Fa 2.600 anys, al voltant del 560 aC, Siddhartha Gautama naixia a la falda de l’Himàlaia. Malgrat ser un príncep, Siddhartha va decidir allunyar-se de la seva vida de privilegis a palau. Es diu que era un home sense cap pretensió divina ni celestial, que va endinsar-se amb determinació en la recerca de la llibertat i de l’anhelada il·luminació, el famós nirvana. Sis anys després d’emprendre aquest camí, passant per dejunis, una vida ben austera i un llarg temps senzillament assegut a recer d’un arbre, Siddhartha es va convertir en Buda. Literalment, “el que està despert”.

Lluny dels dogmes heretats del cristianisme, el judaisme i l’islam, les ensenyances del Buda que han arribat als nostres dies es pronuncien d’una manera descaradament empírica, profundament subjectiva, precedides per les paraules: “Així ho vaig sentir una vegada...”. Com un record llunyà, el coneixement es transmet de mestres a deixebles a tall d’inspiració, mai del tot segurs de l’autenticitat d’allò que ha transcendit com a paraules de Buda. “A mi això és una cosa que em fascina”, confessa la Glòria Cagigal Soler, practicant budista, “perquè em sembla més exigent: no hi ha un representant religiós que et dirà això sí, això no”. Tant és així que aquestes ensenyances no han parat d’actualitzar-se amb el pas del temps arreu on s’han llegit, vives. “La gran resposta per excel·lència d’un budista és un «depèn»”, relata, perquè “no tenim un llibre sagrat”.

Com un record llunyà, el coneixement budista es transmet de mestres a deixebles a tall d’inspiració, mai del tot segurs de l’autenticitat d’allò que ha transcendit com a paraules de Buda

Es manté inalterable, però, l’essència del que Buda va dir en les anomenades quatre nobles veritats: coneixements sobre el patiment de la humanitat i els seus orígens, allò que més l’ocupava i el preocupava. No són preceptes ni manaments. No apel·len a una moral ni a una conducta correcta. Són veritats, diuen, basades en la saviesa d’haver observat molt detingudament com funciona la realitat, de manera pràctica.

El que sí que fa, però, el budisme és donar eines. Una gran caixa d’eines a disposició de qui les vulgui. Alguna cosa d’aquest einam va atraure, i va acabar marcant de manera determinant, les vides d’un grup d’amics, a Barcelona, en l’edat més inesperada, més mal·leable, en què la necessitat de forjar una identitat es fa més palesa: l’adolescència. Aquesta història neix d’una colla inquieta que comparteix llaços més enllà de l’amistat, que s’estimula intel·lectualment i existencialment. I neix, sobretot, de la inspiració d’un d’aquests adolescents, dos mil·lennis després del naixement de Buda.

Som a Osona, 2024. Conduïm per un paisatge més aviat primaveral, i no pas de febrer, pels revolts que pugen de l’Esquirol als cingles de Tavertet. Al bell mig de Collsacabra, hi trobem avui un dels pocs espais que hi ha a Catalunya dedicats al budisme. A la vora d’un dels cingles que delimiten, a vista d’ocell, el paisatge dolorosament eixut del pantà de Sau, s’alça aïllada la masia el Castell, datada entre els segles XVII i XVIII. Avui porta el nom de Casa Virupa i, ornamentada a l’exterior amb els colors vius propis de les banderes d’oració tibetanes, acull un centre de meditació i retirs. A l’interior, hi viu una comunitat de practicants budistes.

Al bell mig de Collsacabra, hi trobem Casa Virupa, un dels pocs espais que hi ha a Catalunya dedicats al budisme

La Glòria Cagigal és precisament una de la desena de persones que actualment formen part de Casa Virupa. De fet, és una de les tres fundadores del projecte, juntament amb la Berta Sáenz Almazán i el que acabaria esdevenint el seu mestre, aquell adolescent amb “estela” que dèiem i a qui avui ens adrecem amb el nom de lama Norbu. Tots tres voregen la trentena, com la resta dels membres d’aquest jove col·lectiu, que va començar a fer els seus passos el 2015, primer en una casa d’Aiguafreda per, any i mig després, acabar-se assentant en aquest mas tavertenc.

