un casament. Pràcticament totes les famílies del poble hi han fet cap per celebrar-hi alguna cosa”, explica en Xavier. I continua: “Molta gent, per exemple, venia aquí a celebrar la mona. Es feia carn a la brasa, es posava una taula a sota i es menjava la mona després. La meva mare, que treballava per a Cal Quelàs, havia anat moltes vegades a fer dinars a l’Alzinera”.

 Les fulles se li van començar a assecar i les branques van anar perdent el vigor que tenien. A poc a poc, l’Alzinera del Quelàs s’anava buidant de vida

El vincle entre l’Alzinera i el poble és evident. Ella també forma part de Miralcamp, és una més. Però a principis de l’any 2000 l’Alzinera del Quelàs va quedar-se òrfena. En terreny privat, ningú la cuidava i es va començar a posar malalta, fins a tal punt que estava irreconeixible. Les fulles se li van començar a assecar i les branques van anar perdent el vigor que tenien. A poc a poc, l’Alzinera del Quelàs s’anava buidant de vida. La Dolors, la seva germana i la seva mare sempre s’havien sentit molt unides a l’arbre, n’havien sentit les històries i l’havien tingut molt present, així que sabien que havien d’actuar per evitar que l’alzina es morís.

“Es va anar posant malalta i vam anar diverses vegades a l’Ajuntament per tal que parlés amb el propietari. Aquestes són les arrels de Miralcamp i també de la meva família. Jo i en Xavier veníem molts diumenges a veure-la i anàvem reclamant al consistori perquè la vèiem molt malament”, explica la Dolors. “La meva mare se la sentia molt seva. Durant aquesta època, que vèiem que l’alzina s’anava apagant, vaig pintar-la per a la meva mare. «Jo no te la puc donar, però te l’he pintat perquè la tinguis a casa», li vaig dir. Li vaig fer un escrit recollint totes les històries que ella mateixa ens havia explicat sobre l’alzina, i el vam posar al darrere de la pintura, perquè no es perdessin i perquè, les generacions futures, si mai ho volen, puguin conèixer la vida de l’Alzinera del Quelàs.”

El temps els anava en contra i l’Alzinera necessitava tractament urgent. Demanava ajuda, però cada dia que passava es perdia una oportunitat. Com que era una finca privada, no podien intervenir-hi, però la Dolors sabia que no es podia quedar de braços plegats. “Vaig dir: «S’ha acabat! Aquí hi hem de fer el que sigui!». Necessitàvem ajuda, i llavors vaig pensar en Facebook. Em vaig obrir una pàgina i vaig començar a demanar amistat a tot de gent de per aquí al voltant: Miralcamp, Mollerussa, Palau... Quan en vaig tenir força, vaig publicar: «L’Alzinera del Quelàs s’està morint i ningú hi fa res». Et pots creure que aquella mateixa nit em van trucar de l’Ajuntament?”, m’explica amb orgull.

“Molta gent em preguntava: «És veritat que s’està morint?». I jo els responia: «Aneu-la a veure!». En aquell moment ja no se celebrava la mona sota l’arbre i la gent no la veia tan sovint”

“Molta gent em preguntava: «És veritat que s’està morint?». I jo els responia: «Aneu-la a veure!». En aquell moment ja no se celebrava la mona sota l’arbre i la gent no la veia tan sovint. De l’Ajuntament em van dir que posaven fil a l’agulla i, finalment, el 2016, va haver-hi entesa entre el propietari i ells, i va ser declarada arbre d’interès local. L’Ajuntament va respondre i va començar a tractar-la per intentar salvar-la”, explica emocionada la Dolors. Abans que es declarés arbre d’interès local, la Dolors li va dedicar un poema musicat, titulat “Tots estem amb tu”. “Li he dedicat dos poemes, a l’Alzinera. El primer neix d’una voluntat de donar ànims i posar-nos a actuar. Li demanava que no es rendís, que no hi ha batalla perduda si no has lluitat. Li dic que cridi, que la gent l’escoltarà i que jo lluito. La malaltia l’estava ofegant i jo vaig intentar establir un diàleg amb ella.”

