Any 1938. Una dels milers de bombes que l’exèrcit feixista i els seus aliats llencen a Barcelona cau al passeig de Sant Joan, a la cantonada amb el carrer d’Aragó. L’explosió deixa moribund un cavall que està defallit al mig del passeig, davant la berlina que encara el manté subjecte, com si fos aliena a la situació, com si fos cega, com si volgués continuar rodant al ritme dels galops de l’animal. Algú fotografia aquella escena del cavall ferit. I al darrere, al fons, s’hi albira un rètol de color blanc amb un arc carpanell que, avui dia, encara podem reconèixer. És la Ferreteria Llanza, oberta deu anys abans, el 1928, per Gregori i Santiago Llanza, pare i fill. No sabem si abans o després del moment exacte que es va fer la fotografia, en aquell local típic de l’Eixample, de sostre altíssim i parets atapeïdes, també hi va haver una escena desagradable. “Hi va morir un amic del pare, aquí”, explica Jaume Llanza (1941), el fill del Santiago, assenyalant l’espai on jo ara l’escolto a ell, que és rere el taulell.

Per aquelles coses del destí, el canvi de lloc inconscient entre tots dos va salvar el pare. I la botiga va poder continuar viva amb la dedicació dels Llanza, que la fan arribar al segle XXI

“Van sentir les sirenes, van sortir a fora, no van veure res, i quan van entrar de nou a dins, es van canviar de lloc espontàniament”, continua. I va caure la bomba, i un tros de metralla va travessar la porta. Sembla inversemblant que un tros de metralla foradés aquella porta de fusta, la mateixa que hi ha ara, on una petita peça de xapa cobreix el forat. La casualitat va voler ser cruel, però egoista. “Per aquelles coses del destí”, diu el Jaume, el canvi de lloc inconscient entre tots dos va salvar el pare. I la botiga va poder continuar viva amb la dedicació dels Llanza, que la fan arribar al segle XXI. 

La Ferreteria Llanza és un dels pocs comerços tradicionals al passeig de Sant Joan, un dels pocs que de moment continuen vius en la cursa d’obstacles

El Jaume va anar a l’escola i, després de sortir-ne, es va capbussar directament a la ferreteria. El seu és un dels pocs comerços tradicionals al passeig de Sant Joan, un dels pocs que de moment continuen vius en la cursa d’obstacles, un dels pocs que hi eren fa vuitanta anys i gairebé cent. I tampoc cal anar tan lluny. Des de les escales amb les quals el Jaume s’entesta a arribar a les capses on té guardats caragols i peces, des d’aquesta altura simbòlica, sembla que sigui capaç de veure i descriure com el passeig de Sant Joan i aquesta zona de la Dreta de l’Eixample contigua al Fort Pienc han canviat i evolucionat al llarg de les últimes dècades.

Vist des de la distància que ofereix el temps, podríem dir que hi ha hagut coses més destructives que la bomba que va caure entre el passeig de Sant Joan i el carrer d’Aragó

Vist des de la distància que ofereix el temps, podríem dir que hi ha hagut coses més destructives que la bomba que va caure entre el passeig de Sant Joan i el carrer d’Aragó. Coses, obstacles, que, encara que no han deixat destrossat cap colmado —com va succeir aquell dia del 38—, sí que han ofegat els comerços i els han anat enterrant en l’oblit que només pot evitar parcialment el record i la nostàlgia d’aquells que hi anaven a comprar. El Jaume s’ha passat tota la vida oferint els serveis que la ferreteria donava als veïns, empreses i tallers de la zona, i al mateix temps, també ha estat a l’altra banda del taulell. Vestit de carrer o amb la seva bata de color gris mat que li sobrepassa els genolls. Se’ls coneix i els recorda gairebé tots. Aquí i allà.

El pare va comprar el local i no li cal pagar el lloguer, i amb les vendes que fa, va tirant. Aquí es compra el que es necessita en la quantitat i la mesura que es necessita. A granel. No hi ha “bossetes”

El seu negoci és un dels pocs que perviu, al costat d’una fusteria que deu fer els mateixos anys que està oberta i d’un lampista, però que ho facin no vol dir que no hagin patit ni que siguin immunes. Vistos des de fora, amb dues portes de forma gairebé idèntica, semblen bessons. Sembla que visquin aliens a la vida immediata i urgent que els passa caminant per davant, però des de dins sempre s’hi veuen cares que se’ls miren encuriosides. Encara hi entren clients a comprar, no tants com abans, però el Jaume va fent. Per sort, el local de la ferreteria —on ell mateix viu, a la vivienda, al darrere de la botiga— és seu. El pare el va comprar i no li cal pagar el lloguer, i amb les vendes que fa, va tirant. Aquí es compra el que es necessita en la quantitat i la mesura que es necessita. A granel. No hi ha “bossetes”.

