De Joan Pujol Garcia (Barcelona, 1912 – Caracas, 1988), àlies Garbo, el català que va actuar com a doble agent britànic-alemany durant la Segona Guerra Mundial a favor dels aliats, se’n destaca la capacitat actoral. Tot i així, només havia fet teatre de petit una sola vegada, estiuejant a Olot, d’on era l’avi patern. En tot cas, va dominar com ningú l’equilibri entre seny i rauxa per engalipar els serveis d’intel·ligència militar de l’Abwehr, a les ordres d’Adolf Hitler, i aconseguir, de manera absolutament insòlita, tres grans fites. La primera, i evidentment la més rellevant i que ha passat als annals de la història universal, enganyar amb un cent per cent d’efectivitat el Führer sobre el punt exacte del desembarcament de Normandia del 6 de juny de 1944. En segon lloc, ser condecorat tant per l’Imperi britànic com pel règim nazi, un cas únic en la història que ja ho diu tot, de tot plegat. I, finalment, que cap de les seves víctimes nazis arribés a saber mai de quina manera els havia fet fer el ridícul.

De la gesta i el guió que van fer canviar la història de l’Europa occidental en sabem el nom del protagonista, i la cronologia i anècdotes dels esdeveniments. Però com pensava i se sentia Garbo des d’una perspectiva ideològica, moral, ètica i identitària? En els àudios inèdits als quals ha accedit LA MIRA d’una entrevista que li va fer el 1984 el periodista Xavier Vinader i que han donat lloc al pòdcast Debriefing Garbo de Catalunya Ràdio, Garbo parla clar i català. Bé, català, català... no. L’entrevista és enregistrada en castellà perquè les transcriptores de les cintes per als reportatges que Vinader preparava per a l’antiga revista Interviú són a Madrid. Garbo arrenca en català de manera natural, però es veu obligat a canviar per aquest motiu. Fins i tot en fa broma: “Ah, ja veig que el meu català no deu ser gaire bo”. I riu.

“El meu pare creia que Alfons XIII ho havia fet molt malament, quan mantenia la dictadura de Primo Rivera i no havia sabut donar mai les gràcies als sectors catalans que li havien donat suport i, en canvi, s’havia dedicat a reprimir amb rigidesa el catalanisme”

Joan Pujol Garcia, Garbo, se’ns dibuixa com un fervent partidari de la pau i del respecte, i com un practicant d’aquella màxima que diu que la llibertat d’un s’acaba allà on comença la de l’altre. Quan hom repassa la visió del món de Pujol i la seva posició ideològica, en pot treure una conclusió clara. Parlem d’un català d’ordre i al·lèrgic al totalitarisme, d’un defensor radical de la llibertat individual inscrita en la solidaritat col·lectiva. Català en el sentit més identitari i cultural del terme. D’ordre en el sentit civil i social. Parlar d’una persona d’ordre sovint s’associa amb lleugeresa a posicions conservadores, però Garbo és el paradigma de la persona que trenca amb aquest esquema rígid.

I és que Joan Pujol es reconeix un admirador de la doctrina anarquista si realment fos pura i ben aplicada, però que reconeix utòpica. I no s’està de dir que a l’hora de la veritat, paradoxalment, hauria de ser molt similar al cristianisme, si realment també es basés en fonaments i principis honestos a l’hora de dur-lo a la pràctica, cosa que al llarg de la història també ha presentat molts aires d’utopia. Era Garbo, per tant, un anarcocristià? Potser, de manera més o menys explícita, o més o menys conscient. És molt diferent voler creure en alguna cosa que acabar creient-hi. El que sí que es declara és un demòcrata amb totes les lletres.

La influència determinant del pare

El pare de Garbo, Joan Pujol Pena, era un empresari de tintures que simpatitzava amb el liberalisme, tant en l’àmbit econòmic com individual, i que va ser el gran referent del futur espia que venceria Hitler. Fer el que es pugui, però sense perjudicar un tercer. Aquest era el principi inspirador que de ben jovenet Garbo va aprendre del seu pare. “Al meu pare no li agradava l’intervencionisme de l’Estat en l’economia ni en la vida de l’individu, independentment que fos de dretes o d’esquerres. No ho acceptava. Jo pensava com ell, però potser no tenia una idea tan estricta com la seva. Jo em conformava a fer el bé al país.”

