L’Exposició

La nostra Barcelona davant de tot el món
eixampla la grandesa i enlaira més el món.

Damunt son front titànic aixeca el seu braó
i allarga el cos i els braços i creix fins Déu sap on.

S’enfila a la muntanya i crida les nacions
i totes s’hi acosten per fer l’Exposició.

D’enllà les mars amples arriben els vapors
portant braçats de glòria per a cenyir-li el front.

Les vies se li eixamplen perquè engrandeixi el cos
i els pobles de la vora somriuen d’ufanor.

Quan ella s’hi acosti li ofrenaran el nom
per dir-se Barcelona i ésser-ne sols un tros.

La Indústria es sent valenta per enlluernar el món.
La soca d’aquest poble va enrobustint els brots
i el cor de Barcelona davant l’Exposició
batega i va eixamplant-se i abraça tot el món.

FLIC
La Campana de Gràcia, 25 de maig de 1929

“La nit abans de la inauguració, quan va fer-se la primera prova –no s’havia pogut donar-li el corrent abans–, el cor d’En Buhigas anava com el d’un condemnat a mort. Imagineu. Tot s’havia assajat en el laboratori, i en els brolladors experimentals. Però els grans jocs d’aigua i de llum no s’havien pogut assajar mai. I mancaven hores per inaugurar-los! Però la fi del calvari va arribar. I tot va anar bé”. L’artífex de les cascades màgiques, de les avingudes lluminoses que faran brillar la ciutat de Barcelona el 1929 durant l’Exposició Internacional, té 30 anys. Amb 28, el poeta de Montjuïc, l’enginyer-artista desconegut, rep autorització per executar la seva obra de llums i d’aigües de Montjuïc. La mateixa edat que tenia el seu pare quan va culminar el monument a Colom, construït amb motiu de la primera Exposició Universal. Pare i fill contribueixen a canviar la ciutat el 1888 i el 1929.

“–Vaig tenir una època –ens diu– que em senyalaven amb el dit com si fos un criminal. –És un boig: està ben grillat, deien altres. –Algú se’m va encarar i va arribar-me a dir: –Esteu portant Barcelona a la ruina. Sou un dilapidador. En un altra situació això no us seria permès, perquè tota la premsa se us tiraria a sobre. Aquests despilfarros són inconcebibles. Tot Barcelona us assenyalarà”, recull Mirador.

Buhigas els respon que tal vegada sí, que potser tenen raó, però no defalleix: “–Jo trobo –fa– que qualsevol té el perfecte dret d’opinar que sóc un ximple. Però mentre no m’entrebanquessin, anava fent amb més fe que mai. Cada vegada que sabia d’un nou destorb creixia la meva fe i la dels meus ajudants, uns minyons de 20 anys que no m’han abandonat mai i que fins quan es va prohibir que ningú treballés hores extraordinàries, no faltaren cap nit, si va caldre, de franc, per fer reeixir aquesta obra”.

‘Mirador’ xifra entre cinc i sis milions de pessetes el cost de tot el joc d’aigües i llums de l’Exposició. I, sumant-hi material de construcció i paviment, entre els 11 i els 12 milions, d’un total de 160 o 170 que representa tota l’Exposició

I en Buhigas persisteix demanant més quilovats, més aigua. Mirador xifra entre cinc i sis milions de pessetes el cost de tot el joc d’aigües i llums de l’Exposició. I, sumant-hi material de construcció i paviment, entre els 11 i els 12 milions, d’un total de 160 o 170 que representa tota l’Exposició.

Tot Barcelona a l’Exposició

El 19 de maig de 1929, diumenge al matí, ciutadans de peu, ben mudats i papereta verda en mà, es disposen a agafar el tramvia 61 a la plaça de Catalunya. Al carrer de Lleida prendran el funicular. Tothom cap a l’Exposició. Els tramvies porten el “complet” al davant i es mouen a un ritme lent. Molt lent. Cobradors i conductors llueixen uniformes nous, “no semblen els mateixos, desapareguts els vells vestits de vellut de tuf de nou permanent”. Els menys pacients proven de cercar un taxi, però van tan plens com els tramvies. En arribar al carrer de les Corts Catalanes, l’acordonament del passeig central i la massa d’autos als laterals impedeixen el pas. Dues munions de persones a peu desfilen cap a la plaça d’Espanya.