A Catalunya, segons l’Idescat, el budisme és la cinquena religió en nombre de centres de culte, gairebé setanta, ben lluny dels sis mil catòlics i els centenars de l’Església evangèlica, l’islam i els Testimonis de Jehovà. Una estadística que penja de les dades de religió, una paraula amb la qual, ben mirat, els budistes no se senten gaire còmodes. Tampoc amb el terme espiritualitat. Són recances inesperades, per aquell qui s’ho mira des de fora, i que trenquen esquemes a l’hora de fer les entrevistes.

Els budistes no se senten gaire còmodes amb la paraula ‘religió’ per definir la tradició que practiquen. Tampoc amb el terme ‘espiritualitat’

Hi ha practicants que, d’entrada, tenen reticència a identificar-se fins i tot com a budistes, malgrat que estiguin “estudiant budisme, practicant tècniques budistes, regint cada cop més la seva vida amb valors que sobretot han après des d’aquesta tradició”, ens relata la Berta Sáenz, que recorda divertida dir a aquestes persones que s’hi introduïen, per foragitar incomoditats: “Mira, això, això i això que estàs fent vol dir que ets budista. Però tranquil, que és només això!”. “Jo crec que amb el temps, com que hem agafat una mica de força, fa menys por a les persones que s’hi acosten, perquè veuen gent que és normal, propera i que entenc que d’alguna manera els inspiren”, matisa, tot i ser conscient que, igualment, ser budista es continua veient com “una cosa estranya”.

De fet, un dels fonaments més sòlids d’aquesta tradició és que el budisme no pot evangelitzar: cap practicant et pot convèncer que siguis budista si no ho fas tu mateix. No tindria sentit. “És que directament no transforma”, subratlla la Berta. Per exemple, una de les veritats bàsiques del budisme és que les coses canvien. “És una cosa que tothom veu, però el budisme parteix del fet que si t’hi familiaritzes i t’hi acostumes suficientment canvia la teva manera d’estar al món.”

Aquestes reserves a les etiquetes també les va sentir el lama Norbu quan es va començar a interessar pel budisme de manera molt precoç. “Quan vaig trobar-me amb el budisme, tenia un rebuig carnal a les religions”, reconeix posant-nos en antecedents. Una al·lèrgia que, gràcies a un dels seus primers mestres, va poder resignificar: “Religió vol dir «connectar una altra vegada»”. Es refereix a una de les interpretacions que es fa etimològicament del verb religare, del llatí. Religió, en el sentit de reconnectar, i sobretot de reconnectar amb els altres, es feia més apetible.

Malgrat reconciliar-se amb la idea, a Casa Virupa defugen definir el budisme com a religió. Què és, doncs? “El budisme és una filosofia que es practica”, resumeix el lama, i, “com que és una filosofia que se centra a entendre la ment, això vol dir transformar la ment i observar com s’articula la seva arquitectura”. La Berta, a més, adverteix de les dificultats per definir aquesta pràctica des d’una mirada occidental, malgrat els grans esforços que la comunitat dedica a explicar-se de cara enfora. “És que és difícil. S’ha d’encasellar, però estaria bé atendre els termes en què aquesta tradició s’explica”, reclama, “en lloc d’explicar-la des de les tradicions abrahàmiques”.

“El budisme és una filosofia que es practica”, resumeix el lama Norbu, el mestre de Casa Virupa

Agafem un exemple: la culpa i el patiment, tan abrandats pel cristianisme. “Quan el budisme ens diu: «Responsabilitza’t de la teva felicitat i del teu patiment», és fàcil que nosaltres ho entenguem des de la culpabilització”, ens situa la Berta, que alerta que, a casa nostra, “sovint l’aproximació al patiment és que patir dignifica, o que ser màrtir i sacrificar-te és bo. Vivim la generositat des del sacrifici”. Una manera d’entendre-la que no té cabuda en el budisme, ja que “una generositat que és sacrificada, que no és alegre, acaba fent mal internament”, assegura. De fet, les bases filosòfiques del budisme parteixen de la idea que no hi ha un individu, que cap persona es pot entendre abstreta del seu context. “Ja pots intentar guardar coses només per a tu, que res del que tens és teu del tot perquè et deus a altres persones”, ens tradueix la Berta, que explica que “des del budisme s’entén que qui més està acostumat a aquestes coses més fàcilment és generós, perquè entén que contribuir al seu context és contribuir a la seva vida”.

