“Josep Janés i Olivé (1913-1959). 20 anys. Simpatiquíssim. Obert. Veu sincera. Tonalitats d’amic. Germà en voluntat d’ésser. Les parets de l’Ateneu tremolen quan diu: «Res no em doldria tant com passar a ésser com molts que pul·lulen per aquesta casa: genis als 20 anys i als 23 completament nuls. Continuïtat. Superació. Verb agradable. ‘Antillauna’. Optimisme».” Així és ell. Així es mostra en la seva essència, conversant amb el periodista del “periòdic de joventut, art i literatura” Clarisme Ventura Plana, un 12 de maig de 1934. Janés és notícia perquè acaba de guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona de 1934 amb el poema “Tu”.

“Saltava de content i semblava que es tornava boig d’alegria, i ho contava a tothom que volia escoltar-lo… i àdhuc als que no volien”, evoca la crònica de Mirador. Janés recull el premi de mans de Pompeu Fabra, president del jurat, i en presència del president de la Generalitat, Lluís Companys; el conseller de Cultura, Ventura Gassol; l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, i el rector de la Universitat de Barcelona, Pere Bosch i Gimpera, entre d’altres.

“El poeta del braç d’una gentilíssima damisel·la, la cara florida entre la blancor del vestit i la blanca mantellina amb què es cofava”

Precedit per macers de la Generalitat i de l’Ajuntament, i pels urbans de gran gala, Janés va a cercar la Reina de la Festa dels Jocs Florals. “Foren uns moments de profunda expectació els que mediaren entre la sortida del seguici i el seu retorn, el poeta del braç d’una gentilíssima damisel·la, la cara florida entre la blancor del vestit i la blanca mantellina amb què es cofava.” Una ovació commou la sala al seu pas, mentre la banda municipal interpreta la marxa del rei Joan. Pompeu Fabra proclama Reina de la Festa Margaret Ortega. Janés recita els versos melodiosos de “Tu”:

Viure per Tu, només.
Oblidar que hi ha mars i hi ha navilis
i horitzons i camins. 

Oblidar que els ocells estenien les ales,
que al final de les rutes hi ha països inèdits,
que després de les nits vindran, blanques, les albes.

Oblidar-me de tot
llevat de Tu. 

“Fins als 12 anys vaig fer teatre. El dilluns i el dimarts escrivia les obres; el dimecres, feia el repartiment amb les còpies; el dijous, divendres i dissabte, assaig; i, el diumenge, representació. Jo feia d’autor, d’actor, de director d’escena, de tot”

Des de nen, la seva passió per les lletres és urgent, peremptòria: “Fins als 12 anys vaig fer teatre. El dilluns i el dimarts escrivia les obres; el dimecres, feia el repartiment amb les còpies; el dijous, divendres i dissabte, assaig; i, el diumenge, representació. Jo feia d’autor, d’actor, de director d’escena, de tot. Més endavant, amb n’Artís-Gener (Tísner) feia un periòdic, La Bandera. Després, vaig escriure a El Matí i a La Veu però amb caràcter amateur. Vaig debutar en el professionalisme, en el Diari Mercantil. Per cert que vaig entrar-hi en qualitat gairebé de grum i als dos mesos ja n’era redactor en cap i, als tres mesos, per dimissió de Vandellós, era director”.

“La meva vida és una lluita contínua. He tingut moments de defallença, però Goethe m’ha salvat sempre: «Estimo els qui volen l’impossible»”

Després de la suspensió del Diari Mercantil el 1933, Janés impulsa el vespertí Avui, Diari de Catalunya. “Avui? La meva il·lusió més gran és fer-lo tornar a sortir. Vam haver de plegar per dificultats econòmiques. Vaig viure dos mesos densos. Normalment, potser no vaig poder dinar sis vegades, durant aquest temps. La meva vida és una lluita contínua. He tingut moments de defallença, però Goethe m’ha salvat sempre: «Estimo els qui volen l’impossible».”

“Em refio sobretot dels joves. I n’hi ha. Llàstima que s’esbatussin els uns contra els altres. És necessari posar-se cotó fluix a les orelles, sense fer cas del que et diuen, i endavant!”