En tan sols uns deu minuts, la porta s’ha obert tres vegades i els clients han verbalitzat el que necessitaven. Quines peticions més estranyes. Una clau de comptador de gas. “De gas, eh?”, pregunta el Jaume. “Sí! Quant val?” El Jaume es mira la llista de preus, en una llibreta rònega i doble, escrita fa anys, dècades, i respon. Noranta cèntims. Uns minuts després, li demanen un pany de bronze artístic. S’enfila al taulell de zinc que presideix la ferreteria i en busca un. Com si res. Però no en té, i tal com sempre s’ha fet, recomana als dos clients, que estan una mica desubicats, que vagin a la ferreteria Bolibar de la rambla de Catalunya. Allà en trobaran, i els indica el camí més ràpid.

El Jaume no té ni ordinador ni telèfon, ni cap suport per indicar i recordar on té guardat cada objecte. Ell, si vol, treballa fins i tot amb una espelma. El cap és el seu ordinador, la seva base de dades

No passen ni tan sols dos minuts que una veïna molt amable li demana una goma per a una olla de pressió. Com? Jo al·lucino una mica durant uns segons, els pocs que tarda el Jaume a trobar-la. No té ni ordinador ni telèfon, ni cap suport per indicar i recordar on té guardat cada objecte. Ell, si vol, treballa fins i tot amb una espelma. El cap és el seu ordinador, la seva base de dades, no com les botigues d’ara, diu, on demanes una cosa i fan “tiqui-tiqui-tiqui” i ho troben, però que sense l’ordinador es perden. Així, per culpa del telèfon, la gent va perdent la memòria.

En canvi, per a ell, “és tot aquí”, diu assenyalant-se la testa amb l’índex, el mateix dit amb què, després d’unes mil·lèsimes de segon per situar el producte que necessita buscar, obre la capseta on s’amaga. N’està ple, de capsetes, ja ho veieu. Moltes estan escrites amb la lletra redondilla que feia el seu germà difunt. Ens les mirem amb admiració. Ell hi deu estar acostumat, però a mi m’acabarà agafant torticoli. Ja ho diu, ell, que més d’un li ha dit que la botiga sembla de Harry Potter.

Juntament amb un lampista i la fusteria, els tres comerços són els únics tres negocis “de sempre” entre l’avinguda Diagonal i la plaça de Tetuan. I el Jaume, des de la seva escala, atalaia el panorama per explicar-nos-el, per explicar-nos aquestes “coses”, aquests inconvenients, aquestes dificultats, canvis i desaparicions. Des de dins de la ferreteria, mirem enfora. A través d’ella, com a narradora testimoni i al mateix temps protagonista d’una realitat que encara pot explicar i que representa la de la infinitat de comerços, botigues i tallers que han desaparegut.

“A Barcelona, a dins la ciutat, hi havia molts tallers i fàbriques. Aquí, entre el carrer Aragó i Consell de Cent, n’hi havia quatre”

“A Barcelona, a dins la ciutat”, recorda el Jaume, “hi havia molts tallers i fàbriques. Aquí, entre el carrer Aragó i Consell de Cent, n’hi havia quatre. Una d’acabats de panes; una que feia gelats, Gelats Marissa; una fàbrica de productes de goma, Blasi, i una que feia mantes”. No en queda cap. Tot això, diu el Jaume, “fzzzt!, fora!”. Així com els tallers i els manyans, que ara es podrien comptar amb els dits de la mà. Al tram del passeig on és el Jaume, ell ha vist com tots els locals que abans eren tallers, fàbriques, comerços de qualsevol mena, s’han anat convertint de mica en mica en bars.

El relat del Jaume és el de la desaparició de la indústria a la ciutat de Barcelona. De la petita indústria, la indústria que no és macroindústria. I és el relat de l’erosió i la caiguda en cadena de tot un sector, un tipus de feines i de negocis concrets, relacionats íntimament i lògicament amb la indústria. Hi ha menys “petites indústries” però hi ha més concentració industrial fora de la ciutat.

Amb això, no només es perd la diversitat en aquesta classe d’empreses, sinó que també, directament, es veuen afectats els petits comerços, que des de fa anys han hagut de tancar per deixar de viure ofegats o perquè els ingressos no els permeten viure de la seva feina. Són tallers, manyans, fusters, ferrers i forjadors, són ferreters. Persones i professionals que, com el Jaume, també vivien per la seva feina, també donaven servei als veïns i a les fàbriques de la zona.