Les bases filosòfiques del budisme parteixen de la idea que no hi ha un individu, que cap persona es pot entendre abstreta del seu context

Hi ha una paraula que, en sànscrit, podria resumir prou bé el budisme, segons els seus practicants: dharma. Entre molts dels seus significats, camí. Resulta curiós, l’esforç d’aquesta tradició, que s’intueix molt estès entre els seus deixebles, per comunicar el budisme d’aquesta manera tan accessible, com una tradició oberta a absolutament tothom, sense cap requisit. I, malgrat tot, un univers de concepcions errònies l’envolta. Hi ha molts llibres que en parlen amb una certa ironia, en llenguatge planer, amb exemples banals. Ho fa el lama Dzongsar Jamyang Khyentse, que, a Tú también puedes ser budista, una mena de llibre de budisme per a dummies publicat per l’Editorial Kairós, diu: “Vostè pot haver nascut o no en un país o en una família budista; dur túnica o no dur-ne, afaitar-se el cap o no afaitar-se’l, menjar carn i adorar Eminem o Paris Hilton, sense que res d’això li impedeixi ser budista”. I resumeix el missatge d’aquelles quatre nobles veritats que mencionàvem al principi: “L’únic que es necessita per ser budista és acceptar que tot fenomen és transitori, que totes les emocions són doloroses, que totes les coses manquen d’existència inherent i que la il·luminació està més enllà de tot concepte”. El nucli del camí dhàrmic.

“Vam conèixer el budisme a una edat que és molt important per formar la pròpia identitat i amb el grup d’amics, que, alhora, és la teva màxima font de reconeixement”

“Jo soc molt fan del dharma i molt devot de la pràctica”, ens explica el lama Norbu. Aquest camí com a guia de la comunitat de Casa Virupa que ha escollit, o, més aviat, que el seu mestre ha triat per a ell —“Un misteri que no resoldré mai”, confessa—, va començar a germinar a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. La Glòria, amiga íntima de l’institut, va seguir de ben a prop aquest procés personal del lama, que va acabar contagiant el seu interès a diverses persones del seu cercle més pròxim per magnetisme, per admiració o per lideratge inconscient. “Vam conèixer el budisme a una edat que és molt important per formar la pròpia identitat i amb el grup d’amics, que, alhora, és la teva màxima font de reconeixement”, descriu la Glòria, que avui, com des de fa molts anys, és clarament la mà dreta del lama.

Després de diverses experiències en centres budistes, i que aquell jove lama decidís que volia dedicar la seva vida a aquest camí, la Glòria i ell estaven convençuts de crear un projecte propi. “Tenia la sensació que o pujava a aquell tren o me’n distanciava”, evoca la Berta, la tercera còmplice a sumar-s’hi, malgrat que en aquell moment no tenia clar si es considerava budista o no, i s’ho va plantejar com una prova. “Ja feia temps que la Glòria i el lama donaven voltes a fer algun projecte més de vida, amb el qual poguessin escollir les condicions externes perquè la pràctica anés més en consonància amb la seva vida i que no fos com una cosa accessòria”, ens explica. Per a aquests tres barcelonins, aquell 2015 tenia sentit crear de zero un nou centre de retirs i meditació que, sobretot, atengués algunes coses que no havien acabat de trobar en altres centres. Entre aquests desitjos, l’experiència comunitària, però també una certa implicació política, que havien enyorat en altres espais. Segons la Glòria, Casa Virupa és “un projecte espiritual molt polititzat: un projecte que es pronuncia respecte a diferents lluites, que utilitza el plural femení, que es declara feminista, antiracista i antifeixista”.

