Es lleva sense cap raig de llum que es coli per la finestra, i sense l’estridència del cant d’un gall que faci deixondir-la del repòs del llit. S’incorpora d’un salt, sense un estómac buit que li reclami amb un rugit que ja és hora d’activar-se. Són les dues de la matinada, i els arbres del poble de Sant Cristòfol de Castellbell, al peu del vessant nord de Montserrat, es bressolen amb una brisa suau. Es fa lliscar la brusa per damunt del cap, i agafa el davantal doblegat amb cura de damunt la cadira. No hi ha temps per perdre. Encantar-se deu minuts intentant esbrinar d’on prové el bram d’un animal que se sent a la llunyania pot comportar no aconseguir el millor lloc per posar la parada, davant del portal de l’abadia de Montserrat. Fica dins d’uns farcellets el mató fresc i torna del tancat on tenen els animals amb un conill entre els braços. La Rosa té vint anys i, des del pis de baix, sent els roncs compassats del seu home. Desperta la seva cunyada, de quinze anys, i li diu que s’afanyi, que han d’anar a buscar la mula. Surten les dues carregades amb cistells, i n’enganxen un a cada costat de l’animal, amb el conill viu a dins.

La mula es posa en marxa, empesa per la inèrcia repetitiva del ritual nocturn: noies i bèstia avancen per la foscor del bosc. No s’hi veuen, però s’han après de memòria on són els camins i els pins que els limiten. Quan dubten s’agafen a la cua de l’animal i es deixen guiar pel seu instint. També els serveix per alleugerir el camí de pujada, ja que van molt carregades i els corriols per on passen enfilen muntanya amunt. Fins al monestir de Montserrat hi ha uns deu quilòmetres. S’han d’afanyar perquè si no són les primeres a arribar-hi no haurà valgut la pena sortir tan d’hora. Durant les dues hores de camí no passen por, és impossible que es perdin. A vegades se’ls creua una cabra, i saben que es tracta d’una cabra pel soroll que fan les banyes llargues quan s’enreden amb els arbusts. El més dur és el tram que passa per can Martorell, un camí ral molt costerut que travessa el torrent pel mig del bosc i on sovint la mula s’entrebanca. Quan arriben, entre la foscor absoluta comencen a insinuar-se tímidament els primers rajos de llum. Baixen els cistells de la mula i en treuen el conill, la verdura de l’hort i el producte estrella: aquell or blanc que es coneix amb el nom de mató. 

“Vaig començar a anar a Montserrat a vendre mató als vint anys, i ho vaig fer per amor”, explica la Rosa Enrich. Amb 91 anys, és de les últimes matonaires originàries  que queda viva. “Vaig estudiar comerç, però quan em vaig casar me’n vaig anar a viure a cal Francisco, que eren pagesos de sempre. Allà, la meva sogra, la Perpètua, ja feia mató i anava a vendre’l a Montserrat, i va ser ella qui va ensenyar-me l’ofici.” Som a casa la Rosa, a Sant Cristòfol de Castellbell. Poca gent és tan afortunada de tenir a casa un jardí envoltat per les dentetes rodones de la muntanya de Montserrat. Ella és una de les persones que comparteixen el seu testimoni al documental Roques, produït pel Centre d’Estudis Locals El Brogit de Castellbell i el Vilar, que fa una extensa recerca històrica sobre la vida de les matonaires de la falda de Montserrat. “M’agradava molt anar a vendre”, comenta la Rosa, “més que anar a treure llenya dels arbres, dels ametllers que espurgaven, perquè tornàvem a casa amb unes esgarrinxades! Així que m’estimava més anar cap a Montserrat”.

L’augment de visitants i la necessitat d’abastir-los va fer néixer el mercat de les pageses, que va consolidar-se a principis del s.XX

És el monestir de Montserrat qui va fer néixer les matonaires i va fer sorgir l’anomenat “mercat de les pageses”. Si ens traslladem al segle XVII, l’abadia de Santa Maria de Montserrat ja s’havia convertit en un dels principals centres de pelegrinatge del sud d’Europa. Des de llavors, l’afluència de pelegrins i romeus no va parar d’augmentar, i durant la segona meitat del segle XIX es van habilitar instal·lacions perquè hi poguessin cuinar una vintena de persones. Les encarregades de cuinar i de proporcionar aliment als visitants van ser les dones dels pobles montserratins de Collbató i de Monistrol de Montserrat.