Preguntat per la seva opinió sobre el moment literari català, Janés respon que és “bona. Em refio sobretot dels joves. I n’hi ha. Llàstima que s’esbatussin els uns contra els altres. És necessari posar-se cotó fluix a les orelles, sense fer cas del que et diuen, i endavant!”. Es confessa admirador del novel·lista Sebastià Juan Arbó i dels poetes Carles Riba, López-Picó, Esclasans i Carner. En aquell moment, treballa en dues novel·les força avançades: “L’una es dirà Elena i, l’altra, Rut entre els homes. Després, un llibre de contes: Set gests de dolor. Són sis contes pessimistes i un, el darrer, optimista, d’un gran optimisme. El teatre poemàtic, em fa molta il·lusió també. Si tingués temps m’hi dedicaria, però el periodisme em pren moltes hores. El que m’interessa més, però, és fer tornar a sortir Avui. Si volíem adscriure’l a un partit polític, ja ho tindríem resolt. Però no pot ésser. Avui ha de ser independent”.

L’editor de la cultura

“Des de ‘L’Avenç’ que no s’havia fet a casa nostra una obra tan important en aquest sentit”

Novembre de 1935, Guerra Civil. Amb poc més d’un any i mig de vida, la col·lecció popular “Quaderns Literaris”, dirigida per Janés, ha reeditat obres esgotades i ha publicat obres i traduccions inèdites. “Això era i és molt important en la tasca de reconstrucció de la nostra llengua”, recull La Humanitat. Llavors, “Quaderns Literaris” ja ha traduït El jardí de les roses (1258), del poeta persa Saadi, i Les noces del cel i l’infern (1781), del poeta londinenc William Blake. També ha publicat obres inèdites d’Agustí Esclasans (Miquel Àngel i altres proses), de Josep Morató (Els habitants de la lluna), de Josep Lleonart (De viatge), de Carner-Ribalta (Sota el cel dels tròpics) i de Salvador Espriu (Ariadna al laberint grotesc), entre d’altres, i ha promogut talents inèdits com Josep Sol, amb Elionor. Els “Quaderns” neixen un 12 d’abril de 1934 i es publiquen fins als bombardejos de l’aviació italiana a Barcelona, el 1938. “Des de L’Avenç que no s’havia fet a casa nostra una obra tan important en aquest sentit”, remarca el periodista de La Humanitat que ha anat a veure Janés a la redacció dels “Quaderns” per entrevistar-lo.

“Preparem, pel número 100 de la col·lecció, una extensa antologia de la poesia catalana. Serà venuda a un preu molt mòdic, donat el seu contingut i la seva extensió, que sobrepassarà les 400 pàgines. És una obra que feia falta”

Janés s’apressa, ha de corregir unes proves que han d’estar fetes al cap d’una hora. Va per feina. “Quines són les principals coses que teniu per a publicar?” “Un grapat d’obres inèdites i molt interessants. Elisenda, obra totalment inèdita, de Maria Teresa Vernet, i que serà la primera cosa que publicarà d’ençà del Premi Crexells. El paradís perdut, novel·la de Tomàs Roig i Llop. Una altra obra de Josep Lleonart. La meva vida en el llac, de M. Planas i Bach, que pot considerar-se inèdita […]. També una d’Aurora Bertrana. A més Farran i Mayoral està acabant-nos una traducció inèdita així mateix del Viatge de Gulliver al país dels cavalls, que serà una de les poques completes que s’hauran fet d’aquesta obra… Ah! L’Atlàntida, de Pierre Benoit, aquestes són les principals.” “Innovacions?”, indaga el periodista. “Preparem, pel número 100 de la col·lecció, una extensa antologia de la poesia catalana. Serà venuda a un preu molt mòdic, donat el seu contingut i la seva extensió, que sobrepassarà les 400 pàgines. És una obra que feia falta.”

“Pensem, més endavant, i si les coses van alhora, reeditar, de tard en tard, alguna obra de poesia que tingui un valor significatiu, i que faci temps que estigui esgotada. La primera serà ‘El mal caçador’, de Josep Maria de Sagarra”

Janés té al cap nous projectes: “Pensem, més endavant, i si les coses van alhora, reeditar, de tard en tard, alguna obra de poesia que tingui un valor significatiu, i que faci temps que estigui esgotada. La primera serà El mal caçador, de Josep Maria de Sagarra. També volem fer unes antologies d’autors. És a dir, una selecció dels millors fragments en prosa de cada autor. D’aquesta manera, amb tot això que acabo de dir-vos, la col·lecció tindrà un caràcter complet en tots sentits”.