A la parada de metro d’Urgell, l’andana és plena. Els trens arriben curulls de gent, no en baixa ningú, tothom va al mateix lloc. “Hi havia de tot menys soldats, que cobrien la ruta exterior: dones del poble, de la classe mitja, de les classes altes, copaltes de tots els anys i de totes les modes, criatures de tots els anys i de tots els genis, homes de tots els temperaments. I tot això marxava per sota la terra a la mateixa velocitat, amb la mateixa curiositat i amb igual entusiasme”, descriu La Publicitat. El nivell de saturació de gent dificulta el moment de la sortida: “Les escales del Metro us donaven ja una visió estranya. Les baranes de la part superior eren plenes de públic dret damunt d’elles. Arribàveu a dalt i sort teníeu que formàveu part d’un exèrcit, perquè sinó us hauria estat impossible moure braç ni cama. Bé és veritat que només podíeu moure-us en un sol sentit”.

“Els terrats, les terrasses, les façanes dels hotels, els pals de les banderes de tots el Estats concorrents flotant al vent i al sol, tot era abarrotat d’un públic més que compacte conglomerat”

“’Pel carrer de Lleida i el Funicular’, havíeu llegit en el diari. Sí, sí; qualsevol anava al carrer de Lleida. Éreu a la plaça d’Espanya i el corrent us duia a mà esquerra cap a l’entrada de l’Exposició. A l’entrada donàveu la papereta verda, i ja éreu a dins”, afegeix el cronista. La plaça d’Espanya es veu repleta de gent: “Els terrats, les terrasses, les façanes dels hotels, els pals de les banderes de tots el Estats concorrents flotant al vent i al sol, tot era abarrotat d’un públic més que compacte conglomerat”. “Allà dalt havíem d’anar!”, se sent dir a algú. Al lluny, es veu el Palau Nacional. “Passarà millor pel carrer de Lleida”, responen els guàrdies. Però el carrer de Lleida està intransitable. Una hora abans de l’anunciada per a la inauguració del certamen, al recinte de l’Exposició ja hi ha més de 300.000 persones.

Tot d’una, s’escolta el soroll d’un fort motor. Després d’un breu silenci, “peus de punta i nassos aixecats”: passa la comitiva oficial. En entrar al recinte de l’Exposició, la família reial és rebuda pel dictador i president del Govern espanyol, el general Miguel Primo de Rivera, i els ministres que es troben a Barcelona, l’alcalde, el director de l’Exposició, el president de la Diputació, el capità general, el governador i el bisbe de Barcelona.

Amunt, s’ha dit. El públic intenta obrir-se pas entre automòbils, cavalls i soldats. Però la marxa afluixa. La multitud contempla com el bisbe beneeix l’Exposició. Ho fa des del porxo d’un dels Palaus, guarnit amb pintures d’escenes de treball, tapissos, seients i un altar. L’acompanyen Alfons XIII, vestit d’almirall de gran gala amb condecoracions, la seva esposa, Doña Victoria, les infantesses vestides de seda blanca, l’infant Don Jaime, d’hàbit de cavaller de Calatrava, i les autoritats.

Des del primer replà estant, un avió sobrevola el cel. Al segon replà, en passen tres més en línia recta. “Diríeu una m minúscula volant pel blau del cel”, prossegueix La Publicitat. I, després, la gran font lluminosa: “És d’un to verd amb uns vidres verdosos i glaçats –malgrat el calor regnant– col·locats drets al voltant dels estanys”. Tothom que pot seu al voltant del brollador, “o bé en uns sillonets de vímet, o bé al pedrís que forma la paret del brollador. Totes les classes socials no admeses al Palau”. Sonen les sirenes. Més avions. Música en la llunyania.