Algunes pageses diuen que una epidèmia de còlera sorgida a finals del segle XIX va fer que els monjos de l’abadia deixessin que la gent dels pobles hi anés a vendre perquè no es morís de fam

Ningú sap del cert com ni per què, exactament, va sorgir l’ofici de matonaire, però hi ha dues teories que encara ressonen a les cases dels pobles montserratins: algunes pageses diuen que sempre han sentit a parlar d’una epidèmia de còlera a la ciutat de Barcelona sorgida a finals del segle XIX, que va provocar un augment de visitants. Les famílies que van poder es van anar a refugiar a les cel·les del monestir durant uns mesos, i els monjos van cridar a les pageses dels pobles de la falda de la cara nord de la muntanya perquè pugessin a vendre els seus productes a la plaça del davant de l’abadia. D’altres afirmen que va ser la fil·loxera, una plaga que va afectar greument la pagesia i que va fer passar molta fam a la població local. Sigui com sigui, el monestir va permetre a algunes famílies anar a vendre productes de l’horta i aviram a Montserrat perquè poguessin guanyar alguns diners. 

L’augment de visitants i la necessitat d’abastir-los va fer néixer el mercat, que va consolidar-se a principis del s.XX. “Les condicions que establia el monestir eren que no podies vendre cap producte que no fos collit teu, i havíem de plegar la paradeta a les dotze, abans que la gent sortís d’ofici. Clar, ens feien marxar perquè com que ells també venien de tot allà a la botiga… Ja la sabien llarga, ja!”, riu la Rosa.

És una nit de gener, i a casa tenen tanta llet que encara que faci un fred penetrant i la seva sogra l’hagi advertida que avui és millor no anar a vendre, engrapa l’enorme mató que han fet la nit abans i surt a buscar la mula. La Rosa de vint anys sap que poc és millor que res, i a casa no els sobren pas els diners. S’embolica bé i a fora la rep un vent glaçat. Avança agafada a la mula i de costat, perquè el llom de l’animal la protegeixi del vent, fins que arriben dins del bosc i el fred no és tan insuportable. Un cop a dalt no hi veu ningú, i només sent el vent que xiscla: “Torna a casa, ximpleta!”. Sap que no vendrà res. Avui és la primera vegada que se sent incòmoda a la plaça, rodejada per les muntanyes que semblen prendre vida pròpia, com si la volguessin asfixiar amb els seus braços llargs. Passen les hores i ni una ànima. Els quatre treballadors que hi ha observen la desesperació d’aquella noia sola que es prepara per guardar el mató i tornar cap a casa. Decideixen anar a comprar-n’hi perquè els fa llàstima que torni amb les mans buides, i al final la Rosa acaba venent-los el mató a porcions. En fa 25 pessetes, que és poc comparat amb el que sol guanyar, però millor que res.

“Els clients habituals eren els senyors de Barcelona, com en dèiem nosaltres, que n’hi havia que es quedaven a les cel·les i aleshores al matí ja baixaven i compraven”

“Els clients habituals eren els senyors de Barcelona, com en dèiem nosaltres, que n’hi havia que es quedaven a les cel·les i aleshores al matí ja baixaven i compraven. Si eres de les primeres a arribar-hi, et posaves a vendre al costat del portal de l’abadia, perquè sabies que la gent, en sortir de missa, seria la primera parada que trobaria”, diu la Rosa traient d’una caixeta un dels davantals amb flors brodades que es posava per vendre. Va ser entre els anys 1915 i 1916 que es va començar a vendre el mató i a popularitzar-se. En un inici se’n venia molt poca quantitat i sempre de llet de cabra, que era l’animal que es tenia a les masies i cases de pagès. Més tard, es va començar a fer mató amb llet de vaca, que sortia més rendible, i les cases van passar de vendre un quilo de mató a vendre’n uns trenta quilos per jornada. Avui en dia, costa una mica més diferenciar el sabor del mató d’una casa i d’una altra, ja que la llet que utilitzen és la mateixa, extreta de vaques d’una raça estandarditzada.

En un inici es venia molt poca quantitat de mató i sempre de llet de cabra, que era l’animal que es tenia a les masies i cases de pagès

Quan la Rosa pujava a Montserrat, el mató que produïa cada família tenia un gust diferent, perquè no totes les cabres eren iguals ni s’alimentaven de la mateixa manera. “Cada dia munyíem les cabres, i la meva sogra feia el mató. Bullíem la llet el mateix dia i la guardàvem sense neveres ni res, tapada al celler. Després escalfàvem la llet fins que quedava tèbia i hi afegíem l’herbacol, una planta per a quallar la llet. Posàvem l’herba en un drapet petit, i en fèiem un monyo per lligar-lo a la vora de l’olla perquè no s’enfonsés del tot dins la llet. Ho deixàvem reposar mitja hora fins que ja vèiem que la llet s’anava fent espessa. El mató fresc podia conservar-se tres o quatre dies perfectament”, relata la Rosa amb expertesa mentre m’ensenya la petita olla que té al costat.

Els productes que es venien a Montserrat eren els que produïen les famílies: aliments de temporada com tomàquets, bledes, préssecs, ous, pebrots i mató. “També portàvem per vendre un parell o tres de conills, o de pollastres, i els anàvem a matar a dalt, que hi havia unes escales i després una mena de cobert.” La Rosa recorda com aquella noia de vint anys se les empescava per fer pesar més les peces de mató, embolicant-les amb fulles de col, que per si soles amb el tronxo ja pesaven força. En venien porcions de cent grams, i la fulla de col ja pesava ben bé la meitat. Hi havia altres pageses que trucaven les balances amb què pesaven els productes, traient la bola de plom que hi havia als pesos de la balança, per aconseguir un pes més bo i vendre més.

