Juny de 1917. Hi ha un buit espiritual i ideològic dins de la Unió Catalanista (UC). L’independentisme incipient, aleshores amb el nom de separatisme, no té cap estratègia per tirar endavant el seu projecte nacional. Està orfe. El seu president durant tretze anys, Domènec Martí i Julià, ha mort un any després de dimitir el seu càrrec i de fracassar en la consecució d’una fórmula catalanista i alhora progressista. Entre el batibull d’-ismes de l’època —regionalisme, federalisme, republicanisme, confederalisme—, un dels deixebles de Martí i Julià apareix en escena per dotar el nacionalisme català més radical d’un full de ruta concret.

“Daniel Cardona és el primer que dibuixa una estratègia política per a l’independentisme”

“Daniel Cardona és el primer que, d’alguna manera, dibuixa una estratègia política per a l’independentisme”, assegura Fermí Rubiralta i Casas, historiador especialitzat en la història del sobiranisme i escriptor de la biografia de Cardona (Barcelona, 20 d’agost de 1890 – Sant Just Desvern, 7 de març de 1943; la Fundació Reeixida commemora l’Any Cardona, vuitanta anys de la seva mort). El polític català, conegut també amb el pseudònim de Vibrant, forma part d’UC des de 1905. Aquest grup polític i cultural transversal, fundat el 1891 i responsable de les Bases de Manresa, ha anat adquirint, amb el pas dels anys, un nacionalisme cada cop més ferm i contundent des que al tombant del segle s’esquerda i se separa entre radicals i pragmàtics. El 1901 els sectors conservadors i possibilistes que en marxen, per l’oposició a participar en les eleccions de la facció radical, encapçalada per Àngel Guimerà, creen la Lliga Regionalista.

Amb l’arribada de Domènec Martí i Julià a la presidència d’UC el 1903, el grup intensifica el rebuig al pactisme i a la participació en la política espanyola. La Lliga de Prat de la Riba és vista com un partit traïdor i oportunista que ofereix els drets de la nació catalana com a moneda d’intercanvi amb l’estat que els oprimeix: una Espanya corrupta, marcada encara pel caciquisme de la Restauració borbònica. La UC es distancia del catalanisme conservador, del “peix al cove”, i cerca el seu propi espai obrint-se a sectors més progressistes.

L’organització acull tota una generació dels anomenats saltataulells i pixatinters, el malnom de dependents de comerços i treballadors d’oficines, respectivament, que provenen de la immigració interna catalana cap a la Ciutat Comtal. Una fornada jove, una mena d’aristocràcia obrera, que abraça el nacionalisme radical i contrari a la política institucional. Un feu molt important de tota aquesta gent és el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), on s’agrupen, en un context en què el nacionalisme català ferm és fortament reprimit.

Daniel Cardona té tan sols quinze anys quan entra en contacte amb la Unió Catalanista. Ell és dependent d’una merceria al carrer Ferran de Barcelona, ciutat on ha nascut, malgrat tenir fortes arrels familiars a Sant Just Desvern, on el seu avi és amo de Can Cardona. És durant el mateix any que Cardona comença a sovintejar la UC, el 1905, quan tenen lloc els Fets del ¡Cu-Cut!, durant els quals el jove, ja activista, llença serradures als militars que tornen de l’assalt.

Neix un nacionalisme d’arrel antiimperialista que creu en la lluita, per sobre del joc polític, per fer prevaler els drets de la nació catalana

Sota la batuta del doctor Martí i Julià, que rebutja la participació política i encara no és nítidament independentista, creixen un grup de joves que es van radicalitzant sota la seva influència, dels quals Daniel Cardona esdevindrà el líder més endavant. Desenvolupen un nacionalisme anomenat “intransigent”, és a dir, contrari a la transigència política de la Lliga i als pactes amb el Govern central. Un nacionalisme d’arrel antiimperialista que creu en la lluita, per sobre del joc polític, per fer prevaler els drets de la nació catalana.