“I ara, diuen, engegaran també seixanta mil coloms. No se’n veu cap encara que la notícia que són ja lliures ha corregut de replà en replà fins la plaça d’Espanya. I en efecte: es comença de veure com un vol de mosquits que es va espesseint, espesseint. Els mosquits es tornen pardals i els pardals van arribant damunt dels caps convertits en coloms”

Després de la solemnial benedicció, la comitiva torna a pujar als autos en direcció cap al Palau Nacional, on s’ha d’oficiar la cerimònia inaugural. A les 12 tocades, és rebuda al ritme de la marxa reial interpretada per la banda municipal. Pels altaveus ressonen tres discursos del marquès de Foronda, director de l’Exposició, de l’alcalde de Barcelona, el senyor Baró de Viver, i de Primo de Rivera. La comitiva recorre els salons i les dependències del Palau. Finalment, Alfons XIII surt a la gran balconada. S’apropa al micròfon de la instal·lació radiotelefònica, es fa el silenci: “¡Queda inaugurada la Exposición Universal de Barcelona!”. De nou, toc de sirenes i les fonts s’engeguen, “i ara, diuen, engegaran també seixanta mil coloms. Seixanta mil. No se’n veu cap encara que la notícia que són ja lliures ha corregut de replà en replà fins la plaça d’Espanya. I en efecte: es comença de veure com un vol de mosquits que es va espesseint, espesseint. Els mosquits es tornen pardals i els pardals van arribant damunt dels caps convertits en coloms. Pugen a glops i una pols groga els acompanya. Passen alts i tornen; baixen, volen ran dels caps i en veure les cascades i els brolladors s’hi llancen”.

Al vespre, se celebra el banquet oficial de l’Exposició a la gran sala del palau de Belles Arts. La Vanguardia detalla la minuta de l’àpat: caviar Malossol; brou d’au concentrat amb pasta de full al parmesà; filets de llenguado “toisó d’or”; costella de vedella d’Àvila amb xampinyons frescos i patates daurades; filets de capó a l’ou amanit amb puntes d’espàrrecs; maduixes amb gelat Victòria; pastes; dolços i fruites. Se serveixen vins Morales Pareja 1861; Llano Ginete Reserva; Viña Tondonia especial 1913; Moet Brut Imperial 1917, licors i aigües minerals. Amenitza la vetllada la banda municipal interpretant Suspiros de España, d’Álvarez; La Gruta de Fingal, de Mendelssohn; Le rouet d’Omphale, de Saint-Saens; Orgia, de Turina; la sardana Juny, de Garreta, i la Rapsodia Española, d’Albéniz. “El éxito de la Exposición de Barcelona está ya descontado. Las palomas mensajeras que hemos visto esta mañana partir serán mensajeras que en otras tierras dirán que la paz reina en España y que debe reinar en España y en el mundo entero”, clou el rei.

El festeig de l’Exposició continua al port, amb els vaixells perfectament il·luminats, “como fantásticos palacios flotantes”; també, a la plaça d’Espanya, atapeïda de gent; a l’Exposició, on els ciutadans admiren els brillants i elegantíssims jocs de llum i l’esplendorosa il·luminació dels jardins de Montjuïc; a les Rambles. Aquells dies Barcelona acull 70.000 forasters.  

“Tothom hi ha restat encisat. Tothom diu que els jocs d’aigua i de llum valen tota l’Exposició. Sembla que això hauria de satisfer el seu autor, oi, l’home que ho va concebre? Doncs en Buhigas està amargat i trist. Quina diferència del que es veu amb el que hauria pogut ésser!”, narra Mirador. Tota la concepció de Buhigas és “poesia pura”. “En Buhigas volia que els seus jocs d’aigua, de llum i de cristall transportessin l’esperit dels que els presenciessin a un país de somni, a un ambient de màgia i de misteri, fent-los com protagonistes d’un conte de fades. Aquesta era la concepció d’aquest poeta que té la carrera d’enginyer”. Per aquest motiu, la nit del 19 de maig, la primera nit de l’Exposició, en Buhigas pateix una gran desil·lusió,  en veure “tot el seu grandiós poema que reclamava d’ésser envoltat d’una atmosfera pura, desfet per la prosa dels anuncis, de les pancartes, dels autòmnibus, dels bars, dels quioscos, dels pavellons, de les llums cridaneres alienes a la seva obra, que en malmetien la bellesa”. Així s’expressa Buhigas en la seva interviu amb Mirador:

“Com voleu que l’efecte màgic no es trenqui, si al bell punt del gaudi estètic us apareix un rètol ‘Quiere usted una estilográfica gratis?’, o bé un anunci del Perucci i més enllà veieu un home panxut que està despatxant cervesa?”

“–Que no ho sabeu? Ara us hi posen dos quioscos. –No us ho han dit? Ara hi faran un pavelló al mig; ho haureu de deixar córrer. –Ara hi ha concedit dues barraques més.