Hi havia pageses que trucaven les balances amb què pesaven els productes perquè el mató pesés més

Entre els anys cinquanta i seixanta, el mercat de les pageses va donar un tomb: hi havia tanta feina i havien incrementat tant les vendes que els marits van incorporar-se a ajudar-les, i és llavors quan el mercat va especialitzar-se molt en la venda de mató. Tot i que més tard els hereus també pugessin a vendre-hi, l’activitat era tradicionalment desenvolupada per les dones de casa. Des del 1829, l’any que va fundar-se la casa de la Rosa, cinc generacions de dones, comptant-la a ella, van aprendre l’ofici de matonaire. L’art de convertir-se en éssers transeünts del bosc, endevinant el camí entre la foscor que les duria fins a la muntanya insondable. I quan arribaven esgotades a casa després de la llarga caminada i les penoses hores venent sota el sol, la seva segona feina tot just començava: calia alimentar els porcs i els conills, collir herba per a les cabres, netejar la casa, tenir cura de nens i avis…

Als anys seixanta, les pageses van especialitzar-se en la venda més massiva del mató, afegint-hi una nova matèria primera, la llet de vaca. Quan la seva producció va externalitzar-se de la unitat domèstica, les pageses compraven la llet als masos del territori que tenien vaques, però com que les vendes continuaven augmentant, va arribar un moment en què gairebé tothom comprava lleteres de cinquanta litres a cal Guitart, de Manresa. Les lleteres d’alumini durant molts anys van transportar-se amb l’autobús que feia la línia de comunicació de Manresa a Marganell, fins que cada família va comprar el seu vehicle i van anar a buscar la llet pel seu compte. Avui, la llet arriba en camions cisterna.

Amb la introducció dels vehicles de motor, la Rosa, com altres matonaires, va canviar la mula per la motocicleta: “Amb la moto dúiem quatre cistells: un a cada mà i dos a la moto. Una vegada vam pujar-hi amb el meu home, i jo duia un cistell ple de préssecs a cada braç. Quan vam arribar a Montserrat ja s’havien estovat tots, i recordo que un pagès que era molt trempat, però deia les coses d’aquella manera, va deixar-me anar: «Cony, aquests préssecs a casa els donem als porcs!». Em va saber un greu que em digués això, amb la misèria que patíem en aquella època!”.

Les matonaires planificaven quan quedar-se embarassades perquè quan donessin a llum no coincidís amb l’època forta de vendes

Aquestes dones, que van ser pioneres agafant les regnes per portar els diners a casa, també controlaven la seva pròpia maternitat perquè no interferís en l’ofici: planificaven quan quedar-se embarassades perquè quan donessin a llum no coincidís amb l’època forta de vendes. Fetes de la mateixa duresa que els pins del bosc que travessaven, anaven a vendre a Montserrat embarassades de vuit mesos, amb el risc que comportava tant per a elles com per a les criatures que duien dins del ventre. Eren elles mateixes també qui negociaven amb l’abadia quines eren les taxes a pagar, si hi havia alguna modificació en el mercat o els horaris que s’havien de fer.

Quan l’abadia va passar a disposar de més mitjans, com l’hostatgeria i botigues pròpies, les matonaires van anar perdent els seus privilegis i van passar de poder vendre davant mateix de la porta de l’abadia a anar sent relegades en tres o quatre espais diferents, fins on són actualment, gairebé al camí de baixada a la muntanya. Després que el monestir acotés els pobles als quals es permetia anar a vendre, aquesta activitat es va anar transmetent familiarment i generacionalment, vinculant el patrimoni agroalimentari amb un equipament comercial de dret hereditari. Actualment, només hi ha set cases que hagin conservat i transmès el dret hereditari de vendre a Montserrat, un nombre que ha disminuït molt comparat amb el mig centenar de parades que hi havia fa un segle. Les matonaires actuals encara pugen a Montserrat a vendre, principalment, mató i formatges. També hi venen fruita seca i mel, i alguna fruita o verdura.

La Rosa ja fa anys que no hi puja, a Montserrat. Quan no està enfeinada cuinant, surt a la terrassa per sentir l’abraçada llunyana d’aquelles muntanyes de punta rodona que, els dies de molt sol, són com dents de llet. A la nit, però, les ondulacions fosques de la serralada li semblen els braços multiplicats d’una Moreneta que, des de la distància, encara l’empara. Com durant els centenars de viatges que va fer amb mula i sense, sola o acompanyada, caminant a les palpentes entre els arbres, i protegint contra el pit aquell tresor tou i blanc per entregar-lo a la muntanya.