Es respira una certa flaire revolucionària, en aquest mas de Tavertet. Podríem atribuir-ho a un aspecte generacional, de joventut de la comunitat, però va més enllà: també és una interpretació del dharma, del camí budista. “Sembla, i dic sembla perquè no és així, que el budisme és una tradició que es manté al marge de la problemàtica, de la qüestió social. Però el Buda va ser un revolucionari, amb alguns canvis que va fer respecte a l’hinduisme”, reivindica la Glòria, que posa d’exemple el fet d’introduir dones a la seva comunitat en una Índia en què eren inferiors als sense casta.

“Casa Virupa és un projecte espiritual molt polititzat: un projecte que es pronuncia respecte a diferents lluites, que utilitza el plural femení, que es declara feminista, antiracista i antifeixista”

Com en molts aspectes de la vida, no totes les fórmules serveixen per a tothom. També en el budisme. La comunitat de Casa Virupa, com d’altres, ha trobat la seva pròpia via en aquesta pràctica. Hi ha comunitats veganes, d’altres no; n’hi ha d’abstèmies, n’hi ha en què una copa de vi és benvinguda; n’hi ha de més polititzades, d’altres de més absents en l’acció social. Tot és vàlid, tot és flexible, ens explica la Glòria: “Una de les riqueses del budisme és que el nostre projecte està bé, igual que estan bé altres perspectives i angles del dharma”.

La proposta de vida que fan des de Casa Virupa ha arribat a atreure persones més enllà d’aquell grup d’amics fundacional, les quals, inclús, no tenen cap vincle previ amb el budisme. És el cas de l’Elisa García-Patos Gutiérrez, de Castelldefels, que viu aquí des de fa quatre anys. Va arribar al projecte mitjançant el Facebook, a banda de compartir aula a la carrera de Filosofia amb la Glòria i la Berta, amb qui no tenia gaire relació. “Tenim molta sort d’haver-nos-ho trobat, gent com jo, que no vinc d’una família budista ni de broma.” I d’haver-ho fet tan jove, diu l’Elisa, que se sent afortunada de les eines que li ha brindat el budisme, perquè, “si les aprofito, tinc molta vida per treure’ls suc i partit”. De fet, explica que ja nota aquesta mena de refugi intern que ha construït: “Estic molt més en pau que quan vaig arribar”. “Al final, és una proposta de molta transformació”, descriu, “és una mirada que acabes tenint per les coses del dia a dia, des de com menges, fins a com et relaciones amb algú, com estàs amb la teva família o quan surts de festa”.

“Tenim molta sort d’haver-nos-ho trobat, gent com jo, que no vinc d’una família budista ni de broma”, confessa l’Elisa

Més enllà de la pràctica, els membres de Casa Virupa que viuen a la masia també comparteixen certes regles comunes i horaris. A primera hora del matí, engeguen la jornada en silenci i mediten junts al chokhang. Després d’esmorzar, moment en què trenquen el silenci, cadascú es munta la vida amb les seves responsabilitats, siguin dins o fora de la casa, i s’organitzen per preparar els àpats o, fins i tot, per tenir cura d’un infant que estan criant junts. A més, reserven un cop a la setmana un espai per a l’anomenada “comunitat íntima”, una trobada reproductiva amb el nucli dels membres de Casa Virupa que serveix per, diuen, no oblidar el que han vingut a fer aquí, més enllà d’allò més productiu, per fer que l’engranatge no s’aturi. Els caps de setmana, però, és quan dediquen més hores al projecte, i també s’hi afegeixen persones de la xarxa extensa del centre, voluntaris, que ajuden a fer les tasques de la casa quan ofereixen cursos i retirs a gent externa.

L’hort de Casa Virupa ha anat creixent: des de ser uns pocs bancals per a l’autoconsum, fins a arribar a 3.000 metres quadrats i poder vendre cistelles tot l’any

L’Elisa va apropar-se a Casa Virupa, precisament, a través del voluntariat, però ha acabat formant part de la seva comunitat nuclear. És una de les poques persones que actualment reben un sou a canvi de la seva feina dins del projecte. És l’encarregada de l’hort, que ha anat fent créixer, des de ser uns pocs bancals per a l’autoconsum fins a arribar a 3.000 metres quadrats, poder vendre cistelles tot l’any i tenir una xarxa de clients més o menys fixa, sobretot a Collsacabra i a Barcelona ciutat.