“Sempre dic el mateix: és l’única padrina que, donant-li afecte, ha reaccionat. No hi ha cap padrí que, quan ja se’n va i es va apagant, pugui revifar-se. Però l’Alzinera sí”

Quan els tècnics van anar a avaluar l’Alzinera, no la van veure gaire bé. Tenia caparreta, un insecte que l’anava xuclant a poc a poc. L’únic que podia salvar-la era un medicament injectat directament a la saba. En Xavier, que escolta atentament la Dolors, ho recorda encara amb una certa sorpresa: “Li van fer uns forats al tronc i li van injectar el tractament per allà, per això es veuen aquests foradets. Al posar-li l’insecticida, comença a córrer per la saba i es va espargint per tot l’interior. La caparreta va succionant la saba i la va deixant, a poc a poc, sense circulació. Els mesos de fred, hiberna i torna a esclatar amb la primavera. La veritat és que des del 2016, que li vam posar el tractament, l’evolució ha estat impressionant. És una altra alzina. Sempre dic el mateix: és l’única padrina que, donant-li afecte, ha reaccionat. No hi ha cap padrí que, quan ja se’n va i es va apagant, pugui revifar-se. Però l’Alzinera sí. Estava quasi morta i amb afecte s’ha revifat. No ho diria ningú”, explica.

El canvi de l’alzina va ser espectacular. Amb els mesos, les branques van tornar a respirar i les fulles tornaven a brillar sota el sol. El tractament contra la caparreta havia estat un èxit i l’Alzinera responia brotant de nou. Ara bé, l’envoltaven males herbes, cards, i tot d’esbarzers. Amb paciència i molta dedicació, en Xavier va anar netejant el terra a poc a poc. També va començar a construir feixes perquè l’Alzinera pogués beure i aprofitar l’aigua de la pluja. “Si plou de patac, està pensat perquè vagi filtrant. Jo, de tota manera, cada mes la rego, tinc permís de la séquia. El problema sempre és que hi hagi algú que se’n vulgui cuidar... Les coses s’han de fer! D’aquestes pedres que fan les feixes, n’hi ha 620. Les he enganxat una a una amb ciment. Ho he fet sol, a estonetes i a poc a poc. Quan tinc una mica de temps i vull estar tranquil, pujo aquí dalt i vaig fent”, explica.

“S’ha de crear un vincle entre la persona, la natura i l’arbre; ensenyar que això no és nostre, que és un llegat que tenim amb els nostres avantpassats, i que nosaltres l’hem de deixar als que venen”

En Xavier va a cuidar l’alzina cada dia. De tant en tant, hi veu gent jove que s’hi troba, però com que veuen que l’Alzinera està ben cuidada, ho deixen tot ben recollit. “Mira, això ja ho vaig dir a l’alcaldessa. Anar a plantar arbres el dia de l’arbre és bonic, però cada dos mesos haurien d’anar a veure com estan i regar-los. D’aquesta manera, els nens agafarien afecte pel seu arbre plantat i també pels altres. És la manera! Un arbre l’has de plantar, però després l’has de cuidar”, comenta. La Dolors també creu que la relació és important: “S’ha de crear un vincle entre la persona, la natura i l’arbre; ensenyar que això no és nostre, que és un llegat que tenim amb els nostres avantpassats, i que nosaltres l’hem de deixar als que venen. No ens ho podem emportar tot i arrasar. És un ésser viu i s’ha de respectar”, conclou.

L’Alzinera també és una gran casa per a tota classe d’animals, sobretot ocells, que fan nius per les branques i venen a picar cercant-hi menjar

Persones a banda, l’Alzinera també és una gran casa per a tota classe d’animals, sobretot ocells, que fan nius per les branques i venen a picar cercant-hi menjar. En Xavier també els té en compte. A l’hivern, va haver-hi una forta nevada que ho va deixar tot blanc i, és clar, els ocells no podien trobar menjar. En Xavier es va dedicar a posar menjadores per alimentar-los i que poguessin sobreviure durant aquells dies tan freds. Encara ho segueix fent. “En realitat, els ocells són una ajuda perquè piquen els insectes i la caparreta, i fan un bé a l’Alzinera. Tenim nius de tórtores, forats de picots... Mira que el tronc és dur, però, si no et veuen, els sents picar fort!”, comenta amb il·lusió.

L’Alzinera és un arbre important per a tot Miralcamp i per a molts pobles del voltant. S’hi havien fet aplecs de sardanes, els ciclistes hi passen en les seves excursions de cap de setmana i, encara avui, hi ha persones que hi van a esmorzar o a berenar, tan sols per passar una estona sota la seva immensa capçada. “És cert que té arrels a tot el poble perquè, si no, quan vaig fer la crida per salvar-la, ningú hauria respost”, em diu la Dolors. En Xavier afegeix: “Aquí tothom és pagès i tenen arbres. Saben el que costa pujar-ne un i que arribi a bon port. Quan passen i et feliciten per la feina, és un orgull. L’alzina forma part de la vida de la gent d’aquí, forma part del poble i, a més, potser ara també es valora més un arbre centenari que abans”, explica.