Cardona, a partir de 1910, s’inicia en l’escriptura en el setmanari radical Renaixement, hereu de la publicació catalanista La Tralla, clausurada per les autoritats espanyoles el 1907. Això li farà guanyar el sobrenom de Vibrant. “Durant els anys propers, utilitza la premsa escrita com a mobilitzadora i, pel seu carisma, es converteix en el líder de tots aquests joves i grups nacionalistes que van sortint. Organitzen de cara a la galeria esdeveniments de tipus cultural, ballades de sardanes, aplecs... I altres coses més clandestines”, explica Rubiralta.

L’inici de l’estratègia del separatisme combatiu

I tornem al 1917. Els joves aixoplugats sota la UC liderada per Martí i Julià, radicalitzats en la defensa d’un separatisme “intransigent” i “apolític” però sense un full de ruta, queden desemparats quan aquest mor. El projecte del doctor de convertir la UC en un partit polític fracassa. Sense cap lideratge ferm, i enmig del context bèl·lic i imperialista de guerra entre nacions, Daniel Cardona aprofita aquest buit polític. Vibrant fa un pas endavant per bastir una estratègia per al nacionalisme radical català i dotar-lo d’un espai polític definit, i hi arrossega tots els joves lleials que el segueixen pel seu carisma.

“Paral·lelament a la Gran Guerra i a l’absència de lideratge, hi ha hagut l’Aixecament de Pasqua a Irlanda el 1916. Cardona s’hi veu reflectit per donar una estratègia política a aquest separatisme que està creixent”

“Fins a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, l’independentisme no tenia una ideologia clara per diverses raons. A banda que eren poca gent, és evident que amb tota la repressió a què estaven sotmesos tenien molt poc temps per crear un corpus ideològic”, afirma Rubiralta. “Paral·lelament a la Gran Guerra i a l’absència de lideratge, hi ha hagut l’Aixecament de Pasqua a Irlanda el 1916. Cardona s’hi veu reflectit per donar una estratègia política a aquest separatisme que està creixent.”

L’estratègia a la irlandesa implica un projecte en el qual conviuen un braç polític i un de militar

L’independentisme embrionari opta pel nacionalisme insurreccional i la via armada, en un moment en què el concepte de la guerra d’alliberament per a les nacions oprimides agafa rellevància enmig de l’enfrontament entre potències europees. En comptes d’emmirallar-se en els processos descolonitzadors de Cuba i Filipines, Cardona es fixa en el republicanisme irlandès, molt més proper, i en el seu mètode insurreccional.

L’estratègia a la irlandesa, gràcies a la qual Cardona també adoptarà el sobrenom de l’Irlandès, implica un projecte en el qual conviuen un braç polític i un de militar, segons apunta Rubiralta. Pel separatisme, la via armada dels republicans irlandesos casa perfectament amb l’oposició a participar en la política espanyola clientelista per part dels nacionalistes catalans intransigents i contraris al pactisme de la Lliga. De fet, durant la crisi espanyola de 1917, queden palesos els límits del regionalisme conservador, sempre decidits a avantposar la qüestió de classe a les reivindicacions nacionals.

La gènesi dels partits independentistes

El febrer de 1919, Cardona i l’ex tinent coronel Francesc Macià funden la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), la primera organització política de l’independentisme català i embrió d’Estat Català. Macià, des dels Fets del ¡Cu-Cut!, havia pres prou consciència catalanista per renunciar a l’exèrcit. El seu nacionalisme s’havia anat radicalitzant amb els anys durant els quals havia estat diputat. L’FDN neix per aplegar tot el catalanisme anomenat intransigent oposat a la Lliga, en un context marcat per la violència al carrer i l’assassinat de dos joves catalanistes (un dels quals, membre de l’escamot format per Cardona) a mans de la Liga Patriótica Española, contrària a les aspiracions nacionalistes del Principat.