Casa Virupa és un projecte sense ànim de lucre i, per tant, tot el que hi entra es reinverteix. El lama, per exemple, no té un sou, i es manté únicament gràcies a donacions de deixebles. A banda dels ingressos gràcies a l’hort, el projecte es finança a través de les contribucions mensuals dels membres de la seva comunitat, que cobreixen l’allotjament, el menjar, la bugada... Però també hi ha socis que no viuen al mas que hi fan aportacions econòmiques, i ingressos que provenen de les activitats que el centre ofereix, com ara retirs o cursos de meditació, la base per antonomàsia de la pràctica budista i un dels llegats mil·lenaris més importants del Buda. És la reina d’aquella gran caixa d’eines budistes que dèiem al principi.

“La meditació és una d’aquestes estranyes ocasions en què no estem fent res”, afirma el mestre Dzongsar Jamyang Khyentse. La britànica Jane Hope escrivia en una guia il·lustrada molt útil per a desconeixedors de la tradició que, amb la meditació, “aprenem a aturar-nos” i “a alliberar-nos de pensaments i fantasies que bloquegen l’experiència intuïtiva directa de qui i què som realment”. I aclareix: “La pràctica de la meditació no es preocupa de perfeccionar la concentració, de desfer-se de pensaments, o d’intentar adquirir una pau interior. La pràctica proporciona merament un espai en el qual ens podem relacionar de manera simple amb el nostre cos, la nostra respiració i el nostre entorn”.

La meditació és la base per antonomàsia de la pràctica budista i un dels llegats mil·lenaris més importants del Buda

Per a l’Elisa, la meditació ajuda a “generar una introspecció que permet entendre’t i posar paraules a allò que vius”. Per exemple, a vegades estem enfadats, però no sabem ben bé per què i tampoc ens n’adonem. O hi ha aspectes de la nostra vida que no estem gestionant com voldríem i ens estan fent patir. En aquestes situacions en què ens falta escoltar i parar atenció, una cosa que sovint passem per alt en la nostra quotidianitat tan frenètica i desconnectada, “la meditació ja fa el primer gest d’aturar-te i veure que estàs enfadat, i amb això ja pots fer alguna cosa”, comparteix l’Elisa des de la seva experiència. Bàsic, però útil. Un acte radical d’empoderament, de posar fre a les inèrcies i els infinits inputs externs que ens torben per dir: “No, ara, món, no em distrauràs”.

És fàcil fer-ho escoltant el lama Norbu, que, sense les túniques ni els hàbits que podríem atribuir a la imatge imaginària que tenim d’un mestre budista, capta ràpidament l’atenció de qui l’escolta. Som a la sala d’estar de casa seva, una construcció independent de la masia. Sona música agradable de fons. Adjacent, hi trobem la sala de meditació, el chokhang, una sala de parquet diàfana, on grans finestrals permeten admirar el paisatge des de l’altiplà on reposa Casa Virupa. Asseguts al sofà, ens hem endinsat en una conversa sobre la vida, i també sobre la seva necessària altra cara, la mort.

“Si no sabem sostenir la mirada a la degeneració, a la decadència, a la mort, ens estem perdent la meitat de la vida”

Fa la sensació que en el budisme tot és complex de comprendre, però perquè, en el fons, i paradoxalment, és d’allò més senzill i natural, malgrat que des d’uns ulls verges costi copsar-ho. Impermanència és una de les paraules més repetides en les entrevistes a Casa Virupa. És increïble, la manera com ens aferrem a l’adverbi sempre, en oposició directa a aquest terme.