“«Que hi volteu, per aquí?», els vaig preguntar. I em van respondre: «Quan érem joves, veníem a festejar aquí dalt, a l’Alzinera. Estem d’aniversari i hem deixat records en diversos punts importants per a nosaltres, per buscar-los amb la canalla». I un dels punts era aquest”

Potser sí que comencem a entendre la importància de certs arbres. L’Alzinera del Quelàs, però, està per sobre de tot això i continua tramant i teixint històries vora el tronc, com, per exemple, històries de festeig. “No fa gaires dies, vaig trobar una foto a l’Alzinera d’una parella amb dos nens petits, d’uns quatre i sis anys, que no eren de Miralcamp. Al cap d’una estona, vaig veure un cotxe que aparcava i justament en va sortir una família de quatre, que van anar cap a l’alzina. «Que hi volteu, per aquí?», els vaig preguntar. I em van respondre: «Quan érem joves, veníem a festejar aquí dalt, a l’Alzinera. Estem d’aniversari i hem deixat records en diversos punts importants per a nosaltres, per buscar-los amb la canalla». I un dels punts era aquest”, explica en Xavier mirant l’alzina.

“L’Alzinera del Quelàs és una colla de valors. La sensació de pau, el silenci que t’envolta, els moixonets que s’hi senten a gust”

“Ella és testimoni d’alegries, de plans de futur, de tristeses, d’amor, i ha sigut capaç d’escoltar i d’acollir tothom, infonent aquella pau que cadascú necessitava en cada moment”, resumeix la Dolors. I continua: “L’Alzinera del Quelàs és una colla de valors. La sensació de pau, el silenci que t’envolta, els moixonets que s’hi senten a gust. Ja sents que ella et dona la frescor que necessites en aquell moment en què a fora fa sol. Sents aquesta brisa i aquest aire que t’ajuda a respirar. A mesura que t’hi atanses i vas cap a ella, en veus la grandiositat, el tronc... És enorme. I ja sents com t’envolta. Necessites estar sola, ella i tu, i la sents”, comparteix la Dolors.

Tant en Xavier com la Dolors fa molt temps que escolten la vella alzina. En dominen la llengua i l’escolten amb estima i respecte. En el seu pitjor moment, van lluitar per aconseguir que no es morís i per protegir l’arbre de l’oblit i l’abandonament, igual que va fer el besavi de la Dolors, oferint llenya als soldats per evitar que el talessin. La marinada cada vegada bufa amb més força i ens cau alguna fulla davant. “Tu saps que hi ha gent que ve aquí per demanar-li energia?”, em pregunta la Dolors. Es fa el silenci. L’Alzinera es va fent més present a la conversa i ens va calant, amb la seva força i de manera subtil, ben endins.

“Hi ha la creença que els arbres centenaris t’aporten energia. Els arbres tenen una sensibilitat i, si vens aquí cada dia, la notes”

“Dolors, què vols dir amb això que hi ha gent que ve a buscar la seva energia?”, li demano encuriosida. Amb tendresa, ella respon: “Hi ha la creença que els arbres centenaris t’aporten energia. Els arbres tenen una sensibilitat i, si vens aquí cada dia, la notes. Quan la gent està decaiguda, venen i s’estan al seu costat, o l’abracen per agafar força. I ella els en dona. És hipnòtica. Quan hàgim acabat, et quedes sola i t’hi abraces”, em diu amb complicitat. En Xavier afegeix: “És que com això no hi ha res més! I, a més, és viva! Aquí hi ha vida! A mi, sense abraçar-la, ja em dona vida”.

“Li noto agraïment. Ens dona les gràcies perquè ella se sentia morir, estava morta. Les seves arrels s’amalgamen amb el poble de Miralcamp, estan juntes, formen part de la nostra història”

L’Alzinera escolta i parla i, entremig d’aquest diàleg, hi trobem la vida mateixa. “Escolteu, vosaltres quina sensibilitat li noteu?”, els pregunto als dos. La Dolors no pot evitar emocionar-se i em respon: “Jo li noto agraïment. Ens dona les gràcies perquè ella se sentia morir, estava morta. Les seves arrels s’amalgamen amb el poble de Miralcamp, estan juntes, formen part de la nostra història”, comenta. I afegeix: “Sento les seves arrels abraçades a mi. Sento el seu vincle amb mi, sento que m’ha parlat. Jo potser també l’he sabut escoltar. He estat capaç de dir-li: «No t’has de morir, nosaltres lluitarem per tu». I ara, quan la veig així de bé, sento que em diu: «Tenies raó, no era la meva hora, aquella!». Per més que tothom ens digués que es moriria, que no se’n sortiria, em vaig mantenir ferma. Hem de lluitar? Doncs lluitem ara”. En Xavier afegeix: “Jo l’havia vist un munt de temps, però, quan vaig veure que la padrina li tenia aquella estima... Hi vas pensant, la vas veient i vas venint. I arriba un moment que te la fas teva”.