–Quina emoció voleu que senti ningú –us diu– davant d’aquelles cascades i brolladors? Com voleu que l’efecte màgic no es trenqui, si al bell punt del gaudi estètic us apareix un rètol “Quiere usted una estilográfica gratis?”, o bé un anunci del Perucci i més enllà veieu un home panxut que està despatxant cervesa? Tota la meva obra destruïda per la prosa… –us diu amb un aire de plany”.

Amb tot, el cert és que el jardí d’aigua lluminosa de la plaça de l’Univers, amb el seu cabal de 1.400 litres per segon i unes dimensions de 40 per 60 metres, és el brollador lluminós més important construït fins el moment. Una altra característica de la il·luminació decorativa i els jocs d’aigua de Buhigas és la seva màxima mutabilitat: “D’acord amb aquest principi, ha projectat la il·luminació del Palau Nacional amb canvi de colors de la façana pròpiament dita, i per separat també de les torres i cúpules del dit palau”, revela La Publicitat. Blau, vermell i groc, a més de la il·luminació blanca, són els colors emprats. Però també taronja, resultat de la mescla del groc i del vermell, i violeta, del vermell i el blau.

Per primer cop en il·luminació decorativa, “s’ha tractat una extensa zona a l’aire lliure com si fos un escenari teatral en el qual tots els canvis es controlen des d’un quadro de maniobra”

Cada conjunt de reflectors és alimentat pel corrent d’un mateix reactor. Per als reflectors del Palau Nacional hi ha en servei vuit reactors, quatre dels quals per als quatre colors de la façana, i els altres quatre per als de les torres i cúpules. Per a la il·luminació de la façana s’utilitzen uns reflectors especials fabricats a Barcelona per a l’Exposició i per primera vegada. Per il·luminar les cúpules i torres es destinen intensitats tres i quatre vegades superiors que les de la façana, i per tenyir la llum blanca dels focus lluminosos “s’empren cristalls colorejats en la seva massa i tallats en estretes faixes per tal d’evitar que s’esquerdin per efecte dels canvis de temperatura”. A més, entre la plaça d’Espanya i el Palau Nacional, s’hi ha instal·lat més de 600 motius decoratius de cristalls de 21 tipus diferents, dels quals 170 poden variar de coloració. Per primer cop en il·luminació decorativa, “s’ha tractat una extensa zona a l’aire lliure com si fos un escenari teatral en el qual tots els canvis es controlen des d’un quadro de maniobra”.

Per tal de preservar el misteri de la llum projectada, Buhigas treballa per evitar la visió directa dels reflectors, una qüestió especialment difícil d’aconseguir atesa l’accidentació del terreny de Montjuïc, “que amb els desnivells considerables entre les diverses places i plataformes feia molt complicat de poder evitar que des dels punts dominants es veiessin els reflectors col·locats a les zones inferiors”. Així mateix, es proposa batre el rècord de fonts lluminoses. “Que sapiguem, fins ara únicament s’han construït amb canvis d’efectes d’aigua les fonts Vedoveli de l’Exposició de París de 1925. Però entre aquelles i la gran font lluminosa de la nostra Exposició no hi ha comparació possible sota cap aspecte”, comenta La Publicitat. “Aquesta font deixa molt enrere totes les conegudes, per la seva magnitud, pel seu cabal d’aigua, per la seva intensitat lluminosa, i especialment pel repertori variadíssim dels seus efectes diferents”, explicita. La font causa una mena d’efecte hipnòtic sobre la multitud, que s’asseu embadalida en uns quants centenars de cadires i no troba el moment de visitar els palaus.

Al Palau dels Teixits, destaquen les instal·lacions dels fabricants de Terrassa i de Sabadell, especialment “la dels sabadellencs es fa admirar també per la seva modernitat graciosa: els plafons de mosaic de drap de llana són una deliciosa troballa i una realització mestrívola”