“Cardona és el líder natural dels joves independentistes, l’activista a l’ombra, mentre que Macià és la cara visible per la part política; té molta capacitat per a les masses i per ser un polític, entre cometes, convencional”

“Cardona és el líder natural dels joves independentistes, l’activista a l’ombra, mentre que Macià és la cara visible per la part política; té molta capacitat per a les masses i per ser un polític, entre cometes, convencional”, subratlla Rubiralta. La tradició antiinstitucional en què s’inspira Cardona, que després de tants anys sota la influència de Martí i Julià odia la paraula política, es veu complementada per la figura més institucional i cívicament mobilitzadora de Macià. A l’altra cara de la moneda, l’Irlandès, responsable dels grups d’acció i del braç militar de l’entitat, creu que la via armada és l’única eina que pot menar a la independència.

Aquest dualisme politicomilitar d’inspiració irlandesa, aparentment complementari, planta la llavor de les discrepàncies que més endavant afloraran entre Cardona i Macià en diversos àmbits. Vibrant dona prioritat a la lluita armada i a la creació d’escamots nacionalistes, mentre que el futur president opta per la participació electoral i la inclusió de republicans federalistes en les seves files. Mentre que Cardona aspira a una unió interclassista de tot el separatisme anomenat intransigent, Macià postula un acostament a tesis més obreristes. Quan l’FDN decideix finalment decantar-se per les tesis de Macià i presentar-se a les eleccions municipals de 1920, fracassa estrepitosament.

Esperonats per l’èxit dels republicans irlandesos després de la guerra contra el Regne Unit, sumant-hi el fracàs electoral de l’FDN, els plantejaments de Cardona guanyen força i la via paramilitar es consolida, també per a Macià. El 1922 tots dos creen Estat Català, la continuació lògica de l’FDN. “El gran moment de glòria del partit és sota la dictadura de Primo de Rivera”, recalca Rubiralta. “Per què? Doncs perquè aquest nacionalisme separatista està molt ben acostumat a moments de tancament i de persecució total a la seva opció política. Li costa molt poc, a Daniel Cardona, transformar l’estructura d’Estat Català dintre de la clandestinitat.”

“Dos galls dins del mateix galliner no acostumen a funcionar. Cardona comença a criticar la manca de moviments de Macià, i aquest pensa que Cardona és massa eixelebrat”

Els escamots paramilitars agafen importància sota el lideratge de Cardona, detingut i després exiliat a Perpinyà, i preparen diverses accions, com ara l’atac als magatzems El Siglo, propietat d’un conegut anticatalanista. La calma dins d’Estat Català, però, dura ben poc. “Dos galls dins del mateix galliner no acostumen a funcionar. Això és el que passa a Estat Català. Cardona comença a criticar la manca de moviments de Macià, i aquest pensa que Cardona és massa eixelebrat i indisciplinat.” En aquest context, l’Irlandès crea Bandera Negra, una organització armada i secreta dins d’Estat Català, mitjançant la qual intentaran atemptar sense èxit contra Alfons XIII en l’anomenat Complot del Garraf. L’atac frustrat, en el qual detenen el cercle més proper de Cardona, debilita la seva posició dins del partit. Dintre de l’organització, a més, existeixen diverses sensibilitats pel que fa a l’eix nacional.

El naixement de l’unilateralisme

“La base fonamental de l’anomenat separatisme —terme que empraven a l’època per esmunyir-se de la repressió— és d’arrel totalment federalitzant”, explica Rubiralta. “Buscaven el trencament, la separació, proclamar que Catalunya és una nació i l’únic subjecte de sobirania per, després, decidir què fer-ne.” Molts dels militants separatistes optaven pel federalisme o el confederalisme amb la resta de pobles ibèrics, arribat el moment del reconeixement de la nació catalana. O simplement per l’autonomisme, com va passar el 1931.

“Cardona es pot considerar el primer independentista, perquè estava convençut que era impossible un encaix de Catalunya amb qualsevol projecte polític espanyol”

“Cardona, en aquest punt, es pot considerar el primer independentista, perquè ell estava convençut que un cop proclamada la sobirania catalana era impossible un encaix de Catalunya amb qualsevol projecte polític espanyol. És el primer a adonar-se que qualsevol alternativa que no sigui la independència no pot funcionar.” Tot plegat porta Cardona a trencar amb Macià i a marxar d’Estat Català.