L’abril de 1936, un nombrós grup d’escriptors i artistes catalans organitza un banquet d’homenatge a Josep Janés al popular restaurant Or del Rin, per celebrar que “Quaderns Literaris” ja és centenària. Assegut a la presidència de la taula del sopar hi ha Pere Coromines, que va publicar Les presons imaginàries al primer número dels “Quaderns”. Hi són, també, Lluís Capdevila, Maurici Serrahima, Ramon Xuriguera, Sebastià Juan Arbó, Palau i Fabre, Josep Queralt, Benguerel, Martí de Riquer, i molts altres. Es llegeixen les adhesions, entre les quals figuren les de Carles Pi i Sunyer, Ventura Gassol, Manuel de Montoliu, Josep Maria López-Picó, Joan Puig i Ferreter, Carles Riba, Agustí Esclasans, Josep Maria Folch i Torres, J. V. Foix, Prous i Vila, Josep Maria Miquel i Vergés, Miquel Llor, Mercè Rodoreda i l’Associació de Periodistes, entre d’altres.

“Hauria volgut ésser aquest vespre al teu costat en aquest sopar amb què els teus amics volen dir-te com estimen el teu nom i com valoren el que has fet i fas cada dia per a la nostra literatura i els nostres escriptors”

El conseller Ventura Gassol no pot assistir al sopar, però li transmet el missatge següent:

Estimat amic:

Hauria volgut ésser aquest vespre al teu costat en aquest sopar amb què els teus amics volen dir-te com estimen el teu nom i com valoren el que has fet i fas cada dia per a la nostra literatura i els nostres escriptors. Compta’m, però, t’ho prego, entre els més fervorosos, i deixa’m dir-te el que espera Catalunya de tu, de la teva obra d’escriptor i de l’esforç teu per a la divulgació de la literatura catalana. El centenar de volums de la col·lecció que culmina en aquesta Antologia que ens fa honor a tots vol dir com són justificades les nostres esperances.

T’abraça amb amistat de germà,
VENTURA GASSOL

“Als joves, doncs, pertoca de no negligir ni limitar l’esforç que pressuposa la documentació màxima. Només els documentats assoliran el triomf decisiu, perquè avui la victòria no és possible si no se solidifica una base ferma de cultura”

Proporcional a la seva contribució literària, destaca la seva aportació periodística, recollida en l’antologia Josep Janés i Olivé, periodista (1930-1938), de l’editorial Punctum, a cura de Jacqueline Hurtley. “La Catalunya gran no la faran els indocumentats ni els improvisadors”, afirma Janés a Diari Mercantil el 1932. Per això, reivindica que “als joves, doncs, pertoca de no negligir ni limitar l’esforç que pressuposa la documentació màxima. Només els documentats assoliran el triomf decisiu, perquè avui la victòria no és possible si no se solidifica una base ferma de cultura”.

“Ens manquen polítics aptes, perquè tots els que avui i els que demà, possiblement, s’enlairin al poder han comptat, únicament, per a la seva formació, amb el coneixement de quatre llibres doctrinals que els han format un criteri, sovint estantís, de les coses”

“S’ha fet massa política d’entusiasme i de crit i, en canvi, s’ha negligit per inèrcia la política que condueix a l’efectivitat. Ens manquen polítics aptes, perquè tots els que avui i els que demà, possiblement, s’enlairin al poder han comptat, únicament, per a la seva formació, amb el coneixement de quatre llibres doctrinals que els han format un criteri, sovint estantís, de les coses. I els polítics no són, precisament, els que saben entusiasmar l’auditori amb quatre paragrafades demagògiques, sinó aquells que per la seva cultura poden oferir garanties fonamentades de bon governament”, constata. Sense cultura no hi ha futur, per això insisteix que “cal orientar la joventut cap a la cultura, que equival a dir cap a la necessària formació política”.

“Calia anar ineludiblement a la creació d’una organització que es preocupés de l’analfabetisme complet, calia posar remei a aquest flagell i això no podia negligir-ho una ciutat com la nostra”

L’editor de la cultura defensa el combat contra l’analfabetisme i, així, lloa la campanya de l’Ateneu Enciclopèdic Popular el 1932: “Calia anar ineludiblement a la creació d’una organització que es preocupés de l’analfabetisme complet, calia posar remei a aquest flagell i això no podia negligir-ho una ciutat com la nostra, que, culturalment, s’està situant en una de les posicions més avantatjoses. I aquesta iniciativa de l’Ateneu Enciclopèdic insinua els camins que poden conduir a l’anorreament de l’analfabetisme, considerablement estès encara en els nostres medis populars”.