Hi havia fluxos multidireccionals de realimentació entre els negocis. Unes fàbriques i comerços recorrien a d’altres, i a l’inrevés, i de mil maneres diferents

Durant dècades, la Ferreteria Llanza assortia diverses fàbriques de material amb què feien els seus productes. Feia un servei a altres fàbriques, com molts altres comerços. El Jaume preparava un albarà i les empreses pagaven cada final de mes. Estava content, perquè entrava i sortia gènero. Hi havia fluxos multidireccionals de realimentació entre els negocis. Unes fàbriques i comerços recorrien a d’altres, i a l’inrevés, i de mil maneres diferents. Els mobles no eren d’aglomerat, com ara, ni es feia servir radials ni se soldava. Es feien rematxats i s’utilitzaven caragols tan grossos com els que ensenya o més.

I els claus, les llimes, el paper per polir, s’havien de comprar a algun lloc. En un lloc que sempre tenia de tot, com la Ferreteria Llanza, o qualsevol altra. Com la Balius i la Coral, del Poblenou, “on cada casa era un taller o una fàbrica”. La Balius, inclús, el Jaume creu recordar que tenia quatre o cinc plantes, però no es va salvar. En tancar tots els tallers i les fàbriques, en canviar la construcció, es va anar enfonsant i van tancar. Tornen les onomatopeies, cap amb una connotació positiva: “Pom, pom, pom, tots han anat tancant, tancant, tancant…”.

“Uns s’han jubilat i han dit prou. A altres els han començat a posar peròs i punyetes. No hi ha prou gent al darrere o l’hereu no pot obrir, perquè no li surt a compte”, explica el Jaume. I posa la cirereta del pastís: el lloguer, que puja mentre les vendes no ho fan en paral·lel. “Si tens un local llogat i et van apujant el lloguer, però les vendes no estan alegres, es fa molt difícil. Una ferreteria d’aquí va haver de tancar perquè se li acabava el contracte de lloguer i li reclamaven 18.000 euros”, em comenta. Cada any, suposo. “No! Cada mes. És impossible! Has de tancar portes.”

El que abans eren ferreteries, fusteries o ‘colmados’ ara són algunes petites relíquies vistes amb romanticisme davant l’oceà de grans botigues, cadenes i franquícies que monopolitzen els espais i el consum

I el que abans eren ferreteries, fusteries, serralleries, botigues de queviures, colmados, peixateries, carnisseries, camiseries, sabateries… ara són algunes petites relíquies vistes amb romanticisme davant l’oceà de grans botigues, cadenes i franquícies que monopolitzen els espais i el consum. Comerços on, segons ell, així com tot funciona amb ordinadors, tampoc es dona consell de la mateixa manera, on no s’ensenya el producte amb atenció, on l’ofici no es mama. I al passeig de Sant Joan especialment, on ara tot són bars, “terrasses, terrasses, terrasses”, tal com diu el Jaume.

De comerç, poc. Cada cop menys. “La cosa” es va perdent i el Jaume lamenta que l’Ajuntament podria fer més per donar suport a les botigues. D’aquí i de tota la ciutat. Estimular-los. Recorda i posa com a exemple dues cases de joguets “antiquíssimes” que hi havia darrere de l’església del Pi i una que hi havia al final del Portal de l’Àngel. “Fssst, fora, no es poden mantenir. L’Ajuntament podria haver-los ajudat perquè no haguessin de plegar”, diu el Jaume, però creu que no els interessa. No els interessa que hi hagi tallers, no sap per què, però creu que no deixen posar-ne, que “tot ho volen de corbata”. Potser perquè “tot és de cara a la galeria i això la gent no ho veu”.

La “venda grossa” a la ferreteria ha desaparegut, tal com ho han anat fent els negocis que formaven l’ecosistema local d’aquesta zona de Barcelona. Al ritme particular al qual la ciutat s’ha transformat. El Jaume ara només fa dos o tres albarans. Continua servint els clients, com els que van venint mentre xerrem, gent que necessita petites coses, petits recados. El Jaume toca de tot, perquè la ferreteria és una cosa molt extensa, i sorprèn que té una resposta per a gairebé totes les coses que li demanen. Va aguantant, aguantant, però poca cosa… Poca cosa. Si hagués de pagar el lloguer, hauria plegat, diu. Però tancarà quan vulgui, quan digui “prou”; no sap si arribant als noranta, com el seu pare, però ho podrà decidir ell sol.