El lama Norbu ens ajuda a entendre la impermanència a través de la mort. “Estem enfocats a la part A de les coses, i la part B l’obviem (la malaltia, la vellesa, la mort, que és el 50% de l’experiència). Si no sabem sostenir la mirada a la degeneració, a la decadència, a la mort, ens estem perdent la meitat de la vida”, reivindica. L’autora Jane Hope ho complementa d’aquesta manera: “La majoria de nosaltres vivim sense adonar-nos del curs natural de les nostres vides. [...] Tractem la malaltia amb indignació, com si fos una traïció total, i els nostres cossos es converteixen en els nostres enemics. La vellesa es considera una cosa que passa a altres persones, i a la mort se la tracta com un rumor que pot ser o no cert”.

El lama Norbu convida a deixar de valorar les coses “com per si de cas fossin eternes”, perquè això “és treure’ls el valor real que tenen”

Aquest canvi constant, intrínsec a la vida mateixa, també és aplicable a un dels principals motors, per no dir l’essencial, de la nostra existència: l’amor. Què passa, per exemple, quan apliquem la impermanència en l’àmbit de les relacions sexoafectives? “Començar alguna cosa sabent que s’acabarà no vol dir que no la cuidis. Igual que et fas el llit cada vegada que en surts, o que et treus el pijama. Sé que serà una estona que estarem bé; per tant, gaudim-la i aprofitem-la bé i pel que és, amb la seva naturalesa impermanent.”

En aquest sentit, el lama Norbu convida a deixar de valorar les coses “com per si de cas fossin eternes”, perquè això “és treure’ls el valor real que tenen”. De fet, és tan categòric que impacta: “Dir que la nostra relació és bonica perquè és eterna és inventar-se una qualitat que no és humana i que sempre ens falla”. I, per reblar-ho, una última metàfora de les relacions que li va transmetre un dels seus mestres, segons el qual “hauríem de prendre’ns-les com si fossin una mena d’hotel on la gent entra, els dones la millor experiència possible, s’hi estan una estona i després marxen. Perquè és veritat, tothom marxa o mor, una de dos”.

“Dir que la nostra relació és bonica perquè és eterna és inventar-se una qualitat que no és humana i que sempre ens falla”

Davant de tant de realisme cru, es fa difícil sostenir el mite que les visions budistes són utòpiques. Ho és el fet que diguin que no hi haurà felicitat de debò fins que no s’hagi erradicat el patiment al món? O, a escala més local, dir que si tu vols estar bé, els teus veïns també cal que ho estiguin? “Si és una utopia arribar a un món en pau, a un món alliberat de certes violències o opressions, jo crec que el camí que ho fa més realista és el del dharma”, assegura el lama, que lloa les capacitats que dona el budisme “per no cremar-se” implicant-se en la llarguíssima llista de lluites que com a societat tenim davant, un fet que sí que passa molt “en els contextos de militància”.

Aquesta addicció al jo, a no entendre que no existim independentment, sense els veïns, és el que els mestres budistes identifiquen com a arrel del patiment en termes generals. El gran malentès. Així ho assenyala Dzongsar Jamyang Khyentse, que afegeix, contundent, que “el jo és una fal·làcia, fonamentalment erroni i bàsicament inexistent”. Què vol dir que no existeix el jo? Que no som nosaltres, cadascun de nosaltres? No és gens senzill fer l’exercici d’intentar desmuntar aquesta entitat que tots donem per suposada. “Per relaxar-se del tot i acabar plenament realitzada, el que hem de fer és perdre aquesta falsa idea d’individualitat”, ens explica el lama, que atribueix a aquesta font de patiment, l’ego, “el fet de creure’ns que estem separades les unes de les altres”. “La primera violència és, en realitat, aquesta idea de subjecte-objecte: jo soc això, tu ets allò. En el moment que et separes, llavors la guerra.”