“El Palau de Comunicacions i Transports dona un gran to a l’entrada”, valora D’Ací i d’Allà. Al Palau dels Teixits, destaquen les instal·lacions dels fabricants de Terrassa i de Sabadell, especialment “la dels sabadellencs es fa admirar també per la seva modernitat graciosa: els plafons de mosaic de drap de llana són una deliciosa troballa i una realització mestrívola”. Dins del Palau de la Metal·lúrgia, s’hi troba l’estand “enginyós i tan poderosament atraient” de la Metalúrgica Roses S.A.: “Amb només claus i puntes de París, el projectista ha fet una sorprenent instal·lació”. El Palau de Projeccions compta amb una gran sala d’espectacles. També, hi ha el Palau de la Ciutat de Barcelona, on “els barcelonins quedem, així, dignament representats”, la Casa de la Premsa, el Palau del Vestit, el Palau de les Arts Industrials, el Palau d’Agricultura, el Palau de les Arts Gràfiques i el Palau d’Art Modern, el Palau de les Missions, el Palau d’Indústries Químiques. Entre els molts països que disposen de pavelló propi, destaquen per les seves aportacions el d’Alemanya, construït per Mies van der Rohe, Suècia, amb exquisits mobles, o Iugoslàvia. Després cal referenciar els petits pavellons particulars, com el dels magatzems Jorba, els pavellons de la Hispano-Suïssa i de la Companyia Asturiana de Mines, i tants altres.

L’Estadi de Montjuïc

60.000 persones assisteixen a l’estrena de l’Estadi de Montjuïc el 20 de maig. “Barcelona, nova ville lumière, sorgida de la incandescència, inaugura solemnialment el seu Estadi”, anuncia la revista humorística i esportiva Xut!. “L’aspecte de l’Estadi era realment imponent. No restava un seient per ocupar”, ressenya. Aquell dia a la tarda es disputen 90 minuts de partit de rugbi entre Espanya i Itàlia, però “el rugby no acaba d’engrescar”. També es fan curses de 100 metres, un concurs de tir de colom amb pistola de dos canons, i un partit de futbol: la Selecció Barcelona marca quatre gols als britànics del Bolton Wanderers. “A un quart de nou encara es jugava. El sol ja feia uns quants dies que s’havia post i havia començat el capvespre. Els espectadors, amb llumins encesos i encenedors, anaven seguint el partit”, narra Xut!. A dos quarts de nou, “quan el refli va assenyalar l’acabament, ja era negra nit i havia sortit la lluna”. “L’únic avantatge de plegar tan tard consistí en què poguérem veure tota la il·luminació”, apunta. Descendint de l’Estadi fins a la plaça d’Espanya, els espectadors tenen l’oportunitat de veure el Palau Nacional sumptuosament il·luminat, magnificent, i “les cascades de llums canviants i els de cinquanta colors diferents, els tubs de llum, els raigs lluminosos”.

El poble típic espanyol

El 21 de maig, a les sis de la tarda, els Reis, acompanyats del seu seguici, arriben a la porta del Poble Espanyol, a Montjuïc. Unes noies vestides a la usança de Catalunya, València i Andalusia obsequia amb poms de flors a la reina i les infantesses, mentre es disparen les salves. La comitiva desfila per la plaça Major del Poble Espanyol, amb la presència de gegants, nans, l’Orfeó Goya del Centre Aragonès, una orquestra i diverses bandes. La plaça Major és la síntesi dels edificis més significatius de totes les places ibèriques: de Sangüesa (Aragó), Burgo de Osma (Sòria), Aranda de Duero (Burgos), Alquézar (Osca), Santilla del Mar (Santander), Navalcarnero (Madrid), de la Fresneda (Terol), Jèrica (València), Montblanc (Tarragona), Vallderoures (Terol), Graus (Osca).

“El poble típic espanyol és un poble inexistent, impossible, un poble d’Enlloc, però que tanmateix es fa contemplar amb respecte, a tot estirar amb un somriure d’incredulitat”

Més tard, la comitiva continua avançant per un dels carrers que donen al barri sevillà i s’atura per entrar a l’establiment “El Patio del Farolillo”, mentre un pregoner proclama l’arribada dels monarques. Visita, també, el monestir de Sant Benet de Bages, i el carrer de Mercaders. En aquest últim indret, la Cobla Barcelona fa sonar la marxa reial i una sardana. La comitiva s’atura en diverses cases fins arribar a la Casa de la Vila, on els espera un lunch preparat per l’Hotel Ritz. Mentre això passa, se senten els cants d’unes jotes i l’Orfeó Goya interpreta part del seu repertori.

