L’any 1977, en plena transició cap a la democràcia, neix la revista d’història i cultura L’Avenç. Llavors, la Núria Iceta (1968) només tenia nou anys. Encara no sabia que acabaria estudiant Història i dirigint aquest projecte cultural. Avui treballa a la revista i n’edita els llibres. Ja ho diuen, que la història sempre té recorreguts o girs inesperats, imprevisibles. O que la vida és una successió de casualitats. “Els anys que vaig estudiar a la facultat consultava L’Avenç, perquè en aquell moment era una revista més historiogràfica i em servia de material d’estudi. I l’any 1998 vaig començar-hi a treballar”, explica. Hi va aterrar i els primers temps va fer, sobretot, de productora editorial. Confessa que va “tirar-se a la piscina”, va trobar-hi aigua, va acabar comprant-ne una part de les accions i ara treballa a quatre mans, amb el Josep Maria Muñoz, per tirar endavant la revista, l’editorial i els projectes que puguin sorgir. Endinsem-nos en la seva història, aquella que es cuina dia a dia, que es defineix traç a traç.

“Facis el que facis, en una editorial no hi ha res que depengui únicament i exclusivament de tu. Això és fantàstic”

Fa pocs minuts que conversem però transmet convicció i seguretat. Notes que les seves reflexions no són ni improvisades ni superficials: “Facis el que facis, en una editorial no hi ha res que depengui únicament i exclusivament de tu. Això és fantàstic”. Reconeix que la seva feina, com els llibres, necessita conjugar diferents paraules, gestos, decisions i perfils. “La feina de l’editor ha canviat molt. És difícil trobar la imatge mítica de l’editor darrere d’una taula amb un munt de papers. Necessites temps tranquil de lectura, però també cal trepitjar el carrer, parlar amb periodistes, llibreters, agents culturals. I he de dir que a mi tot m’agrada”, comenta sincera. Se la veu còmoda i satisfeta amb els mil papers que li toca fer. Sembla que s’adapta fàcilment a tot, però gaudeix treballant els textos: “Perfilar un llibre i fer que se n’entengui cada frase és el que més m’agrada. Pensar: «Segur que això es pot dir d’una altra manera», i intentar millorar-ho”.

Enllaça una idea amb una altra, però no es desvia de la conversa. “Crec que la feina pròpiament d’editor, si la simplifiquem molt, si n’agafem l’esquelet, no s’ha modificat. Però l’entorn, les eines, els formats, les llibreries, les impremtes sí que han canviat molt. I també la manera de relacionar-te amb els autors. A L’Avenç teníem una furgoneta que portava coses des de l’oficina fins on teníem el magatzem, on guardàvem els fotolits de la revista; anàvem amb disquets amunt i avall i els autors venien a corregir pàgina a pàgina al despatx. Han passat molts anys!” Certament, la Núria ja fa més de dues dècades que tragina revistes i llibres de L’Avenç, que decideix títols, poleix cobertes, encarrega projectes i imprimeix cultura i història perquè tots llegim i en gaudim.

“El més romàntic és quan arriba un llibre al despatx i el pots tocar”

Fa mitja hora que intercanviem mots i que la Núria revela, exterioritza, les seves cavil·lacions. És en aquest moment quan li demano una concreció o una definició que l’obliga a mirar-se al mirall, a retratar-se: com definiries la teva feina com a editora? “No en tinc ni idea. Tinc la sensació que sempre faig moltes coses. De vegades, tasques molt administratives. Acabes omplint fulls, demanant subvencions, reclamant uns drets... És una part que no em desagrada, perquè al final forma part de la vida. Però el més romàntic és quan arriba un llibre al despatx i el pots tocar. La nostra és una feina de formigueta que t’obliga a teixir complicitats.” Fa aquesta afirmació i pregunto, gairebé instintivament, amb qui. “Amb tothom! Autors, llibreters i també amb els altres editors. Existeix la competència? Sí, però també una consciència del sector perquè treballem plegats pel foment de la lectura”, assegura taxativa. Parla del conjunt, la seva és una mirada amb perspectiva; sense dir-ho, una intueix que té molt clar que mirar-se el melic només empetiteix.

“Tenim un paper a fer en la reivindicació de la memòria i la literatura com a eines per entendre el present”

I continua, es reafirma: “Tenim un paper a fer en la reivindicació de la memòria i la literatura com a eines per entendre el present”. Ara parla del seu projecte, d’aquell que ha anat construint i modelant. “Als anys setanta, quan neix L’Avenç, hi havia un tipus d’editorial molt militant. Després hi va haver el boom lògic de desenvolupament d’una indústria més comercial. I ara també tenim unes editorials —algunes de molt petites— que tenen molt clar el seu paper”, argumenta. Un ecosistema d’editorials independents amb uns objectius i propòsits molt definits.

“L’Avenç neix en un context molt precís, que necessitava trobar aquestes arrels de la història del propi país que durant quaranta anys havien estat ignorades. Ara treballem un poliedre entre cultura, llengua, història, literatura i memòria”

“La nostra editorial és un projecte literari i assagístic. Posem l’accent en la memòria. Ens interessa la història en clau de present, que serveixi per identificar punts d’interpretació. I, evidentment, volem una gran qualitat literària en tot allò que publiquem. Tot ha d’estar ben escrit”, comenta per explicar quins criteris segueix per escollir què vol publicar. Però afegeix: “L’Avenç neix en un context molt precís, que necessitava trobar aquestes arrels de la història del propi país que durant quaranta anys havien estat ignorades. Ara treballem un poliedre entre cultura, llengua, història, literatura i memòria”.