En la majoria de referències que es fan de Garbo als expedients dels serveis secrets britànics hi apareix com a “Catalan”, a seques

La configuració ideològica de Pujol es congria durant la dictadura de Primo de Rivera, que li marca l’adolescència, i la Guerra Civil, que li deixa empremta durant la joventut. Un progenitor i dos conflictes absolutament crucials per entendre la seva implicació en la Segona Guerra Mundial. “El meu pare creia que Alfons XIII ho havia fet molt malament, quan mantenia la dictadura de Primo Rivera i no havia sabut donar mai les gràcies als sectors catalans que li havien donat suport i, en canvi, s’havia dedicat a reprimir amb rigidesa el catalanisme. «La Santa Espina» estava prohibida; d’«Els segadors» ja ni en parlem, pitjor encara! Hi havia molta repressió i, naturalment, el meu pare, com tants catalans, això no ho acceptava i considerava que la monarquia havia patinat deixant que la dictadura anés fent massa temps. El meu pare no estava ni a favor ni en contra de la monarquia, ni tampoc després es va manifestar ni a favor ni en contra de la república. El meu pare no era antirepublicà. No criticava el sistema, però sí els polítics. Deia que hi havia un excés de polítics i manca de patriotisme”, explica Pujol en els àudios inèdits de l’entrevista de Vinader.

Garbo sempre va ser refractari a cap militància, perquè li semblava que era un sistema per viure de la política; en canvi, des de fora podia observar la situació des d’una òptica racional en comptes d’un fanatisme de part. Partidari, doncs, de l’acció individual, a fe de Déu que s’ho va prendre al peu de la lletra, i la lletra també va ser la seva principal arma de lluita contra el nazisme.

Ser català i fer-se el català

Garbo no era un separatista o, si més no, un independentista conscient en el context de l’època que li va tocar viure, com tants milers de catalans que potser veien la plena sobirania com una quimera, però vivien amb dolor l’agressió a la identitat cultural i lingüística pròpies de la nació. La consciència cultural catalana a casa de la família Pujol era molt ferma. Fins i tot Garbo remarca als enregistraments que la seva mare, nascuda a Andalusia, sempre els va parlar en català i ballava sardanes. De jove, Garbo —que no dubta a fer-se una foto amb barretina— es movia en ambients excursionistes cristians i, quan clou l’entrevista que el 1984 va fer-li Josep Maria Espinàs al programa Identitats de Televisió de Catalunya, demana que li posi la versió de “Pel teu amor (Rosó)” interpretada per un ídol de joventut, Emili Vendrell, per molt que fes quaranta anys que vivia a Veneçuela.

El segon fill del seu segon matrimoni, Carlos Pujol Álvarez, assegura que el seu pare mai va deixar de parlar en català sempre que en tenia oportunitat i que, fins i tot a la recepció que li va fer Jordi Pujol al Palau de la Generalitat el mateix 1984, el president va quedar astorat que el parlés com el parlava després d’estar gairebé mig segle fora del país. Garbo va voler tornar a Catalunya als anys seixanta, però un negoci fallit a Veneçuela, on havia obert un petit hotel a la costa caribenya, al poble de Choroní, que va anomenar Maricel, va boicotejar-ne el retorn a casa. Ja als anys vuitanta, s’ho torna a plantejar, però Garbo, tot i haver vençut el nazisme, era conscient que l’extrema dreta seguia sent un risc personal per a ell, especialment després que el 1984 es descobrís que era viu, i per molt que els seus contactes nazis ja fossin morts.

El president del Comitè dels XX al primer ministre, Winston Churchill: “Garbo és un català tan hostil al feixisme com al comunisme...”

En la majoria de referències que es fan de Garbo als expedients dels serveis secrets britànics hi apareix com a “Catalan”, a seques. No costa gaire arribar a la conclusió que si hom apareix com a català és remarcant-ho per voluntat pròpia, si tenim en compte que som en plena dictadura franquista i que, als ulls estrangers, sovint el matís de ser català passa del tot desapercebut, ja que s’engloba qualsevol ciutadà del Principat com a espanyol. Hi apareix com a “Catalan” des del moment que la primera dada que reflecteix l’MI5 —quan encara no té clar que l’home a qui anomenen provisionalment amb l’àlies de James Bovril és Joan Pujol Garcia— en el seu informe de 27 de març de 1942 és: “Bovril is a Catalan”. És a dir, “Bovril és un català”. Només un mes després, el 27 d’abril, l’MI5 ja decideix que aquell català passarà a dir-se Garbo a partir d’aquell moment, un cop han quedat de pedra veient la capacitat interpretativa de Pujol per fer i desfer contra uns nazis absolutament captivats.