La intenció de construir una població on estiguessin representades totes les contrades de la Península era “si fa no fa una temeritat”, observa D’Ací i d’Allà. No era fàcil harmonitzar els carrerons estrets i blancs d’una vila andalusa amb “la greu arquitectura basca”. O “el Pirineu no podia pas, dins una àrea de pocs metres, entendre’s amb l’horta de Múrcia”. És en aquest sentit que “el poble típic espanyol és un poble inexistent, impossible, un poble d’Enlloc, però que tanmateix es fa contemplar amb respecte, a tot estirar amb un somriure d’incredulitat”. 

Les obres d’urbanització de l’Exposició

El 19 de juny de 1913 s’acorda celebrar a Barcelona la segona Exposició. El diumenge 7 de juliol de 1918, el Comitè organitzador convida a la ciutadania a visitar les obres d’explanació i d’urbanització. “Es pot ben dir que ahir tot Barcelona va pujar a la muntanya a escriure la festa prologal de l’Exposició que tindrà forma corpòria tantost el món estigui sossegat, tantost l’horrorosa guerra mundial acabi de trontollar la terra”, documenta La Veu de Catalunya, que presenta “la festa d’ahir” com un “esplendorós referèndum a favor de l’Exposició”. Barcelona viu una jornada festiva: “Corrues de gent a peu; els tramvies curullats i fins sobreeixint de gent per tots els costats; cotxes, tartanes, autos, de tots els indrets de la ciutat convergien al Montjuïc”. Una multitud de vianants i vehicles envaeix la muntanya, assaltada per tots els costats i accessos, “per la carretera del castell, per la Font de la Satalia, pels carrers del Poble Sec, pujant-hi pel passeig nou de Santa Madrona cap a la poètica fondalada de la Font del Gat i Parc Laribal, i principalment per l’entrada principal i del grandiós vestíbul de la Plaça d’Espanya i la incipient Avinguda Triomfal”.

A les quatre de la tarda, la gent encara recorre amunt i avall l’avinguda del Passeig Central i els jardins dels dos costats. A la plaça de les Arts toca una cobla, “i una munió de sardanistes puntejaven la nostra sempre airosa dansa nacional”, mentre a la plaça del Polvorí se celebra una festa valenciana. Al punt on culmina el Passeig Central, al cim de l’escalinata que puja a la gran esplanada superior de l’Exposició, s’hi troba la gran tribuna oficial, reservada a les autoritats, i un gran envelat. Al peu de l’escalinata, hi ha una altra llarga tribuna envelada per als invitats. Per Montjuïc passen el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch i família, el president de la Diputació, l’alcalde, regidors i diputats provincials.

“Ben poques vegades hem presenciat a Barcelona una gernació tan extraordinària, tan immensament grandiosa, tan admirablement aplegada, tan cívicament manifestada” com la de la visita a les obres de la futura Exposició

Cotxes, autos i carrosses adornades amb flors i garlandes s’estenen al llarg de dos quilòmetres de Passeig. Hi ha carrosses del Círcol del Liceu, dels magatzems “El Siglo”, de Riegos y Fuerza del Ebro, de la Societat Anònima de Materials i Obres, un cotxe de cavalls cobert de clavells vermells del Reial Automòbil Club, dels Mercats de Barcelona, capitanejada per venedores dels mercats, del Reial Polo Jockey Club, acomboiada per genets jugadors de polo i coberta d’hortènsies i un gran ornament amb l’escut de la Societat, del Círcol Eqüestre, de l’Energia Elèctrica de Catalunya, del Comitè de l’Exposició, de l’Ajuntament.

Acte seguit, comença la batalla de flors: “De la tribuna oficial es tiraven les flors de nombroses cistelles procedents de València. Des de les altres tribunes també es tiraven flors. De cotxe a cotxe i des de les carrosses, la lluita es va generalitzar durant una bona estona, oferint un bell espectacle”. A l’envelat situat darrere la tribuna, després, hi ha ball, i a dos quarts d’onze s’encén un gran castell de focs artificials. Una de les peces representa un palau de la futura Exposició.