“No hi ha ningú que no sigui mereixedor de la teva compassió, ni ningú condemnat eternament”

Parlant de guerra, com es veu, des del budisme, el món del segle XXI, on la paraula crisi és una constant, on la frenesia és costum, on la violència no s’acaba? Avesat als exemples pràctics, surt a la conversa, mentre parlem de la compassió, el nom de Benjamin Netanyahu, el primer ministre d’Israel. A servidora, a hores d’ara, no li desperta cap benevolència, tenint en compte les conseqüències cruels i inhumanes que està patint el poble palestí arran de les seves accions. “Des del dharma, Netanyahu està passant una mala ratxa.” El lama convida a mirar-lo com un “ésser despistat, confós, ignorant”, a qui, no per comprendre’l, cal excusar: “Que t’entengui no vol dir que t’hagi de comprendre fins a l’extrem i ser indulgent. No podem no fer res davant del que estàs posant en marxa”, diu en referència a la invasió de Gaza. L’al·legoria ens la fa per explicar-nos que, des del budisme, “no hi ha ningú que no sigui mereixedor de la teva compassió, ni ningú condemnat eternament”, ni tan sols Netanyahu, seguint aquesta lògica, ja que aquesta pràctica “t’imposa perdonar l’altre sempre”. En aquest sentit, l’energia rau en com perdonar, no pas en si perdones o no.

“Estimem més el nostre camí i veiem la vàlua que pot tenir en un moment social com el present”

Quanta esperança, malgrat tot. “Tots els éssers poden alliberar-se”, deia el Buda, capaç de sostenir una mirada radical i afirmar que no hi ha ningú d’aquesta nostra humanitat que estigui exclòs de tal potencialitat. Potser, com deia el lama en referència al mandatari israelià, anem una mica despistats. Però davant del repte, resistència: en un context així, assegura el lama Norbu, els membres de Casa Virupa es refermen en la seva pràctica. “És pretensiós, però a vegades ens inspira a pensar-nos com una mena de reducte gairebé militant, i no podem fer que aquesta llum s’apagui.” “Estimem més el nostre camí i veiem la vàlua que pot tenir en un moment social com el present”, afegeix convençut.

Vivim en una època en què el futur és cada cop més incert i les perspectives, més pessimistes. L’emergència climàtica és una realitat, i el col·lapse del sistema capitalista, esgotat, és cada cop més palpable. Tenim recursos, però, per fer front, emocionalment, mentalment, a aquesta foscor que ens sotja? El mateix lama va fer aquesta pregunta a un dels seus mestres, Jigme Khyentse Rinpoche, en una visita a Barcelona. La seva resposta va continuar dipositant confiança en el potencial humà. “Però si estem practicant!”, va exclamar el mestre. “Mentre hi hagi algú volent ser més generós, més amable, més compassiu al món, en aquest món...”, va afegir. “Com més foscor, per més petita que sigui la llum, més il·lumina”, conclou el lama Norbu.

També il·lumina des de Catalunya. Igual que des de l’Índia, o pot il·luminar des de Mèxic. “Una de les nostres batalles és reivindicar que no és una qüestió de lloc”, afirma el jove lama des de Collsacabra, perquè “l’espai sagrat és on hi ha una persona practicant, sigui al mig de plaça Catalunya, a Tavertet o on sigui”. Al contrari del que podríem pensar, el budisme no és només propi de l’Índia, el seu lloc de naixement. S’adapta, s’agombola. Adopta la forma que li requereixen les cultures on s’introdueix. També la nostra, la catalana, la mediterrània, on, de fet, té un precedent similar en certes tradicions antigues.

“Una de les nostres batalles és reivindicar que no és una qüestió de lloc, perquè l’espai sagrat és on hi ha una persona practicant, sigui al mig de plaça Catalunya o a Tavertet”

“Nosaltres no podem ser índies. Nosaltres tenim un context, i si hem de practicar el budisme serà en aquest context”, complementa la Berta, conscient que la seva pràctica la fa des d’una història, des d’una herència concreta. “Si no, voldria dir que el budisme només serveix per al seu context d’aparició; això seria molt trist. I, a més, s’hauria d’haver deixat de practicar fa molt de temps, perquè l’Índia del temps del Buda no és l’Índia d’ara”, remarca. En aquest sentit, el budisme assumeix que no per a tothom servirà el mateix i, per això, aquesta filosofia ofereix molts mètodes diferents, que poden plasmar-se en mestres i comunitats amb maneres molt distintes. “Siddharta volia arribar a l’arrel del problema [el patiment], raó per la qual el budisme no està lligat a cap cultura”, detalla el mestre Dzongsar Jamyang Khyentse.