“Avui agraïm-nos a l’entusiasme popular, que també nosaltres, en tot allò que ha estat inherent a la nostra actuació, hem bregat i hem propugnat per aquesta albada de llibertat que avui s’inicia”

Janés veu aprovar l’Estatut: “L’emoció del moment fa oblidar-ne els punts febles i presenta amb tonalitats optimistes i amb aire faceciós totes les lluites i totes les sofrences, tots els optimismes i totes les desil·lusions… Triomf i derrotes es presenten amb un aire llunyà i immunitzat d’anècdota retrospectiva. Hem vist les barres de Catalunya on mai no les havíem vist… Àdhuc a un estanc, damunt l’enfarfec excessiu de banderes republicanes que decoren la façana, hi havia estesa la nostra bandera. Els tramvies i els autoòmnibus la duen enlaire, estesa als vents. Els balcons tenen aire de festa. Darrere l’esclat de banderes i d’alegries segueix la normalitat del treball, més febrós més entusiasta més clar que tots els altres dies… […] Avui agraïm-nos a l’entusiasme popular, que també nosaltres, en tot allò que ha estat inherent a la nostra actuació, hem bregat i hem propugnat per aquesta albada de llibertat que avui s’inicia”.

“Mai un governant d’Espanya no havia estat rebut a Catalunya entre esclats de cordialitat popular”

Beneeix la visita (1932) de Manuel Azaña a Barcelona: “La doble personalitat de governant i d’amic de Catalunya que hi ha en la figura d’Azaña —com ens complaem en ponderar l’eficiència de la seva amistat!— donen una característica assenyaladament excepcional a aquest homenatge que bé prou voldríem que esdevingués plenament normal en l’avenir. Mai un governant d’Espanya no havia estat rebut a Catalunya entre esclats de cordialitat popular”.

Durant la guerra, dirigeix els quinze números de la publicació quinzenal AMIC, destinada al soldat de l’Exèrcit de la República, dels Serveis de Cultura al Front de la Generalitat. Des de les pàgines d’AMIC, Janés adreça un tràgic poema “A un infant que els avions feixistes assassinaren i enterraren en les runes”.

Després d’una aturada motivada per la guerra, el 1937 “Quaderns Literaris” reprèn la col·lecció amb L’oasi perdut, d’Agustí Bartra, i La glòria del doctor Larén, de Pere Calders, “sota el signe evocador i elegant de La Rosa dels Vents”, detalla La Humanitat. Aquell any, Janés es casa amb Esther Nadal en una cerimònia religiosa oficiada per un jove mossèn en la discreció del seu pis del carrer Muntaner de Barcelona, amb la presència de dos testimonis: el pare d’Esther, l’escriptor Alfons Nadal, i el seu amic Fèlix Ros.

Fins al 1938, “Quaderns Literaris” publica més de 200 volums, que són incorporats a les Edicions de la Rosa dels Vents, la seva primera editorial. La primera i única de la República Janés, però no l’última que fundaria. El 1940, sota l’allargada ombra de la postguerra franquista, funda l’editorial Emporion amb Fèlix Ros i, un any més tard, l’editorial que porta el seu nom.

“Segons el testimoni de la seva vídua i de la germana gran, Montserrat, Janés fou empresonat, sotmès a un consell de guerra i condemnat a mort. Fou aleshores que el falangista Luys Santamarina tingué ocasió de tornar a Janés el favor que aquest li feu”

Com explica Hurtley, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939, Janés surt de la ciutat amb el cotxe del conseller Pi i Sunyer. El matrimoni Janés torna a Espanya per Sant Sebastià, “i, segons el testimoni de la seva vídua i de la germana gran, Montserrat, Janés fou empresonat, sotmès a un consell de guerra i condemnat a mort. Fou aleshores que el falangista Luys Santamarina tingué ocasió de tornar a Janés el favor que aquest li feu quan, entre finals de 1936 i inicis de 1937, va ser condemnat a mort per les seves activitats clandestines a Catalunya. Janés també tenia a favor seu la defensa de Fèlix Ros durant el procés en el qual aquest fou jutjat, a mitjans de novembre de 1938, i la intervenció insistent a favor del seu alliberament quan fou detingut novament, al cap de dotze hores de ser alliberat”. Lluny queda la República Janés.