El desembre de 1928, Primo de Rivera fa enderrocar les Quatre Columnes obra de Puig i Cadafalch, aixecades a l’espai de Montjuïc el 1919, símbol de les quatre barres catalanes

La Veu de Catalunya xifra l’assistència en 200.000 persones, i assegura que “ben poques vegades hem presenciat a Barcelona una gernació tan extraordinària, tan immensament grandiosa, tan admirablement aplegada, tan cívicament manifestada” com la de la visita a les obres de la futura Exposició. Una dècada més tard, el desembre de 1928, Primo de Rivera fa enderrocar les Quatre Columnes obra de Puig i Cadafalch, aixecades a l’espai de Montjuïc el 1919, símbol de les quatre barres catalanes.

Barcelona, 1888-Barcelona, 1929

“D’ací en endavant podrem parlar de generació del 88 i de generació del 29. És ben clar que en aquest espai de temps ha estat possible el canvi social que tanta puixança ha dat i l’obra de construcció del qual és un dels moviments més substanciosos i admirables del món. En aquest espai de temps, hem fet un poble. L’hem fet”, reflexiona Francesc Madrid des de les pàgines de L’esquella de la Torratxa. Per Madrid, l’Exposició del 88 representa l’exaltament de la Barcelona-Ciutat, mentre la del 29 emprèn el camí de la Catalunya-Ciutat.

“Farém constar que quasi totas las poesías que desde l’arch de triomf oficial se llensaren al pas de la comitiva real estavan redactadas en catalá y s’ dirigian ab tant ó més calor á la Arxiduquesa de Austria que á la Reyna Regent de Espanya”

Diumenge 19 de maig de 1888, tres hores abans de la inauguració del primer certamen, el gran saló del Palau de Belles Arts es comença a omplir. 800 cadires a un costat i l’altre destinades a les principals corporacions de Barcelona, diputats i senadors, caps i oficials de les esquadres, i enfront d’aquests altres cadires destinades als representants de les nacions participants a l’Exposició. La resta de la sala té 58 fileres de 48 cadires cada una, en total 2.784 seients, precisa El Diluvio. A les tres i mitja, arriba la comitiva oficial, sona la marxa reial. El Rei s’asseu a la butaca presidencial. A la seva esquerra, l’acompanyen la Reina Regent, vestida de ras negre amb adorns d’or, i als seus peus jeuen la princesa d’Astúries i la infantessa María Teresa, abillades de blanc i amb barret a joc amb flors.

Lo Catalanista dedica un article a l’arribada de la Reina Regent a Barcelona amb motiu de la inauguració de l’Exposició: “Com era de esperar, en la comptal ciutat se li fen una rebuda molt satisfactoria, no tan per lo entussiasta com per lo respectuosa y seria, digna dels nobles sentiments del nostre poble”. “Farém constar que quasi totas las poesías que desde l’arch de triomf oficial se llensaren al pas de la comitiva real estavan redactadas en catalá y s’ dirigian ab tant ó més calor á la Arxiduquesa de Austria que á la Reyna Regent de Espanya”, assenyala el setmanari. El mateix dia, a les 10 del vespre, les Societats corals es congreguen a la plaça de Sant Jaume per oferir a la Reina un repertori de cançons de la terra: “Produhí un inmens esclat d’entusiasme la inspirada composició Los Nets dels Almogávers. Aquesta audició li ha plascut tant á la Reyna, que desitjaría ‘s repetís. Pera cumplir tal desitj, la Diputació prepara gran festival en las montanyas de Montserrat, ahont las nostras cansons han de ferhi un efecte inexplicable”, anticipa L’Arch de Sant Martí.

Quina Barcelona preferiu?, pregunta D’Ací i d’Allà en una enquesta a persones que han viscut la Barcelona de finals del XIX. La Barcelona del 88 o la d’ara?

“–La Barcelona d’ara? No m’agrada gens. Però gens, enteneu? Abans tothom es coneixia. Ara no coneixeu ningú. Fa un grapat de temps que visc a la mateixa casa i encara no sé qui són els meus veïns”

POMPEU FABRA: –Prefereixo la Barcelona d’ara. Oh, sí! Decididament. No ho veieu? Barcelona perd el seu provincianisme. No és agradable això?

N’hi ha que prefereixen la Barcelona d’abans, la del 88. És a dir, creuen que la prefereixen. En realitat les seves preferències van cap a la Barcelona de la seva joventut. Si ara fossin joves preferirien la d’ara. Per la meva banda, com que sempre m’he divertit prou, trobo que la Barcelona actual fa molt goig.