Per captivar-los, ja no es tractava tan sols de presentar-se com a català davant dels serveis secrets britànics, sinó de jugar la carta de la seva catalanitat i jugar per enèsima vegada amb els sicaris de Hitler quan assegura, en el seu dia a dia a Londres, “haver procurat evitar tot contacte amb la comunitat espanyola i els espanyols establerts aquí, i tot això en interès de la nostra tasca. El meu caràcter català no s’adapta a l’amistat despreocupada i encara menys quan es refereix als espanyols, que parlen sense parar i et poden comprometre per no res”.

“Soc un individu 100% humanitari, que detesta tot allò que és força, autoritat, privació de drets. Un home que se sent sens dubte acoblat a la comunitat, desitjant el benestar de tots”

I és que, com que Garbo sempre ha explicat als alemanys que a Londres, de cara al carrer, es fa passar per un republicà roig fugit de la Guerra Civil espanyola, aquesta era la manera de garantir a Berlín que no havia de patir gens ni mica. No fos cas que l’ambaixada de Franco a Londres el descobrís i fos perseguit fins a enviar-lo a Madrid per passar comptes, i posar així en perill l’espionatge que practicava “a favor” de Hitler. I embolica que fa fort, fent servir la coartada catalana.

Així mateix, Sir John Masterman, president del Comitè dels XX, o Double Cross System —integrat per vint membres de diversos estaments militars i governamentals que consensuava l’estratègia de distracció de l’enemic—, informa el 12 de juliol de 1943 directament el primer ministre, Winston Churchill, sobre les activitats d’un dels seus agents més transcendents, que no és altre que Garbo. I diu així: “Garbo és un català tan hostil al feixisme com al comunisme”. I vet aquí que aquesta frase resumeix l’al·lèrgia de Garbo a tota mena d’autoritarisme, sigui de dretes o d’esquerres.

Quan Joan Pujol s’ha establert a Madrid amb la seva primera esposa, Araceli González, després de la Guerra Civil, veu com el 1939 esclata la Segona Guerra Mundial, i el 1940 qui esclata és ell. “Per la ràdio portuguesa o la britànica sentia els desastres que feien els nazis contra els patriotes belgues o holandesos, o el que havia passat a Polònia. Això em va anar provocant un estat d’ànim en descomposició, desagradable, sobre tot el que estava passant a Europa. Per primera vegada vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Soc un individu 100% humanitari. Un home que detesta tot allò que és força, autoritat, privació de drets. Un home que se sent, sens dubte, acoblat a la comunitat, desitjant el benestar de tots. Si puc fer el bé, el faig. En les dictadures, tant de dretes com d’esquerres, no hi crec. No hi he cregut mai ni hi crec. No tinc remei.”

El 1984, al palau de Buckingham, Garbo respon al duc d’Edimburg que va ajudar els britànics perquè les seves conviccions humanitàries “m’impedien tancar els ulls al patiment provocat per un psicòpata com Hitler envoltat de sicaris”

Quan, finalment, es va integrar a l’MI5, entre 1942 i 1945, els anys a Londres el van marcar tant com les dues dictadures que va patir a l’Estat espanyol. “Jo he viscut en una democràcia, en la qual em vaig sentir lliure per primera vegada, com era la britànica, perquè jo, tot i ser estranger, estant a Anglaterra cada vegada que requeria un guàrdia, se’m quadrava i es posava a la meva disposició. Això és una mostra d’una nació que respecta l’individu. Aquesta és la democràcia que a mi m’encanta”, apunta.

Quan, el juny de 1984, Garbo va al palau de Buckingham de Londres per tal que li sigui imposada, en una cerimònia privada, la medalla de Membre de l’Imperi Britànic —que se li havia concedit el 1945, però mai s’havia anunciat ni imposat per preservar-ne la identitat quan encara no havia finalitzat la Segona Guerra Mundial—, torna a ser molt transparent. En ser preguntat pel duc d’Edimburg sobre els motius pels quals un estranger com ell s’havia esforçat tant per ajudar el bàndol aliat durant la Segona Guerra Mundial, Pujol respon que les seves conviccions humanitàries li impedien “tancar els ulls al patiment provocat per un psicòpata com Hitler envoltat de sicaris”.

No es pot pas dir que no fos coherent i seguís fil per randa el seu capteniment. No va dubtar a lluitar com a Garbo contra el totalitarisme nazi, com no va dubtar a oferir-se a lluitar, ja després, amb el sobrenom de l’Immortal contra el totalitarisme de l’URSS de Stalin. L’operació es va avortar, però aquesta ja seria una altra història. Després de vèncer Hitler, Garbo només tenia al cap viure en una democràcia, que, segons el primer ministre Winston Churchill, “és el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home. A excepció de tots els altres”.