“Després del fracàs dels Fets de Prats de Molló, la infraestructura dels quals l’havia preparat en gran mesura Cardona, i del judici de París de l’any 27, Macià arrodoneix el seu mite de l’Avi, l’alliberador de Catalunya. D’aquesta manera, quan arriba la crisi de la dictadura, ell és el pal de paller de l’oposició a Primo de Rivera”, relata Rubiralta. Macià, quan l’autocràcia militar s’esfondra, arriba a un acord amb la resta de l’oposició republicana, l’agost de 1930, en l’anomenat Pacte de Sant Sebastià.

“En Cardona, ja en aquests moments, fins i tot abans que Macià es tiri enrere després de proclamar la República Catalana i alguns sectors d’Estat Català el titllin de traïdor, ja el critica: per ser massa tou, per pactar amb les forces de l’Estat i per acceptar la via autonomista. Cardona és el primer antimacianista. Per ell, nacionalista ferm, dels purs ideals, de la no-transigència, el que està fent Macià és un pecat, pactant amb l’oposició. Encara que sigui republicana, pensa, al capdavall és espanyola.”

“Nosaltres Sols! neix com a alternativa als pactes de Macià amb els republicans espanyols”

“Un mes després del Pacte de Sant Sebastià, el setembre de 1930, sota la «dictablanda» de Berenguer, comença a preparar el que uns mesos més tard es convertirà en Nosaltres Sols!, que és la traducció literal de Sinn Féin. La pretensió de Cardona és aquesta, fundar el Sinn Féin català”, remarca en Fermí. “El partit neix com a alternativa als pactes de Macià amb els republicans espanyols.”

Nosaltres Sols! és la persistència de l’estratègia irlandesa que havia enlluernat Cardona anys enrere, arran de l’Alçament de Pasqua. El trèvol de quatre fulles que planta al Principat per la independència. Una organització política i paramilitar, amb una milícia armada, que lluita per l’alliberament nacional. “Per Cardona era impensable una estratègia que anés de la llei a la llei. En aquella època gairebé tots els polítics del món eren insurreccionals, i el cop d’estat estava a l’ordre del dia, tant a la dreta com a l’esquerra”, apunta Rubiralta.

“Cardona, a més, no és només irlandès a l’hora de plantejar l’estratègia, sinó també a l’hora d’observar políticament el món de les idees. Els irlandesos, durant la Gran Guerra, van tenir relació amb els alemanys, perquè hi ha un principi militar que diu: «L’enemic del meu enemic és amic». El Cardona, si hagués hagut de pactar amb el dimoni per aconseguir la independència de Catalunya, ho hauria fet. No és amant del dimoni, però té clar el seu objectiu.”

En aquest mateix sentit, Vibrant fomenta l’interclassisme dins de l’organització. Cardona és partidari de la Unió Sagrada, és a dir, de l’aliança de tots els fronts d’alliberament nacional en contra de la força ocupant, tal com van fer diferents estats durant la Primera Guerra Mundial i la Segona. “També s’inspira en el republicanisme irlandès pel que fa al sacrifici de sang. Com acaba l’Aixecament de Pasqua? N’afusellen gairebé tots els responsables. Els morts i els empresonats, el sacrifici de sang, és el que fa saltar l’espurna perquè el moviment antibritànic aconsegueixi fer cedir el principal imperi del món. Això és Cardona total”, ressalta en Fermí.

Fer obrir els ulls: amb Espanya no hi ha res a fer

“Cardona és l’únic catalanista que s’oposa a l’Estatut de Núria i demana votar-hi en contra, perquè creu que és una concessió insuficient de l’Estat espanyol”

Nosaltres Sols! és la síntesi de tot el separatisme ferm de què l’Irlandès s’havia impregnat des de la seva entrada a la Unió Catalanista. La intransigència, el rebuig als pactes i a l’autonomisme, es manté intacta. També amb Macià i la recentment fundada Esquerra Republicana. “Cardona és l’únic catalanista que s’oposa a l’Estatut de Núria i demana votar-hi en contra, perquè creu que Catalunya té dret a la sobirania plena i pensa que és una concessió insuficient de l’Estat espanyol.” El mateix Cardona el defineix com un invent per “afluixar les cadenes” de la “servitud” catalana. “Ell, com a independentista ferm, s’autoanomena el campió del «tot o res». Són «la nosa», sempre fan de corcó ideològic contra el pragmatisme”, assegura Rubiralta.

