Visions

Penjar el bastó a Collserola

Fotografies de Sílvia Molina Molina. Text de Martina Carbonell Gadea

Ben endins del gran pulmó de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, les ovelles de José Montoya s’escampaven fins fa ben poc per les 8.259 hectàrees del parc de Collserola. Una per una, buscaven el seu racó dins del parc fins que el paisatge quedava tenyit de centenars de taques blanques, que brindaven una estampa força rural atesos els contrastos tan urbans que vesteixen la perifèria de la zona. A Collserola, com a tot bosc, les ovelles hi tenen una tasca poc visible, però vital per al territori, i que cada cop és menys habitual al voltant de la capital del país: el pasturatge contribueix a la neteja del sotabosc, potencia la biodiversitat i prevé el risc d’incendis.

En aquest oasi, l’única companyia que Montoya podia trobar fins a aturar la seva activitat de manera precipitada eren les nombroses carreteres, l’impacte acústic dels vehicles o els residus provinents dels nuclis urbans. Amb companys ramaders, ben segur que no s’hi creuava. En José ha estat pastor a Collserola durant els darrers quaranta anys. De pare a fill, en José va heretar-ne el permís l’any 1995. I, malgrat tant de temps recorrent cada dia aquests boscos que coneix fins al mil·límetre, els darrers dos anys s’ha anat topant amb entrebancs constants que li han fet impossible continuar pasturant per Collserola. Segons ens explica el pastor, a causa d’un error administratiu va perdre el concurs de la darrera convocatòria, l’any 2023, després de dècades sent el pastor de la popular serra barcelonina. Montoya, però, no va resignar-s’hi i va impugnar la resolució del concurs davant el Tribunal Català de Contractació Pública, que avui dia encara ha de resoldre-ho per segona instància. També va buscar el suport d’ajuntaments com el de Montcada i Reixac, un dels nou termes municipals als quals pertany el parc, que, fins ara, se n’ha mantingut al marge.

En rebre aquesta notícia, i faltant-li encara sis anys per a la jubilació, en José va lluitar per la subsistència de la seva família i per mantenir un ofici en perill d’extinció al parc. El seu objectiu era poder acabar amb les limitacions que li impedien deixar anar els centenars d’ovelles i mantenir el tancat públic on s’arreplegava el bestiar fins a jubilar-se, però res va resultar com volia. Les pressions de l’administració van anar creixent amb els mesos i, amb l’esgotament i la frustració pesant cada dia més a l’esquena, Montoya finalment ha fet un pas al costat. A hores d’ara, la resolució final del concurs continua en suspens. Forçat per la situació, en José ha hagut de vendre el seu ramat i penjar el bastó: ha dit adeu a les ovelles que l’han acompanyat al llarg de tota la vida i que han poblat el seu paisatge quotidià, cada cop més asfaltat.

– continua després de la publicitat –

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Sílvia Molina Molina

Col·laboradora de fotografia de LA MIRA

Comentaris