Quan la mare de la Dolors va morir, la van enterrar amb una branqueta de l’Alzinera del Quelàs. El vincle que s’estableix amb aquest arbre sembla difícil d’explicar amb paraules

Quan la mare de la Dolors va morir, la van enterrar amb una branqueta de l’Alzinera del Quelàs. El vincle que s’estableix amb aquest arbre sembla difícil d’explicar amb paraules. En Xavier em diu: “Jo no t’ho sabria definir, és un sentiment que costa d’explicar. L’Alzinera va creixent, et va entrant a poc a poc, veus que ella també respon, que va millorant, i tu t’hi vas trobant bé, amb ella. Hi ha dies que vinc aquí i li faig companyia, i ella me’n fa a mi. És com si t’escoltés. Hi ha alguna cosa que jo, anys enrere, no tenia i ara sí, et queda endins. És com un magnetisme, alguna cosa que ella m’ha enganxat a mi”, conclou. La Dolors, que escolta emocionada, em diu: “És una màgia. Si vinguessis un cop al mes, la sentiries com la sentim nosaltres. Ja no cal cada setmana, si la vinguessis a veure sovint, te l’estimaries perquè es fa estimar, ella t’envolta. Aquesta energia que té t’abraça, i et diu «gràcies per venir i per cuidar-me». És amor, hi trobes pau”, sintetitza. “Pau, hi trobes pau”, repeteix en Xavier reflexionant en veu alta.

“Amb una persona o amb un animal s’entén aquest vincle, però amb un arbre no es dona tant per suposat”

La Dolors se’m queda mirant i em diu: “Mira, per entendre-ho, has de venir un dia tu sola. Notaràs la pau i l’entorn i la sentiràs. Agafaràs aquesta comunió que s’estableix amb la gent que ve. Amb una persona o amb un animal s’entén aquest vincle, però amb un arbre no es dona tant per suposat”. En Xavier, que escolta atentament, ho arrodoneix: “No saps el que et fa sentir. Però si te la mires, veus les branques com es van poblant i com va evolucionant i canviant. La majoria de gent que ve li diuen: «Si poguessis parlar! El que deus haver arribat a veure!». Clar, és que, amb tants anys, ha vist guerres, la pesta... De tot, ha vist de tot!”. “És història viva”, conclou la Dolors.

“A partir d’ara, quan passis per aquí prop, l’Alzinera et cridarà i hauràs de parar! ”

La Dolors li va dedicar un segon poema, a l’Alzinera del Quelàs, un cop la van poder salvar, titulat “Han passat els anys”. Li diu que algun dia se n’haurà d’acomiadar, però que mai ningú mor si nia al cor d’un altre. L’Alzinera del Quelàs viurà sempre en ells i ells viuran sempre en ella. Després de llegir-nos-el en veu alta sota l’ombra d’aquesta alzina, i amb les branques dansant amb la marinada, que bufa sense treva, ens mirem i ens fem una abraçada. Sentim un ocell que canta en una branca. “Mira, ara refila una cadernera!”, em diu en Xavier. I amb un somriure mig amagat em diu: “Pensa que, a partir d’ara, quan passis per aquí prop, l’Alzinera et cridarà i hauràs de parar! Hi ha coses que no és blanc o negre, simplement són un sentiment. És una cosa mística, és una emoció que transcendeix les paraules. No es pot descriure, és un magnetisme, una aura... I un cop t’hi has atansat, formes part d’ella”. La Dolors acaba i diu: “L’art et fa vibrar per dins. Què té? No ho sabem! És una emoció. Aquest ésser viu, l’Alzinera del Quelàs, és capaç de fer això i colar-se dins teu”.

La marinada i l’ombra ens han fet agafar una mica de fred. Després d’aquesta conversa amb segles i segles de memòria i saviesa robusta, és hora de marxar. Abans, però, ens és inevitable parar-nos sota la capçada de l’alzina, en silenci, per tornar-la a observar una última vegada, com si ens n’haguéssim d’acomiadar. La Dolors em demana que em quedi un moment a soles amb l’Alzinera i se’n va amb en Xavier cap al cotxe. Sola, li ressegueixo amb els dits un tros d’escorça. Quantes històries més ens amagues? Segur que moltes més de les que podem intuir. Tot i no moure’s de lloc, ha viscut més vides que tots nosaltres, i les seves branques continuen fermes puntejant el cel de verd. Si mai passeu per Miralcamp, ja ho sabeu, feu parada i escolteu bé l’Alzinera del Quelàs. Qui sap quantes històries més us explicarà, aquesta vella alzina, i si també us hipnotitzarà de vida.