El rebuig a la participació electoral i a la política institucional, tan propis de Martí i Julià, també romanen incorruptes a Nosaltres Sols! Paradoxalment, però, Cardona esdevé el batlle de Sant Just Desvern entre 1931, en tornar de l’exili gràcies a l’amnistia republicana, i 1936. “Tot i rebutjar la política convencional, és l’únic polític català que derrota els dos grans pals de paller del catalanisme en una contesa electoral, que són la Lliga i ERC, al seu municipi”, matisa Rubiralta.

El 1934 la relativa tranquil·litat s’esvaeix. Fets del Sis d’Octubre. Morts, repressió, suspensió de l’Estatut i empresonament del Govern de la Generalitat. Cardona s’exilia per segon cop arran de la participació en la revolta. Sant tornem-hi. El 1936 torna al Principat amb la victòria del Front Popular, en un context en què el separatisme encara està esmicolat en un aiguabarreig de sigles: Estat Català, Partit Nacionalista Català, JEREC, Nosaltres Sols!, Partit Català Proletari... El partit de Cardona s’incorpora a Estat Català, recentment escindit d’ERC, poc abans de la insurrecció feixista.

La guerra té moltes capes. Fronts infinits. Esquerra contra dreta; democràcia contra dictadura; Espanya contra Catalunya; república contra feixisme... I la guerra dins de la guerra: Catalunya contra Catalunya. Cardona, un liberal i antifeixista convençut, critica els excessos dels anarquistes i n’atura els excessos a Sant Just Desvern en plena revolució social, salvant-ne el capellà.

El moviment separatista, parcialment unificat sota l’Estat Català liderat per Joan Cornudella, torna a trontollar. La guerra dins de la guerra també s’hi infiltra: Nosaltres Sols! n’és expulsat després d’intentar dotar de contingut nacional el conflicte. L’independentisme arriba al final del combat igual que el país: trencat, desmembrat, esclafat. Els líders són a l’exili, entre els quals Cardona, que durant el conflicte marxa a Perpinyà.

La lluita mai s’acaba: la primera organització contra el franquisme

“Quan acaba la guerra, amb Cardona expulsat d’Estat Català, intenta reorganitzar des de la Catalunya Nord el que queda de Nosaltres Sols! per preparar la resistència davant de la situació d’ocupació catalana”, relata Rubiralta. “Una sèrie de seguidors —Martínez Vendrell, Gregori Font...— surten del camp de concentració, van a visitar el Cardona i aquest els dona l’ordre de tornar a l’interior i organitzar la resistència.” Estat Català, paral·lelament, fa el mateix. Els joves dels dos partits es comencen a relacionar malgrat les desavinences polítiques i personals de Cornudella i Cardona.

“L’FNC és la formació més important del primer antifranquisme, tot i que això s’ha reconegut molt poc”

“Cardona s’adona que el que no poden fer és el sectari i que han d’unir forces. El maig del 40 arriben a un acord de col·laboració, que serà batejat un any després amb el nom de Front Nacional de Catalunya (FNC).” I aquí, una altra vegada, Cardona s’emmiralla en el cas irlandès: braç polític i milícia armada. Interclassisme i unió sagrada. Tots units amb un mateix objectiu: lluitar contra el franquisme i ajudar els aliats a combatre el feixisme. “L’FNC és la formació més important del primer antifranquisme, tot i que això s’ha reconegut molt poc.”

El 1942, Daniel Cardona torna clandestinament a l’interior de Catalunya, malalt, i el 7 de març de 1943 mor a Sant Just Desvern. Aquest és el llegat que deixa. Una estratègia, una lluita, una tradició. Vibrant és el cofundador de les dues organitzacions polítiques de l’independentisme històric més importants: Estat Català i el Front Nacional de Catalunya. Potser l’embrió del futur...