“Vendre un llibre costa molt. És un procés llibre a llibre”

La Núria parla amb un to serè, però ferm. Potser són qualitats que ha anat cultivant amb els anys, perquè si una cosa necessita un editor és prendre, constantment, decisions i fer-ho amb la màxima destresa possible. Però també cal, de vegades, arriscar-se: “Sempre està bé guardar-se un marge per sortir una mica de la norma i sorprendre els teus lectors”. Parla dels seus lectors perquè alguns són molt fidels. “Hi ha un senyor que me’l trobo cada any a la Setmana del Llibre i que té totes les publicacions de L’Avenç. Totes. Això és el millor que et pot passar, vol dir que es refia del que tu li proposes”, explica amb una rialla que delata goig, agraïment i emoció. Perquè acaba de comentar aquesta anècdota i fa una nota a peu de pàgina: “A mi m’agrada que hi hagi moltes editorials, però també fa que vendre un llibre costi molt. És un procés llibre a llibre”.

No m’atreveixo a posar en dubte aquesta afirmació, perquè queda clar que arribar als lectors és una història farcida de sorpreses, incògnites, encerts i errors. “És un immens joc d’equilibris. Cada llibre s’ha de relacionar amb els altres que publiques, amb els lectors, amb els autors. Intentes encaixar-ne totes les peces i saps que és un joc complicat, però m’encanta poder fer el trencaclosques”, comenta. Aquelles paraules que podrien semblar impregnades de crítica, les farceix dels elements més elegants, que compensen totes les hores de dedicació.

“És un projecte personal, creiem que tenim una aportació a fer, considerem que té sentit fer-la i, per això, encara no hem desistit”

Com ella mateixa afirma, la vida és un joc d’equilibris. I, per si havia quedat algun dubte, ho acaba de certificar: “El Josep Maria, el meu soci, quan ens pregunten com va L’Avenç sempre respon: «El fem anar bé». És un projecte personal, creiem que tenim una aportació a fer, considerem que té sentit fer-la i, per això, encara no hem desistit”. S’arromanga perquè tot rutlli, per fer girar la màquina, per col·locar cada peça al seu lloc. Amb l’única esperança de poder-ne veure el resultat final: el llibre. “Per mi, el llibre físic és insubstituïble. Té uns codis d’interpretació i és també un gaudi estètic”, afegeix.

“El treball amb l’autor es fa des de l’original fins a la promoció. Crec que es viu molt més com una col·laboració que com un encàrrec. I sovint s’acaba aconseguint una relació molt personal”

Li agrada veure els llibres, tocar-los per poder-se endinsar entre capítols i històries. Això i la passió pel text són dos elements que la caracteritzen: “Em falta temps per rellegir alguns dels llibres que hem publicat. Cada estiu dic: «Agafaré aquesta obra i la tornaré a llegir». Per falta de temps encara no ho he aconseguit. Quan treballes en un llibre, no pots evitar fer-ne una lectura professional, però em vindria molt de gust retornar-hi al cap d’un temps i gaudir de llegir un llibre de cap i de nou”. Durant el temps de cocció d’una obra, la Núria es fixa en els detalls més imperceptibles als ulls, però que condicionen i perfeccionen un treball. I ho fa compartint-ho amb els autèntics protagonistes: “El treball amb l’autor es fa des de l’original fins a la promoció. Crec que es viu molt més com una col·laboració que com un encàrrec. I sovint s’acaba aconseguint una relació molt personal. Nosaltres no seríem res sense els autors”.

I els autors agraeixen aquest tracte de tu a tu?, pregunto per intentar descobrir aquesta sempre especial, peculiar, relació entre autors i editors. “No sé si és agraïment o voluntat de participar d’un projecte comú. Tots formem part de l’engranatge. Els editors fem un treball gairebé d’orfebreria, volem que cada paraula s’entengui. De vegades, es poden donar per descomptades coses que el lector potser no sap o a l’inrevés, pot semblar que el tractes d’ignorant. Aquests equilibris no sempre són fàcils.” La Núria ho repeteix, la seva feina necessita trobar els punts de ponderació i d’estabilitat que fan que tot flueixi.

“No és una feina amb horari fix i amb unes tasques clares assignades. Cal fer de tot. A vegades, suposa no tenir caps de setmana, però no és una queixa, ni de bon tros”

Tot i així, se sent afortunada i no ho amaga. És transparent en la mirada, sincera amb les paraules: “Em sento una privilegiada fent aquesta feina. Sempre he pogut treballar en el món de la cultura i tenir un projecte que crec que és un luxe”. I, tot seguit, formulo l’interrogant: sabries donar algun consell a una editora que tot just ara s’inicia en aquest món? “Des d’aquesta posició privilegiada se’m fa difícil aconsellar res. Però hauria de saber que és complicat. No és una feina amb horari fix i amb unes tasques clares assignades. Cal fer de tot. A vegades, suposa no tenir caps de setmana, però no és una queixa, ni de bon tros.”

Al llarg de la nostra conversa ha fet algunes crítiques, però totes les ha formulat amb esperit constructiu. Perquè, com assegura, la Núria Iceta se sent afortunada, agraïda i satisfeta de la feina que fa. Diu que l’edició és com l’orfebreria, cal treballar amb delicadesa i cura, cal polir els detalls i les paraules. La seva és una feina que requereix molts equilibris perquè els llibres, siguin o no d’història, perdurin en el temps. Passat, present i futur escrit i llegit.