JOSEP M. ROCA: –La Barcelona d’ara? No m’agrada gens. Però gens, enteneu? Abans tothom es coneixia. Ara no coneixeu ningú. Fa un grapat de temps que visc a la mateixa casa i encara no sé qui són els meus veïns.

PERE COROMINES: –Sóc partidari de la Barcelona actual. Entre una capital de província, per bella que sigui, i una metròpoli, les preferències no ofereixen dubte. Els costums també prefereixo els d’ara. El que ho reflexioni hi veurà que com més anem més valem.

“–Llavors Barcelona era una capital de província, una mena de Girona. Ara la cosa és ben diferent. Però abans hi havia un entusiasme immens, una unió total. Ara és més bonica. Llavors, però, presentava un conjunt”

SANTIAGO RUSSINYOL: –Em poseu en un compromís. Us asseguro que totes dues Barcelones m’agraden prou. Són tan distintes! De tota manera, potser prefereixo més la d’ara. L’art actualment, és més estimat. Quant els costums, la moral… No ho sé. Ja no hi sóc.

PUIG I CADAFALCH: –La Barcelona del 88 no la puc repudiar, naturalment. És els 20 anys, el festeig, l’edat de les il·lusions… Però us diré una cosa: l’època actual és de les coses més importants. I, com és natural, Barcelona participa d’aquesta importància. Actualment Barcelona, junt amb algunes grans incomoditats reuneix comoditats de tota mena que l’any 88 haurien semblat un somni. En resum: tot i que estimo aquella Barcelona m’inclino per la d’ara.

APEL·LES MESTRES, envoltat de les seves hortènsies: –Sí, ara val més Barcelona; però és tan perillosa! Quan jo recordo que tot això d’ací al voltant eren camps! Abans la poesia camperola la teníem a quatre passes. Ara el que tenim és la vida a l’encant! És clar que la Barcelona d’ara és molt bonica. Però ja no és possible de fer versos pels carrers. De pertot arreu surten automòbils.

VÍCTOR CATALÀ (CATERINA ALBERT): –Llavors Barcelona era una capital de província, una mena de Girona. Ara la cosa és ben diferent. Però abans hi havia un entusiasme immens, una unió total. Ara és més bonica. Llavors, però, presentava un conjunt.

L’engendrament d’aquest nou caràcter “no li ve solament de la creixença física i de l’augment de riquesa. Li pervè també del desvetllament de la seva personalitat com a cap i casal de Catalunya”

Barcelona ha canviat significativament en el viatge de les quatre dècades que van de 1888 a 1929. En l’ordre material, destaca l’edificació de l’Eixample, el creixement de la ciutat. El centre de Barcelona ja no és al Pla de la Boqueria o el Pla de les Comèdies, sinó al Passeig de Gràcia i, gairebé, a una Diagonal que amb la seva prolongació ja arriba al terme d’Esplugues. “Les botigues de mobles i d’articles de modes han deixat els carrers estrets de l’interior i s’han desplegat com un ventall a l’entorn de la Plaça Catalunya”, comenta Carles Soldevila a D’Ací i d’Allà. “La Barcelona antiga ha estat violentament mutilada per la Reforma”, postil·la. En l’ordre espiritual, segons Soldevila, la Barcelona de 1888 era “una ciutat provincial”. La Barcelona de 1929 és “una petita metròpoli”, i l’engendrament d’aquest nou caràcter “no li ve solament de la creixença física i de l’augment de riquesa. Li pervè també del desvetllament de la seva personalitat com a cap i casal de Catalunya”.

La ciutat s’ha anat transformant a través del temps. Ja l’any 29, en el Palau de la Ciutat de Barcelona, dins de l’Exposició de Montjuïc, un dibuix utòpic imaginava com seria la desembocadura del Llobregat l’any 2000: “Un doble pont, apuntalat en gratacels i un seguit de vies esbarjoses en tots dos sentits”. Davant de tals suggestions, advertia Soldevila, “he sentit uns forasters que s’arronsaven d’espatlles i rondinaven:

–Fantasías! –amb un deix irònic”.

És necessari, indispensable, deia, “que els barcelonins creguem en la possibilitat d’aquestes grandeses, i que treballem a fi d’assolir-les… àdhuc si algú pogués demostrar-nos que són quimeres inassolibles”.