Del budisme, els que no en som practicants n’intuïm coses, encara que no en siguem conscients. Però també en tenim moltes de malenteses. Almenys aquesta és una sensació compartida entre els membres de Casa Virupa. Per això, també desmunten mites i en desemmascaren d’altres, com ara determinades teràpies, lemes d’autoajuda o la moda del mindfulness. En un rampell, la Berta Sáenz lamenta que reduïm el budisme a aquestes idees i que “agafem només allò que ens és còmode, i d’aquí el mindfulness per a empresaris, per ser més bon líder, per ser més bon empleat... És una aberració perquè no posen en qüestió res de les nostres creences de base, com ara el capitalisme i la productivitat”. I sentencia amb vehemència: “No hi ha res de transformador”.

Des de Casa Virupa, desmunten concepcions errònies sobre el budisme, com ara l’“aberració” del ‘mindfulness’ per a empresaris

Són creences sobre el budisme que ens han arribat en algun moment de les nostres vides. La feina és ara desmuntar-les. Hi estan ben oberts, a Casa Virupa, amb transparència i honestedat. De fet, així ho intenten amb els mateixos tavertencs, els seus paisans. Un dels reptes que tenen al davant és teixir més fils amb el poble que els acull, al qual han fet baixar la mitjana d’edat del poc més d’un centenar d’habitants que té i el seu elevat índex d’envelliment. No és fàcil, malgrat la bona acollida que sí que han rebut per part d’alguns dels ciutadans. “Som una gent que els resulta estranya”, explica la Glòria Cagigal, al·legant que, a més, el poble va tenir una mala experiència fa uns anys amb una altra comunitat. Segons l’Elisa, que té la sensació que hi ha “una mirada de sospita general”, “hi ha una part que és reticència i una part que no accedeixen a la informació, perquè ens movem molt per xarxes socials”. “Potser d’aquí vint o trenta anys...”, augura.

Tot i això, després d’uns anys instal·lats a la masia el Castell, els membres de Casa Virupa cada vegada participen en més activitats del poble, en festes majors i, fins i tot, en la cavalcada de Reis, i hi ha gent que, valoren, ha entès com el projecte pot beneficiar el poble. “Intentem donar un cop de mà, però no és la relació més fluida del món”, lamenta la Glòria. De fet, hi ha un projecte en el qual estan treballant i que els agradaria fer amb els habitants de Tavertet, “un poble que s’està morint”, diu. Es tracta d’un projecte d’acompanyament en el final de la vida, és a dir, d’acompanyament a gent gran del poble. “No sé si voldran, però ens agradaria molt poder fer coses així”, confessa.

“El budisme és una de les tradicions que tracta de manera més honesta, valenta i directa la mort”

De fet, “el budisme és una de les tradicions que tracta de manera més honesta, valenta i directa la mort”. És una afirmació del lama Norbu, però que, segons ell mateix, és corroborada per moltes altres tradicions i, fins i tot, des de l’àmbit clínic. És el cas d’un grup de joves especialistes en salut mental de Catalunya, a qui el lama farà una xerrada pròximament. Per què sobresurt, el budisme, en aquest sentit? “Perquè no té por de la mort, perquè pot sostenir la mirada a com funciona la realitat i ha entès, com dèiem abans, que hi ha una llei universal que tot compost és impermanent, que tot el que es reuneix se separa i que en algun moment morirem.”

El lama ens parla de la mort, d’aquella fi temuda, des d’una serenitat i des d’una acceptació que transmeten una profunda tranquil·litat. Una calma sàvia, la d’aquell qui comprèn humilment des d’un llinatge de fa 2.600 anys, des de preguntes i respostes mil·lenàries. Una calma plena de responsabilitat d’aquell qui té la tasca de fer que aquest fil de llum que brilla a Tavertet no s’apagui. I ens calen totes les llums, hi creguem o no.